'TOT EL QUE PASSARÀ A PARTIR D'ARA', AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Tot el que passarà a partir d'ara. Autor: Joan Yago. 

Direcció: Glòria Balañà Altimira. Teatre Lliure Gràcia

Monòleg de l'Eric (esplèndid Nil Cardoner), un adolescent de setze anys a qui han informat que el seu pare s'està morint i fa els possibles per acompanyar-lo en l'últim moment. Abans no reacciona, passa per l'eufòria d'una invitació a un aniversari amb els amics i pel recorregut amb bus cap allà on se celebra la festa i el posterior retrocés cap a l'hospital a la unitat de pal·liatius on es troba el pare. Mentrestant repensa la relació que ha tingut amb el pare malalt de càncer durant deu anys, amb la seva mare i el seu germà petit. Un text molt ben resolt i ben dit, amb una direcció ajustadíssima que fa que la llargària d'una hora i mitja —més de la que acostuma a durar un monòleg dramatitzat— no desdigui el conjunt. ¿I els mariachis? Passaven per allí, aquell dia estrany. I fan de contrapunt al dol i la culpa expressats en veu alta. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

*

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'CRIMS, L'EXPOSICIÓ', AL PALAU ROBERT

L'exposició ocupa el segon pis de Palau Robert, de Barcelona. El recorregut museístic explora tres punts de vista: el de l’entorn de les víctimes, el dels criminals i el dels que els investiguen. Escenografia, audiovisuals i veus originals dels protagonistes mostrem el context i la mort.

«Des de que existeixen les persones, existeix el crim. És una part inextricable de l’experiència humana. El crim ens espanta, ens commociona, ens fascina. Necessitem algú que ens doni respostes, posi llum a la foscor i ens ajudi a entendre per què matem.»  

'Crims' va ser primer un programa de Catalunya Ràdio i va tenir una audiència que va sorprendre els mateixos periodistes que el realitzaven, amb Carles Porta al capdavant. Després va passar a ser un programa de TV3 i el fenomen es va repetir i va créixer més encara. El mirem fins i tot els ciutadans que no llegiríem ni per casualitat «El Caso» El secret no és el morbo, sinó un producte ben documentat i visualment excel·lent, que combina testimonis i espais reals, veus autoritzades dels Mossos d'Esquadra i una narrativitat que fa seguir.

Exposició oberta fins al 10 d'abril.

EXPOSICIÓ 'DEUS, MAGS I SAVIS', AL CAIXAFORUM

Caixaforum Barcelona

La mostra invita a descobrir les col·leccions privades de deu artistes —Rosa Amorós, Miquel Barceló, Georg Baselitz, Luis Feito, Joan Hernández Pijuan, Manolo Millares, Joan Miró, Susana Solano, Hiroshi Sugimoto i Antoni Tàpies—, com també la relació amb els seu imaginari, interessos i obsessions, els seus processos creatius i, en definitiva, la seva pròpia obra.

Exposició oberta fins al 2 d'abril.

POSARIA LES MANS AL FOC

© Lena Paüls   Llibre objecte Posaria les mans al foc
Bobina de fusta, paper kraft reforçat amb fils
i tires de paper amb el poema imprès

Escolteu el pòdcast del poema

al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY 

 

Posaria les mans al foc, abans de preguntar-te: 

¿què hi fas, badant a la meva finestra?

 

Mentrestant, tris-tras, deus fer mudança, 

també en hores de tempesta, imperceptible.

 

Poema i veu: Lena Paüls

Versos de Lletra menuda 

Dins del recull Temps de penyora

'LES MALEÏDES', A LA SALA BECKETT

Les maleïdes. Autor: Sergio Baos

Direcció: Marga López. Sala Dalt. Sala Beckett, Barcelona

El text d'aquesta tragicomèdia de Sergio Baos va ser guardonat als Premis Octubre. Es va estrenar a Palma i ara s'ha presentat el muntatge a la Sala Beckett de Barcelona. La directora Marga López n'ha fet un muntatge deliciós, decantat cap a la comicitat. A partir de la tradició catòlica del naixement, de la mort i de la ressurecció de Crist, l'autor fa dir a la protagonista que espera un fill de Déu. La trama deriva cap al gènere negre després que el nadó es donat en adopció. Les monges de clausura diuen que és fill del Dimoni. Potser és algú més proper qui es va posar al llit de la protagonista. De gran la  filla busca la mare i fa cap a ca la padrina. I comencen juntes la recerca amb furgoneta (posem imaginació al joc simbòlic): convent de monges, prostíbul.  Ens creiem els múltiples personatges que fan Lorena Faus, Alícia Garau, Àlvar Triay i Teresa Urroz.  9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

MARATÓ DE LECTURA D'OBRES DE ROALD DAHL

24 DE MARÇ DE 2023

M'afegeixo a la iniciativa de la marató de lectura en veu alta d'obres de Roald Dahl per reivindicar l'autor. La proposta és del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil i s’hi han adherit llibreries, biblioteques i entitats. Hi pot participar tothom en el format i en els espais que cada lector esculli.

