TV3 ha emès en dos capítols la minisèrie Les veus del Pamano, basada en la novel·la de Jaume Cabré. Ja ha passat l'hora de recordar que cada mitjà té el seu llenguatge. Per tant, miro la minisèrie, fent veure que no sé res del llibre en el qual es basa. Cal que la pel·lícula es justifiqui per ella mateixa, que es defensi sola. I, amb aquesta idea, entro a formar part dels set-cents mil (700.000, no fem broma!) espectadors que han vist aquests dos vespres la minisèrie. Si sortís d'una sala de cinema i hagués de dir què m'ha semblat, diria que "la pel·lícula no està ben acabada."
La primera objecció, que és la que a mi em sobta més, és el model de llengua. ¿Què hi fan uns quants alumnes en una escola del Pirineu parlant en dialecte oriental? ¿Al 1943 la gent deia "el puto mestre"? ¿Al 1943 la gent deia que algú "té un bon polvo"?
Després vénen les ingenuïtats visuals, com les xerrades disteses dels maquis a l'aire lliure, i com sortien i entraven de l'escola amb llums... Per no parlar de la visita de l'alcalde a les golfes on hi ha amagada la família de jueus polonesos. És l'antologia de despropòsits (no hi ha rastre que algú hi faci vida, una criatura guaita, també guaita la mare...) ¿I de tatuatges, ja en portaven les noies del 1944? Doncs, la Montse German, en una escena de llit, n'hi veiem un de mal esborrat a l'espatlla dreta.
El final precipitat, amb un fill adoptat sortit del no res (però, ¿que no era una nena?), deixa l'auditori dient "no ho entenc". Per això deia que la pel·lícula no està ben acabada. Falta polir-la i aleshores hauria lluït sense disgustos tant l'ambientació com el treball impressionant dels actors (en especial, Francesc Orella i Roger Coma) i de les actrius (sobretot, Mar Ulldemolins i Montse German) i també l'excel·lent interpretació de l'adolescent (Pau Poch) i de la canalla que fan d'alumnes.