L'exposició “KURIOS - Gabinet de Curiositats: Més enllà de l'escenari” mostra una selecció de figures i personatge icònics de l'espectacle
KURIOS de Cirque du Soleil.
Cada peça permet apreciar de prop el treball artesanal, el disseny del
vestuari i el procés creatiu.
Entre els elements més destacats hi ha una instal·lació inspirada en
els primers globus aerostàtics del segle XIX. Aquesta peça evoca una
època on volar simbolitzava progrés, curiositat i fantasia.
L'espectacle KURIOS es podrà veure a l'emblemàtica Gran Carpa, al Districte Cultural de l'Hospitalet. A partir del 3 de setembre.
Le Petit Cirque. Basat en l'àlbum «Saisons», de Pomme.
Direcció: Marie Bourgeois, Yoann Bourgeois i Claire
Pommet.
Festival
Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona.
El Festival Grec 2025 ha inaugurat l'edició al teatre Grec de Montjuïc amb l'estrena mundial de Le petit cirque, coproduït amb 'Les Nuits de Fourvière' de Lió. Un espectacle per a tots els públics que explora els cicles anuals a través de les cançons de lletres poètiques —sobretitulades a terra, il·legibles— de la cantant francesa Pomme acompanyada per un quartet de corda. Sobre una plataforma circular giratòria, la companyia de dansa i circ dels germans Bourgeois conjuga coreografia, acrobàcies, música amb ombres xineses, efectes audiovisuals... Un potent espectacle sensorial (la granota que fa pessigolles al públic de la fila 5, no compta.) 8/10
Qui som? Autoria i direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias
Baró d’evel. Festival Grec 2024. Teatre Grec, Barcelona
Des de la carpa de circ a l'esplèndid escenari del Teatre Grec de Barcelona, retrobem dos grans creadors de mons escènics: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias —fill, jove (i la petita Rita), nissaga amb pedigrí dels clows i activistes Tortell Poltrona i Montserrat Trias—, amb treballs que respiren proximitat com en les darreres edicions del Festival Grec. Qui som? és el primer espectacle de la trilogia que es completarà amb Qui soc? i On som?
Qui som? és bàsicament un espectacle de dansa i comicitat, en un marc excepcional on la companyia ha plantat un enorme monstre d'algues —obra de Lluc Castells— que es contorsiona al ritme de la banda sonora de les onades. A escena, compta amb unes peces de ceràmica acabada de tornejar, toves encara, que ens sorprenen emprades com a joguines de barrets mal·leables. Però no seria un espectacle de Baró d'evel si amb el seu art generós no aportessin materials per a reflexió social i ecològica. En aquest cas, el mar llença a les platges cadàvers de persones que buscaven una vida millor. El mar retorna tota la porqueria que els humans hi aboquem. No s'hi val a encongir-se d'espatlles i mirar cap a una atra banda. Importa el petit gest de cadascú i ens conviden a sortir del nostre confort de l'amfiteatre i afegir-nos a la declaració d'intencions seguint la Camille, agombolada per la fanfàrria de la compayia. Al jardí, uns ceramistes tornegen el fang a la vista dels espectadors i hi ha instal·lada una exposició de peces per tot el recinte. Generositat al servei de l'art i el talent de qui ens recorda optimista que com amb el fang 'tot està per fer i tot és possible'. Gràcies. 10/10
L'espectacle total que ofereix Cirque du Soleil ens va impactar per primer cop amb Alegria el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella. (L'espectacle va tornar a Barcelona, revisat, el 2007). Ens va enlluernar l'esplendor de la posada en escena, la perfecció dels números d'acròbates, pallassos, contorsionistes... emmarcats en una història —plantejament, trama, desenllaç— fantasiosa de monarquies esperpèntiques que era la gran novetat en espectacles de circ. I una música enganxadíssima des de la primera escena que cantàvem entusiastes els més de dos mil espectadors en sortir del Grand Chapiteau amb els palmells vermells de tant d'aplaudir. Tot això ho retrobem en aquesta nova Alegria, però amb variacions, agombolats i obsequiats—si més no la nit d'estrena— per múltiples promocions dels espònsors.
A la primera part, la pista és protagonista amb intermedis de la troupe de pallassos que gairebé no interactuen amb el públic. Els números forts són la roda Cyr del francès Ghislain Ramage, els trapezis de l'alemany
Nicolai Kuntz i la suïssa Roxane Semiankiv, el ball de torxes de Jacktai Laban. Marca l'intermedi una tempesta de neu de paperets, desencadenada pels pallassos.
A la segona part, els números espectaculars són les teles aèries amb la parella russa i nord-americana Yulia Makeeva i Alexei Turchenko; els hula hoops flexibles en el cos de la xinesa Yan Zhuang; el contorsionisme impossible de l'artista mongol Oyun-Erdene Senge. I abans de la fanfàrria de cloenda, els impressionants números de trapezi amb dobles i triples salts mortals sobre xarxa. Impecables.
La força de la música que ens ha quedat de la primera Alegria, que ja no tenia tanta potència a la revisió de 2007, ara és ja només una referència de fons molt agraïda. La poesia visual del Cirque du Soleil s'encomana. Qui avisa... 10/10
Fuerza Bruta Wayra. Creació i direcció: Diqui James
Teatre Cúpula Arenas, Barcelona
A peu dret i movent-nos per l'espai singular de la Cúpula Arenas gaudim de l'espectacle Fuerza Bruta Wayra, de la companyia argentina Fuerza Bruta. L'experiència ens remet a d'altres espectacles immersius, com els potents de la Fura dels Baus, en els quals s'inspira aquesta companyia. Ens ofereixen un espectacle visual excepcional, sense lligam entre les diferents accions on es combina música, acrobàcies i dansa
contemporània. Números aeris sobre cortinatge platejat, tub transparent, piscina gegant enlairada... Tècnicament impecable. És un espectacle estimulant per a tots els públics, encara que a Barcelona hi han assistit sobretot joves, però no adolescents ni famílies. En sortim entusiasmats botant per les escales mecàniques, imitant els timbals de la batucada de l'espectacle a l'estil del Cirque du Soleil. Ens comptaran entre els 6,5 milions d'espectadors de Fuerza Bruta Wayra. 9/10
Les Traceurs. Concepció: Rachid Ouramdane. Música: Jean-Baptiste Julien. Funàmbul: Nathan Paulin. Producció: Chaillot - Théâtre national de la Danse de París. Festival Grec'23
Reinauguració popular del Festival Grec'23, a càrrec del funàmbul francès Nathan Paulin, en commemoració, també, dels 200 anys d'obertura del Passeig de Gràcia. Paulin va recórrer, a 70 metres d'alçària, durant gairebé 40 minuts, la distància de 350 metres que va des de la cúpula del Centre Movistar al Portal de l'Àngel-Plaça de Catalunya fins al terrat de l'Assicurazioni Generali, al Passeig de Gràcia-Gran Via de les Corts Catalanes. La tecnologia ha permès veure en directe imatges inèdites de la ciutat,
els girs i els jocs d'equilibri que feia l'artista sobre el cable i
també s'ha pogut comprovar com anava subjectat.
Paulin té vint-i-nou anys i ja compta amb rècords mundials de l'art del funambulisme. La seva gesta més coneguda és la travessa de 2.400 metres al Mont Saint-Michel, a la Normandia, durant 2 hores. Ha fet la travessa entre la Torre Eiffel i el Trocadero de París, ha portat la seva destresa a Itàlia, a Rio de Janeiro i, ara, per
primera vegada, a Barcelona.
El soroll de la ciutat no va permetre que lluïssin l'acompanyament musical i el recital poètic. Van resultar inaudibles els versos de Josep Carner, de Joan Vinyoli, de Clementina Arderiu, de Joan Maragall, del Rector de Vallfogona i d'altres, en la veu de diversos poetes catalans. La mirada va concentrar tots els sentits.
Laura Martí, Pablo
Monedero (Otto), Adrià Montaña,
Anna Pascual, Berta Pascual, Alba
Sarraute i Martí Soler.
Ara sentirem la veu de la Desdèmona de Shakespeare, em dic. ¿Quin paper devia tenir en el casament concertat amb Otel·lo? ¿Se sentia tan estimada com el moro de Venècia proclamava? ¿Veia venir la violència que es gestava al seu voltant a causa de la gelosia? Crèiem que obtindríem respostes en el muntatge de l'Alba Sarraute, pallassa, dramaturga i cantant. I el que veiem és la síntesi de l'obra coneguda en versió de circ. Arriscada i efectista, sí. De factura correcta, amb flaixos excepcionals de Iago (el militar maquiavèl·lic que sembra el dubte de la infidelitat en Otel·lo), però de la Desdèmona poca cosa més en sabrem. Haurem de continuar imaginant-nos-en els sentiments i les emocions. I és que com diuen a l'epíleg Anna i Berta Pasqual, de Desdèmona n'hi ha més d'una, ara mateix. 8/10
Districte Cultural, Bellvitge, L'Hospitalet de LLobregat
Espectacle dedicat a la cultura mexicana, amb l'aigua com a fil conductor de tots els números. Espectacularitat visual, excel·lència en els exercicis de pista. En remarco el contorsionista Aleksei Goloborodko (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt), un cos impossible de vint-i-set anys, amb una posada en escena elegant. Tot el conjunt conforma una experiència artística màgica gaudida per dos mil cinc-cents espectadors en cada sessió. Inoblidable. 10/10
Avui, dimarts, a les 22 h, s'inaugura la 44a edició del Festival Grec, a càrrec de la companyia Baró d'Evel i convidats, amb l'espectacle multidisciplinar A tocar!
A l'Amfiteatre Grec només hi haurà ocupades un terç de les 2.000 localitats, però es retransmetrà en directe per BETEVÉ.
No serà una inauguració memorable, com la d'altres Grec, però serà inoblidable per l'excepcionalitat marcada pel daltabaix sanitari de la pandèmia de Covid-19 i pels poetes supervivents de les arts escèniques del circ, precisament avui que s'ha fet pública la fallida del Cirque du Soleil, després de tres mesos d'inactivitat.
El Grec 2020 es desenvoluparà durant tot un any i s’ha dividit en tres àmbits:
GREC FESTIVAL. 48 espectacles que ocuparan principalment la corona escènica de Montjuïc, amb un apartat musical molt important.
DE GREC A GREC. 24 propostes de companyies independents que han vist interrompuda la seva feina. S'anirà desenvolupant al llarg d'un any fins a l'estiu del 2021, en sales privades.
GREC EN OBERT. 36 propostes a través de la xarxa.
Recomano la lectura del programa de mà de l'espectacle inaugural d'aquest Grec. Un deliciós text que ens convida a «retrobar la força de l'espectacle, a intentar
submergir-nos en les profunditats de l'ésser humà per fer front al repte
més important al qual ens hàgim enfrontat: recuperar les essències i la
importància de tot el que es viu».
No hi podem faltar.
El Cirque du Soleil, que ha aturat la gira de les seves produccions, obre un canal lliure amb números dels artistes, fragments d'espectacles i curiositats del circ. S'estrena amb un especial sobre «Kurios», «Cabinet of Curiosities» i «Luzia» https://www.cirquedusoleil.com/cirqueconnect
«Un viatge en el temps». Artistes: Jessy, Sandro Roque, Loreta Hantal, Ugo Togni, Willy Colombaioni, Saulo Roque, Francis 'Billin' Raluy, Sandro Raluy, Enrico Robinson, ballarines, músic, tècnics i la nena Raluy, entre altres. Companyia Circ Històric Raluy. Idea original de Carlos Raluy (in memoriam). Direcció: Francis Raluy. Carpa del Circ Històric Raluy, Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona
L'espectacle Un viatge en el temps va ser creat i dirigit per Carlos Raluy i estrenat en homenatge seu, una setmana després del seu decés, al Circ Històric Raluy, al Moll de la Fusta. N'ha agafat el relleu el seu germà Francis Raluy. L'espectacle visual comença en l'estesa caravanes antigues, amb dibuixos de circs modernistes que hi ha aparcades al voltant de la carpa. A dins ens esperem els números de la nissaga Raluy i d'altres de troupes emparentades que ja hi són assídues. En total, una dotzena d'artistes a la pista.
Presenten números ben resolts, elegants, alguns dels quals amb una certa narrativitat. Sandro Roque s'encarrega dels números còmics en les transicions, de durada diversa, sense gaire parafernàlia però molt eficaços. El seu germà Saulo, contorsionista, protagonitza dos números totalment oposats: el de la granota, el més sofisticat d'il·luminació verdosa i d'entortolligament de cames i braços, i el més simpàtic, amb el titella de fil, un Pinotxo que surt d'un bagul i que el mestre de pista, l'italià Jessy fa moure amb els fils amb una sincronitzacio perfecta. A les cordes aèries, l'hongaresa Loreta Hantal i la parella Ugo Togni, o els malabars (pilotes, arcs i bitlles) de la parella Willy Colombaioni. Números espectaculars i recuperats del passat com la de l'Home Forçut, amb Enrico Robinson —fill del també forçut i ja desaparegut Arthur Robinson, que va estar al peu de la pista fins als 70 anys i de qui Enrico manlleva el número d'estirar la corda amb voluntaris del públic— o repenja a coll una enorme barra de ferro fent de gronxador on aguanta el pes de les dues ballarines de pista, i el número que obliga a mantenir l'alè en suspens de tota la carpa quan doblega la barra de ferro a la cuixa de ple al múscul femoral central o quan rep l'impacte d'una bala de més de 30 quilos disparada des del canó a poca distància del seu pit.
Francis Raluy i una nena petita de la família protagonitzen el final pòetic de l'espectacle. Interpreten un músic ambulant a qui ningú deixa cap moneda a la gorra. La petita regala una nina de drap a una criatura del públic, i surten de la pista. Desfilada de comiat. 10/10
Petits prínceps, de Clara Poch i Marçal Calvet. Cicle El TNC Petit. Sala Tallers, TNC
Recomanat per a espectadors més grans de 2 anys
Els espectadors menuts tenen clar que les sabates i els mitjons es posen als peus, però les sabates vermelles de la Clara Poch són especials i els mitjons blancs poden fer de guants, d'orelles d'un gos o d'un elefant a les mans del músic i equilibrista Marçal Calvet. Interactuant amb el públic a base de cançonetes i petites accions de circ va transcorrent un espectacle dolç i càlid com una abraçada. 8/10
Cuculand Souvenir. Creació i direcció: Roberto Olivan. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
Aquest muntatge mig dansa, mig exercicis de circ es va veure a l'amfiteatre Grec de Montjuïc, dins el Festival d'Estiu. Ara l'hem recuperat a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. La preparació tècnica dels artistes és rellevant, però no sembla ben integrada en el conjunt. Potser els intèrprets no tenien el dia a la sessió de reestrena, però pecaven d'execució mecànica, en la gestualitat i en les coreografies. El treball físic respirava un cert cansament, com si els oficiants no estiguessin en forma, cosa que ha fet que els espectadors patíssim i no hi entréssim de ple. 7/10
Libèl·lula, de Toti Toronell. Espai Lliure Montjuïc
Recomanat per a espectadors més grans de 3 anys.
En el marc de la programació El Lliure dels Nens hem tingut el privilegi de veure un espectacle deliciós ideat, creat, interpretat i dirigit pel pallasso Toti Toronell. Dins d'una carpa en miniatura crea un univers d'il·lusió i ens invita a evadir-nos-hi durant una hora. Libèl·lula. De quan la Pili va dir Libèl·lula no té res a veure amb el que hi viurem, però diu el creador de l'espectacle que la paraula li agrada perquè omple la boca.
Una cinquantena d'espectadors ens fem còmplices de la màgia de la paraula no dita, dels petits autòmats, dels titelles acrobàtics, de les maletes plenes de poesia, de la voluntat de qui vol fer-ho bé i no n'encerta ni una. Seduïts pel talent i la saviesa d'un infant grandot, somriem bressolant criatures ploraneres convertides en sabates d'algun altre espectador. L'oficiant, els espectadors adults i els menuts som criatures que juguem a creure'ns que no deixarem de ser-ho mai més. 10/10
Ni cap ni peus. Direcció: David Candelich i Jordi Mas. Espai Exterior Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya
Per a espectadors més grans de 3 anys
Circ còmic per a tots els públics en un espai annex de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Infants i adults ens ho hem passat divinament amb les propostes de la companyia Circ Vermut, dos actors de circ que fan riure a base de fer difícils aspectes quotidiants com ara penjar una peça de roba o enfilar-se a una cadira. Remarcable nivell en l'execució i molt ben integrats en el conjunt els jocs amb la perxa xinesa, els malabars, l'exercici al trapezi i la resta d'arts de circ. La cirereta ha estat el final espaterrant amb el públic fent diana amb pilotes sobre els cossos dels actors. No ens han ofert vermut. 8/10
El Grand Chapiteau és en un descampat al Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat. Molt més complicat d'arribar-hi que no pas a la Mar Bella, el Fòrum o el Port Vell on vam veure els altres espectacles de la companyia quebequesa.
Totem és el novè espectacle del Cirque du Soleil, aquest cop amb dramatúrgia de Robert Lepage, que uneix els diferents números, basada en l'origen de les espècies. Un esplèndid vídeomaping situa els personatges en diferents indrets naturals.
Ens ofereixen un espectacle essencialment acrobàtic. Números amb cèrcols, anelles, contorsionistes, diàbolo, trapezi, malabarismes des de monocicles..., regits tots per l'espectacularitat i l'execució que ratlla la perfecció. He de dir, no obstant, que pocs m'han sorprès.
La nit de l'estrena (divendres, 6 d'abril) es va veure marcada pels empresonaments de 5 polítics catalans més. Els grans teatres de Barcelona van anul·lar les funcions. Els espectadors de la carpa del Cirque du Soleil, espontàniament, vam picar de mans i cridar 'llibertat presos polítics'. El clowns italians que entretenien el públic no entenien què passava. Com a intersecció d'aquest fet amb els números, la direcció va anunciar que la sessió es dedicava a Yam Arnaud, acròbata que va morir d'accident a la pista en l'estrena a Florida. 8/10
Rhümia. Dramatúrgia: Rhum & Cia. Direcció: M. Torras Mayneris. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona
Avui les grades del Teatre Lliure de Gràcia són plenes d'infants, tot i que l'espectacle de pallassos Rhümia és per a adults. Segons quins esquetxos passen per la roba estesa de puntetes. La resta, són acudits visuals blancs amb els quals tothom xala. Els actors i músics de Rhum & Cia són una troupe de pallasos musicals, tendres i poètics, com l'estimat i recordat Monti, pallasso a qui reten homenatge a cada sessió. Infants i adults hem deixat que aquesta colla ens seduís i ens fe volar en cada número. I hem volat, i tant. 9/10
Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
La companyia de Circ 'eia' ('sí', en sard) acomiaden aquest espectacle, amb bombo i plateret, al Teatre Nacional de Catalunya després de cinc anys de gira i cent cinquanta funcions en dotze països. Els amfitrions ens ofereixen, doncs, la darrera capa de tot el que han après en aquest recorregut. L'espectacle comença al vestibul de la Sala Petita del TNC, on un dels intèrprets juga a pilota amb els espectadors menuts i continua dins mentre ens asseiem i ens serveixen cafè i xocolatines. Amb aquest ambient distès, i gairebé sense transició, comença el joc entre els cinc personatges. Un joc que s'inicia i s'acaba en un armari de mida gran, al mig de l'escenari. Coreografia que prima l'humor directe, jocs acrobàtics d'una precisió mil·limètrica, interacció amb el públic —s'abraonen al públic per petonejar-lo— i tot com qui no vol la cosa, parlant en italià entre ells (o fent-ho veure).
Som molts més adults que infants a la nostra sessió d'estrena, però n'hem sortit meravellats, amb la innocència recuperada. Gràcies per transportar-nos al cor de la poesia visual, Francesca Lissia, Armando Rabanera Muro,
Celso Pereira Alizaga, Fabrizio Giannini, Cristiano Della Monica. 10/10
Rhum. Autor: Joan Montanyès 'Monti'. Dramatúrgia: Martí Torras Mayneris, Joan Montanyès i Monti&Cia. Direcció: Martí Torras Mayneris.Teatre Lliure Gràcia, Barcelona
Monti, Monti, Monti. Enyorat pallasso Monti.
Homenatge a Joan Montanyès (Barcelona, 1965 - 2013)
Gràcies, a tota la troupe que ens l'ha recordat amb els seus números
Alegria Cirque du Soleil Direcció creativa: Gilles Ste-Croix Palau Sant Jordi, Barcelona
Torna Alegria, amb el Cirque du Soleil, ara al Palau Sant Jordi de Barcelona. Hem vist dues vegades aquest espectacle (el 1998 i el 2007), sota el Grand Chapiteau, una impressionant cúpula blanca que se situava al Parc Marí del Fòrum. Descobríem en aquest primer espectacle que la companyia presentava a Barcelona que es podia fer un meravellós espectacle de circ, on confluïen diferents arts plàstiques en el vestuari i en l'escenografia. Alegria és un gran conte fantàstic explicat amb una narrativitat poètica i visualment espaterrant. Inoblidable.
