'LO DE JAUME I', A EL MALDÀ

Lo de Jaume I. Dramatúrgia i lletres: Guillem Cuxart. 

Composició i direcció musical: Marc Sambola. 

Direcció: Guillem Cuxart. El Maldà, Barcelona. 

Intèrprets: Arnau Fà Lladó, Paula Moles Roma i Laia Esdul. 

Músics: Magí Castro i Marc Sambola.

La companyia Al cel Cia presenta l'espectacle musical de petit format Lo de Jaume I,  una paròdia a l'estil pitarresc sobre el rei conqueridor. Des de l'engendrament a les fosques fins a les gestes conqueridores de terres als moros, que coneixem a través de la crònica Llibre dels Fets. Jaume I va morir el 1276 i el que queda de les seves restes són al Panteó Reial del Monestir de Poblet. Ara, a Lo de Jaume I s'explica que s'ha trobat el fal·lus reial. La peça arqueològica arriba a escena, encara traient fum. Una bona excusa per emprendre fragments de l'obra paròdica Don Jaume el Conqueridor, de Frederic Soler, àlies Serafí Pitarra sobre les gestes del rei nascut a Montpeller.  En mode satíric també s'hi mouen personatges actuals que reconeixem, com una tal reina Sílvia Obiols que pretén netejar el país de 'moros' i 'indesitjables' i referències a espais del sud del país (nuclears, indústria química, un succedani del parc Disney.) Un divertiment a cor què vols. Rient rient, qui avisa...  

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'BONS I DOLENTS', AL TEATRE CONDAL

Bons i dolents. Autor: Joel Joan. 

Direcció: Nelson Valente. Teatre Condal, Barcelona

L'actor, productor, guionista, cineasta i director Joel Joan estrena la comèdia de situació Bons i dolents. La trama es desenvolupa en registre lúdic amb una bona dosi de reflexió satírica sobre les misèries de la societat contemporània. Joel Joan es posa a la pell d'un individu sense escrúpols, amb l'engany com a targeta de presentació, amb fills i dona, usuari d'aplicacions de contactes, sempre disposat a oblidar que deu diners als amics. I un do: té bona mà per a la cuina. L'acompanyen Agnès Busquets, Oriol Casals, Nesa Vidaurrázaga i Ana Gago, donant vida a personatges que carreguen la seva frustració particular. Tot al servei d'una al·legoria sobre la fragilitat humana, suspesa en el prim fil que separa la bondat de la maldat. I a riure a cor què vols. 9/10

    Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

* 

'EL GRAN INQUISIDOR', AL TEATRE GOYA

El gran inquisidor (Bach - Dostoievski - Messiaen)

Autoria: Johann Sebastian Bach, Fiódor Dostoievski i Olivier Messiaen. 

Traducció: Joan Sales. Versió: Lluís Homar.  Direcció: Lluís Homar, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Teatre Goya, Barcelona.

 

L'actor i director Lluís Homar, amb els músics Emili Brugalla i Besko Stambolov, fusionen teatre i concert a l'espectacle El gran inquisidor (Bach - Dostoievski - Messiaen). Al recital s'hi suma un fragment de «Flamenc» del compositor Joan Guinjoan (Riudoms, 1931 - Barcelona, 2019).

El que s'hi relata sorgeix del capítol cinquè de la novel·la Els germans Karamàzov de Dostoievski. Ivan, un dels germans Karamàzov, explica a Aliosha, el seu germà monjo molt devot, una història que té com a protagonistes el Messies i el botxí de la Inquisició. Jesús baixa a la Terra —a Sevilla, segle XVI— per comprovar in situ el terror de la Inquisició. Lluís Homar és la veu del gran inquisidor que, en un monòleg reflexiu i condemnatori, retreu a Jesús que espiï el que ell i els que de debò tenen el poder hi executen. A Sevilla. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

   Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

* 

'BOUVETØYA', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Bouvetøya (La necessitat d'una illa), d'Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer. Intèrprets: Mireia Aixalà, Damien Bazin, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet. Tècnic de so:  Damien Bazim. Direcció: Julio Manrique. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona.

Espectacle en format de conferència dramatitzada. En el context distòpic del 2030, un grup d'amics i coneguts projecten fugir en expedició a Bouvetøya, l'illot volcànic enmig de l'oceà Atlàntic. Han passat la segona pandèmia, que ha tingut la població reclosa vuit mesos. S'hi sumen greuges: la crisi financera, la crisi de l'habitatge, la crisi del mercat de treball i la crisi cultural. Pretenen que l'expedició sigui un punt i a cap que els ajudi a encarar-se al futur. Hi deixen com a testimoni una càpsula del temps  amb el lema: “La matèria dels somnis / 2030-2080”, inspirat en la frase «Som de la mateixa matèria de la qual es fan els somnis.» de La tempestat, de William Shakespeare.  

Un treball íntim, amb els noms propis dels intèrprets i connexió amb la mare de l'actor Andrew Tarbet i la mare de l'actor Marc Rodríguez —presents les dues, com a espectadores, a l'estrena. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

  Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

* 

'EL CADELL', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

El Cadell. Autor i director: Josep Maria Miró. 

Intèrprets: Mercè Aránega, Lurdes Barba, 

Màrcia Cisteró, Roberto G. Alonso, Àurea Márquez, 

Alba Pujol, Rosa Renom, Marc Tarrida. 

Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

El dramaturg Josep Maria Miró (Vic, 1977) desenvolupa a El Cadell un drama rural en una masia catalana al llarg de gairebé un segle. Una obra fosca on plana la desfeta. Parteix de l'època que les terres eren treballades i productives fins a l'abandonament dels conreus. I un salt temporal al present. Tota una nissaga de secrets i enveges, un món familiar al voltant de l'hereu, sostingut per les dones, alterat i modificat per la història del país.  Una història densa explicada amb monòlegs pels protagonistes —fantasmes de les terres mortes—, amb un registre lingüístic popular que reconeixem com a natural els que l'hem viscut. En destaca el monòleg interpretat per Mercè Aránega, encarnant «La Recollida». Antològic. El Cadell s'inscriu en la tradició del teatre català i alhora el revalortitza esplèndidament. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra  «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

*

'DESPRÉS DE NOSALTRES', A L'ESPAI TEXAS

Després de nosaltres 

Dramatúrgia i direcció: Jumon Erra. 

Música i direcció musical: Miquel Tejada. 

Intèrprets: Júlia Jové i Xavi Navarro. 

Música i veu en directe: Andrea Mir.  

Espai Texas, Barcelona.

El cineasta i crític francès Éric Rohmer (1920 - 2010) es va acostar al teatre amb una única peça: Le Trio en mi bémol, el 1987, on retratava la relació d'una parella que ha trencat fa temps, però continua trobant-se. Una versió cinematogràfica del 2022 —prescindible— de la directora portuguesa Rita Azevedo Gomes, introdueix en la trama un director que roda l'obra. 

Després de nosaltres s'inspira en el clàssic, en format musical, signada pel dramaturg i director Jumon Erra i el músic Miquel Tejada. La parella protagonista, aquí anomenats Lena i Adrià, que interpreten Júlia Jové i Xavi Navarro, són parella a la vida real.  Anteriorment, han coincidit en el repartiment d'altres espectacles, com al musical Mar i cel que Dagoll Dagom, de la temporada 2014-2015.

