30 de novembre 2009

Catàlegs de sant Andreu

"Sant Andreu, si no teniu manta, patireu." He replegat quaranta-set catàlegs, que m'han sortit al pas la darrera setmana de novembre. Tots van enfocats a les compres de Nadal i Reis. La majoria són gruixuts i impresos en paper cuixé, segurament per disfressar la crisi galopant. Mai la qualitat, però sobretot la quantitat, havien estat com les d'enguany a finals d'aquest mes. Enguany que no els he buscat, perquè no he de proposar l'anàlisi sociolingüística de catàlegs en una classe, n'he trobat a cabassos, a tot arreu.
Vet aquí una llista dels catàlegs per ordre de (+ / -) qualitat editorial:
De cistelles de Nadal, de franquícies de perfumeries, de marques de vins, de bicicletes, de guitarres i pianos, de material fotogràfic, de telefonia mòbil, d'armaris fets a mida, de rol i vídeojocs, de jardineria, de maquetes i construccions, de marques farmacèutiques, de minicotxes de col·lecció, d'electrodomèstics, d'ofertes de viatges per Cap d'any, de sofàs, d'herboristeria en càpsules, de joguines, de circuits Ninco, de disfresses, de cartes i jocs de taula, d'ofertes de supermercats.
Quaranta-set catàlegs i només el de joguines i un d'un supermercat són en català. No comptem ni com a possibles consumidors. Ara, amb el material que proposo a Pautes d'aproximació a l'anàlisi de catàlegs, podríem concretar qui deu ser el destinatari ideal d'aquestes luxoses publicacions publicitàries. Diglòssia aplicada.

Parets mitgeres a Barcelona



(Foto superior: paret mitgera al carrer Xuclà.
Foto interior: mitjera carrer Elisabets, cantonada MACBA. Paüls©, 2009.)
N'hi ha i n'hi haurà sempre, de parets mitgeres. En enderrocar un edifici queden a la vista els papers pintats, rajoletes de cuina i altres rastres de vida, a la paret de la casa del costat. En alguns casos amaguen aquesta visió sota d'una capa de pintura blanca i els grafiters no triguen a deixar-hi la seva petjada, amb més o menys fortuna. Des de la brutícia a les intencions artístiques, passant per tots els estadis de gixamenta.
A les parets que havien estat mitgeres i que en l'actualitat donen a un carrer o una plaça s'hi han fet treballs d'il·lustració complexos. Alguns reprodueixen motllures arquitectòniques, balcons, finestres i i fins i tot estadans que hi guaiten.
Però, n'hi ha algunes, com la de la paceta del carrer Xuclà, que s'han rehabilitat amb gust exquisit i sense les despeses importants que costa fer la reproducció d'una façana. Em sembla que el disseny i els gats dibuixats tenen autor amb noms i cognoms, però, ara per ara no l'he pogut trobar. (PS: Arnal Ballester)
Una altra paret mitgera que trobo ben aprofitada per a l'art, és la de l'edifici que han rehabilitat fa poc al carrer Elisabets. Fa veïnatge amb el CIDOB. És una escultura de ferro que es pot veure bé des de la cantonada amb la plaça dels Àngels.

Marina i Vicenç, en comú

El Vicenç C. i la Marina de ca l'Esteve eren autosuficients quan vam prendre junts un cafè al jardí de llicorella. D'això no fa gaire, va ser la tarda que van portar-nos el llibre on hi havia l'entrevista de la Marina parlant de la seva germana Elisa, afusellada pels franquistes després de la farsa d'un judici sumaríssim. La Marina me l'ha explicada moltes vegades, aquesta trista història. L'explicava des de la memòria d'una nena de 12 anys, que és l'edat que tenia ella quan es va acabar la guerra. L'explicava sempre lúcida, amb llàgrimes de ràbia, d'incomprensió i d'impotència als ulls.
Però, aquest estiu, la Marina ja no sortia de casa. Encara que l'entrés a veure cada dia, em rebia amb grans festes i em preguntava per què l'anava a veure tan de tard en tard. Últimament feia uns relats incomprensibles per a mi, amb frases enrevessades, sense subjecte, per tant era impossible saber qui era l'actant. I sempre amb els verbs en present. El passat més llunyà era allí, viu. Del dia abans, no en sabia res. El Vicenç anava a buscar el pa arrossegant els peus. Tot i el suport dels fills, viure sols es feia insostenible. Deu dies després de la Mare de Déu d'agost vam coincidir al carrer amb els seus fills —la Montserrat, la Pilar, l'Esteve— que els acompanyaven a la millor residència de Reus. El Vicenç hi anava conscient i esperançat. La Marina hi entrava desorientada, però, confiada, perquè hi anava de bracet del seu estimat.
Potser no ho han dit amb paraules, però intueixo que a la Marina i al Vicenç, mentre estiguin junts no els faltarà res més. Tenen als seus ulls el paisatge que més valoren: viure la vellesa en comú. És la seva aspiració més immediata.

29 de novembre 2009

Les minories existim

Avui dues-centes cinquanta persones, pel cap baix, no hem vist el partit Barça-Madrid. Som a la carpa vermella que hi ha instal·lada davant del Mercat de les Flors. Hi hem anat a veure el Blai Mateu, el fill petit de Tortell Poltrona. A veure què ha après a fer a França el plançó del nostre pallasso sense fronteres. El Blai fa companyia amb la seva dona, l'acròbata Camille Decourtye. A la pista, un cercle íntim i a tocar del públic, només hi actuen la parella, un músic que toca el contrabaix i un cavall hispanoàrab. Els espectadors rodegem la pista i, alhora, un passadís darrera nostre ens rodeja. En aquest passadís s'hi empaiten els personatges, allí hi galopa el cavall, des d'allí s'hi emeten proclames i la Camille hi canta com una sirena. Una hora abans de començar l'espectacle, ha caigut sobre Barcelona una tempesta de llamps i trons. En obrir les portes de la carpa no plou, però el cavall deu sentir el temps i fa una mica el ronso, tot i que acaba fent el que l'acròbata li demana. Le sort du dedans parla de la ventura (o l'aventura) que s'amaga sota l'envelat silenciós d'un circ buit, metàfora de l'espai interior de cadascú. És un espectacle poètic, sobri, brillant. En sortir, anem a peu cap a casa. Pel carrer, davant les voreres dels bars hi ha un núvol de televidents. Nosaltres hem format part dels dos-cents cinquanta espectadors que no han vist el partit de futbol que segons Ramon Pellicer "ha tingut paralitzat el país." Les minories existim.

CANVIA DE PARES!



Claude Ponti.
Catàleg de pares. Traducció de Margarida Trias. Editorial Corimbo. Barcelona, 2009. Per a lectors a partir de 9 anys.

Aquest singular àlbum il·lustrat té tots els elements per ser un catàleg publicitari d'una gran empresa de vendes per correspondència. D'entrada, fa una bona presentació il·lustrada i textual del producte objecte de promoció: els pares. En uns dibuixos molt acurats, el catàleg mostra els pares que estan en disposició de ser transferits —la majoria tenen aspecte d'animal personificat, no sempre identificable— i dels accessoris que porten incorporats.
Hi trobarem pares exclusius, pares model etern, pares de resta de sèrie, pares de novetat, pares triiiistos, cinc papes o cinc mames en un sol paquet, pares d'un sol ús i pares absents, entre d'altres. Precisament, un dels models que té més èxit és el de pare absent, tot i no ser una novetat en el catàleg. Segons el text publicitari que acompanya el dibuix: "L'absent és un model unisex de triple closca rígida. Les seves tres tapes amb tancaments codificats permeten un aïllament sonor i visual complet. El nen que triï un absent estarà segur de no poder establir cap contacte amb ell i de no tenir cap resposta a les seves preguntes."
Ara bé, no fóra un catàleg amb tots els ets i uts si hi faltés l'explicació de les condicions del canvi i de la restitució dels pares originals en cas que, un cop tractats, els nous pares no resultin ser tal com el fill o la filla sol·licitant els havia imaginat. Aquest és el punt que pot tenir més adeptes, ja que, sigui quin sigui l'estat dels pares que es retornin, els pares originals seran restituïts immediatmanent, amb una simple comanda.
També s'hi expliciten el procediment que cal seguir per escollir els nous pares, els requisits que calen per emplenar el bo de comanda, els terminis de lliurament i la gratuïtat en els canvis i recanvis. Sense oblidar l'assegurança en el transport i les garanties post lliurament.
I, per acabar, en el capítol de preguntes més freqüents, els responsables del catàleg garanteixen la instal·lació dels pares originals amb tot el confort imaginable a la Sumptuluxosa Residència del Catàleg. Així, doncs, en el cas que el sol·licitant canviï d'opinió, l'hi seran retornats "intactes i tranquils".
Per tot plegat, aquest catàleg gegant per a menuts entusiasmarà els pares i les mares. En especial als que vulguin descansar dels fills. El llibre els proporcionarà idees per induir els fills a sol·licitar-ne el relleu per un quant temps.


Romaní

(Romaní del jardí de llicorella, Refugi de la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2009)

Els arbustos de romaní presideixen el jardí de llicorella. I també les jardineres de l'àtic a BCN. La majoria estan fets d'esqueixos de romaní salvatge. Són arbustos verds tot l'any i gairebé no necessiten reg. A l'estiu les fulles es rosteixen una mica, i és l'únic temps que no estan florits; però aviat es recuperen. Van florint almenys tres vegades l'any. Les flors d'ara duren fins al març. Per tant, al febrer, amb la florida dels ametllers a Duesaigües, hi ha un zum-zum d'abelles que cada any ens sorprèn. Fem servir les branques i les fulles de romaní, cremant-les a la planxa, per perfumar el refugi després de cuinar. Com a condimenrt de peix, sopes, carn al forn, sempre emprat amb moderació (només dues o tres fulles tallades ben menudes) perquè el gust un punt excessiu pot agrejar un plat. També el fem servir amb infusió per esbandir el cabell i per a combatre infeccions lleus de la pell. "De les virtuts del romaní, mil coses se'n poden dir."

28 de novembre 2009

El museu del Temps

Aquesta tarda, a la Sala Petita del Teatre Nacional, els espectadors —la majoria pares i mares amb els seus cadells— ens asseiem als seients de cara a l'escenari. Com sempre. Suposem que aquest gran teló vermell que tenim davant nostre, s'obrirà i començarà la funció. I no. En apagar-se els llum, dos actors, que es presenten com a arxivers del Museu del Temps, ens expliquen tot fent jocs de mans el funcionament de tres màquines del temps que hi ha davant del teló. I, a continuació, ens inviten a entrar al museu per una porteta menuda que ens porta darrera del teló vermell.
I, allí, ens trobem immersos en un espai màgic. Fora del temps. Ens hem quedat muts de sobte. Som tots ulls que intenten descobrir de què està fet aquest brancam d'arbres que envolten l'empostissat maldestre amb prestatges. La concurrència ens asseiem en uns neumàtics de diferents mides que hi ha a terra. Som dins del Museu del Temps. Continuem extasiats fins que els arxivers ens rescaten del somni. Les branques guarden cartes on nens i nenes de tot el món expliquen on han enterrat un objecte molt important de la seva infància i per quin motiu volen conservar-ne el record per sempre.
Sortim del Museu del Temps flotant sobre un núvol, encara, però conscients que infants i adults hi hem viscut una experiència sensorial única.
Vegeu a la pàgina de El museu del Temps fotografies, vídeos, calendari de representacions (a Reus, al Teatre Fortuny, el 13 de març), dossier didàctic i d'altres informació d'aquest projecte.

Primeres emocions


Marc Parrot. Què m'està passant? Il·lustracions d'Eva Armisén. Editorial Lumen. Barcelona, 2009. Per a lectors a partir de 6 anys.



Marc Parrot és poeta a més de cantant i compositor de reconegut prestigi. Es va donar a conèixer al gran públic interpretant el Chaval de la peca al programa El Terrat d'Andreu Buenafuente a TV3. I, més endavant, com a director d'una coral d'avis al programa Casal Rock. Ara, ell i la seva companya, que és pintora, han fet aquest deliciós àlbum il·lustrat de gran format sobre les emocions: l'amor, la por, la ràbia, l'egoisme i l'enyorança. El dediquen als seus bessons Bruno i Berta. Llegiu aquí una crítica més completa.

27 de novembre 2009

GERMANS VIVANCO: OLÉ!

L'espectacle de ball flamenc de Los Vivancos, Extreme flamenco fusión, és elegant i visceral. Diuen ells mateixos d'aquest espectacle: "Es un volcán que nos explota en el pecho." Els germans Vivanco són músics hàbils, alguns tenen formació en dansa clàssica i claqué que combinen amb passos de break-dance i acrobàcies. I, sobretot, tots set són virtuosos del ball flamenc. Tenen un físic espectacular i són uns intèrprets impecables. Omplen d'emoció l'escenari, la platea i l'amfiteatre del Teatre Victòria. Som testimonis de la passió de les seves fans. Des de la primera peça els demanen, insistentment, que es despullin. Després, algunes noies s'ofereixen a pujar a l'escenari per fer el boca a boca a un Vivanco que, suposadament, ha perdut el coneixement de tant taconeig zapateado.
Quan per fi, arriba l'esperada coreografia a pit nu, el Teatre Victòria s'ensorra de xiscles i de palmas. Israel, Cristo, Josué, Josua, Judáh, Aaron, Elías. Olé!

Comunicació telefònica

Podem diagnosticar l'ambient (el bon ambient i la mala maror) d'una empresa, d'una institució pública o privada, d'una companyia telefònica, d'una entitat bancària, d'una escola... per la seva comunicació telefònica.

Clima servicial: l'eficàcia.
La persona que respon el telèfon, només amb el to de veu manifesta, sense ser-ne conscient, que som benvinguts, que té esperit de cooperació, que s'identifica amb el seu lloc de treball. Podem avaluar el grau d'informació sobre els problemes que li plantegem, la seva capacitat de prendre decisions, l'autonomia de recursos i d'argumentació.

Clima conflictiu: la crisi.
La persona que respon el telèfon manifesta, sense ser-ne conscient, el desinterès per qui truca. Respon amb una veu feixuga, irritada, avorrida. Ens fa entendre que la trucada no ha estat oportuna. Se senten veus de fons, persones que parlen entre elles. Rondinen. El telèfon les ha interrompudes. La veu ens diu que ens esperem. Després d'una estona ens diu que truquem a un altre telèfon. Qui respon la segona trucada, també rebutja escoltar-nos. El clima conflictiu també es delata en la comunicació telefònica perquè qui despenja l'auricular no té memòria. Podem trucar cent vegades a la mateixa persona i ens preguntarà qui som, què volem, amb qui volem parlar. És com si fossin moltes persones les encarregades de respondre el telèfon i estiguessin deslligades entre elles. Quan la crisi és al punt culminant ningú no sap —ni ho vol saber— de què li parlem. Ningú no pren decisions ni compromisos.

La Trinca i Eugenio: resurreccions














La maquinària sentimental, comunicativa i econòmica s'ha posat en marxa per ressuscitar dos irrepetibles. D'una banda, La Trinca, en un programa televisiu a TV3 i, de l'altra, l'humorista Eugenio (Saben aquel que diu...) amb un personatge anomenat Reugenio.
El programa Buscant La Trinca s'impulsa des de la productora Gestmusic (Crònicas marcianas i Operación Triunfo) de la qual són productors executius dos "trincos", Josep Maria Mainat i Toni Cruz (Miquel Àngel Pascual els va vendre la seva part.) El programa s'adreça a un públic majoritari i amb diners de la televisió pública. Constarà de sis gales-càsting enregistrades en diferents teatres de Catalunya. Els guanyadors formaran part del rodatge d'una pel·lícula de ficció que explicarà la trancisió espanyola a través de les cançons humorístiques del trio. Televisió de Catalunya ha posat els mitjans, ha cedit en safata l'espai i la publicitat a La Trinca per tal que trobi el seu relleu generacional.
Pel que fa a la figura de Reugenio, l'impulsa el fill de l'Eugenio original, Gerard Jofra, amb producció privada, amb l'interès de "recuperar l'essència del personatge damunt dels escenaris." Un eslògan que podria subscriure perfectament La Trinca. Però la diferència entre un cas i l'altre és notable. La resurrecció multimèdia de La Trinca es financia amb els nostres impostos. La resurrecció de petit format de l'Eugenio la financia el seu fill.

26 de novembre 2009

Amb un pam de llengua

(Foto: Ros Ribas©, 2009)

Encara que plana en obres anteriors d'Albert Espinosa, el sexe no era un tema tractat de ple en la dramatúrgia d'aquest autor, que debuta al Teatre Lliure amb El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals. És una obra que barreja els superherois i el sexe, sense acudits fàcils ni seqüències explícites. Malgrat el títol en català, és un espectacle en castellà amb algunes frases en català, una moda que es va imposant subtilment a la cartellera barcelonina.Reuneix a l'escenari un pintor que té un poder especial —paper que interpreta el mateix Espinosa—, un policia i un pres. En aquest imaginari també hi ha la mare, personatge que no apareix mai a escena però que forma part de l'argument. El pintor menorquí Llorenç Pons ha creat els diferents quadres que es projecten en aquest muntatge i ha instruït Espinosa en la pintura per donar credibilitat al personatge. A l'escenari, un quartet de jazz, amb un protagonisme que, de tan discret resulta d'una grisor prescindible, interpreta alguns temes de la banda imaginada des de petit pel pintor.L'autor no tracta aquí els temes que l'afecten personalment, com les disminucions físiques o el càncer, però, al meu entendre, fa una impúdica exhibició de la seva cama ortopèdica, que es treu i posa constantment. Hiperrealisme escènic enfront de la recreació fantasiosa d'una catarsi.

Grafit per a la Carmina



(Grafit animat, de Muto©, 2008. Vegeu altres treballs del mateix autor a www.blublu.org)
El que m'agrada més de la Carmina M. M. de Duesaigües són els seus dots organitzatius i el seu pragmatisme, que aplica implacable després d'atentes reflexions. La seva sensibilitat l'ha dut a recopilar frases cèlebres, aforismes i sentències que, de ben segur, l'ajuden a pensar i a donar una expressió artística als raonaments a què ha de fer front cada dia. Aquest estiu n'hem intercanviat diversos reculls monogràfics. El darrer que m'envia, conté frases extretes de grafits, "filosofia de carrer sense pretensions", diu.
Aquests grafits de textos breus tenen aspiració de filosofia recreativa. Es transmeten per mitjà de la poesia d'impacte visual, la part més allunyada del vandalisme que pot suposar fer art en contextos on no és previst que n'hi hagi. Es tracta d'apunts enginyosos amb l'objectiu comunicatiu de sorprendre l'interloculor. La majoria de les frases es basen en jocs de paraules, apunts irònics, consignes:
  • Estudiar dóna fruits, que estudiïn els arbres.
  • Treballar és bo! No siguis egoista i deixa-ho per als altres.
  • El món està boig: tot junt s'escriu separat i separat s'escriu tot junt.
  • Quan et coneguis massa, deixaràs de saludar-te.
  • Potser tinc fluixos els elàstics dels somnis perquè em cauen els pantalons de la vida.
  • Ja no queden genis: Einstein va morir, Bach també i jo tinc mal de cap.

25 de novembre 2009

Maria M., l'energia positiva

(La Maria M. és la quarta de l'esquerra, amb brusa blanca.
Berenar de final de curs 1986-87, del seu grup de català.)
A la Maria M. li agrada l'estiu perquè és molt fredolica, diu. Però, tant si fa calor com si fa fred, és una persona activa. I, sobretot, bona amiga. Contactar amb ella m'aporta energia positiva. Sempre veu el costat bo de les coses. De la rosa no veu les punxes. Sap que hi són, però no s'esvera, simplement agafa la tija amb compte. I, així, amb tot. Per exemple, és una bona i assídua lectora i va llegir Les veus del Pamano quan es va publicar i, ara, a la minisèrie de TV3 hi veu aspectes no polits (diu, per exemple, que "el fill adoptat em va semblar que sorgia com un rovelló, de sobte, i com una ombra."), però valora que la gent que no l'ha llegida sàpiga que existeix la novel·la a partir de la minisèrie.
La Maria M. exerceix d'àvia, és una cuinera creativa i dedica força temps a la casa i a la família. Però, malgrat tot, ni en les èpoques de més lligament a casa, ha descuidat l'activitat intel·lectual. Sempre ha trobat estona per llegir, per anar al teatre, per reunir-se regularment amb un grup d'amigues, per anar de visita. Va assistir a classes de llengua i literatura catalanes durant uns quants anys. Després, va interesssar-se per la informàtica, i n'ha acabat tenint uns coneixements com a usuària més que acceptables. I, per postres, tot ho fa bé, a consciència. El seu tarannà es troba a l'altre extrem de la superficialitat. Ara s'ha apuntat al club de lectura del Club Sant Jordi, de Reus per compartir l'experiència de llegir. I, aneu a saber en tot el que deu estar embolicada ara mateix, sense jo saber-ho! Ara que, la Maria M. té una assignatura pendent: les hortènsies. Però em sembla que no passarà de conrear cactus, que viuen sols. Ningú no és perfecte!

Ball a la sala Tallers


Avui, la ballarina Sol Picó no balla a l'obra El ball, dirigida per Sergi Belbel. A la Sala Tallers del Teatre Nacional, aquesta nit, hi balla una fràgil i expressiva Xaro Campo que, al meu parer, és més adequada per al paper d'Antoinette, filla de catorze anys de la senyora Kampf, paper que interpreta amb temperament esmolat l'actriu Anna Lizaran. Sergi Belbel diu que aquest espectacle "és un experiment escènic que vol explotar els límits de la teatralitat per explicar-vos la història terrible, còmica i tràgica, de dues dones fatalment enfrontades als seus propis turments." Amb aquesta intenció ha imaginat un ring —un empostissat de tamborets hexagonals envoltats d'aigua (el riu Sena)— on es baten en duel mare i filla. La mare organitza un gran ball de presentació a l'alta societat parisenca i prohibeix a la filla que hi assisteixi. La filla se'n venja. Francesca Piñón interpreta amb ajustada complicitat escènica els altres personatges (la professora d'anglès, la professora de piano, el pare.)

24 de novembre 2009

Boulevard multingüe

Els responsables de l'obra Boulevard, estrenada a la Sala Villarroel, són la directora Carol López, tres actrius i dos actors. L'obra parla de teatre. És teatre dins del teatre, doncs. Els intèrprets de l'actor, el director, la diva, la productora i l'actriu arrodoneixen un relat precís, que es nota que ha estat elaborat amb minuciositat. L'obra que interpreten dins de l'obra és una versió de la pel·lícula The Philadelphia Story (amb el triangle Catherine Hepburn, Cary Grant i James Stewart.) En aquest cas, els espectadors som testimonis del procés de selecció i realització d'aquesta obra, des del primer moment que es tria, passant per la rebotiga dels assajos fins al resultat de la posada en escena. En clau realista i tocs d'humor blanc. Hi he identificat quatre llengües: El castellà (majoritari i nuclear en l'obra que representen dins l'obra), el català (minoritari, argòtic i poc acurat) , el francès (per al títol, que defineix el to de comèdia lleugera) i l'anglès (més aviat decoratiu).


Vinyes del Penedès

(Foto: replicat1.0)
De BCN al Vendrell, un cop passada la conurbació metropolitana, el tren circula entre la serralada prelitorial i la costa. Al peu de la serralada del Montmell hi ha l'esplanada de vinyes del Penedès. Xarel·lo, Macabeu, Parellada, Garnatxa, Ull de Llebre, Carinyena, Monastrell. Ens resulta un viatge sedant, veure els ceps arrenglerats amb els sarments pelats i un gruix considerable de fulles ocres a tocar de les rabasses. Ara ja hi comença a haver alguna vinya podada i els sarments s'apilen per a cremar a tocar dels camins veïnals. En d'altres bancals hi ha vinyes joves amb fulles verdes, encara. Tot sembla en ordre per continuar elaborant els delicats i aromàtics vins i caves reconeguts a tot el món. Els camps del Penedès projecten la imatge d'un país endreçat.

Vagó cosmopolita

Trajecte en tren de Reus a BCN en un dia feiner. Assegudes davant nostre al Catalunya Express, hi tenim dues noies que parlen alemany. Darrera, aclofats en els seients, hi ha dos nois de pell negra mig endormiscats que porten una gorra amb la visera tan gran que els tapa el rostre. A l'altra banda del passadís, en tot el que ens allarga la vista, hi ha asseguts homes xinesos de mitjana edat, tots emmotxillats que, abans d'asseure's, han estat avaluant en quin dels vagons es deu trobar el revisor, per si es podien estalviar de pagar. A Tarragona, pugen dues parelles sud-americanes arrossegant unes maletes descomunals que no podem fer córrer pels passadissos i es queden al transpontí. També s'incorporen al vagó dos nois de pell negra altíssims —possiblement són atletes per les bosses d'esport que duen— i que, de moment, ocupen dos seients, però de seguida obren els dos de davant que van buits i hi instal·len les extremitats, i encara els surten els peus pel braç del seient cap al passadís. Passat Torredembarra tothom s'ha acomodat com ha pogut. I, qui més qui menys, ens anem ensopint a causa de la calefacció massa elevada. Hi ha un cert silenci, només trencat per la xerrameca imparable, i a més volum del normal, de les noies alemanyes. Entra de sobte el revisor. Només ens movem l'A. i jo. Ningú més li fa cas perquè, potser, no l'han vist entrar. L'home s'atura a la porta, agafa aire, i diu a plens pulmons, en una declamació d'actor anglès: "Tickets, please!" Commoció. Tot el passatge es desperta en sec. Comença la funció.

23 de novembre 2009

¿Com a casa no hi ha res?

Home (2008) és el primer llargmetratge de la directora suïssa d'Ursula Meier. Aquí l'han traduït per ¿Dulce hogar? Ara es pot veure en reposició als Cinemes Méliès. Els protagonistes d'aquest psicodrama són una parella amb una filla major d'edat, una d'adolescent i un nen d'uns deu anys. Tenen una casa al mig dels camps erms, fa deu anys que els van construir una autopista a tocar del seu jardí, però no es va posar en servei. Han viscut aquests anys amb l'espasa de Dàmocles, sempre pendents de l'autopista buida, intuint que un dia o altre se'ls acabaria la tranquil·litat. I, efectivament. Passa el primer cotxe, el segon..., cinquanta-vuit mil en té de comptabilitzats l'adolescent de la casa. Però, en aquest infern de soroll i de pol·lució la dona —en una magnífica interpretació d'Isabelle Huppert— ha desenvolupat una neurosi i és incapaç de recomençar en cap altre lloc. La filla gran fuig de casa. És llesta, saben que no tornarà. Intenten adaptar-se amb enginy al món exterior. No és possible. La veu vibrant de Nina Simone els acompanya mentre fugen impotents entre l'herbassar.

22 de novembre 2009

El jardí dels cinc sentits



Teatre Nacional de Catalunya. Joan Ollé ha triat els textos narratius i poètics de Salvador Espriu per l'espectacle El jardí dels cinc arbres. Cap dels textos va ser escrit pensant en el teatre. I, malgrat això, es mostren dúctils, representables, en boca i moviments escenogràfics dels intèrprets que ha triat el director. Però, és clar, quin luxe d'intèrprets! Ni els joves ni els de mitjana edat ni els grans desmereixen uns al costat dels altres. Joan Anguera, Ivan Benet, Paula Blanco, Monserrat Carulla, Enric Majó, Victòria Pagès, Àngels Poch... juguen a fer-nos veure la petita pàtria, l'arcàdia perduda, del poeta. La presència escènica i la veu de Sílvia Pérez Cruz cantant poemes espriuencs musicats per Raimon (He mirat aquesta terra) i de Marina Rossell (Estimat / Rosselló, / si podies / venir) em fan esborronar pel que comporta de continuïtat del sentit. Avui, diumenge, a la sessió de les sis de la tarda, el públic dempeus, obliguem els intèrprets a sortir a l'escenari a saludar quatre vegades.

Roseland marí

Sessió matinal de diumenge al Jove Teatre Regina. La sala és plena fins al capdamunt d'adults que acompanyen infants —no més grans de deu anys— que han vingut a veure l'espectacle Blau marí, de la companyia Roseland Musical. Tot ballant, els intèrprets d'aquesta companyia de dansa explicaran una llegenda xinesa de fa més de tres mil anys, amb un text rimat molt efectiu, del qual és autor David Cirici. En un acolorit mercat xinès, es presenta el mandarí, representant del govern extorsionador, i exigeix impostos abusius als ciutadans: "calen diners per fer la guerra, si no teniu res per menjar, mengeu terra", els diu. El Xang es llença a la mar amb una sandàlia màgica a la recerca d'un tresor per salvar de la misèria el seu poble. A partir d'aquí, l'escena transcorre al fons del mar, amb animals que ajuden Xang i d'altres que el distreuen o li impedeixen dur a terme el que s'ha proposat. Una coreografia molt elaborada i una caracterització creïble fan que els menuts de tres i quatre anys arrenquin a plorar quan surt el mandarí. Amb el seu discurs prenen consciència del mal. ¿Qui ha dit que el teatre per a infants és innocent?

NI EL NOM DELS OCELLS DEL TEU MÓN


Cadernera. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
Al nostre jardí de llicorella hi habiten molts ocells. Darrerament sentim una piuladissa alegre i insistent d'un ocell desconegut. No és la merla que, si fa no fa, quan es pon el sol, dóna unes quantes voltes a l'edifici, abans d'anar-se'n a ajocar. No és tampoc el cant d'una cadernera. Deu ser un ocell més menut que una merla, però no és una cadernera. ¿És un pardal, un tudó gris perla dels que viuen al pont d'Enseula, una mallerenga, un verderol, un pit-roig, una gralla, un picot, un corb, una fredeluga, una gavina de coll negre, un colom collverd, una puput, una perdiu o una guatlla? Amb prou feines sé distingir un de l'altre. Veient-los, potser per eliminació, encara els encertaria. Però, no pel cant.
Escolto cinc cants d'ocell a la pàgina web de Recerca en acció, a l'article El cant dels ocells, i em sembla que el que s'aproxima més a l'ocell desconegut és el cant d'un gafarró. Però no n'estic segura. L'autodidactisme ja ho té això. Continuaré investigant.
Entre dents recito un poema de Raimon, Al meu país la pluja. Repeteixo —com qui fa una exhortació perquè no es repeteixi la història en els infants d'ara— el fragment que diu:

Res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

21 de novembre 2009

Sopar de Nadal

L'obra Sopar de Nadal, de la qual és autor Marc Angelet, es representa a la Sala Muntaner fins al 17 de gener. Avui, dissabte, hi ha una bona entrada, encara que no hi hagi ambient nadalenc (les il·luminacions dels carrers s'inauguren coincidint amb la Fira de Pessebres de Santa Llúcia.) És un espectacle visualment agraït, per les poètiques accions coreogràfiques dels personatges en l'ombra de contrallum i per l'expressivitat esperperpèntica amb que actuen els intèrprets un cop la il·luminació ens permet veure'ls amb màscares. Són personatges arquetípics i rituals al voltant d'una taula d'una família malavinguda que es reuneix, com cada any, pel sopar nadalenc. Les males cares de tot l'any es transformen aquesta nit en abraçades falses. La nena de la casa recita: "Ja fem el pessebre/amb la mula i el bou. /A dins l'establia,/ tots junts per si plou." Però, a taula, no l'escolta ningú. Llegiu aquí un comentari més complet sobre l'espectacle.

World Press Photo 2009

L'exposició "World Press Photo" és al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 13 de desembre. Es pot interpretar com un document històric que recull els principals esdeveniments de l'any anterior. L'exposició acosta al gran públic una visió sensible i honesta de la realitat contemporània. S'hi mostren les 199 fotos premiades en les 10 categories de què consta el certamen: personatges d'actualitat, temes contemporanis, vida quotidiana, retrats, art i entreteniment, naturalesa, reportatges d'esports i fotografies d'acció. Enguany, hi participen un total de 5.508 fotoperiodistes de més de 120 nacionalitats, amb 100.000 enviaments d'imatges. Per falta de patrocini, aquest és el primer any que l'entrada a aquesta exposició internacional no és gratuïta. Tant és. Les fotos guardonades es poden admirar tanta estona com vulguem a la pàgina oficial World Press Photo, Winners Gallery 2009, ara mateix.

20 de novembre 2009

Després de 50 anys de Drets dels Infants




(Fotos de M. Carme Molist©, 2009, des de Rwanda)
Avui es compleixen 50 anys de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets dels Infants (1959). I vint anys de la ratificació per l'Assemblea General de les Nacions Unides (1989). La convenció dels Drets de l'Infant va ser signada per 192 països i és el tractat que ha rebut més adhesions en tota la Història de la Humanitat. L'infant passava de ser considerat objecte de protecció per passar a ser subjecte de dret.
En aquestes fotos veiem criatures que de ben petites arrosseguen els seus germans, que van a buscar aigua i llenya, que tenen el terra de l'escola amb terrossos com un barranc. Vegem el blog de Maria Carme des de Rwanda per adonar-nos de la vulneració de tots i cadascun dels drets signats ara fa cinquanta anys. Vegeu el correu que m'escrivia a finals d'agost.
Avui mateix, un article de Mans unides llença un crit d'alerta per als "milions de nens pobres i afamats, els marginats i explotats, els malalts sense assistència, els que moren per causes prevenibles i tractables, els que viuen al carrer, els que treballen, els que juguen a ser soldats en exèrcits d'adults, els prostituïts, els desplaçats de les seves llars, els refugiats ... ens indiquen que, les coses estan fallant. I els culpables, clarament, no són els nens."
Facilita aquestes dades esgarrifoses:
  • Un de cada quatre infants en les regions en desenvolupament està malnodrit.
  • Més de 72 milions d'infants no van a l'escola. El 54% són nenes.
  • Cada any moren al món 9 milions de infants menors de 5 anys per causes prevenibles i tractables.
  • Més de 4.000 menors de cinc anys moren al dia per la falta d'aigua potable.
  • Al món hi ha més de 15 milions d'orfes per la SIDA.
  • La majoria dels morts per malària són infants subsaharians menors de cinc anys.
  • Hi ha més de 2 milions d'infants embolicats en xarxes de prostitució infantil.
  • Més de 215 milions de infants passen la seva infància treballant.

SEBASTIÀ R. I LA CRISI DEL PA AMB TOMÀQUET

Tomacons de penjar conreats per Sebastià R. Foto: © Paüls
Un bon pa amb tomàquet aviat serà una menja de sibarites. Costa de trobar un pa de pagès de bona qualitat, que no sigui una goma; I, sobretot, costa de trobar tomàquets madurs que no facin suc, que tinguin gust i que no es resisteixin a sucar el pa.
Els tomacons de penjar de la foto ens els va regalar el Sebastià R., de Duesaigües. Són uns tomàquets petits, olorosos, de gust dolç. El Sebastià fa la collita a l'estiu i els penja en un rebost fresc i sec, per tal de tenir-ne tot l'hivern. És un tomàquet que es conserva molt bé i és excel·lent per sucar el pa. Només amb un tomàquet podem sucar-ne tres llesques pel cap baix. En acabar de refregar-lo tant per la molla com per la crosta, ens quedarà als dits la pell, finíssima, transparent. Després, hi afegirem un rajolí d'oli d'oliva verge extra i uns granets de sal (no són imprescindibles). El pa amb tomàquet té els antecedents en la cuina de l'aprofitament: per tal de fer menjable el pa de dies. Per això el pa cal que sigui lleugerament dur. I, si n'és bastant, suquem les dues bandes, tot i que només amanim la de damunt.
Josep Pla al llibre El que hem menjat quan parla del pa amb tomàquet recorda que "la cuina és un dels fenòmens més decisius de la cultura i la civilització." I, l'escriptor Josep Vallderdú, s'hi apunta quan recomana menjar el pa amb tomàquet amb forquilla i ganivet, per dignificar-lo.
El Sebastià R. assegura que la temporada que ve ja no collirà més tomacons de penjar. Que ja no treballarà l'hort, diu. No sé si creure-m'ho. No m'ho vull creure.

19 de novembre 2009

Joan "Faio", la conversa

Cel rogent, de vent, a Duesaigües.
Al fons, l'ermita de Santa Bàrbara. Foto: ©Paüls.
Posem la cafetera al foc, així que el Joan "Faio" obre la portalada del caminal del refugi de la Vinyeta. ¿Que li ve de gust una galeta, Joan? Cafè i prou. "Si em fas menjar galetes no vindré més", em va respondre un dia. Em vaig quedar de pedra. No les ha tastades, per tant, no sap si les galetes que li ofereixo serien o no del seu gust. Tampoc no crec que la meva fama de pastissera de secà hagi arribat a les seves orelles. No. El que el Joan volia dir és que no ve a casa nostra ni per menjar galetes ni per beure cafè (el fem descafeïnat, per tant no és res de l'altre món), sinó per la conversa. Ve a parlar, a reflexionar en veu alta. Durant més de trenta anys hem parlat de temes personals, però, sobretot, hem parlat de Duesaigües. De com és, de com era, de com somiem que sigui.
Al Joan li agradaria que al poble es fes una mena de Consell de Gent Gran l'opinió del qual es tingués en compte a l'hora de prendre decisions importants. Espero tenir l'oportunitat de dir-li, el pròxim dia que vingui a conversar, que també caldria una mena de Consell de Gent Menuda. Els infants poden donar assenyades respostes si els preguntem com creuen ells que ha de ser el territori on es volen fer grans.
No fa gaire vaig dedicar al Joan el poema titulat La claca. Parla del vent, del furiós mestral, del qual el Joan ha vist tantes maldats. Aquest poema forma part d'un poemari basat en temes de teatre amb què vaig guanyar el premi de poesia Margarita Wirsing a Sant Feliu de Guíxols. Vaig imprimir el poemari i l'hi vaig signar. El poema del Joan "Faio" és aquest:

Un mestral embogit ens acompanya
al Somni d’una nit d’estiu.
Mentre la reina de les fades
s'adorm a l'hamaca de flors
del terrat de davant de casa,
Puck treu baf entre bufanda i barret
per carrers deserts i portes batents.

L’endemà, l'alba de secà somnia
que un bon cop de vent converteixi en núvol
la roba estesa. I que infanti
draps, puntes i llençols: tot pluja.
Rostes d'oli nou en cada paraula,
i en els gestos de cada dia
un pam de saó, si més no.

Centelles al camp de concentració de Bram








El fotoperiodista Agustí Centelles (València, 1909 - Barcelona, 1985) és un mestre en la fotografia documental. Les seves fotografies de la Guerra Civil s'han convertit en iconogrames de la resistència. Fa uns mesos, l’editorial Destino va donar a conèixer un testimoni històric d'excepció, Diari d’un fotògraf, el diari íntim que Centelles va escriure durant el seu empresonament al camp de concentració francès de Bram. Ara, el centre Arts Santa Mònica exposa cent quaranta-dues fotografies —en gran part inèdites— de la vida quotidiana al camp de concentració (de l'1 de març al 13 de setembre de 1939). Les imatges, d'una força colpidora, s’acompanyen de fragments del diari del fotògraf i de tota mena de documents personals. Fins al 10 de gener.

18 de novembre 2009

Les veus del Pamano


TV3 ha emès en dos capítols la minisèrie Les veus del Pamano, basada en la novel·la de Jaume Cabré. Ja ha passat l'hora de recordar que cada mitjà té el seu llenguatge. Per tant, miro la minisèrie, fent veure que no sé res del llibre en el qual es basa. Cal que la pel·lícula es justifiqui per ella mateixa, que es defensi sola. I, amb aquesta idea, entro a formar part dels set-cents mil (700.000, no fem broma!) espectadors que han vist aquests dos vespres la minisèrie. Si sortís d'una sala de cinema i hagués de dir què m'ha semblat, diria que "la pel·lícula no està ben acabada."
La primera objecció, que és la que a mi em sobta més, és el model de llengua. ¿Què hi fan uns quants alumnes en una escola del Pirineu parlant en dialecte oriental? ¿Al 1943 la gent deia "el puto mestre"? ¿Al 1943 la gent deia que algú "té un bon polvo"?
Després vénen les ingenuïtats visuals, com les xerrades disteses dels maquis a l'aire lliure, i com sortien i entraven de l'escola amb llums... Per no parlar de la visita de l'alcalde a les golfes on hi ha amagada la família de jueus polonesos. És l'antologia de despropòsits (no hi ha rastre que algú hi faci vida, una criatura guaita, també guaita la mare...) ¿I de tatuatges, ja en portaven les noies del 1944? Doncs, la Montse German, en una escena de llit, n'hi veiem un de mal esborrat a l'espatlla dreta.
El final precipitat, amb un fill adoptat sortit del no res (però, ¿que no era una nena?), deixa l'auditori dient "no ho entenc". Per això deia que la pel·lícula no està ben acabada. Falta polir-la i aleshores hauria lluït sense disgustos tant l'ambientació com el treball impressionant dels actors (en especial, Francesc Orella i Roger Coma) i de les actrius (sobretot, Mar Ulldemolins i Montse German) i també l'excel·lent interpretació de l'adolescent (Pau Poch) i de la canalla que fan d'alumnes.

Elogi de l'avorriment

Una conversa amb la Nati M., de Duesaigües, m'ha fet adonar que la canalla té poques oportunitats d'avorriment. La canalla —i els joves— tan bon punt surten d'escola tenen programades activitats dirigides: classes d'idiomes, futbol, natació, ballet, tallers de teatre i de música... Els pares tenen obsessió per evitar-los hores mortes. El resultat d'aquesta obsessió és que van estressats com els adults. Acaben el dia amb malhumor, diuen els seus progenitors. I se'l fan passar encantats davant de pantalles diverses. No tenen temps de descobrir de què són capaços de fer autònomament.
Quim Monzó es planteja una pregunta: "Si, en acabar-se el curs, ho hagués tingut tot programat, des de la primera hora del matí fins a l'última de la tarda, ¿hauria descobert que m'apassionava llegir, dibuixar, escriure, mirar?" (El tema del tema , Quaderns Crema, 2003)
A mi, em suggereix aquesta altra pregunta, ¿quants arquitectes, quants paletes, quants manobres, quants aparelladors, quants ebanistes, quants tècnics de telefonia, quants transportistes de materials, quants escaladors, quants mediadors de conflictes... deuen haver descobert la seva vocació construint cabanes dalt dels arbres als voltants del refugi de la Vinyeta?

16 de novembre 2009

OLI NOU

Oli nou al taulell del refugi de La Vinyeta. Foto: ©Paüls
A mitjan novembre, quan les olives canvien el color que va del verd al negre, passant per l'ocre, se'n fa la collita. Tots els camps van plens de borrasses de color verd, on fan caure les olives per tal que no s'embrutin de terra. Diguin el que diguin els eslògans publicitaris dels altres olis, l'oli verge extra DOP Siurana, extret 100% d'oliva arbequina és "el millor oli del món."
L'oli Escornalbou s'acull a aquesta DOP. És l'oli que es produeix a la Cooperativa Agrícola de Riudecanyes, i es el resultant de l'aportació dels socis de les Cooperatives de Duesaigües, de Vilanova d'Escornalbou i de Riudecanyes. De la collita primerenca, amb olives que just tenen color daurat, en resulta un oli fruitat, de color verd, amb bastant de cos i lleugerament amargant. A casa ja l'esperem per fer-ne rostes: llesques de pa torrat, mullat dins aquest oli novell.
Amb la recol·lecció més tardana, cap a finals de desembre, en surt un oli dolç, de color groc i més fluid. El pa amb tomàquet o les amanides amb "l'oli millor del món", no tenen comparació amb cap altre, és clar.
A partir d'ara, les degustacions populars donaran la benvinguda a l'oli nou o novell i serviran per donar a conèixer l'or líquid que regala aquesta terra.

15 de novembre 2009

Escola de majordoms

En sessió de tarda d'aquest diumenge amb la bonança de l'estiuet de sant Martí, anem a la Sala Beckett, a veure l'obra teatral Aquí s'aprèn poca cosa. La sala és plena fins al capdamunt i els espectadors ens veiem obligats a ventar-nos. El director, Toni Casares, ha fet l'adaptació de la impactant novel·la en forma de dietari Jakob von Gunten (1909) de l'escriptor suís Robert Walser. Tot i que al dietari hi ha una sola veu, Casares l'ha repartida entre sis alumnes que recreen les classes i l’ambient d'un escola de majordoms de començaments de segle. La història del personatge fill d’aristòcrates que s’inscriu en aquesta escola per fugir del seu entorn benestant es basa en part en l'autobiografia de l'autor. A l’Institut Benjamenta els aspirants a criat hi aprenen poques coses però molt importants. Els preparen per entrar en un món injust, on hauran de ser vassalls. La tàctica és ensenyar-los a alimentar el seu món interior com a mecanisme de defensa dels valors que imperen fora.

Màgic d'Oz

La Companyia Maremagnum, que actua aquest migdia al Teatre del Raval, sap que la complexitat i la reflexió que conté El Màgic d'Oz no és assequible als més petits. Per això, ha optat per apropar-los aquesta història, amb quatre intèrprets molt expressius i de dicció clara, cosa que afavoreix que els menuts —a partir de tres anys—, segueixin bé la trama, sense comentaris d'acompanyament dels adults. Les frases es repeteixen tantes vegades com personatges desafavorits troba la nena protagonista; la cançó és fàcil de recordar i els intèrprets la canten gairebé a l'orella dels espectadors. Quan per fi els personatges arriben al País Maragda, la veu del Màgic d'Oz surt del control i, també des d'allí, es projecten uns rajos de llum. Els espectadors menuts es giren perquè estan segurs que per fi veuran el màgic. Però el Màgic d'Oz no es deixa veure, no beneficiarà els personatges amb els desitjos fins que no li portin com a penyora l'escombra de la representant del mal, és a dir, de la bruixa. El Màgic d'Oz no dóna res a canvi de res.

14 de novembre 2009

Classes de ball

Fem sessió doble de teatre aquest dissabte. Nit al Teatre Borràs: Seis clases de baile en seis semanas, de Richard Alfieri. Espectacle dirigit per Tamzin Townsend, amb la interpretació impecable de la incombustible Lola Herrera, com a alumna, i Juanjo Artero, com a professor. El personatge femení confessa setanta-i-tants anys. Ell es confessa gay. Tots dos són solitaris, conflictius en les seva relacions socials, plens de prejudicis d'un cap a l'altre. I es troben per ballar. De forma tortuosa es van coneixent i van traspassant les fronteres que els separen. Per a cadascuna de les sis classes es vesteixen apropiadament per ballar salsa, vals, tango... Més val no comentar el vestuari de Lily. Michael ja ho diu per mi: "Vas vestida de vídua putot." Si fa no fa.

Una Alícia soporífera

A la sessió de tarda, a la sala Fabià Puigcerver del Teatre Lliure, s'hi representa l'obra Alícia (un viatge al País de les Meravelles), amb direcció i dramatúrgia de Carlota Subirós. Alguns pares, confosos pel títol de Lewis Carrol, hi porten la canalla. I no. És una obra per a adults. Tot i que un cop vista, jo no la recomanaria ni per a adults ni per a ningú. Hi ha un malbaratament de recursos immoral: amb una escenografia mòbil que no treu cap a res, un hivernacle amb rodes que ben bé podria ser una casa per a una parella, uns actors desaprofitats (Mia Esteve, Lluís Soler) i l'actriu protagonista, Alba Pujol, que no se sent més enllà de la tercera fila. El vagareig oníric de l'Alícia de Carlota Subirós fa adormir la totalitat de la platea, n'he estat testimoni (fent esforços titànics per no aclucar els ulls.) I, encara sort, que no hem triat la sessió de la nit!

13 de novembre 2009

La síndrome de Bucay

Anem a veure un l'espectacle de petit format a Versus Teatre: La síndrome de Bucay —l'argentí Jorge Bucay, psicoterapeuta i escriptor de llibres d'autoajuda que s'ha convertit en un fenomen mundial de vendes—. El text de Joan Gallart, que va obtenir el premi de teatre Ciutat de Gandia de l'any passat, explica la historia del Santi (David Verdaguer), un portalliteres enamorat de la Rosa (Aida Oset), una noia amb qui coincideix al bus i que llegeix un llibre de Bucay. Qui no llegeix mai és el company de feina del Santi, el Robert (Xevi Gómez), un gran aficionat a les pel·lícules de l'oest. Realitat i ficció es confonen al cap de Santi, fins arribar a un desenllaç sorprenent, que triga una mica a arribar. Els dos actors fan unes interpretacions excel·lents dels seus personatges, diuen el text amb vehemència i el fan brillar; l'actriu té una curta, però eficaç presència escènica.

Crackòvia, hora d'aquí


Johan Cruyff ha estat nomenat seleccionador de la Selecció Catalana de Futbol. Quina ens n'ha caigut per no res! Temps al temps. De moment, les crítiques (pessigolles, i prou) han vingut de la banda de la llengua que l'interfecte no es digna a mostrar en públic que ni tan sols sàpiga que existeix. I, per postres, diu allò que no la violarà...
El programa d'humor Crackòvia ha recollit el tema de la suposada ignorància cultural de Cruyff sobre el país on viu. A mesura que el personatge que fa de Laporta va passant fulls amb les "figures emblemàtiques", m'adonava que del gag en trauria tot el suc qui conegués cadascun dels referents, l'altre personal es quedaria en la superfície. Si fa no fa, com jo mateixa, que no conec ni un dels jugadors de què parla Cruyff. És una escena llarga, però ben travada pels guionistes i pels actors.
El barret mexicà que porta l'actor que fa de Cruyff deu ser de les botigues de records de la Rambla. Sovint es veuen nenes turista de pocs anys que van vestides amb vestits de lunares dels que venen els paquistanesos en aquestes botigues. Ara ja no hi ha tantes piles de barrets mexicans, però les prestatgeries són plenes de toros i de nines bailaoras. Els propietaris d'aquestes botigues tampoc semblen saber on viuen. O potser som nosaltres, els que no ho sabem. "Sóc d'aquí, sóc estranger", ha deixat dit Josep Palau i Fabre.

12 de novembre 2009

Cent anys de Ballets Russos

El Teatre Nacional de Catalunya presenta In the Spirit of Diaghilev, quatre coreografies encarregades a quatre coreògrafs contemporanis, per commemorar el centenari dels Ballets Russos (1909) i homenatjar el seu fundador, el coreògraf Serge Diaghilev.
La dansa contemporània m'agrada per la plasticitat auditiva i visual, però sobretot, quan té un punt de narrativitat o quan busca la complicitat de l'espectador. En canvi, no hi ha manera de connectar-hi quan només hi ha gestualitat orgànica, com en la primera peça d'aquest espectacle grandiloqüent. La segona peça és un solo del joveníssim ballarí Daniel Proietto, amb música d'Erik Satie, ballada sense moure's d'un rosetó lumínic, que em resulta monòtona. L'única peça que m'entusiasma és la tercera, el pas a dos escultòric, sensual i líric, dissenyat per Sidi Larbi Cherkaoui, belga d'origen marroquí, amb rerefons de la poètica de Mallarmé, música de Debussy i sons de l'Àfrica mediterrània. Signa la quarta coreografia el veneçolà Javier Frutos i, tot i que és la peça més narrativa, el seu contingut esperpèntic i violent no arrodoneixen la nit. Tampoc no hi ajuden el desgavell en el programa de mà i uns descansos entre peça i peça allargassats.

Vint anys sense mur


(Dòmino gegant d'un quilòmetre i mig de recorregut, pels carrers de Berlín. Foto Reuters@, 2009)
La pàgina web de TV3 celebra l'efemèride dels 20 anys de la caiguda del mur de Berlín (9.XI.1989) aplegant vídeos, amb un blog especial i una activitat participativa (creació de grafits reivindicaatius sobre el mur i exposició virtual de treballs):

11 de novembre 2009

Moren els contes, al Tantarantana

Al Teatre Tantarantana, la veu en off de Lluís Soler situa en un espai i en un temps remot els personatges dels contes tradicionals, mentre a l'escenari, en un quiròfan, s'està fent una operació a cor obert. Un dels metges decideix deixar morir el pacient: és un conte. L'obra es titula Moren els contes. Una pandèmia ha enviat al canyet els personatges dels contes i pot afectar tothom qui tingui relació amb el món de la cultura. Les famílies de les víctimes reclamen compensacions econòmiques, però els més perjudicats són els personatges secundaris. S'organitzen i surten al carrer amb les seves reivindicacions.
Carles Mallol és l'autor d'aquest text irònic que ha dirigit Antonio Calvo. Els intèrprets són tres actors i dues actrius, els quals interpreten els monòlegs amb domini tècnic i emoció, com el de la Ventafocs a cal psicòleg o el de caire reivindicatiu que fa la Bruixa. Hi ha escenes divertídissimes com per exemple la dels cinc nanets de la Blancaneus que ja n'han liquidat dos, i es plantegen liquidar-ne algun altre perquè amb la crisi no es poden mantenir. L'autor juga amb els referents dels espectadors per canviar la perspectiva de les històries, per acabar preguntant a l'auditori de la sala: "¿Voleu dir que passa res, si es moren tots els contes?" És una pregunta retòrica perquè l'autor s'adona que sense els referents compartits no hauria pogut jugar a desmitificar-los com ho ha fet en aquesta obra.

Dimitri o la llibertat

Joan de Déu Prats. Dimitri. Il·lustracions de Rebeca Luciani. Baula. Barcelona, 2009. Lectors a partir de 6 anys.

Aquest esplèndid àlbum il·lustrat concreta la història del titella Dimitri des de l'inici del procés de la seva personificació. Narrada en tercera persona, els autors no fan concessions a la comprensió dels lectors menuts. El text aprofundeix en el misteri de les paraules ajustades i precises recollides per la sàvia abstracció de les il·lustracions.
El protagonista s'adona del naixement de les emocions i es trasbalsa. Fins aquell moment gloriós, el temps del titella transcorria entre la foscor del bagul i la llum de les bombetes dels camerinos, sempre amb la mirada buida, sense expressió d'emocions i de sentiments. I, sobretot, amb la indiferència del titellaire, la cara del qual no té cabuda en les potents composicions visuals de Rebeca Luciani, com si la il·lustradora se'n vengés pel fet que aquest personatge ni tan sols actuï com a pare (com ho hauria fet Geppetto, el fuster de Pinotxo) sinó que només utilitzi Dimitri com una eina de treball.
Amb la descoberta del jo, Dimitri comença a ser conscient de la seva situació opressiva i assistim, làmina rere làmina, a la seva transformació. Aprèn a bellugar-se sol i n'explora les possibilitats. Se li desperten les ganes de coneixement. Aprèn el valor de l'aprenentatge que el portarà a la llibertat. I, és clar, per afirmar-se caldrà que es rebel·li. I ¿quina pot ser la rebel·lió d'un titella? Deixar de fer el que li manen els fils del manipulador. Mentre s'adreça a una ciutat plena de colors i cap a un horitzó obert, el text de Joan de Déu Prats insinua la incertesa del seu futur. A la ciutat aprendrà a sociabilitzar-se i aprendrà de les renúncies que aquest complicat art comporta.
La simbologia dels colors accentua l'evolució de Dimitri, situant els lectors com a eEnllaçspectadors de primers plans opressius, imposants, en les làmines inicials. Un repertori de granats o bordeus amb un treball acurat de la simbologia del color de la sang: el temperament vital, la revolució, l'acció, la força vigorosa, l'impuls. Tanda de vermells que barrejats amb el negre suggereixen dolor, evoquen del mal, l'afany de domini i la tirania del titellaire, a la vegada que desperten en paral·lel l'anhel d'expansió, d'autoconfiança i de saviesa del titella. Però també hi ha un repertori de verds esperançats en els plans panoràmics sobre els camps i els espais oberts, i el predomini d'imprimacions ocres a la ciutat com a espai de acolliment i convivència, i, encara, el blau alliberador del mar al fons. Tots plegats interpreten la seqüència de les emocions del protagonista.

Cinc-cents dies junts

Sempre ens refiem del criteri del mestre Jaume Figueras pel que fa a les recomanacions de cinema. Seguint el seu criteri de qualitat, hem anat a veure el primer llargmetratge dirigit per Marc Webb (500 Days of Summer). És una història d'amor no correspost, explicat fent salts endavant i endarrere en el temps. Un noi i una noia es coneixen, es tracten, tots dos estan disponibles i disposats a l'amor. La relació tira endavant. Se citen, tenen relacions sexuals, se separen, tornen a flirtejar. Per al noi, tot el que viu al costat de la noia és romàntic i meravellós. La noia té una altra idea de l'amor. La intuïció li diu que no ha trobat encara el noi de la seva vida. Amb el trencament irreversible, el noi queda destrossat i som testimonis del seu dolor, expressat a través del canvi de paisatge i de la música. "L'amor pot ser cruel, dur i difícil però és també, de llarg, el millor que la vida té per oferir", diu el director.

10 de novembre 2009

Mapa dels sons de Tòquio

Isabel Coixet és una bona directora i una excel·lent guionista. La seva nova pel·lícula, Map of the Sounds of Tokyo, rodada en anglès després d'Elegy (2008), li ha valgut el premi al millor muntatge a Irene Blecua en el darrer Festival de Cannes. Amb tot, em sembla que no és la millor pel·lícula de Coixet, la qual, efectivament, té una bona història, però li costa fer-la arrencar. La directora s'entreté en la presentació dels personatges i en la mirada sobre un Tòquio amb ulls d'estranger: el paraigua per al gos, el tràfec dels vianants..., amb un narrador implicat que no calla. És la veu d'un personatge secundari, més que prescindible. Però, si d'una banda hi ha la morositat en projectar una mirada externa, de l'altra, escenes clau passen en un no res o poc nítides, com per exemple, l'escena al cementiri on la noia neteja tombes diverses. Tampoc queda clar si la noia s'ha suïcidat per despit al soci del pare, a qui potser estima, sense ser corresposta. L'amant assassina vol ser un personatge misteriós, i a Coixet li devia semblar que ja n'hi havia prou a presentar-la dins la jungla de la cultura nipona, però el resultat és una pel·lícula amb un deix de trama poc travada, a causa d'un guió no del tot coherent. D'altra banda, Coixet no ha tret res de nou de la interpretació de Sergi López i tampoc de Rinko Kikuchi, la protagonista, que en tots els fotogrames fa la mateixa cara retreta. La banda sonora, en canvi, és excepcional.

Veïnat de butaca

A les butaques de platea, quan anem a veure espectacles, l'A. i jo tenim cadascú un costat protegit per l'altre. Però, el sentit de la convivència de l'espectador que ens tocarà a l'altre costat, davant o darrere o en unes cadires més enllà és sempre un misteri. En tenim unes quantes per explicar. Ens hem topat amb veïnat que es fa seu sense miraments el braç de la butaca que hauríem de compartir bonament, fins a espectadors de darrere que repengen un peu (descalç!) al respatller, passant per porcs que fan mandonguilles amb la intenció d'enganxar-les al seient quan s'apaguin els llums, i acaben enganxant-les a la cama del veí. Hem patit lloques rialleres a destemps a la nostra orella i belluguins compulsius; per no parlar dels veïns menuts que han pujat sobre les nostres pertinences amb una rialleta dels adults acompanyants. La darrera anècdota me la proporciona una veïna que s'espolsa constantment el cabell i em deixa el meu jersei negre ple de caspa. Però, fent honor a la veritat, també he de dir que alguna vegada presa d'un atac de tos m'he trobat amb una mà veïna que m'allargava una capseta de pastilles Joanola. Un gran detall que deixa en no res les altres anècdotes.

09 de novembre 2009

Halloween d'adopció

Dissabte, des de la cua per entrar al Teatre Guasch, vam ser testimonis d'un estira-i-arronsa entre un nen de tres anys i el seu pare i la seva mare. El nen es negava (i els pares hi van consentir) a entrar al teatre. "Fa dies que la seva ombra el martiritza. Té por de la seva ombra", va dir la mare a algú de la cua que s'havia fet per entrar. Primer el pare i després la mare van entrar el nen a coll perquè veiés l'escenari i la platea plena de criatures de la seva edat. Tenia por. No hi va haver res a fer. Pares i criatura van girar cua.
És temps de Halloween i, suposo, que a aquesta criatura poruga l'allunyaran d'aquest espectacle, festa o el que sigui. O potser és millor que no, perquè cada vegada se celebra més arreu i acabaran no traient-lo de casa. En els darrers anys, per Tots Sants, es veuen bars que decoren l'establiment amb teranyines, calaveres, esquelets i carbasses buides foradades amb el que podria ser una boca i uns ulls, il·luminades per dins amb una espelma. L'única cosa que li trobo de bo és que, en certa manera, desmitifica la mort. Engany Port Aventura ha jugat fort en la promoció del Halloween. Festa grossa en els seus hotels fins al dia 22 de novembre. Ofereixen nits de malsons, amb morts-vivents i fantasmes. És una celebració per al consum. Perquè, ¿quin altre interès podrien tenir, si no és l'econòmic, aquests bars i els hotels del parc d'atraccions de Vila-seca?

08 de novembre 2009

El mag Hausson


Aquest vespre l'Espai Escènic Brossa és ple com un ou. Hi actua Hauson, il·lusionista de poques paraules, i la seva partenaire Vanessa Torres, dirigits per Hermann Bonnín. Veurem un espectacle de tall elegant, inspirat en la bellesa de les imatges creades pels musicals de Hollywood de principis dels anys 30. La música de Duke Ellington subratlla les accions de cada seqüència. Dels números clàssics amb cartes i monedes Hausson n'extreu poemes visuals que no entendríem del tot sense tenir el poeta Joan Brossa com a referent. No ens en sabem avenir que la suma dels números de dos carnets d'identitat en surti un número de mòbil que truqui a la sala, des del nostre. I ens engalipa del tot amb el número de l'anell d'un espectador que surt d'una maquineta escurabutxaques sense que ningú l'hi hagi posat. La seva màgia ens captiva. La màgia escènica d'aquest espectacle, també. Després dels aplaudiments, els espectadors comentem la jugada. ¿Com ho deu haver fet...? El mag Hausson, ja ho té això: continuarem pensant durant dies en el que ens ha fet empassar. Màgia.