L'espectacle total que ofereix Cirque du Soleil ens va impactar per primer cop amb Alegria el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella. (L'espectacle va tornar a Barcelona, revisat, el 2007). Ens va enlluernar l'esplendor de la posada en escena, la perfecció dels números d'acròbates, pallassos, contorsionistes... emmarcats en una història —planejament, trama, desenllaç— fantasiosa de monarquies esperpèntiques que era la gran novetat en espectacles de circ. I una música enganxadíssima des de la primera escena que cantàvem entusiastes els més de dos mil espectadors en sortir del Grand Chapiteau amb els palmells vermells de tant d'aplaudir. Tot això ho retrobem en aquesta nova Alegria, però amb variacions, agombolats i obsequiats—si més no la nit d'estrena— per múltiples promocions dels espònsors.
A la primera part, la pista és protagonista amb intermedis de la troupe de pallassos que gairebé no interactuen amb el públic. Els números forts són la roda Cyr del francès Ghislain Ramage, els trapezis de l'alemany
Nicolai Kuntz i la suïssa Roxane Semiankiv, el ball de torxes de Jacktai Laban. Marca l'intermedi una tempesta de neu de paperets, desencadenada pels pallassos.
A la segona part, els números espectaculars són les teles aèries amb la parella russa i nord-americana Yulia Makeeva i Alexei Turchenko; els hula hoops flexibles en el cos de la xinesa Yan Zhuang; el contorsionisme impossible de l'artista mongol Oyun-Erdene Senge. I abans de la fanfàrria de cloenda, els impressionants números de trapezi amb dobles i triples salts mortals sobre xarxa. Impecables.
La força de la música que ens ha quedat de la primera Alegria, que ja no tenia tanta potència a la revisió de 2007, ara és ja només una referència de fons molt agraïda. La poesia visual del Cirque du Soleil s'encomana. Qui avisa... 10/10