L'assumpte és el mateix que l'original de Rohmer: L'Adrià i la Lena han deixat de ser parella, però mantenen una relació d'amistat amb visites inesperades d'ella al domicili que van compartir. Parlen de la feina i del dia a dia sense l'altre. En les trobades hi busquen una mena de suport que, en el fons, amaga la incertesa de si poden recuperar la relació estable d'abans. L'argument es descabdella, sobretot, amb les lletres de les peces musicals, però hi ha també una bona part de diàlegs entretallats, sense respostes clares. I una sorpresa, amb la inclusió d'una altra parella —protagonitzada pels mateixos intèrprets. Talent i versemblança en aquest espectacle de petit format. 8/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»  

*

     Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'TOT FENT LA BELLA HELENA', AL TEATRE LLIURE GRÀCIA

Tot fent «La bella Helena». A partir de l'opereta homònima de Jacques Offenbach. Dramatúrgia i direcció escènica: Miquel Mas Fiol. Direcció musical: Pablo Ruz. Intèrprets: Sergi Boqué, Jordi Cornudella Heras, Gerard Franch, Carme Milán, Lluís Oliver, Mel Salvatierra i Núria Vinyals Mañarikua.   Teatre Lliure Gràcia, Barcelona

El teatre Lliure Gràcia inaugura la temporada del 50 aniversari de la fundació del Teatre Lliure, amb l'espectacle Tot fent «La Bella Helena» encarant-se [fent i desfent] el muntatge de La Bella Helena de la temporada 1978-1979, de la qual es projecten fragments. A les grades de l'estrena hi ha la veterana actriu Imma Colomer, que aleshores feia el paper de Venus, i rep un aplaudiment del públic quan l'anomena la Venus [Carme Milán] d'aquest muntatge. Tot celebrant l'efemèride, el nou elenc treu els drapets al sol de la família del Lliure, en un exercici lúdic i atrevit de metateatre. Els membres de la jove companyia no sembla que s'avinguin gaire millor. Pel que expliquen, els trenta-tants dies i nits d'agost que han conviscut al Lliure els han passat factura. Ara, es disfressen, canten, es discuteixen. Alguns pleguen. Els calen mans per pintar decorats i per cosir vestuari i impliquen el públic al caos d'estil Cubana. I final amb el Can Can d'Offenbach, en homenatge al teatre que va néixer lliure. 9/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

SÍLVIA PÉREZ CRUZ, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Repetir, repetir, repetir, de Sílvia Pérez Cruz. 
Convidats especials: Toti Soler, Glòria Cruz, Lola Cruz.
Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

 Violins: Carlos Montfort, Elena Rey, Marta Cardona. Violes: Anna Aldomà, Josep Bracero. Violoncels: Marta Roma, Isa Najem. Contrabaixos: Bori Albero, Miquel Ángel Cordero. 

El Teatre Nacional de Catalunya ha inaugurat la temporada 2026-2027 amb el recital teatralitzat Repetir, repetir, repetir de la cantant, compositora i actriu Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, Baix Empordà, 1983).  Sílvia Pérez Cruz ha reprès cançons de Vestida de nit, celebrant el desè aniversari de la publicació del disc. L'han acompanyat el quintet de corda de fa deu anys i quatre músics dels que l'acompanyen actualment. El vestuari era del magatzem de sastreria d'anteriors muntatges del TNC, com la impressionat capa d'un espectacle de Carlos Santos (disseny de M. Elena Roqué) que lluu Lola Cruz, filla de la cantant, en l'entrada triomfal des del fons de l'escenari. I la veu, la veu, la veu privilegiada de la cantant, i la selecció de peces que el talent i el bon gust interpretatiu han fet brillar. Inoblidables. Aplaudiments dempeus. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'SCOOP', A LA SALA BECKETT

Scoop. Autor: Enric Folch. 

Producció: Centre Moral i Cultural del Poblenou. 

Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona

«Andorra ha desaparegut del mapa.» És una exclusiva de debò? —es qüestionen els quatre periodistes d'un diari digital a punt de fer fallida. ¿Què està disposat a fer el director per salvar la capçalera? ¿Com reaccionen els periodistes davant l'evidència de la notícia que tenen el privilegi de saber abans que cap altre mitjà? Una comèdia de proximitat signada per Enric Folch, que també forma part del repartiment al costat de Carme Canet, Albert Cobacho, Lluís Girbau i Mireia Martínez. Riure a cor què vols. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
  

'L'ÒPERA DE TRES RALS', AL TEATRE LLIURE

  

