'LA NIT DEL MÚSIC ALT', AL TEATRE GREC

La nit  el músic alt. Un tipus de gènere amigu

Banda Municipal de Barcelona / IndinGest

Teatre Grec 

 

 Un espectacle festiu amb referents de proximitat, 

com a cloenda del Grec'26. Excepcional!10/10

Llegiu-ne la crítica-crònica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'FOREVER', AL TEATRE CONDAL

Forever. Autoria i dramatúrgia: Iñaki Rikarte, José Dault, 
Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo.  Direcció: Iñaki Rikarte. 
Cia. Kulunka. Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. 

De la companyia Kulunka Teatro del País Basc, en vam veure fa onze anys André & Dorine i aquesta temporada Solitudes. Ara, la trilogia es tanca amb la tragèdia Forever.  Tres espectacles de teatre gestual singulars, no només perquè els intèrprets fan múltiples personatges sempre cofats amb màscares expressives, sinó pel contingut sensible que s'hi desenvolupa sense paraules. 

Forever parla de la família i de com els conflictes que van sobrevenint allunya la parella cada vegada més de la vida meravellosa que imaginaven junts. S'inicia amb dos joves que desitgen un fill i, per fi, arriba. En un salt en el temps trobem la família al complet: el fill adolescent amb discapacitat i el pare i la mare concentrats a estimar-lo i a educar-lo. 

Sense paraules, la il·luminació i la música creen atmosferes que embolcallen els cossos dels personatges. A la plataforma giratòria de la vida familiar només s'hi mouen tres intèrprets, però es posen a la pell d'un gran nombre de personatges a més dels protagonistes: el repartidor de pizzes, la segona parella del pare, la mitja dotzena de galifardeus d'escola o d'institut que fan la vida impossible al protagonista de la història... A voltes ens fan somriure, a voltes ens fan caure les llàgrimes.  9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'L'AGENT SECRET'

L'agent secret
Direcció:  Kleber Mendonça Filho

Brasil, Alemanya, França, Països Baixos, 2025

Cinema de denúncia. Thriller polític situat al 1977 en plena dictadura militar brasilera. Marcelo (interpretat per l'actor Wagner Moura), un docent vidu que fuig d'un passat tèrbol, torna a la ciutat de Recife, amb l'esperança de refer la seva vida. Se succeeixen fragments de realitat que refan episodis de la vida d'aquest investigador científic, agent secret, la pèrdua de la seva dona i l'intent de retrobar-se amb el seu fill que viu amb els avis. Ben aviat, però, s'adona que la ciutat no és el refugi que buscava: les forces governamentals el persegueixen i les amenaces de mort planen sobre ell.

Durada: 160 minuts. Pel·lícula nominada a quatre premis Oscar i guanyadora del premi FIPRESCI de la crítica internacional, del premi a la Millor direcció i al Millor actor, al Festival Internacional de Cinema de Cannes 2025. I una rècula de premis internacionals més. Filmin. 9/10

FOTOGRAFIA 'A QUATRE MANS', DE FRANCESC CORPAS

A quatre mans. Fotografia: © Francesc Corpas Gaudó

1r Premi del Concurs bianual de Fotografia “Buits plens: vincles, esperança 

i camins compartits", del Servei de Suport al Dol de Ponent, de Lleida

 

 

** 

 

«Vine, seu al meu costat», vas dir-me. I després 

em vas prendre les mans. Com poder oblidar el moment 

que el fang va esdevenir contacte, tebior i textura.

I les teves mans, amorosides, aixoplugant 

les meves en un acte d’amor i camins compartits. 

FARNERS CASAS i FRANCESC CORPAS

 

Envescats a quatre mans, som terrissaires que entrellacem carícies i donem una forma nova a la substància. Ens fonem en la simbiosi d’una realitat que ens bressola l’ànima i crea vincles perdurables a la vida. Deixem que les esquerdes a la nostra argila se segellin amb l’or(1) d’una memòria compartida, cuita lentament en el caliu de la complicitat.

(1) Art japonès de reparar la ceràmica amb làmines d'or.

 

Escolteu el pòdcast de la prosa poètica 
A quatre mans
al canal IVOOX i/o al canal SPOTIFY 
Veu: ANDREU SOTORRA

 

 **

Per saber-ne més, cliqueu el logo

 

HEMEROTECA

Francesc Corpas, fotògraf d'art, en aquest blog: 

Francesc Corpas Gaudó, tocat per l'art

Reportatge fotogràfic a #MESTIMO, un regal excepcional

Reportatge gràfic de la performance Bombes de llavors.

Joies amb fustes del món, de Francesc Corpas 

In situ, les roques

Collita artisticoliterària del confinament

Fotografia #dia17  Un anorac per a la Martina

50 mirades des de casa, nou llibre digital

** 

'L'ESQUERDA EN EL MÓN', A LA SALA VERSUS GLÒRIES

L'esquerda en el món. Autor: Roland Schimmelpfennig. 

Traducció: Albert Tola. Direcció: Rodrigo García Olza. 

Festival Grec 2026. Sala Versus Glòries, Barcelona.

L'esquerda de l'obra L'esquerda en el món és l'abisme que hi ha entre una parella benestant (mecenes, col·leccionen obres d'art, llencen diners al foc...) i una parella d'artistes amb substistència precària. Hi ha també l'esquerda que hi ha entre cadascuna de les dues parelles i la minyona, esclava de la casa.

Bravo!,  pel treball dels intèrprets Ann Perelló, Assun Planas, Philip Rogers, Pol Sanuy i Magdalena Sbert, que es posen a la pell de personatges s'expliquen amb micromonòlegs, fins i tot indicant les entrades dels interlocutors propis d'una narració escrita: "li diu a ella", "diu ell", sense protocols de conversa, cadascú a la seva. Més d'un centenar de fragments que s'esmicolen a cada escena, alhora que un sostre de retalls d'alumini impacta a terra violentament, accionat i refet un i altre cop per la minyona, en funció d'àrbitre que posa ordre al caos. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»   

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'L'ARQUITECTE'

L'arquitecte  [L'inconnu de la Grande Arche]
Direcció: Stéphane Demoustier
França, 2025

L'expressió "L'home desconegut de la Grande Arche" fa referència a l'arquitecte danès Johan Otto von Spreckelsen (1929-1987), que va guanyar el concurs internacional convocat per François Mitterrand el 1983 per dissenyar l'icònic monument de La Défense a París. El monument allarga l'Eix històric de París que va del Museu del Louvre passant per l'obelisc de la plaça de la Concorde i l'Arc de Triomf. 

El concurs va ser cobejat pels grans estudis —s'hi van presentar 484 projectes anònims arribats d'arreu del món—, el guanyador va ser, sorprenentment, Johan Otto von Spreckelsen, un professor d'arquitectura danès que fins aleshores només havia construït casa seva i tres petites capelles. De sobte aquest arquitecte es va trobar al capdavant d'un projecte colossal i ben aviat es va adonar que preservar la seva visió no seria fàcil. Va començar aleshores el veritable pols entre l'art i el poder. 

L'arquitecte Spreckelsen va morir el 1987, va succeir-lo l'arquitecte Paul Andreu que va garantir l'acabament de l'Arc tal com s'havia projectat. L'Arc de la Défense va ser inaugurat el juliol de 1989, any del bicentenari de la Revolució Francesa i en ocasió de la cimera del G-7. 

La pel·lícula de la construcció de l'Arc de la Défense o Grande Arche és una interesant lliçó d'història, sense ser pròpiament un documental. 

L'Arc de la Défense és un cub buidat al centre de 112 m de longitud, 106,9 m d'ample, per a una alçada de 112 m. Sobre les seves cares exteriors, l'Arc està recobert de plaques de vidre de 5 cm de gruix, tractades especialment per impedir qualsevol deformació òptica i resistir vents de gran potència. Els altres paraments són recoberts de plaques de marbre blanc de Carrara i de granit gris. Muntat sobre 12 pilars posats sobre gats hidràulics per permetre de suportar el subsòl fràgil la seva massa de 300.000 tones.

EXPOSICIÓ ´ÍNDEX BLAU', D'ANTONIO BARAHONA

Antonio Barahona (Sevilla, 1984) dibuixa l'arquitectura
domèstica dels celoberts; pinta l'exuberància de la vegetació

a recer, la llum matisada sobre cada fulla.

Interior de gloria.  © Antonio Barahona

Oli, 40 x 60 cm

Patio andaluz.  © Antonio Barahona.
Oli, 60 x 90 cm

«Perquè el futur és una cosa molt antiga» 

 

 

Sala Parés, Barcelona  

Exposició ÍNDEX BLAU 

oberta fins al 12 de setembre de 2026 

'MULJIL', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Muljil. Companyia Elephants Laugh 

Guió: Jaeuk Shin. Direcció: Jinyeob Lee

Festival Grec 2026. Teatre Lliure Montjuïc 

L'espectacle Muljil arriba de Corea del Sud a Barcelona de la mà del Festival Grec. S'inspira en les anomenades en coreà “haenyeo”, que significa “dones del mar”, les bussejadores coreanes del sud de l'illa Jeju, entre el Japó i Corea del Sud. Es dediquen a pescar marisc, a pulmó obert, des d'adolescents de 16 anys fins a dones de més de 80 anys. Malgrat el risc que corren, aquesta pràctica va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat fa deu anys. 

El que em queda d'aquest espectacle són quatre cubicles transparents plens d'aigua on s'instal·la a cadascun un intèrpret completament vestit i carregat amb bosses. Hi bucegen a estones. La idea visual és espectacular, però el que s'hi representa és estàtic. Finalment surten quatre voluntaris locals que ja han preparat prèviament la immersió i, oh! sorpresa, quatre espectadors més, en aquest cas triats a dit, són invitats a fer el mateix. Quin patir!

Per desig de la companyia, tot el que s'escolta en coreà no té sobretitulat. Al programa de mà hi ha el text de sis accions, però naturalment, a les fosques no el llegeix ningú.  I no aclarim del tot què s'hi debat. Si hem tingut la iniciativa d'informar-nos de l'espectacle a l'avançada, podem saber que les accions es titulen: Una dona embarassada; Feina; Una dona que es va a fer la cirurgia estètica; Trangènere; Comunitat i Aquí i ara. Sabem els títols de les accions, però el text que les acompanya no hi aporta res. Afinant la percepció em queda la idea que cadascú subsisteix com pot i que «tot i que separats com illes, tots estem submergits en un mateix mar.»  7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'ÀGUILES DEL CAIRE'

Àguiles del Caire [Eagles of the Republic]
Direcció: Tarik Saleh. França i Suècia, 2025

Retrat crític del règim egipci actual. La pel·lícula segueix George Fahmy (a càrrec de l'actor Fares Fares), un popular actor egipci que és obligat per les autoritats a protagonitzar una pel·lícula propagandística sobre el president Abdelfatah al-Sisi. La seva negativa inicial desencadena amenaces contra ell i la seva família, fet que l'empeny a acceptar el paper i el situa al centre d'una trama de vigilància, conspiracions polítiques i lluites pel poder dins de l'Estat. Inicia un romanç amb la misteriosa esposa del general que supervisa el projecte. 

Pel·lícula seleccionada a la secció oficial del Festival de Cannes 2025. 

Filmin 8/10

'SOLITUDES', DE KULUNKA TEATRO, AL CONDAL

Solitudes. Autoria i dramatúrgia: Garbiñe Insausti, José Dault, Iñaki Rikarte, Rolando San Martín i Edu Cármaco. Direcció: Iñaki Rikarte. Caracterització (màscares): Garbiñe Insausti. Recomanat a partir de 14 anys. Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. 

De la companyia Kulunka Teatro del País Basc, en vam veure fa onze anys André & Dorine, on enfocava la malaltia de l'Alzheimer.  Retrobem ara a Solitudes la poesia d'aquests creadors i portadors de capgrossos que es mouen precisos i ens emocionen sense paraules. En aquest espectacle el tema és la solitud de la vellesa, explicat a partir d'un home que es queda sense companya de joc (de vida), quan mor la seva parella. Intenta que el fill i la neta juguin a cartes amb ell, però tant ells com la resta de persones de l'entorn viuen la seva solitud particular. Ens hi veiem representats i les llàgrimes ens acompanyen quan tota la platea aplaudim dempeus. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*     

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'WASTED LAND', AL TEATRE LLIURE

Wasted Land. Concepte i direcció: Ntando Cele 

Festival Grec 2026 

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle de l'artista multidisciplinar Ntando Cele (Durban, Sud-àfrica, 1980) adopta una part del títol del poema —de 434 versos— que va fer cèlebre T. S. Eliot, publicat el 1923, Wasted Land (Terra gastada, en la traducció de Joan Ferraté). A l'escenari, piles de roba usada i un vídeomapatge de paisatges de terres cremades, ermes. Ntando Cele i tres actrius-cantants il·lustren els moments més suggerents de l'espectacle amb cançons de protesta, adaptades pel músic i compositor egipci Wael Sami Elkholy.  Després d'una hora justeta, el format performatiu per desenvolupar l'apocalipsi a causa de l'emergència climàtica, amb un presumpte humor subtil, no connecta amb el públic. El missatge de la sostenibilitat urgent arriba feble,  per la forma teatral gens elaborada amb què es presenta. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

MARIA ROSA ENRICH VIDAL, IN MEMORIAM

Maria Rosa Enrich Vidal

Sabadell, 1930 - Reus, 2026 

Ens ha deixat la Maria Rosa Enrich Vidal, de Duesaigües, als 96 anys d'edat. He triat aquesta fotografia de 2011 perquè rarament en trobaríem una altra que no estigui amb les mans ocupades, sempre fent alguna cosa amb el gust de fer-la ben acabada. 

Sabadellenca de naixença, va començar l'escolarització a l'escola de la República. La guerra la va enxampar amb sis anys,  després la Dictadura es va encarregar d'estafar la seva generació i les següents l'ensenyament català tant en llengua com en continguts. Tot i així, de jove, va continuar amb la tradició del teatre d'aficionats, amb el grup de Sant Feliu del Racó. Precisament, l'afició al teatre l'ha encomanada a la seva filla, que dirigeix el grup de teatre local.

Vau descobrir plegats
aquesta primavera
i collíeu flors a desdir.
Encara us sentiu les mans
perfumades. 

El 1956 es va casar amb l'aquarel·lista Bartomeu Llebaria (Barcelona, 1919 - Reus, 2019); mare del Xavier i l'Anna; àvia de l'Alba, la Carla i el Pol. 

La parella estiuejava al Masnou i més endavant a Duesaigües, d'on provenia la família del marit. La vaig conèixer a mitjan setanta a Duesaigües. Sempre amb el somriure als llavis, discreta i amb paraules amables quan ens trobàvem o quan repassàvem l'esplendor i creixença de les plantes que tenia a la placeta de l'entrada. El 1992, en jubilar-se, van fixar la residència al poble. Van destinar espais privats de la casa com a galeria permanent de pintures, diorames i maquetes de vaixells del Bartomeu. La Maria Rosa n'era una amfitriona acollidora i generosa amb qui s'hi acostava. 

Admiro de la Maria Rosa la capacitat d'adaptació als canvis i de recuperar-se o resistir davant de les adversitats. Sense fer-ne escarafalls. I posant en pràctica el seu lema 'Viu i deixa viure". 

Gràcies, Maria Rosa, per tot el que hem après de tu.

 

El sol juga avui a la cluca
al teu davant, vell Puigmarí,
pels camins estrets, llums de cuca.  

 ***

Cerimònia de comiat:

Església de Santa Maria. Duesaigües, 11 de juliol a les 12 h 

 

'LA PRIMERA LLEI DE NEWTON', A LA VILLARROEL

Primera llei de Newton. Autora: Eu Manzanares. 

Direcció: Nelson Valente. La Villarroel

La dramaturga Eu Manzanares (Santa Coloma de Gramenet, 1985) ha escrit una comèdia seriosament enfocada cap a l'ensenyament. ¿Quin és el sentit de l'escola? Ensenyar què i per a què?  L'adolescent Izan (a càrrec de l'actor Max Vilarrasa, excepcional) no aconseguirà per mèrits propis aprovar el Graduat Escolar, però el necessita per fitxar per un club de futbol. De futbol, sí que en sap —un altre Lamine Yamal, a la vista—  i la seva mare (a càrrec de Sara Diego, enèrgica, magnífica) confia que el noi traurà la família de la misèria. S'enfronta amb la direcció de l'institut perquè li facilitin, tant sí com no, un certificat que li obrirà el camí de l'èxit. ¿I el claustre què hi diu? 

La directora de l'escola (a càrrec de l'actriu Anna Sahun, el rigor expositiu), la professora de llengua més veterana (Rosa Gàmiz, la versemblança) i el professor de ciències novell (Dafnis Balduz, la precisió) debaten l'assumpte. La institució escolar ha de facilitar oportunitats. N'ha estat fins i tot premiada per haver-ho aconseguit i, precisament ara, coincideix que una influencer (Lua Amat, l'esverament ben resolt) n'enregistra un reportatge. En el cas de facilitar un aprovat a l'Izan es presenten dilemes ben explícits. ¿Què hi perd l'escola? 

Diàlegs d'alt voltatge, reflexions pròpies del dia a dia a l'escola catalana d'avui. L'esperança dipositada en la nova fornada de mestres que recuperen l'escola activa i expliquen la primera Llei de Newton amb una pilota reglamentària de futbol. I aconsegueixen que nois com l'Izan l'entenguin: «Tot allò que es manté inalterable es pot accionar si s'utilitza una força que ho remogui».  I la vulguin aplicar per anar per la vida. Bravo! 9/10

Llegiu la crític d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»   

*   

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'EL RETRAT DE DORIAN GRAY', AL TEATRE ROMEA

El retrat de Dorian Gray. A partir de l’obra d’Oscar Wilde. Dramatúrgia i direcció d'escena: Marc Rosich. Composició i direcció musical: Jordi Cornudella. Festival Grec 2026. Teatre Romea. Barcelona

Àngels Gonyalons, bravo! El dramaturg Marc Rosich ha adaptat la novel·la El retrat de Dorian Gray d'Oscar Wilde i el compositor Jordi Cornudella n'ha creat l'acompanyament musical que aquí interpreta un quintet de corda en directe. No m'imagino aquest espectacle sense el protagonisme de l'actriu i cantant Àngels Gonyalons. Els personatges  principals al seu càrrec, sense transició, només transmesos pels matisos de la veu, pel to, seguint el ritme de la partitura. Les paraules musicades, la música de les paraules. Poesia. Tres personatges envolten Dorian Gray, en una interpretació musical i coreogràfica dels actors i cantants Pol Blancafort, Pau Oliver i Jordi Vidal. Excepcional.

Oscar Wilde va publicar la novela El retrat de Dorian Gray el 1890. Va ser empresonar després d'un dels primers judicis contra la llibertat de gènere. El tema de l'obra és el culte a la bellesa i com el protagonista pren consciència del desgast pel temps i s'enfonsa en la recerca de l'eterna joventut. Com Faust, veu acomplert el seu desig. Manté l'aparença juvenil del cos i qui es va degradant és el seu retrat pintat.

9/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'COP DE SORT', DE WOODY ALLEN

Cop de sort [Coup de chance]. Guió i direcció: Woody Allen 

França, 2023

Pel·lícula número cinquanta del director novaiorquès Woody Allen. Rodada en francès, amb equip francès. Cop de sort és una comèdia negra sobre l'atzar, situada a l'alta societat parisenca. Una història romàntica, que barreja d'infideliat, festes opulents, galeries d'art, cacera de cèrvols. La parella formada per Fanny (Lou de Laâge) i Jean (Melvil Poupaud) sembla ben avinguda. Tenen èxit en la seva vida professional, viuen en un pis d'alt estànding en un exclusiu barri de París i semblen tan enamorats com el primer dia. Però tot canvia quan la Fanny retroba per casualitat Alain (Niels Schneider), un antic company d'institut que li confessa —poc creïble perquè no s'han vist mai més— que n'està enamorat des de sempre. Els dos són forasters a París, els dos s'han divorciat d'altres relacions i ara la Fany, feliçment casada, sucumbeix a la crida de l'amor amb què Jean l'envolta insistent. Fins aquí el plantejament. La trama a càrrec del marit gelós que encercla la Fany que juga fort mentida a mentida. El desenllaç imprevisible i meteòric ens deixa amb la boca oberta. 9/10

EXPOSICIÓ 'BARCELONA. CIUTAT I TEATRE', AL BORN

Exposició: Barcelona. Ciutat i teatre.

Born CCM (Plaça Comercial, 12)

L'exposició Barcelona: ciutat i teatre que hem pogut veure al Born Centre de Cultura i Memòria explora de quina forma els escenaris teatrals han transformat l'urbanisme de la ciutat. 

Una excel·lent combinació de material tècnic en un recorregut didàctic il·lustrat amb fotografies, maquetes i audiovisuals. Des dels teatres de sala i alcova als segles XVII i XVIII fins als teatres de petit format contemporanis. S'hi enfoca el paper social i artístic dels teatres dels ateneus, des del seu origen fins als casos del Teatre Lliure a la Cooperativa La Lleialtat a Gràcia, l’Antic Teatre al Círculo Obrero San José o la Sala Beckett a la Cooperativa Pau i Justícia al Poblenou. S'hi mostra l’ús escènic d’espais en principi no pensats per al teatre, com les esglésies, a mitjan segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, fins a l’actual espai de La Perla 29, a l’antic Hospital de la Santa Creu. A més dels grans teatres públics, resulta molt interessant la reconstrucció o actualització de serveis dels espais teatrals barcelonins en els darrers trenta anys. 

Exposició comissariada amb fons del Museu de les Arts de l'Espectacle. La mostra és part de la programació que acompanya la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura, que enguany correspon a Barcelona.

Exposició oberta fins al 30 d'agost de 2026.

'LA TRUITA', AL TEATRE POLIORAMA

La truita. Autor: Baptiste Amann. 

Traducció i adaptació: Carles Batlle. Direcció: Ferran Utzet. 

Festival Grec 2026. Teatre Poliorama, Barcelona

Intèrprets: Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Marc Bosch, Sara Espígul, Tai Fati, Miranda Gas, Arnau Puig i Emma Vilarasau. 

Tragicomèdia familiar amb trets costumistes. Matrimoni (Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau) a la ratlla de la jubilació, s'han traslladat a viure en una masia i celebren el 65 aniversari del pare. Arriben les tres filles amb les seves parelles respectives,  dues de les quals porten fills de bolquers, presents a l'escenari amb plors en off. A la taula familiar es posen de manifest els contrastos generacionals i esclaten sense fer-se mal. Cada personatge té el seu monòleg gloriós. Brodats. L'auditori participem corejant cançons del karaoke. I la truita? És de riu, l'ha portada la filla mitjana que s'ha fet vegetariana i passa del fricandó matern. La mare li retreu que tanta puresa alimentària i no s'adona que la truita és de piscifactoria. El pare ha de donar una notícia a les filles, però haurà d'esperar quan gairebé ja tinguin un peu per tornar cadacú a la seva vida. 

Interessant treball del traductor Carles Batlle i el director Ferran Utzet que han adaptat l'obra al català i tot ressona de proximitat: referències, cançons, geografia, la plataforma digital 3Cat... Aplaudiments a peu dret. 9/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*    

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY