PEL·LÍCULA 'NEGACIÓ'

Negació. Dir.: Mick Jackson. Regne Unit, 2016

El cas que explica Negació es basa en el judici del 1996, anomenat 'judici del segle'. L'eminent historiadora nord-americana Deborah E. Lipstadt (interpretació decidida i ben matisada de Rachel Weisz, ) va haver de demostrar als jutjats britànics que l'Holocaust va ocórrer realment. Després que publiqués el llibre Denying the Holocaust (La negació de l'Holocaust, 1993), va ser denunciada per difamació pel negacionista britànic David Irving (interpretació brillant de Timothy Spall.) Al llibre, Lipstadt acusava periodistes i historiadors negacionistes que obviaven l'odi de Hitler cap als jueus i l'existència de forns crematoris.

Un procés apassionant que explica interioritats de les estratègies dels advocats —sobretot del defensor metòdic Richard Rampton (interpretat per  un imponent Tom Wilkinson) a l'hora de preparar el judici, sense citar a declarar cap supervivent de la Xoà, uns testimonis tan previsibles que el famós periodista negacionista radical hauria humiliat sense compassió. Filmin.  9/10

PICASSO I LES JOIES D'ARTISTA, AL MUSEU PICASSO

Pablo Picasso, Françoise Gilot. Collaret Mussol, 1948.
Pedra, metall, os i cordó violeta.
Col·lecció particular. Cortesia Galerie Seghers, Oostende
© Successió Picasso, VEGAP, Madrid 2021

 

Pablo Picasso va ser un apassionat de les joies. Collarets, fermalls, braçalets i arracades ocupen un lloc singular en l'obra pictòrica i gràfica de l'artista. En va crear un bon nombre que va regalar a les persones del seu entorn durant tota la seva vida. La joia més imponent és probablement aquest collaret que encapçala l'apunt,  que l'artista va fer a quatre mans amb l’artista Françoise Gilot, la seva companya als anys quaranta. Es compon d'un penjoll que representa un mussol i diversos grans i objectes trobats.

Picasso va estampar senzills medallons de terra cuita, va gravar dibuixos en còdols, va fer petites escultures amb ossos, va fer penjolls de materials diversos (també de materials nobles). La seva primera joia va ser el collaret de grans de fusta pintats que va fer el 1916 per a la seva companya, Gabrielle Depeyre. Va intensificar-ne la producció a la segona meitat de la dècada dels 30 quan compartia la vida amb l’artista Dora Maar. Per a ella fa diverses joies a partir de muntures o encasts de metall que comprava als encants. Sobre aquestes joies va pintar, va dibuixar o gravar uns retrats que van esdevenir obres d’art en miniatura amb entitat pròpia. Uns treballs desconeguts que pertanyen a l'esfera íntima de qui els portava, alguns perduts i d'altres en col·leccions privades que, a partir d'aquesta exposició, han estat aplegats i documentats en part.

Jacqueline amb un collaret de ceràmica fet per Picasso. 1957
Arxiu David Douglas Duncan © Successió Picasso.

Exposició oberta fins al 9 de gener.

SOBRE 'HAIKUS DE VI NOVELL', AL DIARI DE TARRAGONA

L'article publicat al «Diari de Tarragona» (28-XII-2021) 'Les autores Monika Escuer i Lena Paüls s'han deixat captivar per la mètrica d'origen japonès', de la periodista Sílvia Fornós, tracta dels haikus que amb més o menys encert intentem fer dues reusenques, cadascuna per la seva banda. S'ha centrat en els haikus que  Monika Escuer ha publicat en una antologia de l’editorial Diversidad Literaria, i en els haikus del meu recull sobre la vinya i el vi, Haikus de vi novell, que han format part de l’espectacle 'De vi va veu', dirigit per Rosa Mateu, estrenat a Reus el 2020 i reposició el 2021.

Podeu llegir l'article clicant la imatge:

'LES IRRESPONSABLES, A LA VILLARROEL

 

Les irresponsables. Autor: Javier Daulte

Trad: Cristina Genebat. Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel

L'actriu i directora teatral Sílvia Munt dirigeix aquest text contemporani del dramaturg Javier Daulte (Buenos Aires, 1963). La Lila (Marta Marco) es llepa una ferida sentimental i la germana gran i una amiga (Cristina Genebat i Nora Navas, respectivament)  l'acomboien i s'esplaien explicant emocions i sentiments, en una escapada de cap de setmana.  L'incentiu és el treball de tres actrius magnètiques, no tant pel què—crisis de manual— sinó per la forma i la disposició amb què les enfoquen. Una comèdia mirall. I riem.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

'TOTES LES BÈSTIES PETITES I GROSSES', ESPECIAL NADAL

Totes les bèsties petites i grosses. Nadal 1939
Direcció: Andy Hay. Regne Unit, 2021

Totes les bèsties petites i grosses . Nadal 1938

Direcció: Andy Hay. Regne Unit, 2020

Estrena en exclusiva a Filmin del capítol especial de Nadal 2021 de Totes les bèsties petites i grosses, la sèrie més tendra i divertida que hem vist en aquests darrers dos anys. Comparteix to amb el capítol de 2020, amb animals i propietaris que reclamen l'assistència dels veterinaris protagonistes que treballen a les valls de Yorkshire.  A la de l'any passsat,  James Herriot es preparava per anar a Glasgow a dinar amb els pares per Nadal, però retardava la sortida perquè havia d'assistir el part de la gossa d'un mas. A casa del veterinari titular tenien la festa a punt amb invitats de la comunitat, però James no estava per festes perquè la seva estimada Helen es casava amb un promès de conveniència. 