L'òpera de tres rals, de Bertolt Brecht (text) i Kurt Weill (música), en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann. Traducció: Marc Rosich. Intèrprets: Nao Albet, Roc Bernadí, Marta Bernal, Arnau Boces, Pablo Capuz, Marc Domingo, Joan Esteve, Eduard Farelo, Clara Mingueza, Miriam Moukhles, Biel Rossell i Júlia Truyol. Direcció musical: Dani Espasa. Direcció escènica: Marta Pazos. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

 

Aquesta producció de L'òpera de tres rals es va estrenar a l'amfiteatre del Teatre Grec en unes nits tòrrides. Ara inaugura la temporada 2026-2027 del Teatre Lliure de Montjuïc en el cinquantenari de la fundació.

De fons, el cor de coloms que parrupegen. En primer terme, els ciutadans explotats i els ciutadans capitalistes tots uniformats amb vestuari de color gris, confosos amb els gris sense relleu de les grades i el fons. Per tant, tres hores centrades en el text coreografiat, dit i cantat, tot i que algunes peces no arriben prou nítides a l'auditori. 

Bertolt Brecht es riu del burgès i del corrupte i fa triomfar els lladregots, els pòtols i les prostitutes. Els intèrprets que s'emporten la palma:  Nao Albet, en el paper del pillastre Mackie Navalla,  que força al màxim la distorsió del gènere expressionista, la sàtira del personatge. L'actor Roc Bernadí marca el pas sobretot quan fa de cap de policia, el Tigre Brown, amic de conveniència de Mackie Navalla.  L'actriu Marta Bernal —després de la introducció imitant la directora Pazos— com a senyora Peachum, manté el to portant les regnes del marit explotador. L'actor Eduard Farelo es despatxa a gust en el rol d'explotador dels pobres.

A l'escena final, baixa a l'escenari una de les arcades de la sala Fabià Puigserver. Mackie Navalla, ja alliberat per la gràcia de la corrupció d'amistat amb el cap de policia, la traspassa i, trencant la quarta paret, crida: «Sóc lliure! Sóc lliure!» 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

 

'APOCALIPSI FATXA', A LA SALA VERSUS GLÒRIES

Apocalipsi fatxa 

Guió i intèrpret: Xavi Castillo. Producció: Pot de Plom Teatre. 

Sala Versus Glòries, Barcelona. 

Xavi Castillo (Onda, Plana Baixa, País Valencià, 1967) monologuista, comunicador digital, còmic provocador, ha estrenat a la Sala Versus Glòries el monòleg Apocalipsi fatxa, enmig d'una ES-Alert per prevenció de tempesta. Ha integrat l'alarma al seu discurs amb elegància, enxampat vestit de fallera major, damunt del tanga vermell característic del personatge.

En aquest espectacle irreverent, satíric, alliberat d'autocensura i de correcció política, Xavi Castillo porta chaquetilla de torero i montera. I és que al País Valencià —«terra de governants fatxes», diu l'actor— hi ha actualment una passió per les curses de bous i els bous embolats i hi ha també una onada d'involucionisme cultural. En un registre còmic, denuncia fets i actituds locals i internacionals que remouen la societat d'avui, amb l'ascens de l'autoritarisme,  la xenofòbia, l'amenaça bèl·lica... El bufó desglossa veritats evidents que superen la ficció, saltant d'un tema a l'altre sense transició. I ficcions que poden ser veritats, com la metàfora de la fallera que, paella i espasa en mà,  encapçala l'odissea de l'ocupació de Catalunya. Genial. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'KURIOS', DEL CIRQUE DU SOLEIL

Kurios. Gabinet de curiositats.  Cirque du Soleil. 

Guió de Michel Laprise. Equip creatiu: Guy Laliberté, 

Jean-F. Bouchard, Chantal Tremblay (directora de creació).

Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat, Bellvitge

Cirque du Soleil, la companyia de circ més gran del món, fundada el 1984, al Quebec, té 35 produccions en gira. El 1998 amb l'espectacle Alegria van parar per primer cop el Grand Chapiteau a l'esplanada de la Mar Bella. Els últims vuit anys s'ha instal·lat a Bellvitge. Enguany arriba Kurios. Gabinet de curiositats, un espectacle que fa dotze anys que roda pel món i serà l'últim espectacle que presenten en aquesta ubicació.

La característica que distingeix el Cirque du Soleil és el desenvolupament de números clàssics de circ —malabars, bicicleta aèria, contorsionisme, equilibrisme, corretges aèries, cadires volants, salts de la troupe, número còmic— embolcallats amb una presentació fantasiosa espectacular. Tot gira al voltant d'una il·lusió: la creació escènica, la música, la coreografia, el vestuari, l'attrezzo, la il·luminació... A Kurios. Gabinet de curiositats el protagonista és el Científic, un personatge que ha descobert que només tancant els ulls es poden arribar a veure meravelles. Tot i així està envoltat d'artilugis futuristes i també objectes d'antiquari plantats com si estigués en un museu o formant part de personatges: Nico l'home acordió, el de Klara el telègraf de l'invisible, o el panxut Sr. Microcosmos. Cinquanta artistes internacionals. Sincronització impecable. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

  Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

DOCUMENTAL 'ANNIE ERNAUX A L'ESCOLA'

Annie Ernaux a l'escola [Writing Life: Annie Ernaux 

Through the Eyes of High School Students]
Documental. Direcció: Claire Simon. França, 2025. Filmin

El documental Annie Ernaux a l'escola ens porta a instituts francesos on les paraules de l'escriptora guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2022 són referent per a les noves generacions. A través d'una tertúlia literària que connecta l'autora amb els lectors —mitja dotzena d'alumnes de cada centre, noies la majoria— que s'han immergit amb passió en els seus llibres i n'extreuen fonts d'inspiració per a vida. Fascinant. 

En català, l'obra de caire autobiogràfic d'Annie Ernaux (Lillebone, Normandia, 1940) ha estat traduïda per Valèria Gaillard.  Conec La dona gelada, El lloc, Una dona, Pura passió (també l'adaptació en teatre, monòleg interpretat per Cristina Plazas, al Teatre Akadèmia 2024), La vergonya, L'esdeveniment (també en versió cinematogràfica, 2021), Els anys, Memòria de noia. 

 

Ara estic llegint El taller negre, uns apunts de treball desgavellats, fragmentaris, escrits en paral·lel a la redacció de les seves novel·les, des del 1982 fins a la darrera que té entre mans. És el taller fosc situat al bell mig del desassossec creatiu. Sense mètode, hi assaja maneres de dir, descarta camins, n'abandona d'iniciats, entreveu la claror del que vol escriure. És tan transparent i impúdica que llegint-la tinc la impressió d'estar cometent una indiscreció. 

 

** 

'LA NIT DEL MÚSIC ALT', AL TEATRE GREC

La nit  el músic alt. Un tipus de gènere amigu

Banda Municipal de Barcelona / IndinGest

Teatre Grec 

 

 Un espectacle festiu amb referents de proximitat, 

com a cloenda del Grec'26. Excepcional!10/10

Llegiu-ne la crítica-crònica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'FOREVER', AL TEATRE CONDAL

Forever. Autoria i dramatúrgia: Iñaki Rikarte, José Dault, 
Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo.  Direcció: Iñaki Rikarte. 
Cia. Kulunka. Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. 

De la companyia Kulunka Teatro del País Basc, en vam veure fa onze anys André & Dorine i aquesta temporada Solitudes. Ara, la trilogia es tanca amb la tragèdia Forever.  Tres espectacles de teatre gestual singulars, no només perquè els intèrprets fan múltiples personatges sempre cofats amb màscares expressives, sinó pel contingut sensible que s'hi desenvolupa sense paraules. 

Forever parla de la família i de com els conflictes que van sobrevenint allunya la parella cada vegada més de la vida meravellosa que imaginaven junts. S'inicia amb dos joves que desitgen un fill i, per fi, arriba. En un salt en el temps trobem la família al complet: el fill adolescent amb discapacitat i el pare i la mare concentrats a estimar-lo i a educar-lo. 

Sense paraules, la il·luminació i la música creen atmosferes que embolcallen els cossos dels personatges. A la plataforma giratòria de la vida familiar només s'hi mouen tres intèrprets, però es posen a la pell d'un gran nombre de personatges a més dels protagonistes: el repartidor de pizzes, la segona parella del pare, la mitja dotzena de galifardeus d'escola o d'institut que fan la vida impossible al protagonista de la història... A voltes ens fan somriure, a voltes ens fan caure les llàgrimes.  9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'L'ESQUERDA EN EL MÓN', A LA SALA VERSUS GLÒRIES

L'esquerda en el món. Autor: Roland Schimmelpfennig. 

Traducció: Albert Tola. Direcció: Rodrigo García Olza. 

Festival Grec 2026. Sala Versus Glòries, Barcelona.

L'esquerda de l'obra L'esquerda en el món és l'abisme que hi ha entre una parella benestant (mecenes, col·leccionen obres d'art, llencen diners al foc...) i una parella d'artistes amb substistència precària. Hi ha també l'esquerda que hi ha entre cadascuna de les dues parelles i la minyona, esclava de la casa.

Bravo!,  pel treball dels intèrprets Ann Perelló, Assun Planas, Philip Rogers, Pol Sanuy i Magdalena Sbert, que es posen a la pell de personatges s'expliquen amb micromonòlegs, fins i tot indicant les entrades dels interlocutors propis d'una narració escrita: "li diu a ella", "diu ell", sense protocols de conversa, cadascú a la seva. Més d'un centenar de fragments que s'esmicolen a cada escena, alhora que un sostre de retalls d'alumini impacta a terra violentament, accionat i refet un i altre cop per la minyona, en funció d'àrbitre que posa ordre al caos. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»   

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'MULJIL', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Muljil. Companyia Elephants Laugh 

Guió: Jaeuk Shin. Direcció: Jinyeob Lee

Festival Grec 2026. Teatre Lliure Montjuïc 

L'espectacle Muljil arriba de Corea del Sud a Barcelona de la mà del Festival Grec. S'inspira en les anomenades en coreà “haenyeo”, que significa “dones del mar”, les bussejadores coreanes del sud de l'illa Jeju, entre el Japó i Corea del Sud. Es dediquen a pescar marisc, a pulmó obert, des d'adolescents de 16 anys fins a dones de més de 80 anys. Malgrat el risc que corren, aquesta pràctica va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat fa deu anys. 

El que em queda d'aquest espectacle són quatre cubicles transparents plens d'aigua on s'instal·la a cadascun un intèrpret completament vestit i carregat amb bosses. Hi bucegen a estones. La idea visual és espectacular, però el que s'hi representa és estàtic. Finalment surten quatre voluntaris locals que ja han preparat prèviament la immersió i, oh! sorpresa, quatre espectadors més, en aquest cas triats a dit, són invitats a fer el mateix. Quin patir!

Per desig de la companyia, tot el que s'escolta en coreà no té sobretitulat. Al programa de mà hi ha el text de sis accions, però naturalment, a les fosques no el llegeix ningú.  I no aclarim del tot què s'hi debat. Si hem tingut la iniciativa d'informar-nos de l'espectacle a l'avançada, podem saber que les accions es titulen: Una dona embarassada; Feina; Una dona que es va a fer la cirurgia estètica; Trangènere; Comunitat i Aquí i ara. Sabem els títols de les accions, però el text que les acompanya no hi aporta res. Afinant la percepció em queda la idea que cadascú subsisteix com pot i que «tot i que separats com illes, tots estem submergits en un mateix mar.»  7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'SOLITUDES', DE KULUNKA TEATRO, AL CONDAL

Solitudes. Autoria i dramatúrgia: Garbiñe Insausti, José Dault, Iñaki Rikarte, Rolando San Martín i Edu Cármaco. Direcció: Iñaki Rikarte. Caracterització (màscares): Garbiñe Insausti. Recomanat a partir de 14 anys. Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. 

