Mosaic de 31 poemes visuals inspirats en Plató desert
Els poemes del poemari Plató desert, amb els quals vaig obtenir el Premi «L'Atiador», de l'Ateneu Torrellenc de Torrelles de Llobregat (2025) han generat materials poètics de diferents codis comunicatius, difosos en diversos espais que els han engrandit i hi han afegit significats. Vegeu-ho:
* Plató desert compta amb la publicació del llibre en edició no venal per l'Ateneu Torrellenc, de Torrelles de Llobregat, l'entitat convocant del premi. També s'ha publicat en suport digital. Llegiu el llibre en línia i/o descarregueu-lo aquí:
* El poemari Plató desert ha estat objecte de recital a càrrec de l'autora i la música de la pianista Mireia Morelló. Al cicle «Dissabtes de música i poesia». Centre Cívic Gregal de Reus. Vegeu-ne la crònica.
* Lectura de poemes de Plató desert a càrrec de l'autora. Club de Lectura radiofònic Km0. Biblioteques Municipals de Reus i LANOVa Ràdio de Reus. Escolteu-ne el programa: https://tuit.cat/2cynr
* Els trenta-un poemes de Plató desert han ampliat el sentit amb trenta-un poemes visuals. Objectes poètics que apleguen materials sensibles de l'univers subjectiu en un joc compositiu a partir de la seva associació simbòlica.
* L'escriptor i fotògraf d'art Joan Ramell Perpinyà ha escrit una impressió en forma de prosa poètica de cadascun dels trenta-un poemes visuals inspirats en Plató desert. Vegeu-ho:
Veus i mirades. La Festa major de Reus en primer pla, desè llibre que surt de la factoria del col·lectiu literari Reusenques de Lletres, auspiciat per Fina Masdéu i Victòria Rodrigo. Les fotografies són d'Arnau Fernández Alegre. L'edició ha estat coordinada per Carme Puyol Torres. Edita el llibre la Cambra de la Propietat Urbana de Reus, en commemoració dels 70 anys dels gegants japonesos del seguici festiu de la ciutat.
Fotògraf, escriptores, editors i representants de l'ajuntament reusenc.
Presentació del llibre Veus i mirades
a la Cambra de la Propietat Urbana. Reus, 18-VI-2026
El llibre recull una imatge de cadascun dels elements del seguici
festiu de les dues Festes Majors de Reus, sota la particular mirada del fotògraf Arnau Fernández Alegre (Reus, 1999) qui, a través del detall, ens obre
la imaginació. Cada imatge s’acompanya de la
paraula, gràcies a la inspiració i la creativitat de les escriptores
del col·lectiu literari Reusenques de Lletres. La fotografia ha capturat
l’instant. La paraula hi afegeix suggestió.
El gran Gatsby. Espectacle de dansa, teatre i música basat en la novel·la de Francis Scott Fitzgerald. Creació coreogràfica: Enrique Gasa Valga. Llibret d'Enrique Gasa Valga i Birgit Edelbauer-Heiss. Composicions originals de Roberto Tubaro. Cia. Gasa Valga Dance Company. Direcció musical: Roberto Tubaro. Direcció: Enrique Gasa Valga.
Teatre Victòria, Barcelona
La companyia d'Enrique Gasa ara fa una breu estada a Catalunya, al Teatre
Victòria. La gira
actual amb «El gran Gatsby», des d'Àustria, on es va estrenar, ha passat
per escenaris de Múnic i Montecarlo i té previst viatjar a Bangkok amb
un repartiment que posa en escena 13 ballarins, 2 cantants i 6 músics.
El gran Gatsby és una relectura en clau coreogràfica de la novel·la de Francis Scott Fitzgerald, publicada enguany fa cent anys. Es basa en un personatge de ficció mitificat per ser un espia dels alemanys a la Primera Guerra Mundial, i per portar una vida sumptuosa de festa amb amics en una mansió de Long Island. Gatsby viu turmentat somiant amb una noia que havia estimat i que va haver de deixar. De rerefons, la societat dels anys vint als Estats Units, dedicada al culte a les aparences i l'opulència abans del Crac del 29.
Més de vint peces de ball executades amb una gran precisió i virtuosisme tècnic i amb una banda sonora en directe de peces històriques de Nina Simone, de Duke Ellington, de Nat King Cole, de Bing Crosby, de Benny Goodmann, d'Ella Fitzgerald, de Richard Rogers o fins i tot de Freddy Mercury i de Jacques Brel. Ritmes de jazz, de swing i també amb algunes insercions de composicions originals del director musical de l'espectacle, Roberto Tubaro.
La cantant Greta Marcolongo i el ballarí i cantant australià Locke Venturato han estat merescudament aplaudits dempeus.
Rellegeixo la novel·la de Francis Scott Fitzgerald. El que s'hi explica es repeteix ara mateix.
Primera adaptació en format de sèrie per a TV de la novel·la homònima del premi Nobel de literatura William Golding, publicada el 1954, que compta amb dues adaptacions cinematogràfiques prèvies.(Peter Brook, 1963 i Harry Hook, 1990)
Explica la història d'un grup d'escolars anglesos d'entre 5 i 12 anys, que queden perduts i aïllats en una illa tropical sense adults, després de patir un accident d'avió.Per sobreviure, s'organitzen intentant reproduir la civilització que coneixen. Des del primer moment es té la impressió que tot està a punt de descontrolar-se. Enmig del caos piscològic, destaca de seguida el líder carismàtic que té el suport de l'intel·lectual del grup, fins que s'hi enfronta un competidor negatiu.
Guió exquisit i visualment espectacular, filmada a l'arxipèlag de Langkawi, a Malàisia. Rodada sempre de dia —per qüestions legals de treball amb
infants— amb càmera d'infrarojos que converteix el fullatge verd en
vermell, cosa que simula la caiguda del sol i reforça la màgia i l'espai intrigant.
Compta amb un repartiment de 30 nens, la majoria debutants, que van ser triats a través d'un càsting al qual es van presentar 7.000 criatures. Tot i tractar-se d'una sèrie coral, hi ha quatre
personatges que porten el pes de la trama, un encert de càsting: el "Porquet" (fantàstic David McKenna, que es veurà a la nova Nàrnia), la veu de la raó;
el Ralph (Winston Sawyers), el líder que intenta que els de la seva edat i els petits estiguin bé; el Jack (Lox Pratt, que es veurà a la nova sèrie Harry Potter), que representa
l'ús de la força, roba el foc i organitza una festa salvatge que culmina amb tragèdia; i el Simon (Ike Talbut, la sobrietat), que representa l'espiritualitat i té visió del Senyor de les Mosques, el cap d'un senglar que han caçat.
Comentari a propòsit el poema visual Metratge excedent:
Comença la sessió i els quatre gats que ens acompanyen comencen a trepitjar les crispetes que, indolents, deixen caure provocant que el concert de blat de moro torrat i ensucrat es superposi a la banda sonora. El terra s’omple de midó calent que es continua expandint, sense aturador, i nosaltres decidim marxar. Abans, però, sobre una safata de paper amb vora ornamental també aboquem al terra les il·lusions amb què veníem a veure aquesta pel·lícula: retalls de vida viscuda, una acumulació de vivències i somnis que agafen formes vegetals i l’últim poema cargolat, a punt per ser llegit, mentre el vent ha quedat atrapat en les fibres trenades del nostre desencís. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual Títols de crèdit:
Sobre la barca negra i metàl·lica, talment un mirall, la bola navega per un mar de xarpellera de jute on les branques entrellaçades són onades que marquen el ritme de la travessada. Nosaltres, fora de l’estany, tornem a jugar i tornem a llençar la bola mirant de tocar o de caure el més a prop possible del nostre propi reflex, no de la petita bola de fusta. La petanca és un joc de pes, precisió i gravetat, i el més difícil és llençar la bola d’acer sobre un mirall sense esquerdar-lo. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual Final obert:
Els records embolicats al carret de fil amb els ulls oferint-se a la contemplació de la tendresa imperfecta de les coses fetes lentament. La bobina de fusta girant al voltant de la memòria que una roba florejada encara conserva. L’eco d’unes puntades reverberant per les parets de l’oblit. JOAN RAMELL
Adaptació escènica en format docuficció de la novel·la La meitat de l'ànima, amb la qual l'escriptora Carme Riera (Palma, 1948) va obtenir el 2003 el Premi Sant Jordi.
L'acció d'aquest treball de memòria històrica se centra en la investigació que du a terme la filla de Cecília Balaguer, que va desaparèixer a Portbou els primers dies de l'any 1960 en estranyes circumstàncies. A través de la documentació que facilita un lector desconegut a la filla, mentre està en una parada signant llibres el dia de sant Jordi de 2001. S'hi descriuen una
sèrie de testimonis que van tenir relació o que van conèixer Cecília
Balaguer. Es llegeixen un plec de cartes d'amor que fan dubtar de la identitat del pare biològic de la narradora.
En un monòleg gairebé ininterromput d'una hora i mitja, la filla escriptora (a càrrec de l'actriu Mercè Arànega, versemblant i imponent de matisos) acompanyada de la documentalista o arxivera (l'actriu Antònia Jaume, delicada, eficient) va relatant els fets en format de thriller, il·lustrant-los amb fotografies que fan referència a la protagonista absent —la meitat de l'ànima— des de la postguerra fins a l'actualitat. 9/10
Comentari a propòsit del poema visual Taula de muntatge:
L'arrel penetra per les esquerdes del terreny buscant l’aigua fonda fins que un bon dia, borratxa de garnatxa i carinyena, torna a aflorar per lligar-se a la llicorella que la va deixar passar. JOAN RAMELL
El tutú flota com un núvol lleuger quan la ballarina invisible assaja el primer pas d’un somni amb la delicadesa i la lleugeresa que permetrà al públic oblidar-se durant una estona del món que sovint reclama gravetat.
Balla sobre l’escenari d’una pila de diaris lligats, compacta, terrenal, plena de paraules que expliquen el soroll del món —migrants, Palau de la Música, ...—, un escenari sense teló i sense bambolines, un escenari d’històries acumulades que un cordill estreny en un intent d’ordenar el caos.
La ballarina no trepitja l’escenari, només l’acaricia mentre, amb cada pas i amb cada moviment, transforma el soroll en ritme i la fragilitat en dansa. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual Versió subtitulada:
La lluna s’ha despenjat i, sense que ningú la vegi, s’ha assegut a la vora d’un safareig petit. Amb els peus remena l’aigua quieta i desdibuixa la celístia dels estels que encara brilla en el seu reflex. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual La trama i el desenllaç:
Amb l’arbre de trinquet desarborat, la vela s’ha despenjat sobre la quilla quan el vent desfermat per la tempesta ha trencat les cordes que la tibaven. Restes de la fúria d’un combat que ara jeuen sobre una mar callada i en calma que fa poc era l’escenari d’un caos inclement. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual Càmera subjectiva:
El fil blanc respira en cada punt que l'àvia va cosir en silenci perquè la memòria no es desfés del tot i la branca, seca i tossuda, ha continuat creixent després que l'avi marxés. Ara es troben en aquest altar, sense tocar-se del tot: la branca reposa dins del brodat, el brodat sosté la gravetat de la fusta. Ella l’embolcalla, ell la fixa. El temps s’ha aturat en aquest altar on descansa la fotografia de l'àvia i de l'avi que ja no hi són. JOAN RAMELL