El capítol d'enguany —Nadal de 1939—segueix la trama de la sèrie acabada d'estrenar, l'Helen i el James ja són parella, però debaten on viuran un cop casats.  La senyora Hall els espera a dinar, però també els esperen a la granja de la Hellen. La jove parella no vol decebre ningú, però volen estar junts. Salven la festa, amb més participants que no preveien. Desenllaç feliç i obert. La 2a Guerra Mundial és a punt de tenir el Regne Unit per escenari, però, avui, la senyora Hall, encara que hagi vist un avió militar, calla.

Paint el dinar amb el somriure instal·lat als llavis des de la primera escena, amb el mocador a punt. 10/10

La sèrie és l'adaptació dels llibres de memòries del veterinari i escriptor Alfred Wight, que usava el pseudònim de James Herriot, Totes les bèsties, petites i grosses I i II (Viena Edicions). 

Vegeu ressenya i tràiler de la sèrie:

 Totes les bèsties petites i grosses

SÈRIE BRITÀNICA 'TOTES LES BÈSTIES, PETITES I GROSSES'

Totes les bèsties, petites i grosses [All Creatures Great and Small]
Regne Unit, 2020 (1.ª) i 2021 (2.ª)
Direcció: Andy Hay, Metin Hüseyin, Brian Percival

Tres temporades d'una sèrie per posar-nos de bon humor en aquests temps grisos. Narra les aventures i desventures d'un trio de cirurgians veterinaris que treballen a les valls de Yorkshire, als anys 30 i 40. És l'adaptació dels llibres de memòries del veterinari i escriptor Alfred Wight, que usava el pseudònim de James Herriot, Totes les bèsties, petites i grosses I i II (Viena Edicions). 

 

Totes les bèsties, petites i grosses I i II.Viena

Siegfried Farnon, un prestigiós veterinari de les valls de Yorkshire, contracta com a ajudant James Herriot, un veterinari acabat de llicenciar a Glasgow.  Poc s’imaginava el jove escocès que, a més de curar animals dia i nit i amb totes les condicions imaginables, s'hauria de guanyar la confiança de cadascun dels grangers de la regió! Des del primer moment només té cor i ulls per a la Helen,  una jove grangera eixerida i independent. Al costat d'ells, Tristan, el germà petit de Siegfried, un eixelebrat que també pretén ser veterinari un dia o altre, però és un manta; i la senyora Hall, la majordoma de la mansió, en funció de mare, marassa, de tots plegats. Una tropa inoblidable, com ho van ser els personatges de la sèrie Els Durrell, amb la qual comparteix to i ritme.  

A la primera temporada, Helen, l'amor de la vida de James Herriot, va per camí d'aparellar-se amb el xicot ric de la comarca.  

A la segona temporada, ha deixat al peu de l'altar el xicot ric i ja forma parella amb James, i debaten on viuran quan es casin. 

A la tercera temporada, els temps convulsos de la Segona Guerra Mundial, però encara no la viuen de ple. James Herriot i la Helen Anderson es casen. Viuen en una habitació al segon pis de la clínica veterinària i la Helen va sovint a la masia del seu pare i la seva germana. La senyora Hall es troba amb el seu fill soldat, es reconcilien, però la trobada en una estació de tren té el to de comiat. Vam allistant homes per anar a la guerra. Els veterinaris n'estan exempts, però James s'hi sent obligat. 

Disponible a Filmin. VOSC 10/10

 

Ressenya dels capítols especials de Nadal

MONÒLEG 'EL RESSOPÓ' EN EDICIÓ DIGITAL

Coberta: © Teresa Llorach, aquarel·la, 2019.
Edició digital

 

Descarregueu el relat en format PDF

*

 Escolteu el monòleg en la veu de Carme Simó 

 

El relat  El ressopó reprodueix el monòleg d'una dona sensesostre 

que s'adreça a una altra sensesostre com ella, el matí del dia de Nadal.

«En fi, de tot, de tot, de tot, no sé com dir-t'ho. Calla, que m'oblidava de les safates amb neules i tallets de torró posats sobre blondes de paper. M'haurien fet mal. Totes per a mi soleta! No t'ho creuràs, però ningú s'hi acostava, ves quines coses més estranyes, ¿oi?  Sembla que ja en mengen de fa dies a totes hores i n'estan fins al capdamunt. Ai, noooooo, més lluny del pensament de fer-te dentetes, xata. I ara, no. Té, au, per a tu.  Són làmines de xocolata blanca. Menja, menja, sense compliments. Té, tota aquesta butxacada és per a tu. Però no t'adormis, fes-me el refotut favor. Té, té i té, fixa't, tot això és del ressopó d'ahir.»

© Lena Paüls. El ressopó, fragment

El relat va obtenir el Premi de narrativa La Mar de Lletres, modalitat Contes de Nadal, de Calafell, l'any 2003. Edició digital revisada 2021

PARENOSTRE DEL TIÓ

Aquarel·la de © Teresa Llorach

Pel que sembla, el tió és l'únic ritual nadalenc propi de Catalunya. (Ció Munté apunta que és una tradició compartida amb l'Aragó: el tizón). Cada família manté un ritual tant pel que fa a l'arribada del tronc portador de presents com per a la dieta que cal proporcionar-li per tal que els evaquï com s'espera que ho faci.

La cantarella rimada més popular que es canta tot picant amb un bastó el tió és la següent, tot i que presenta una discriminació sexual (apel·la a la netedat de les dones!). El fet que inclogui l'adjectiu 'curioses' indica una procedència ancestral:

Parenostre del tió

bon Nadal que Déu nos do.
Ara venen festes,
festes glorioses,
dones curioses
renteu los plats,
renteu-los bé
que Nadal ja ve.
Torrons d'avellana,
torrons de pinyó:
Caga tió!

 

Una cantarella exigent i amenaçadora. Caldrà explicar-ne el significat de la paraula 'arengades' als petits d'avui:

Caga tió,
Caga torró d'ametlla i de pinyó.
No caguis arengades,
que són massa salades,
caga torrons que són més bons.
Caga tió,
i si no vols cagar,

et donaré un cop de bastó.
Caga tió!

I una cantarella més extensa, de caire surrealista. Caldrà aclarir 'porc en sal', gallina 'a la pastera', 'pollí', 'capons', 'vicari'. O potser, no cal, el ressò màgic de les paraules s'ho emporta tot, si el tió respon com tenim previst:

El dia de Nadal
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí dalt del pi.
Toca, toca, violí.
Ara venen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
els capons amb sabatons.
El vicari fa torrons;
la Marieta els ha tastat.
diu que són un poc salats:
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millor.
Torrons d'avellana,
torrons de pinyó.
Caga tió,
si no, et pegaré un cop de bastó.

Quan la nit de Nadal el tió cagui carbó de sucre, les monedes de xocolata i els cigarrets de neula i praliné s'hauran acabat, fins l'any que ve. Esperem-ho...

FOTOGRAFIES 'LA PERONA. L'ESPAI I LA GENT', D'ESTEVE LUCERÓN

Nena gitana. Agost de 1992
Fotoreportatge 'La Perona'. © Esteve Lucerón

L'any 2017, Esteve Lucerón (la Pobla de Segur, 1950) va donar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona els negatius del reportatge 'La Perona', un fons excepcional integrat per 2.000 fotografies  que va fer en un dels darrers barris de barraques de Barcelona entre el 1980 i el 1989. Ara en presenta l’exposició “Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent”. 

El reportatge de la Perona constitueix una fita del documentalisme fotogràfic barceloní. Per l'habilitat en el tracte del sentit de cada fotografia, feta des de la distància justa, una mirada horitzontal, no invasiva, sense paternalisme ni superioritat.  Es mostra amb tendresa l'organització de la misèria de les famílies gitanes que viuen a les barraques. La naturalitat de la vida del carrer, els dinars familiars, la canalla renouera, les parelles, les dones com a pal de paller de la comunitat, els patriarques i els joves ociosos.

Exposició oberta fins al 22 de maig.

El barri de barraques de la Perona va néixer el 1947, fruit de la immigració propiciada pel règim franquista, situat al districte de Sant Martí, amb una extensió d'uns dos quil'ometres. Va ser enderrocat abans dels Jocs Olímpics. 

Parc de Sant Martí de Provençals.

Espai on hi havia les barraques de la Perona.  

Actualment aquest espai es troba afectat 

per les obres de l'estació de la Sagrera.

SILUETES, DE FINA VECIANA

© FINA VECIANA
Siluetes (2009) de la "sèrie enllaços", mixta s/ tela 114x146

 

Escolteu la prosa poètica en aquests enllaços:

 IVOOX o bé  SPOTIFY

 

Deliri, fantasieig i lleganyes de cent anys i un dia. La Bella Dorment s'agita en un llit de volutes de ferro forjat. S'ha despertat sola i encara porta l'embolcall de crisàlida incrustat al cos tebi d'un bes. Flota sobre el trespol de gerds sembrat de cors. S'espolsa flonjors de núvols de cotó de sucre i intueix la lluna rient a cor què vols entre la boira. El Príncep Ulisses ha perdut una bota de set llegües als peus del llit i ha deixat a la cambra un rastre flairós d'absenta i anís. Ara se la campa fent de gripau blau entre els joncs d'un pantà llunyà. La Bella Dorment no és Penèlope.

Text: Lena Paüls. 

Siluetes sobre el trespol de gerds, del recull Remeno paraules.

Pintura: Fina Veciana

Veu del podcast: Andreu Sotorra 

EXPOSICIÓ 'EL CENTENARI. FELLINI AL MÓN', AL BORN

Dibuix del personatge Gelsomina (La Strada)

Mostra coorganitzada per l’Istituto Italiano di Cultura a Barcelona i El Born Centre de Cultura i Memòria, de Barcelona. A partir de material que posa l'èmfasi en la versatilitat del director Federico Fellini, ens submergim en el seu món oníric, més enllà de la filmografia del geni intel·lectualment i política independent. Cartells originals de les seves pel·lícules, guions, cartes, 80 fotogafies de rodatges i de la seva vida privada, vestuari i l'eix de l'exposició: més de 50 dibuixos de caricatures de personatges esbossats que va fer durant tota la seva vida. Una recopilació sistemàtica de dibuixos de somnis i records on xoquen realitat i ficció en la qual han participat arxius i col·leccionistes públics i privats, un llegat entranyable cedit per la neboda i única hereva, Francesca Fabbi Fellini. Una exposició itinerant que s’ha pogut veure a Moscou, Sao Paulo, Vílnius, Tirana, Ljubljana, Sant Petersburg, Buenos Aires i Kíev.

Fins al 9 de gener.

El PESSEBRE DEL PATI DEL MUSEU MARÈS, 2021

Pessebre tradicional al pati de Museu Frederic Marès
Associació de Pessebristes de Barcelona

Enguany el pessebre tradicional del pati gòtic del Museu Marès de Barcelona representa la simbiosi entre la Bàrcino romana i la Barcelona actual.  Les restes romanes de la ciutat es converteixen en l’escenari de les diverses escenes realistes del naixement, fent un homenatge a Luci Minici Natal Quadroni, el primer campió olímpic barceloní. Al fons, un relleu de la silueta de la ciutat amb alguns dels edificis més simbòlics.

Paral·lelament, el pati acull una instal·lació lumínica en consonància amb la temàtica del pessebre. Ha estat creada pels alumnes Naila Gordils, Joan Baque, Jana Pujol, Judit Altimir, Tomas González, Marti Fornes, Gonzalo Pages i Marcel Galtés, del Grau de Disseny d'Elisava Facultat de Disseny i Enginyeria de Barcelona, sota la direcció de Maria Güell. Consisteix en un conjunt de columnes de malla metàl·lica que n'encerclen de petites il·luminades de color vermell situades al centre de la font, simulant foc. El muntatge té com a referent el temple de Vesta, ubicat a Roma, on cremava un foc sagrat custodiat per les sacerdotesses, a les quals s'executava, si el foc s'apagava.

Fins al 2 de febrer (la Candelera)

Horari: De dt a ds, de 10 a 19 h i dg i festius d'11 a 20 h (tret del 25 de des. i l'1 de gen.)

MNAC, NOVES SALES DE LA GUERRA CIVIL

El Museu d'Art Nacional de Catalunya (MNAC) ha ampliat el nombre de sales de la col·lecció permanent d'Art Modern dedicades a l'art produït durant el període de la Guerra civil espanyola (1936-1939).  Durant els anys que va durar la guerra, molts artistes van decidir no restar neutrals: l’art va esdevenir una arma poderosa per remoure consciències i sumar adeptes a una o altra causa política. Tot i les condicions dramàtiques del context, aquesta mobilització va comportar la culminació d’algunes de les aspiracions de l’art modern i de l’avantguarda.

Un conjunt de 57 obres de les reserves s’exposen per primera vegada a les sales de la col·lecció permanent. En total a les noves sales es mostren 108 peces entre pintures, dibuixos, gravats, fotografies, escultures,  publicacions il·lustrades, cartells, fotomuntatges o pel·lícules que es van posar al servei d’un i altre bàndol. 

SÈRIE 'POSSESSIONS'

Possessions. França, 2020
Direcció: Shachar Magen, Thomas Vincent

Una sèrie de misteri, inquietant i estranya amb una protagonista magnètica, Nadia Tereszkiewicz, en el paper de Natalie, una jove francesa resident a Israel. Un començament potent: quan la parella és a punt de tallar el pastís de noces amb els llums de la sala apagats, mor assassinat el nuvi. Natalie, la núvia, té el ganivet ensangonat a la mà i tot apunta que ha estat l'assassina. Karim, un diplomatìc francès que fa de pont amb les autoritats israelianes creu que Natalie és acusada injustament. S'obsessiona pel cas i se submergeix en el món de creences i rituals a què la mare sotmet Natalie. Incentiu: la vida quotidiana en llocs fronterers devastats entre Israel i Palestina. Filmin.  8/10

A BARCELONA, UN PESSEBRE TRENCACLOSQUES

La mula, a la façana de la Generalitat

Enguany el tradicional pessebre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona supera totes les expectatives d'originalitat. No hi és. De nit, es pot veure la representació d'una mula a la façana de la Generalitat (vegeu la foto que encapçala aquest apunt), d'un bou a la de l'Ajuntament i unes quantes bestioles als balcons d'alguns edificis de la plaça. Uns personatges que encara no han arribat a la plaça vagaregen il·luminats en balcons dels carrers Jaume I i Ferran. Fem un recorregut de gimcana per identificar-los. Acabem amb mal de coll de tant badar mirant enlaire i hem estat a punt de ser atropellats per un biciclista que portava una motxilla de Glovo. De tornada, enfilem el carrer del Bisbe cap a l'avinguda de la Catedral per passar per la Fira de Santa Llúcia i, abans d'arribar-hi, allà a la dreta, dins de la Casa dels Canonges, veiem el caganer! Quan arribem a casa comentem la jugada del Pessebre trencaclosques. I ens adonem que ens falta una peça per completar-lo: no hem vist el Naixement! Hi haurem de tornar.

En un portal, el Naixement

'LA MEVA ADELA', EN EDICIÓ DIGITAL

Edició digital, 2021
Coberta: Ramon Casas, Entre dues llums, 1894

 

 

 

 

Descarregueu el relat en format PDF

*

Escolteu el pòdcast d'un fragment del relat. Veu: Andreu Sotorra

L'Adela és una treballadora familiar d'una dona vella amb dependència funcional. Per mitjà d'un monòleg interior, sabem què pensa la vella per a la qual treballa. És un relat tendre que traspua la por de la vella, que creu que la noia no tornarà l'endemà.

El relat va obtenir el Premi de narrativa Frederica Montseny. Ajuntament de Manlleu, 2007. Publicat dins del Catàleg de l'exposició Lectures. Un naufragi infinit, de Pérez Oliván. Sala Portal del Pardo del Vendrell, 2015. Revisat, desembre 2021

 © Fina Veciana, Cel d'albergínia, 2020

A partir de Nadal el dia ja s'allargarà, però avui... 

a quarts de cinc ja teníem el cel d'albergínia. 

Que ni sabia l'hora que era, jo! Per això, t'he dit, 

«Adela, ¿que no te'n vas?» I t'he repetit no sé 

quantes vegades, «Vés-te'n, Adela, que diumenge 

el tren passa puntual.» 

© Lena Paüls. La meva Adela, fragment

 

EXPOSICIÓ 'GAUDÍ', AL MNAC

«Gaudí no era un místic absent del món», llegim a l'exposició 'Gaudí' del Museu Nacional d'Art de Catalunya. L'exposició justifica aquesta frase fent una mirada nova sobre l'arquitecte Antoni Gaudí (Reus, 1852 - Barcelona, 1926), tot posant de relleu la complexitat del personatge. En desmitifica el personatge i l'obra, tot incloent-la en el context internacional de l'època i en el marc estratègies ideològiques, estètiques i polítiques concretes. La mostra consta de 650 elements, entre obres d’art, objectes arquitectònics, de disseny i mobiliari, documentació, plànols i fotografies que procedeixen de setanta-quatre institucions i col·leccions de tot el món, inclosa la del Museu. L’exposició es podrà veure al Musée d’Orsay de París del 14 de març al 17 de juliol de 2022. 

L'actor Josep Maria Pou posa veu a les explicacions que acompanyen el visitant pel museu. Podeu escoltar-les aquí.

Taller familiar (reserva imprescindible)

SÈRIE 'CARDINAL'

Cardinal. Canadà, 2017
Adaptació: Aubrey Nealon. Direcció: Daniel Grou

Sèrie policíaca —4 temporades, de moment— basada en la sèrie de novel·les "Orphan Black", de l'escriptor canadenc Giles Blunt. Se centra en dos investigadors:  l'inspector John Cardinal, un policia dedicat a la professió i turmentat pel passat, i Lise Delorme, una policia desconfiada i solitària. Cardinal ha treballat deu anys a Toronto i torna a la seva ciutat nadiua per incorporar-se a la brigada d'homicidis. Delorme ha d'investigar si Cardinal va delatar les intencions de la policia i va impedir una detenció.  Mentrestant, junts resolen assassinats amb eficiència. Amb un guió que manté la tensió en diferents fronts, amb accions que transcorren en escenaris naturals imponents del Canadà. Enregistrada en diferents èpoques, a l'estiu els llacs i les illes frondoses i a l'hivern, la neu per tot i els llacs glaçats. Són espais idíl·lics, però presentats com a inquietants, amb morts a les aigües i en edificacions aïllades. Molt interessant el doble joc de sospites i de resolució d'incògnites. Filmin. 9/10

'PROSTITUCIÓN', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Prostitución. Autors: Andrés Lima i Albert Boronat

Direcció: Andrés Lima. Sala Gran, del TNC

A la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle de cabaret sota l'aparença de documental-denúncia sobre la prostitució. En realitat sota la pàtina de dades i circumstàncies personals que es repeteixen fins a l'infinit hi ha un exhibicionisme degradant de les actrius, per complaure no sé quin públic.  Es veu que hi havia tantes ganes de tractar del tema que la direcció del TNC ha programat un espectacle en espanyol (un dels de la mitja dotzena de la temporada!). Deuen pensar que en català no seria versemblant. Van poc pels carrers del barri antic de Barcelona. Sentirien que hi ha dones de tot el món que es veuen obligades a oferir-se per les cantonades i no saben explicar-se ni poc ni gaire. Només saben dir —en espanyol, això sí— el preu a què venen el seu cos. 'Prostitución' és un espectacle anacrònic.  5/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

 Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

DESEMBRE, DE 'TEMPS DE PENYORA'

Aquarel·la de © Teresa Llorach

  

Escolteu el podcast del poema

al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY

Veu: Andreu Sotorra

 

Ja no sabeu d'on treure garrofes per al  tió,

però, com sempre, un raig de garrotades fa el fet.

Gossos afamats estripen les bosses de les escombraries,

i els indigents se n'aprofiten.