De la companyia Kulunka Teatro del País Basc, en vam veure fa onze anys André & Dorine, on enfocava la malaltia de l'Alzheimer.  Retrobem ara a Solitudes la poesia d'aquests creadors i portadors de capgrossos que es mouen precisos i ens emocionen sense paraules. En aquest espectacle el tema és la solitud de la vellesa, explicat a partir d'un home que es queda sense companya de joc (de vida), quan mor la seva parella. Intenta que el fill i la neta juguin a cartes amb ell, però tant ells com la resta de persones de l'entorn viuen la seva solitud particular. Ens hi veiem representats i les llàgrimes ens acompanyen quan tota la platea aplaudim dempeus. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*     

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'WASTED LAND', AL TEATRE LLIURE

Wasted Land. Concepte i direcció: Ntando Cele 

Festival Grec 2026 

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle de l'artista multidisciplinar Ntando Cele (Durban, Sud-àfrica, 1980) adopta una part del títol del poema —de 434 versos— que va fer cèlebre T. S. Eliot, publicat el 1923, Wasted Land (Terra gastada, en la traducció de Joan Ferraté). A l'escenari, piles de roba usada i un vídeomapatge de paisatges de terres cremades, ermes. Ntando Cele i tres actrius-cantants il·lustren els moments més suggerents de l'espectacle amb cançons de protesta, adaptades pel músic i compositor egipci Wael Sami Elkholy.  Després d'una hora justeta, el format performatiu per desenvolupar l'apocalipsi a causa de l'emergència climàtica, amb un presumpte humor subtil, no connecta amb el públic. El missatge de la sostenibilitat urgent arriba feble,  per la forma teatral gens elaborada amb què es presenta. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LA PRIMERA LLEI DE NEWTON', A LA VILLARROEL

Primera llei de Newton. Autora: Eu Manzanares. 

Direcció: Nelson Valente. La Villarroel

La dramaturga Eu Manzanares (Santa Coloma de Gramenet, 1985) ha escrit una comèdia seriosament enfocada cap a l'ensenyament. ¿Quin és el sentit de l'escola? Ensenyar què i per a què?  L'adolescent Izan (a càrrec de l'actor Max Vilarrasa, excepcional) no aconseguirà per mèrits propis aprovar el Graduat Escolar, però el necessita per fitxar per un club de futbol. De futbol, sí que en sap —un altre Lamine Yamal, a la vista—  i la seva mare (a càrrec de Sara Diego, enèrgica, magnífica) confia que el noi traurà la família de la misèria. S'enfronta amb la direcció de l'institut perquè li facilitin, tant sí com no, un certificat que li obrirà el camí de l'èxit. ¿I el claustre què hi diu? 

La directora de l'escola (a càrrec de l'actriu Anna Sahun, el rigor expositiu), la professora de llengua més veterana (Rosa Gàmiz, la versemblança) i el professor de ciències novell (Dafnis Balduz, la precisió) debaten l'assumpte. La institució escolar ha de facilitar oportunitats. N'ha estat fins i tot premiada per haver-ho aconseguit i, precisament ara, coincideix que una influencer (Lua Amat, l'esverament ben resolt) n'enregistra un reportatge. En el cas de facilitar un aprovat a l'Izan es presenten dilemes ben explícits. ¿Què hi perd l'escola? 

Diàlegs d'alt voltatge, reflexions pròpies del dia a dia a l'escola catalana d'avui. L'esperança dipositada en la nova fornada de mestres que recuperen l'escola activa i expliquen la primera Llei de Newton amb una pilota reglamentària de futbol. I aconsegueixen que nois com l'Izan l'entenguin: «Tot allò que es manté inalterable es pot accionar si s'utilitza una força que ho remogui».  I la vulguin aplicar per anar per la vida. Bravo! 9/10

Llegiu la crític d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»   

*   

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY