 |
| Edició digital, Barcelona, 2021 |
* LLEGIU el llibre en línia
L'alè que fa olor de menta és un treball que he anat definint durant dotze anys. Ben madurat ha estat i, abans que no el desgraciés de tant de retocar-lo, el vaig presentar al premi de poesia del Vallès Oriental, la convocatòria del qual s'adeia amb la llargària que tenia el poema. El lliurament del premi a Granollers va ser el novembre del 2019 i ara, amb la publicació en suport digital, el text queda fixat definitivament, embolcallat amb la simbologia de les petjades a la sorra de la platja, a la coberta que ha dissenyat Pere Prats Sobrepere.
És un poema narratiu de sis parts sobre la Jamila, una dona que es presenta com a forastera, amb una llarga trajectòria vital que va des de Fes, on va néixer, fins a Riba-roja d'Ebre, on viu ara. Al primer tanka 'Parla Jamila' diu:
—Jo, forastera,
he guanyat mitja vida
desmanegada.
La roba feta a tires,
polsosa la sabata.
Té un fill de mesos quan fa sovint el recorregut en tren 'D'un cap de via a l'altre', des de Riba-roja fins a Barcelona. La trobem reflexionant sobre la seva vida, recorda el cos jove i sa, i li passa pel cap deixar de fer el que toca:
Sil·labejant Tamarit i Altafulla,
¿qui pot pensar que es va perdre a la platja
tot un matí, entre còdols i algues?
Al poema 'La Mona Lisa calba' decideix que continuarà els tractaments per curar-se i aprendrà a viure de nou:
A punt d'un nou viatge, desficiosa de mar,
passeges entre fonts i jardins ufanosos.
En el primer segon que queda dels teus dies,
tornes a aprendre a riure, escampada en els altres.
Tot és més nou avui que la resta del temps
de pits llisos de mel, de cintura cenyida.
Festa de les carícies, el festeig i el desig,
l'amor que mou muntanyes, la por que les ensorra.
Per si es presenta amb fúria, cridant de mala lluna,
que t'enxampi ballant una dansa del ventre.
I, mentre coneixem la circumstància que fa que vulgui dimitir de les ginesteres i de les paraules, projecta la mirada a l'entorn, que es modifica constantment, en un cicle etern:
adoba el bot,
i fes que tot sigui possible.
Durant el confinament per pandèmia del 2020, disset fragments del llibre van ser il·lustrats amb fotografies i pintures d'artistes meus de capçalera: Fabián Acidres, Antonieta Codina, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Llorach, Marc Pérez Oliván, Pere Prats Sobrepere, Fina Veciana i Rosa Virgili. Van ser els qui primer en van fer la lectura i van interpretar creativament diversos versos. Posteriorment, una pintura de Marc Pérez Oliván il·lustrava el poema 'Desheretada' i un grafisme de Pere Prats Sobrepere il·lustrava 'El cicle de l'aigua', ambdós treballs compten amb un podcast en la veu d'Andreu Sotorra. A més, diversos poemes van de bracet amb fotografies de Josep Lomas i un dibuix d'Anna Llebaria. Vegeu-ho:
Formen part del recull 50 mirades des de casa.
 |
| © Nené (Pérez Oliván). Instagram, 15-2-2021 |
 |
| © Pere Prats Sobrepere |
 | ||
| Versos de L'alè que fa olor de menta il·lustrats amb un dibuix d'Anna Llebaria i fotografies de Josep Lomas |
 | ||
| © Marta Ballvé Moreno. Pintura L'arrel inspirada en un tanka de L'alè que fa olor de menta: Faig creu i ratlla al bol de les ofrenes. Ara hi estripo el bitllet de tornada. L'arrel adoba l'arbre. |
 | |
| © Lena Paüls. Mòbil inspirat en els versos de 'Full de ruta', de L'alè que fa olor de menta |
La gran majoria de poetes actuals treballa amb versos lliures, jugant amb el ritme, el to i la paraula de manera no encotillada dins cap estructura formal, amb total i absoluta llibertat pel que fa a l’escriptura de la poesia. Em sembla més que bé; de fet, penso que no m’hauria de semblar res en especial perquè cada escriptor decideix com vehicula allò que vol expressar. Però poso en primer terme, com a lector, el meu gust per la forma i que no renuncio a aquest llegat de la poesia trobadoresca que significa una estructura formal per dir el que sentim o pensem, per molt superat que es consideri. No ho trobo a faltar en la major part de la poesia contemporània que llegeixo (poesia feta amb el grau de dificultat que suposa treballar amb un ritme que no ve donat ni per la mètrica ni per la rima) però agraeixo molt quan és dóna i fa que tot encaixi com un trencaclosques emocional. Unes mateixes paraules dites d’una manera o d’una altra fan que la meva recepció pugui arribar a ser diferent (no és el mateix que em desitgin “bon dia” d’una manera suau i tranquil·la a què m’ho diguin d’una manera brusca) i per això valoro tant que es treballi acuradament la forma, com és el cas d'aquest llibre.
“L’alè que fa olor a menta”: quin bon títol!, manllevat de l’escriptor Ian McEwan i que poses, a més, com a cita liminar del mateix llibre. És aquest un poemari majoritàriament escrit en versos blancs, en el que gairebé sempre et subjectes a pautes i mètriques sil·làbiques sense, però, cap tipus de rima fonètica. M’agrada, m’agrada molt, perquè dono molta importància a la relació entre la forma i el fons.
La primera part del llibre, “Parla Jamila”, són nou tankes esplèndides que mantenen l’estructura de 4-6-4-6-6 en cadascuna d’elles i que, en no ser rimades, deixen que flueixin lleugerament malgrat la contundència de concentrar el missatge en tants pocs versos.
“Full de ruta”, un únic poema amb tres versos decasil·làbics i un vers espars (en aquest poema cal significar que en el tercer vers, per convertir-lo en decasíl·lab, s’hi aplica la sinalefa en el primer contacte vocàlic que trobem (“... si algú...”) per no s’aplica just al següent contacte vocàlic (“... algú en...”), llicència poètica que encaixa molt bé.
“La Mona Lisa calba”, fet amb versos alexandrins amb cesura (perfecta divisió de cada vers en dos hemistiquis de 6+6), són tres poemes cadascun dels quals s’estructura en dues estrofes de deu versos cadascuna. Perfecte.
“D’un cap de via a l’altre”, són divuit poemes escrits tots ells en decasíl·lab. Trobo molt encertat que cada poema tingui per títol l’hora en què el tren passa per cada lloc, imaginatiu i aconseguit; com també trobo que, formalment, està molt bé que cada poema tingui dotze versos, com si fossin les busques d’un rellotge que marca les dotze hores que l’hi veiem en la seva forma circular. Molt aconseguida aquesta interrelació formal. El temps en el títol de cada poema, el temps en què es divideix un rellotge, el temps.
“El cicle de l’aigua”, versos lliures sense sotmetre’s a cap norma mètrica, tot i que hi ha força presència de versos decasil·làbics encaixats en els deu poemes, cadascú dels quals té deu versos (10 poemes / 10 versos cada poema / 10 síl·labes cada vers). A més, aquest decasíl·labs són veritables estramps, en no haver-hi rima i perquè totes les paraules finals de cada vers són planes (els estramps són una herència de la poesia trobadoresca!).
A “Desheretada” tampoc no hi ha una estructura mètrica definida, podent-la considerar com a versos lliures, tot i que sovintegen els versos decasil·làbics (en la primera estrofa, de nou versos n’hi ha sis que són decasil·làbics; encara que a la segona estrofa fas d’això una excepció perquè, de deu versos, només n’hi ha dos que són decasil·làbics).
Lena, disculpa que els meus comentaris siguin massa "formals", però és que m'ha encantat i no m'he pogut estar, i, pel que fa al contingut, dir-te que n’he gaudit com un camell en un oasi. Sensibilitat i unitat temàtica que cohesiona tot el poemari.
Joan Ramell, 2021