 

He seleccionat fragments dels llibres Els Culdolla, Charlie i la fàbrica de xocolata,  La meravellosa història de Henry Sugar i  d'El fantàstic senyor Guillot. Els ha enregistrat Andreu Sotorra. Durant el dia es publicaran a la xarxa i els podeu trobar al final d'aquest apunt.

La literatura de Roald Dahl ha estat objecte últimament de manipulació. L'editorial Puffin, segell infantil de Penguin, ha fet una edició invasiva de l'obra de l'autor gal·lès, mirant d’adaptar-la per tal de no ferir les sensibilitats dels temps actuals. Després de la reacció adversa del públic, l’editorial ha anunciat que continuarà publicant la versió original dels textos, que estarà disponible a les llibreries al costat de la versió esmenada. Els qui ja han llegit les versions esmenades afirmen que Les bruixes, on hi ha 59 canvis, quan diu que les bruixes són calbes i porten perruca, hi ha l'afegitó que hi ha molts motius per ser calb, i que no passa res per ser-ho. El personatge d'Augustis Gloop de Charlie i la fàbrica de xocolata ja no és gras sinó enorme, La Senyora Culdolla ja no és lletja, només és bestiota. I el centpeus de James i el préssec gegant no canta que la Tia Esponja és grassa i fofa sinó només desagradable, i la Tia Espina tampoc no és seca com un cable. 

Es comença canviant i suprimint paraules i s'acaba cremant el llibre original.

 

Marató de Lectura d'obres de Roald Dahl

Veu: Andreu Sotorra. Música: Noite Luar. Intèrpret: Patrizia Laquidara. 

Composició: Paolo Buonvino i Patrizia Laquidara. 

 

   

 Charlie i la fàbrica de xocolata (fragment)

 

 

Els Culdolla (fragment)

 

 

El fantàstic senyor Guillot (fragment)

La meravellosa història de Henry Sugar (fragment)

PEL·LÍCULA 'NANA'

Nana. Direcció: Kamila Andini. Indonèsia, 2022

Adaptació d'una novel·la del poeta i assagista indonesi Ahda Imran, guionista també de la pel·lícula. Una història d'amor, sofriment i solidaritat entre dones, a finals de la dècada de 1960. Nana és una dona que ha perdut la família a la guerra de Java Occidental. Es torna a casar i comença una nova vida sotmesa a un marit ric que li és infidel. La Nana troba un inesperat refugi i consol  en una de les amants de l'home. Cinema asiàtic fet de silencis i mirades amb el cap abaixat. 8/10

CANT DE JAMILA

 

 'Cant de Jamila'

Poema i vídeo: Lena Paüls

Veu: Ibtissam Adghir

Música: Lluís Llach, 'Lo cirerer'

Per a qui no estripa el bitllet de tornada

Enyoro aquell palmerar
On la meva mare trena,
El xim-xim em fa badar
Pels marges de la carena.
Duc el cabell per tallar,
ple de grans de carinyena.
Cada nit de lluna plena
Un esparver em ve a rondar.
Enyoro aquell palmerar
On la meva mare trena.

Enyoro cada minut
La casa blanca on naixia.
L'emparrat del pati al sud
Els gotims de set perdia.
L'itinerari retut
Aigua per tot m'oferia.
Jo gronxava nit i dia
Ceps de garnatxa vellut.
Enyoro cada minut
La casa blanca on naixia.

Estimaré ara i adés
El màgic dels ulls de sorra.
Llicorella que vingués,
El seu nom ningú no esborra:
Tatuatge a l'inrevés.
Entre vinyes que el sol torra,
M'imagino que hi veig córrer
el plançó que hi arrelés.
Estimaré ara i adés
El màgic dels ulls de sorra.

Estimaré ara i adés
El màgic dels ulls de sorra.
Llicorella que vingués,
El seu nom ningú no esborra.
Estimaré ara i adés
El màgic dels ulls de sorra.

Poema inèdit inspirat en la Jamila 

del poema narratiu L'alè que fa olor de menta. 

La Jamila estripa el bitllet de tornada 

als seus orígens. Dedico el poema a tres dones 

que no volen estripar el bitllet per tornar 

on la seva mare trena.

 

 

 

'VENT DE GARBÍ I UNA MICA DE POR', AL TNC

Vent de garbí i una mica de por. Autora: M. Aurèlia Capmany

Versió: Albert Boronat i Judith Pujol. Direcció: Judith Pujol

Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya

Enyorat sentit crític de Maria Aurèlia Capmany. En aquests sainets de Vent de garbí i una mica de por (estrenats el 1968, al Romea) se les heu amb la burgesia situada en tres estius d'èpoques diferents: Caldetes, juliol del 1909, Sitges, juliol del 1936 i Cadaqués, juliol del 1968. Burgesos que estiuegen i punt. Aliens a les cremes de convents, al cop d'estat contra la República o a les revoltes obreres i universitàries. El text original s'emmarca en aquest muntatge de to caricaturesc entre un pròleg que situa el context i un epíleg de confessió de les pors actuals. S'hi afegeixen unes cartes del llibre Cartes impertinents.  

No sé si ara en posar de nou dreta l'obra no es podia fer de manera que la caricatura, allò burlesc, no ofegués el retrat social. Ara no deixa de ser un entreteniment gens audaç. El sentit crític de la Maria Aurèlia no era un acudit, ni tan sols en aquests sainets. Potser per això no reia ningú (a la meva sessió). 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

MUSICAL '3 DESITJOS', AL MALDÀ

3 desitjos. Dramatúrgia: Marc Lluís Fernández
Música, lletres i direcció musical: Carles Alarcón  
Direcció: Pilar Capellades. El Maldà, Barcelona

Musical de petit format amb Mercè Martínez, una de les grans cantants i actius de l'escena catalana actual. 3 desitjos és un drama que al muntatge se suavitza amb tocs d'humor. La Lara i el Dani són una parella que ratlla la trentena que s'enfronta al procés de la malaltia de l'Alzheimer que pateix el xicot. És una malaltia minoritària en persones joves i cap especialista dels que han consultat sap donar-los un diagnòstic clar.  Arriben a una neuròloga que diagnostica la malaltia que no té cura, només es pot posar a la seva disposició i donar-los consells per a la duresa del dia a dia. A mesura que els símptomes es van imposant, es va degradant la convivència. Sentiments expressats, majoritàriament, amb cançons que emocionen. 8/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

 

MÒMIES D'EGIPTE, AL CAIXAFORUM

Mòmies d'Egipte. Redescobrint sis vides, al Caixaforum, una exposició de gran format, organitzada en col·laboració amb el British Museum. Cadascuna de les sis mòmies que presenta l'exposició té una història per explicar. L'interès rau en els estudis que han permès conèixer qui era cada persona, l'edat que tenia, les creences i les malalties que patia. Sense la necessitat de desembolcallar les restes de les mòmies, per mitjà d'escàners i nous descobriments han fet que els experts hagin pogut analitzar pràctiques curatives i intercanvis culturals a través del testimoni vital de tots els exemplars, com també el paper de la dona o el de l’infant a l’antic Egipte.

Exposició oberta fins al 23 de març

PEL·LÍCULA 'L'OFICI D'APRENDRE'

L'ofici d'aprendre [Compagnons]. França, 2022
Direcció: François Favrat

Una pel·lícula molt interessant sobre el valor de l'aprenentatge, sobre aprendre contínuament com a base de la cultura. La protagonista és Naëllee (Najaa Bensaid), una noia rebel que es troba lligada per responsabilitats familiars als seus 19 anys. En un taller d'integració social i laboral, coneix l'Hélène (Agnès Jaoui), la seva instructora, que aconsegueix fer-la entrar en una altruista organització del gremi d'artesans on descobreix l'ofici dels vitralls. De la mà del seu mestre (Pio Marmai), hi aprèn la tècnica, la combinació de formes i colors en un diàleg constant i intens amb els materials i amb altres artesans. Però sobretot, en un moment delicat, s'adonarà que els valors dels seus companys no són paraules buides. Malgrat que té un desenllaç positiu, no és un conte de fades. Filmin. 9/10

'ELS ENCANTATS', A LA SALA BECKETT

Els Encantats. Autor: David Plana. 

Direcció: Lucia Del Greco. Sala Baix. Sala Beckett

El pare de la història que ha escrit  David Plana es vol desempallegar dels fills adults, un noi i una noia afectats de transtorns mentals a partir d'un daltabaix familiar. La filla proposa al pare, com a comiat, que els tres tornin al Parc d'Aigüestortes, al llac de Sant Maurici, on van ser feliços quan eren adolescentes. I allí potser trobaran la gènesi del trencament de la família. Memòria i imaginació se superposen en una simbòlica i multifuncional escenografia circular d'aigua, paret misteriosa i il·luminació. Els tres personages continuaran sols, cadascú carregat amb la seva circumstància. Un muntatge d'atmosfera màgica molt ben resolta amb la direcció de Lucia Del Greco. 8/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

MINISÈRIE 'STONEHOUSE'

Stonehouse. Direcció:  Jon S. Baird. Regne Unit, 2023

Sèrie de tres capítols que recorre el tragicòmic cas de John Stonehouse, el parlamentari laborista del govern de Harold Wilson que va fingir que es moria a Miami el 1974 i va assumir múltiples identitats paral·leles.  L'inici de tot plegat va ser un adulteri provocat pel règim de Txecoslovàquina en plena Guerra Freda, molt abans de la caiga del Mur. En una visita oficial, van adjudicar al parlamentari una traductora que tenia per objectiu portar-lo al seu llit. No li va costar gaire. Els agents estatals van enregistrar tota la seqüència i li van fer xantatge, convertint-lo en un espia (remunerat). Aquí s'esdevenen els episodis més còmics perquè no sap què ha d'espiar. I perquè porta una vida a tot tren, obre comptes i fa inversions a la babalà, sense poder justificar d'on surten tants diners. Quan veu la possibilitat de fer-se passar per una altra persona i fugir, hi troba gust. L'estratagema li va durar poc, entre altres coses perquè el seu vot de parlamentari era imprescindible per a l'equilibri del feble govern anglès de l'època abans de l'entrada de Margaret Thatcher. Seria una bona història d'humor neegre, si no fos que es basa en fets reals, sense amagar el nom del protagonista. Filmin. 8/10

MUSICAL 'L'ALEGRIA QUE PASSA', AL TEATRE POLIORAMA

L'alegria que passa. Idea d'Anna Rosa Cisquella a partir de l'obra de Santiago Rusiñol. Text i direcció d'escena: Marc Rosich. Lletres: Marc Rosich i Andreu Gallén. Música i direcció musical: Andreu Gallén.  Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Teatre Poliorama, Barcelona.
 

L'espectacle musical L'alegria que passa ho té tot. Impecable, emocionant. És el muntatge amb què acomiada Dagoll Dagom de l'escena. ¿Qui ens despertarà, a partir d'ara?

Senyores i senyors, nois i noies, canalla passeu a veure aquesta meravella. Preneu mocadorets perquè us caurà la bava. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'REUSENQUES DE LLETRES' CELEBRA 10 ANYS

El col·lectiu literari 'Reusenques de Lletres' inicia la celebració dels 10 anys amb una exposició al Casal de les Dones. S'hi mostra material gràfic de les activitats que s'han dut a terme al voltant de la lectura i la creació literària. I amb la crònica dels deu anys, l'objectiu vigent: «Crear una plataforma estable d’activitats que permeti fer emergir el talent local tant de la literatura de ficció com de no ficció i donar-li visibilitat.» 

Cal el reconeixement, en primer lloc, a la filòloga Fina Masdéu i la bibliotecària i escriptora Victòria Rodrigo, que van idear i van impulsar el projecte ara fa deu anys i el coordinen des d'aleshores a tots els vents.  La feina feta és ingent en quantitat i també en qualitat, sense abaixar el llistó, hagi estat quin hagi estat l'auditori al qual s'hagi adreçat cada esdeveniment. El conjunt del que hem aconseguit entre totes les reusenques de lletres que hi hem participat o hi hem col·laborat aquests deu anys és mesurable, però vull remarcar aspectes intangibles que ha propiciat el col·lectiu: la interrelació entre diverses generacions de dones que fem literatura. I que creem lliurement des de mirades i sensibilitats ben diverses. Per molts anys!

 

Les Reusenques de Lletres celebrem els 10 anys  (crònica visual) 

'BOVARY', AL TEATRE NACIONAL

Bovary, de Michael De Cock, a partir de Madame Bovary, de Flaubert 

Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalun

Un text clàssic potent, la història del qual s'aguanta vigent des de 1856, quan va ser prohibit per obscè. Múltiples reedicions, vuit versions cinematògràfiques, sèrie televisiva, versions teatrals...  L'adaptació teatral que signa la directora Carme Portaceli és fresca, nítida, creïble. Original en flament, sobretitulat en català.  L'Emma (magnífica actriu Maaike Neuville), la protagonista, és una dona jove que fuig de l'opressió paterna i cau als braços del metge (interpretat per l'actor Koen De Sutter, precís i eficient) de qui creu estar enamorada. Al primer petó ja sap que allò no és l'amor que havia llegit que sentiria a les novel·les que llegeix. L'avorriment de la vida familiar, la poca predisposició per a l'art del marit la fa tornar histèrica. L'episodi de l'anada a l'òpera a veure Lucia di Mamemoor (delicada ària interpretada per Ana Naqe) mostra el contrast cultural entre marit i muller. Emma busca refer-se en altres homes, però cap no l'estima com ella vol. Final de mausoleu amb moltes flors i epíleg del senyor Bovary que només parla de les seves emocions. 9/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

 

'LA GUERRA DELS MONS', A L'ESPAI LLIURE

La guerra dels mons. Autor: H. G. Wells. Adaptació i direcció: 

Atresbandes i Guillem Llotje.  Espai Lliure Montjuïc, Barcelona

El muntatge refà en versió visual i sonora «La guerra dels mons», el guió que l'any 1938, el guionista, actor, director cinematogràfic i radiofonista Orson Welles, va portar a les ones hertzianes sobre una presumpta invasió extraterrestre. L'emissió va provocar un gran impacte de credibilitat en els oients dels Estats Units. Hi podem veure la manipulació de tota mena d'objectes i les aportacions digitals amb què es poden fer els efectes de so per aconseguir l'ambientació i la sensació de por. ¿A quines invasions estem sotmesos ara? ¿Com hi responem? Que un muntatge teatral promogui interrogants no ens pot deixar indiferents. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

 

'KISS ME LOVE', AL TEATRE AKADÈMIA

Kiss me love. Autor i direcció: Oriol Tarrasón.
Música: Ferran GonzálezTeatre Akadèmia. Barcelona

Protagonisme coral en un muntatge on domina la música, tot i no ser un musical. Un jove músic ha perdut la memòria i ara és dependent. Va a treballar d'ajudant (és un dir) en un magatzem de fruita, el vell propietari del qual s'estima més anar a pescar que portar al dia la feina. Dos homes de generacions diferents que es necessiten i troben suport en l'altre. A banda i banda dos éssers que també busquen estabilitat: el germà músic d'un, la filla universitària de l'altre. I aquí els tenim, senyores i senyors: «A la guitarra elèctrica, Jorge Cabrera! A la guitarra acústica, Ignasi Guasch! A la veu i acompanyament de cors, Annabel Castan! A la percussió sobre bafle, Pep Ferrer!» Les situacions del dia a dia amb la circumstància de cadascú transcorren amb naturalitat. Història social, amb el triple fons universal de l'amor tot ho pot, l'art cura i somiar és possible. Bravo! 8/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

ELS AMETLLERS FLORITS, DE BARTOMEU LLEBARIA

Ametllers florits. Aquarel·la de ©Llebaria Grau

La pintura Ametllers florits és obra de l'aquarel·lista Bartomeu Llebaria Grau (Barcelona, 1929 - Reus 2019). Aquesta pintura va ser un amor a primera vista. No sé per què l'artista no l'havia emmarcada com els altres quadres que tenia exposats al seu estudi. Des que la vaig veure, fa anys, l'he somiada. De fet, confonc si somio el paisatge real o la pintura, però sé que l'un o l'altra són un somni recurrent i plaent. Quan soc a prop d'aquest paisatge, puc observar-lo des de la finestra de casa, quan me n'allunyo somio els turons suaus, arrodonits pel mestral furiós a còpia de centúries. En primer terme els ametllers florits, en segon terme els vessants plantats d'olivers entre ceps que reviuen escadussers i algun avellaner, encara, i els boscos i l'ermita de Santa Bàrbara al capdamunt del Castell d'Escornalbou. Un somni que, per la generositat de Llebaria Grau, puc reviure lluny del paisatge, sempre que vulgui,  interpretat per la delicadesa i lluminositat dels pinzells de l'artista, viatger incansable en la seva etapa professional, que té galeria permanent amb obra exposada al que va ser el seu estudi de Duesaigües.

La pintura original no va acompanyada, aquesta vegada, de cap poema de l'autor, és paisatge sentit, és emoció dels arbres que primer saluden la primavera i floten com bombolles de boira aquí i allà de la carena. Pel color rosa de la flor sabem que són ametllers marcona. Testimonis del que hem perdut, del que conservem, del que som.

Voltat de serres, muntanyes i conreus

 terra seca, regada de suors

 d'esforçats nadius d'aquestes terres.

Bartomeu Llebaria Grau

Per saber-ne més:

Bartomeu Llebaria, entre el serè i el garbí

 Bartomeu Llebaria, les veles desplegades

La nadala de Bartomeu Llebaria

Ametllers florits. Detall. ©Llebaria Grau