Innocents, els camellers fugen de la fam cap a un lloc segur,

no saben que arreu la pau ja no es preveu negoci,

i l'estel  és una llufa de cartró i purpurina.

Amb el meu baf faig entelar vidres dels aparadors,

perquè res del que contenen respon al gran interrogant.

Si ara fes, en un acte de fe, un salt en el  buit,

toparia amb vesc i grèvol de plàstic i molsa sintètica.

Potser és cert que l'enganyifa es troba també al pa àzim,

al setrill i a la flassada de llana, però creure-hi és un deure.

La terra té la mixtura perfecta,

amb massa convocàtories d'oposicions per trencar l'alambí.

No ens cal estranyar que,  esperpèntic,

l'home dels nassos rondi cada dia per camps i ciutats,

carregat de penyores irrecuperables.

 

'Desembre' és una mirada a l'entorn regit pel consum on la natura i la tradició són una fal·làcia. Forma part del llibre 'Temps de penyora' i, des que el 2004 el va publicar l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, ha estat diverses vegades il·lustrat i publicat en aquesta època de l'any. 

Enguany em plau compartir el poema de bracet amb una aquarel·la de Teresa Llorach, artista reusenca i amiga a qui agraeixo la valentia de voler-lo il·lustrar perquè no és precisament un tema de flors i violes.  La il·lustradora ha fet una esfera de vidre que conté una petita figura de ninot de neu que, en girar-la de cap per avall, els flocs blancs s'escampen simulant un paisatge nevat. Diu que ha triat dibuixar aquest objecte perquè li sembla una joguina trista pel personatge atrapat que observem des de l'exterior de la bola, una idea que reforça l'al·legoria del poema. 

Aquest 'Desembre' compta a partir d'ara d'un pòdcast amb la veu de l'Andreu Sotorra, que en fa una lectura que afegeix més capes de sentit.

ESTAMPACIÓ BOTÀNICA AL VAPOR SOBRE PAPER

Full estampat al vapor. © Lena Paüls

Després de l'estampació botànica sobre paper per immersió i per percussió, ara he experimentat la tècnica de tinció al vapor. Com en els altres dos processos d'impregnació dels colors, també ha manat l'atzar en el resultat. Les tècniques de tinció natural em permeten crear peces úniques per presentar  o regalar els poemes que cal·ligrafio sobre els fulls estampats i en fulls que hi intercalo.

Espero repetir l'experiència a la primavera perquè ara al desembre no he disposat de gaire varietat de flors i les fulles no són tan tendres com convindria per extreure'n el pigment al vapor.

Materials:

Fulles, branques, flors... (pigments recomanats: closques de ceba, flors i fulles d'espígol, julivert, espinacs, flors de gerani, fulles de parra, d'eucaliptus, de roure, de falguera silvestre.)

Paper aquarel·la de 200 g

Vinagre

Olla amb reixeta o colador per a coure al vapor

Dues fustes de la mida del paper

Cordill

 

Procediment:

a) Submergim el paper en aigua i un rajolí de vinagre. b) Escorrem l'excés d'aigua del paper i hi disposem els vegetals. c) Fem la pila premsant-la entre les dues fustes i la fixem amb cordill sense estrènyer massa. d) Situem el farcell sobre la reixeta de l'olla bullint i el girem de tant en tant per afavorir-ne la impregnació, tapat, durant tres quarts. e) Deixem en repòs el farcell tapat. f) Després d'una hores, quan el farcell estigui sec, l'obrim i en retirem els vegetals. g) Pengem els fulls en un fil a l'aire lliure.

Vegeu en aquest mateix blog:

 * ESTAMPACIÓ BOTÀNICA PER IMMERSIÓ

 

 * ESTAMPACIÓ BOTÀNICA PER PERCUSSIÓ

 

 

'EL PETIT PRÍNCEP', PER VUITENA TEMPORADA, A LA SALA BARTS

'Marc, dibuixa'm un xai'  © Pérez Olivan, 2012

Mon ami sourit gentilment, avec indulgence:
«Tu vois bien… ce n’est pas un mouton,
c’est un bélier. Il a des cornes… »

Autor: Antoine de Saint-Exupéry. Adaptació: Marc Artigau, Àngel Llàcer, Manu Guix. Música: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer.  Intèrprets de la 8a temporada: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart, Carme Milan. 

És d'aquells espectacles dels quals 

només tinc ganes de dir: 

Feu-me confiança, aneu-hi. 10/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*

Podcast de la crítica

PEL·LÍCULA 'COSES A FER ABANS DE MORIR'

Coses a fer abans de morir, 2020
Direcció: Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens

Les cineastes debuten amb aquesta comèdia agredolça que és una celebració de l'amistat i de la vida d'un grup d'amics que passen just dels trenta. Després del funeral de Sam, el més jove del grup, complexien la seva última voluntat, que els enfronta a desitjos i prejudicis.  Amb intèrpets que fan seva la versemblança. Bravo, Sergio Caballero, Oriol Tarrasón, Mireia Pérez, Vanessa Cano, Manuel Maestro, Àngel Fígols, Cristina Fernández Pintado. 9/10

'ANNETTE', ÒPERA ROCK EN PEL·LÍCULA

Annette. França, 2021. Direcció: Leos Carax

Música, Ron Mael, Russell Mael

Unes dades sobre aquesta enlluernadora pel·lícula musical de 140 minuts que va inaugurar el Festival de Cannes de 2021. La parella protagonista: Adam Driver com a Henry McHenry i Marion Cotillard com a Ann Defrasnoux, que fa playback amb la veu soprano de Catherine Trottmann. I Annette, la filla que neix d'aquesta relació, representada per una marioneta de fusta. Cançons originals del duo Ros i Russell Mael, que signen el guió juntament amb el director, Leos Carax (millor director al Festival de Cannes).

D'entrada no té res d'original la història àcida d'una parella, ell un monologuista còmic autodestructiu i ella una cantant d'òpera famosa, que en néixer la seva primera filla, Annete, veuen trasbalsada l'existència.  L'home treu la violència que amagava. La mare s'encarna en la veu de la petita per mortificar l'assassí. Allò que fa excepcional aquesta peça és la música original i l'exuberància visual, un espectacle operístic en escenaris reals (realitat i somni es confonen com en una escena on el fons d'un escenari dona directament a un bosc).  Un final magnètic a l'alçària de tota la resta. 

Estrena exclusiva a Filmin. 10/10

'EL TEMPLE', ARA EN ESCULTURA DE PAPER

El temple. Poema i escultura de paper © Paüls
Cliqueu la imatge per escoltar el poema a SPOTIFY

Em plau fer objectes —diguem-ne 'd'art'— com a suport per cal·ligrafiar-hi o estotjar-hi poemes propis.  L'objecte de la foto ha estat anomenat 'escultura de paper' per Fina Veciana. L'artista reusenca s'ha compromès a trobar un nom per aquestes peces úniques que vaig presentant a mesura que dono per enllestides.

Ara, el poema 'El temple' que forma part del poemari 'Temps de penyora':

Incrustat en cada espai dels teus dies 

queda el temple a vessar d’heura per sempre. 

Dos fruits et llueixen per arracades.

ha estat cal·ligrafiat sobre un full imprès de la instal·lació “Untitled” (Republican Years), de l'exposició Felix Gonzalez-Torres. Política de la relació, del  Museu d'Art Contemporani de Barcelona, visitada el maig d'enguany. L'autor promovia la interacció del públic que podia agafar cartells de la pila que conformava l'obra, amb l'objectiu, segons deia de «l’alegria d’estimar, de créixer, de canviar, d’esdevenir sempre alguna cosa més». Per exemple, ser fons del poema 'El temple'. Gràcies.

SÈRIE 'PERNI'

Perni. Noruega 2021
Direcció: Henriette Steenstrup, Charlotte Blom, Gunnar Vikene

 

Una sèrie sobre la quotidianitat de Pernille (protagonitzada per la magnífica Henriette Steenstrup, creadora de la sèrie), una heroïna  que treballa d'assistent social en programes de protecció a la infància, separada d'un home impresentable, mare d'una adolescent amb un os a l'esquena i d'una nena que roba compulsivament, mare adoptiva del fill de la germana morta en accident, enamorada d'un advocat 13 anys més jove. Sovint superada per les circumstàncies familiars i professionals i amb escàs temps i espai per a dedicar-se a ella mateixa. Lluny d'enfonsar-se, porta l'existència amb tendresa i honestedat, amb girs de guió inesperats, però creïbles que ens atrapen en cadascun dels sis capítols de mitja hora. En voldríem més. Filmin 9/10

2a Temporada (2022). Deixa l'advocat jove i se centra en la feina i en els assumptes de casa. La filla petita ja no roba, però admira obsessivament el pare i el vol a tot arreu, com una família unida. La Perni va tapant forats sobre la marxa. S'adona, però, que tothom té la seva parcel·la de felicitat tret d'ella, que sovint està sola. Filmin 9/10

'PER FI SOL!', AL TEATRE BORRÀS

Per fi sol! Guió: Carles Sans

Direcció: José Corbacho i Carles Sans

Es nota que l'actor Carles Sans (Badalona, 1955) ha contingut durant quaranta anys la vèrbola als escenaris de tot el món formant part de Tricicle, junt amb Joan Gràcia i Paco Mir. Se'n venja a Per fi sol!. Noranta minuts de monòleg ininteromput fent riure el personal, des de l'inici amb una ballaruga vista i no vista, perquè l'edat mana, diu. I què explica? Confessions d'assumptes privats des que era infant i va començar a fer anuncis fins a les trifulgues amb la maleta exageradament pesant de la dona de la seva vida, vivències en un internat de capellans, experiències fent el soldat, els inicis dels estudis de Dret, la descoberta de la vocació teatral, anècdotes de gires amb la companyia Tricicle. Carles Sans, magnètic. Un regal. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX  

 

PEL·LÍCULA 'RIEN À FOUTRE'

Rien à foutre. França i Bèlgica, 2021
Direcció: Julie Lecoustre, Emmanuel Marre

Cassandra (Adèle Exarchopoulos) és assistenta de vol d'una aerolínia de baix cost. Té la base la Lanzarote i sempre està disposada a fer hores extra i fa el que li manen amb eficiència de robot. En les poques hores lliures que té la seva vida fluctua entre les cites de Tinder, les festes amb alcohol i drogues i, posteriorment, rendida al sofà durant hores. Després d'estar obligada a seguir una formació ferotge per un petit sobressou, l'acomiaden de sobte i s'ha d'enfrontar amb allò de què s'escapava. Una pel·lícula de ritme lent. Té com al·licient el treball de la protagonista i conèixer les tensions que s'amaguen darrere les cortines de les cabines dels avions.
Filmin. 7/10

MUSEU DEL DISSENY, BARCELONA: 'JOIERES 1965-1990'

Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny

Les joies són peces que expliquen històries, presenten vincles, són mostres d’estima i records que ens descriuen. Tant les joies espectaculars com les discretes són d'una riquesa conceptual i simbòlica colpidora. El Museu del Disseny presenta “Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny”, una mostra que reivinidica la contribució de les dones en la modernització de la joieria catalana. Una modernització que neix arran del Maig del 68, fet que va suposar un canvi sociocultural que va afectar tots els àmbits.  Joieres com Ninon Collet, Mariona Lluch, Montserrat Guardiola, Teresa Capella o Chelo Sastre, entre d'altres, van introduir el concepte de la ‘nova joia’, un terme que qüestionava l’alta joieria i que entenia aquesta pràctica com un nou camp d’experimentació i d'expressió artística, que valorava la creativitat per sobre dels materials nobles.
Exposició oberta fins al 28 de novembre.

Catàleg

JOGUINES LEGO, A BARCELONA

Bricks: 218.863, pes: 502 Kg, hores de contrucció: 1.223

La marca danesa de joguines Lego ha obert a Barcelona (Passeig de Gràcia, núm 9)  un establiment comercial de 800 metres quadrats amb creacions monumentals inspirades en el Modernisme, en homenatge a Gaudí: maqueta de la Sagrada Família, del parc Güell, de la casa Batlló...

Dues mascotes saluden els visitants, han estat batejades com a Antoni (per l’arquitecte Antoni Gaudí), que simbolitza el caràcter innovador i artístic i Drago (dedicat a l’icònic drac del parc Güell), que reflecteix l’esperit més creatiu de Catalunya.

La clientela pot fer experiments immersius i realitzar dissenys personalitzats de figuretes i mosaics. Aquesta característica fa que la tenda sigui pionera a Europa i la tercera després de la de Nova York i una altra a la Xina.

En recomano la visita i preveig que en sortireu amb alguna joguina per muntar vosaltres o per regalar. N'hi ha per tots els gustos.

 

'PECATS IMPERDONABLES', A L'AQUITÀNIA TEATRE

Pecats imperdonables. Autor: Benjamin Cohen

Adap. i direcció: Edu Pericas. Aquitània Teatre

 Celebració de la Nit de Sant Joan en una barraca del Delta de l'Ebre. Els que estan obligats a celebrar-la junts per si volen heretar alguna cosa són tres germans i les seves parelles, desavinguts a més no poder. Comèdia amb un bon guió que va evolucionant en thriller i, si a sobre, promou que el públic decidim sobre la marxa qui, què i com i els intèrprets admirats se'ns posen a la butxaca fent veure que se sorprenen de les nostres decisions... ja tenim una hora i mitja de diversió assegurada. Remarco que l'adaptació del text del veneçolà Benjamin Cohen que ha fet el director Edu Picas inclou referents catalans identificables, ben travats en la trama. I riem a cors què vols. Però, compte perquè res no és el que sembla i el final ens deixarà, com cal, amb el somriure estampat durant hores sota la mascareta. 9/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

'A MAN OF GOOD HOPE', AL TEATRE NACIONAL

© Keith Pattison

A Man of Good Hope. Espectacle basat en el relat de Jonny Steinberg, adaptat per a la companyia Isango Ensemble, formada per 22 intèrprets joves de Sud-àfrica.
Coreografia: Lungelo Ngamlana.
Direcció musical: Mandisi Dyantyis i Paulina Malefane. 

Direcció: Mark Dornford-May. Sala Gran

Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran

 

La meva puntuació: 9/10

 

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

 

*

Podcast de la crítica

'L'ONCLE VÀNIA', AL TEATRE LLIURE

L'oncle Vània, d'Anton Txékhov. Trad. del rus: Feliu Formosa

Direcció: Oskaras Koršunovas. Teatre Lliure Montjuïc, BCN

Tenia moltes ganes de veure L'Oncle Vània del Teatre Lliure, dirigida pel lituà Oskaras Koršunovas, però hi he entrat certament espectant per les tres hores de durada. Excepcional per totes bandes.  L'oncle Vània, amb quaranta-set anys descobreix quin ha estat el seu lloc a la terra i es desespera. Pensava en el monòleg explosiu amb què l'actor Xicu Massó em va fer plorar. I un monumental Julio Manrique, hi torna. Lluís Marco, Ivan Benet  i Júlia Truyol brillants. L'Anna Güell i la Carme Sansa, la versemblança feta actrius; Raquel Ferri, la bellesa que fa trontollar esquemes, i Kaspar Bindman, al seu lloc, exòticament espectacular.  Txékhov va tensant, tensant la corda a poc a poc i arriba el daltabaix a la datxa russa, que sempre m'agafa desprevinguda. Vull escriure com Txékhov. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

    Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX