'ASSASSINAT A L'ORIENT EXPRESS', AL TEATRE CONDAL

Assassinat a l'Orient Express. Autora: Agatha Christie

Adapt: Ken Ludwig. Versió cat: Alícia Serrat, Iván Morales

Direcció: Iván Morales. Teatre Condal, Barcelona

En la versió teatral catalana de l'Assassinat a l'Orient Express, basada en la coneguda novel·la d'Agatha Christie, hi ha talent interpretatiu per parar un tren, començant per l'actor Eduard Farelo que interpreta un versemblant Hercule Poirot,  tot i ser més jove que el detectiu belga de ficció. L'envolta un repartiment de luxe, com el reusenc David Bagés, magnífic en el paper de director de la companyia internacional Wagons-Lits; Rubén Ametllé, l'amatent encarregat del tren;   Javier Vélez en el paper d'Hector MacQueen, l'assassinat del qual investigarà Poirot; David Vert, militar de doble vida; les dames nobles que viatgen: Anna Barrachina en el paper d'Helen Hubbard, Clàudia Benito, interpretant la comtessa, Maria Ribera en el paper de Mary Debenham, Isabel Rocatti, la princesa russa i la seva acompanyant ultrareligiosa Greta Oholsson, que interpreta l'actriu Vanessa Segura. Personatges carregats de secrets que tenen el seu moment de glòria, afegint atmosfera enrarida a cada interrogatori. ¿Qui deu ser l'assassí? Tant és, al final, Agatha Christie ensenya les seves cartes en veu de Poirot i tot quadra.  9/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

PEL·LÍCULA 'EL PROFESSOR DE PERSA'

El professor de persa. Direcció Vadim Perelman
Rússia, 2020

Un drama sobre l'enginy humà per sobreviure en un camp d'extermini nazi, basat en l'obra Creació d'un llenguatge, de Wolfgang Kohlhaase.  Gilles, un jove jueu d'Anvers (interpretat per l'actor argentí Nahuel Pérez Biscayart), fa veure que ha nascut a l'Iran i es veu obligat a ensenyar persa, una llengua que no coneix en absolut, a Klaus Koch, un oficial de les SS (interpretat per l'actor alemany Lars Eidinger). Aconsegueix mantenir-se amb vida a còpia d'ensenyar una llengua inventada. Una història d'intimitat patètica a l'infern, que transcorre amb incomoditat, compensada per algun toc d'humor. Un final de calfred. Filmin. 10/10

PEL·LÍCULA 'UN AMOR IMPOSSIBLE'

Un amor impossible. França, 2018
Direcció: Catherine Corsini

Un amor impossible de Catherine Corsini és una pel·lícula que passa de les dues hores, però és la llargària justa perquè els sentiments es puguin expressar en el temps i els personages principals es puguin dir a la cara el que l'espectador espera que es diguin. Basada en la novel·la de Christine Angot publicada el 2015. Ha estat nominada a quatre premis Cesar, entre els quals el de Millor actriu (Virginie Efira) i el de Millor guió adaptat.
A través de quaranta anys narrats amb la veu en off de la filla, sabem que a finals dels 50, Rachel (Virginie Efira) té 25 anys i no té parella. Treballa de funcionària al municipi on va néixer, Châteauroux, on coneix Philippe (Niels Schneider), un jove políglota i seductor de família burguesa parisenca. De les trobades neix Chantal, però Philippe rebutja casar-se amb algú que no és del seu cercle social i torna a París a continuar la seva vida. A les primeres escenes, doncs, el mascle ensenya les cartes d'aquesta relació cruel i es fa patent el conformisme per amor de la noia. Rachel cria la filla sola amb el suport de la seva mare i la seva germana. Sempre pensa en aquell home idealitzat, que reapareix arrogant quatre anys més tard, es mostra glacial amb la nena, però torna a encaterinar Rachel. De fet, aleshores encara no sabíem on podia arribar l'egoisme implacable de Philippe quan reapareixeria anys després, precisament quan la petita Chantal seria una adolescent. Al final de la pel·lícula, la senzilla reflexió que la filla adulta fa a la mare és dolorosa com n'hi ha poques al cinema. Filmin 10/10

TARDOR DE REPRESA

Mòbil de tardor. © Paüls

Ramats armats amb càmera hi troten displicents.* ...pels espectacles de la natura que rugeix desfermada i colga tot allò que li intercepta el pas; pels rostres de la misèria de les famílies desplaçades; pels boscos efervescents de vida i pels mars en calma, també.

El teatre existeix quan algú el mira.* Ens hem fet grans en el ritual del teatre a la intempèrie de cada dia, i ens hem guanyat ser a l'escenari, sense cadires buides a la platea.

Punts de llibre a mig llegir.* I a mig escriure, si tenim alguna cosa a dir i trobem algú que vulgui compartir-la.

Bona tardor creativa!

(*vers de Teló de fons)

'LA TERANYINA' D'AGATHA CHRISTIE AL TEATRE DEL RAVAL

La teranyina. Autora: Agatha Christie

Traducció i adaptació: Tamar Aguilar. 

Direcció Empar López. Teatre del Raval

A la cartellera teatral de Barcelona hi ha dues obres d'Agatha Christie: La Teranyina' al Teatre del Raval, que s'està especialitzant en obres de gènere negre,  i la versió teatral d'Assassinat a l'Orient Exprés al Teatre Condal. Anem a veure en primer lloc La Teranyina, on brilla l'actriu Cristina Brondo interpretant Clarissa Hailsham-Brown, segona esposa d'un diplomàtic que es troba amb la seva fillastra, la petita Pippa, a la gran mansió llogada de fa poc. Hi venen a passar la tarda un oncle seu, el jutge de pau i un fadrí convidat. A darrera hora, una visita inesperada que es converteix en cadàver. Els tres amics l'ajuden a amagar-lo. Afegim-hi un canterano molt cobejat, la jardinera que ho sap tot de la casa, un majordom inquietant que acaba d'aterrar, un inspector que interroga tothom qui se li posa davant i la Clarissa imaginant situacions i complicant la investigació amb mentides de bona fe. Quan els espectadors estem atrapats a la teranyina, l'autora ens desmunta qualsevol deducció que hàgim fet en el recorregut de la trama i ens plantifica la seva conclusió.

L'obra es va estrenar a Londres, el 1954, i s'ha mantingut en aquesta posada en escena l'ambient i el vestuari de l'època. L'escenografia sòbria i funcional i tota la companyia al seu lloc, aportant-i tocs còmics en les dues hores ben aprofitades d'espectacle. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

PEL·LÍCULA 'TEMPORADA DE CAÇA'

Temporada de caça [Jagdzeit]. Direcció: Sabine Boss
Suïssa, 2020

La cineasta suïssa Sabine Boss s'ha inspirat en l'escàndol de les emissions contaminants de Volkswagen, conegut com "Dieselgate", entre els anys 2009 i 2015.  Estudia les despietades dinàmiques de poder de l'univers competitiu de les grans corporacions en un thriller que posa en primera línia la deshumanització empresarial. El protagonista és Herr Meier, un director financer modèlic: intel·ligent, ràpid i tan perfeccionista en la feina que posa l'empresa abans de la família. Un director nouvingut, sense escrúpols,  porta la companyia al llindar de la fallida i Herr Meier s'hi enfronta fins al límit per la supervivència de la firma. Narrada amb bon ritme, agafa volada a mesura que avança la trama de tensió entre els dos homes. Remarco el paral·lelisme entre el llibre Hagakure, del japonès Yamamoto Tsunetomo, que regala el nou director a Maier. Des de la primera escena a l'última, el text del segle XVIII se sent declamat en off, sobre les normes d'honor i les relacions entre amo i servidor. Fins que la línia empresarial i la dels samurais confluiran amb esfereïdora harmonia.  Filmin. 10/10

VEREMA. RAÏM PER A L'HIVERN

"... ja cercha los que són ben madurs 

e posa'ls en la boca e menja's la molla 

de dins e lança la pellofa."
Joanot Martorell. Tirant lo Blanc

Raïm en conserva: 

Amb els excedents de la verema del jardí de llicorella fem la recepta que ens va explicar la Carmina M. M. El més entretingut és pelar els grans, però val la pena perquè queden sencers i forts. I, el més important: gairebé no cal afegir-hi sucre. Vegeu:

1 kg de raïm / 100 grams de sucre / suc de llimona.
Triem els grans més grossos i els pelem. Els col·loquem ben atapeïts als pots de vidre. Hi afegim el sucre en proporció i unes gotes de llimona. Els deixem reposar dues hores o més, fins que treuen suc. Esterilitzem els pots al bany maria durant un quart.

Raïm en almívar:

És una recepta molt elaborada amb la qual cal anar amb compte perquè els grans es poden obrir en manipular-los. Recomanable quan falti un punt de maduració al raïm. Vegeu:

 

1 kg de raïm /1 kg de sucre / mig litre d'aigua.

Escaldem els grans amb pellofa, els escorrem i els pesem. Fem un almívar durant cinc minuts, hi afegim el raïm i el coem cinc minuts més. Retirem els grans i els posem amb compte als pots de vidre i els cobrim amb l'almívar. Els guardem de cap per avall.

PEL·LÍCULA 'EL CAÇADOR DE BALENES'

El caçador de balenes. Rússia, 2020

Guió i direcció: Philipp Yuryev

L'acció d'El caçador de balenes [Kitoboy] transcorre en una petita comunitat txuktxi que viu de la migrada cacera artesanal de balenes. Se centra en un adolescent que queda fascinat d'una model eròtica que ha vist a internet.  Des de la primera escena, la càmera explora visualment el contrast entre la model que es mou en l'ambient sofisticat d'una cambra de Detroit i la vida a les cabanes rudimentàries dels pescadors i el paisatge àrid.  La textura estètica de la pobresa aporta sentit a la descripció geografico-antropològica d'aquesta comunicat costanera apartada de qualsevol centre urbà,  on no hi ha cap distracció  ni perspectives de futur per als joves, molts dels quals aspiren a creuar l'estret de Bering i migrar als Estats Units. Cap al final, hi ha un gir aventurer del noi que no ha sortit mai del llogarret, amb moments poètics i somnis que trenquen el to realista. Filmin. 8/10

INSIDE NÚM. 9 I EL CINEASTA CATALÀ GUILLEM MORALES

Filmin acaba d'estrenar la sisena temporada d'aquesta sèrie de culte produïda per la BBC que combina humor i terror.  El cineasta català Guillem Morales (Barcelona, 1975) n'ha dirigit 14 dels 37 capítols que conformen l'antologia fins ara, incloent-n'hi 4 d'aquest darrer lliurament de sis episodis.

Guillem Morales

Estem enganxats a aquesta joia des que el 2014 vam veure l'episodi 'Sardines', que transcorria dins un armari molt concorregut. I, des d'aleshores, a cada episodi, una caracterització diferent de Steve Pemberton i Reece Shearsmith, dos versàtils protagonistes i guionistes sorprenents. Els nexes entre les històries són de fons —l'humor negre i el to inquietant— i de forma, ja que totes les històries es desenvolupen en temps real de mitja hora i en algun lloc que té el número 9. Si no hi ha res de nou, tenim Inside núm 9 per estona. Els guionistes preparen la setena temporada i tenen previst arribar fins a 9.

'COMENÇAR' A LA VILLARROEL

Començar. Autor: David Eldridge

Traducció, adaptació i direcció: Pau Carrió

Foto: © David Ruano

L'obra Començar es va estrenar a Londres el 2017, centrada en l'actualitat de persones que ratllen la quarantena i que viuen soles. Després d'una festa a casa seva, la Laura (Mar Ulldemolins) es queda sola amb el Dani (David Verdaguer). S'agraden i els espectadors preveiem com acabaran la nit. La Laura s'insinua al Dani, però resulta que el convidat no és dels homes que es llança al llit de cap dona que no conegui i no hi vulgui tenir una relació de continuïtat. No saben res un de l'altre i ho aniran descobrint al mateix temps que l'auditori. S'expliquen la vida, només una síntesi de la família i de la feina,  sense aprofundir, com l'explicaríem a qualsevol desconegut. Però a poc a poc confessen pors i desitjos, posen al descobert què espera cadascú de l'altre. Doncs, bé, si tot plegat se situa en un context d'ara i aquí, i es comuniquen amb paraules i silencis densos dos joves intèrprets immensos de l'escena, l'assumpte pren la volada de les grans emocions teatrals. Bravo, Pau Carrió. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

    Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

GUILLÉN. MÀGIA A L'ESPAI ESCÈNIC, AL MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA

Guillén. Màgia a l'espai escènic.
Exposició oberta fins al 26 de setembre

 

 

El Museu d'Història de Catalunya presenta una exposició antològica de Joan Josep Guillén (Fuente del Maestre, Extremadura, 1947), caricaturista, pintor, escenògraf i professor d'arts escèniques. Establert a Catalunya amb els seus pares des que tenia un any, va passar la infantesa i l'adolescència a Manlleu. El 1970 va començar a publicar dibuixos satírics a la premsa catalana mentre iniciava els estudis de direcció teatral i escenografia a l'Institut del Teatre. Creador d'escenografies i vestuari per als Joglars o Comediants, com les imaginatives bèsties del Llibre de les bèsties, 1995.

La mostra ha estat una descoberta d'aquest artista polifacètic per als que no som del món del teatre i tot i que recordàvem alguns dels seus treballs d'il·lustració gràfica de tota una etapa política, ara no n'hauríem sabut dir l'autor.

 

 

De fet, la sorpresa també ha estat retrobar cireretes del pastís com ara els seus dissenys a partir d'una calaixera d'on podia sortir qualsevol mena d'attrezzo, els fantasiosos vestits de l'animalari, les mitges caretes a l'estil venecià i les espectaculars caretes basades en l'obra de Picasso.

Vídeo de les màscares dels Premis Max 1999:

'EVA CONTRA EVA', AL TEATRE GOYA

Emma Vilarasau. Foto: © Sílvia Poch

«Eva contra Eva». A partir de la versió cinematogràfica «All About Eve», de Joseph L. Mankiewicz. Adaptació lliure i dramatúrgia: Pau Miró. Intèrprets: Emma Vilarasau, Nausicaa Bonnín, Àlex Casanovas, Andreu Benito i Míriam Alamany. Direcció: Sílvia Munt. Teatre Goya, Barcelona

A l'escenari no hi ha Anne Baxter ni Bette Davis, però déu-n'hi-do. El duel metateatral al camerino és a càrrec d'Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín, dues grans actrius, esplèndides les dues. El cinisme del personatge de l'actriu madura i de prestigi que defensa Vilarasau es menja el personatge de l'actriu jove que busca el seu primer paper que encarna Bonnín. Un cinisme que l'actriu desplega cap al seu marit i dramaturg, contra el crític teatral i contra la seva representant. Però, qui el rep més és l'actriu jove que no és cap trepa i entoma les carades de la diva amb la sobrietat de l'evidència: la nova generació de bones actrius tindran el seu temps de glòria. I un inoblidable moment gloriós de teatre és el que protagonitza en un fals final Vilarasau amb els llums encesos de la sala. Aplaudiments a peu dret.10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

  Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

* 

PEL·LÍCULA 'MIS FUNCIONES SECRETAS'

Mis funciones secretas [One way to Moscow]
Direcció: Micha Lewinsky. Suïssa, 2020

Una comèdia que es basa en l'escàndol de l'espionatge massiu a Suïssa a finals dels 80.  A Berlín és a punt de caure el mur que divideix el món per les idees, a Suïssa es vol eliminar l'exèrcit i milers de persones són vigilades per la policia per tal de tenir controlades les persones esquerranes. A Zuric, el 1989,  un policia té la tasca no oficial de reunir informació sobre la companyia d'un teatre d'esquerres de la ciutat. S'hi infiltra com a figurant. Descobreix que director i intèrprets parlen sovint d'un tal Stanislavski i el policia anota a l'informe que deu ser un rus amb qui tenen contacte. I altres perles absurdes, però que fan reflexionar sobre la ignorància que pot portar conseqüències. Filmin. 8/10

RELLEGINT 'TEMPESTA SECA'

Escolteu el podcast del poema

Veu: Andreu Sotorra

 

Posidó: No ha guanyat el valor, ans l'astúcia

Les troianes. J. P SARTRE

U: No ser.
Dos. Apareix.
Tres. Dret es desplega.
Quatre. Relleu a tota plana. 
Cinc. Minva.
Les fases retòriques del camí.

Un llamp de la tempesta seca
guaita pel finestram,
i allò que acaronaves,
es grava amb foc a la carena
i es pot llegir de mar estant.

Els papers grocs de tanta llum
i el llibre obert de la pantalla
desmuntaran la gran bastida,
i ho deixaran tot a mig fer.

Recupero avui el poema 'Des del pont de llums', que forma part del llibre 'Teló de fons', una al·legoria de la condició humana ambientada en el teatre. Hi incorporo una composició visual pròpia i un podcast en la veu d'Andreu Sotorra.

Em ve de gust explicar el sentit d'aquest poema. Els llamps sobtats de la tempesta seca podem manifestar-se de maneres impensades, no es poden preveure i no estem mai preparats per entomar-los. A la primera estrofa tot és cíclicament plàcid. A la segona, els llamps imprevistos ho modifiquen tot i, a la tercera, les conseqüències del daltabaix. El poema també és cíclic. Allò que nosaltres deixem a mig fer, d'altres ho reprendran.

El poema ha tingut un cert recorregut, des que el 2007 el poemari va guanyar el premi Àncora de Sant Feliu de Guíxols, i el vaig recitar a la festa de lliurament del premi (aleshores encara es feia festa literària i sopar). Doncs, bé, des d'aleshores, la segona estrofa va de bracet amb la pintura 'Finestra blava', de Fina Veciana. I el poema sencer es troba a la publicació digital 'Temps de penyora'.

 

MINISÈRIE 'A LA CAZA DEL AMOR'

A la caza del amor. Regne Unit, 2021

Guió i direcció: Emily Mortimer

Una sèrie feminista d'època, tres episodis de factura brillant basats en la novel·la homònima de Nancy Mitford. La història se situa Oxfordshire, en temps entreguerres, en un moment històric en el qual no es veu venir el daltabaix de la II Guerra Mundial, el 1941. Comença després d'una bomba el 1941 i explica en retrospectiva la construcció de l'amistat de dues cosines, Fanny i Linda, que busquen l'amor de manera molt diferents. La Linda busca desesperadament l'amor perfecte  i la Fany busca una relació tranquil·la. Les noies han conviscut amb personatges extravagants de l'entorn familiar que els han marcat la joventut i, d'adultes, malgrat prendre camins a vegades divergents, es donaran suport i s'acompanyaran tota la vida. 

Movistar. 8/10

 

CARTELL DE LA MERCÈ. BARCELONA, 2021

La Mercè commemora el 150 aniversari de la Festa Major de BCN. A causa de les restriccions de covid-19 tornarà a ser una festa a mig gas, malgrat les 500 activitats que es programaran, totes amb aforament limitat en espais que permetin controlar la cita prèvia a l'entrada. I el pirotècnic s'aviarà des de quatre espais diferents, per tant, no hi haurà la multitud habitual a l'Avinguda Maria Cristina.

L'ajuntament ha encarregat el cartell a la il·lustradora Malika Favre (París, 1982), filla de pare francès i mare algeriana. Viu a Barcelona des de poc abans de la pandèmia. Va estudiar disseny gràfic a Londres i en els últims anys ha il·lustrat per  «The New Yorker», «The New York Times», «Vogue», «Vanity Fair»... Ha treballat la imatge d’empreses com Sephora, Bafta o Penguin Books, ha fet cartells per al Montreux Jazz Festival i el Lincoln Center.  

Al cartell ha amagat símbols de la ciutat de Barcelona, "guapa, protectora i poderosa",  segons l'autora.  La protagonista és una dona jove, morena, coronada reina de la festa, que mira seductora als qui la miren. Que l'ombra de mitja cara remeti a la mascareta que —suposadament—estem a punt de deixar enrere, situa el context. Més detalls, com les torres de la  Sagrada Família per arracades i al cor; a la corona, una rotllana de sardana i un perfil de la lloseta de la flor de ciment de les voreres; el cos estampat de retalls geomètrics que suggereixen les rajoles hidràuliques dels pisos modernistes de l'Eixample, l'escut de la ciutat  i les quatre barres. Tot explicat amb els colors de les façanes acabades de pintar (després es descoloreixen, ja s'hi compta)  de granat, ocre, beix i perfilats en negre. Un cartell visualment impactant, els detalls del qual es van imposant de tant mirar-lo.

Vegeu els cartells d'anys anteriors, a partir de 1979

GALA 'CATALUNYA AIXECA EL TELÓ', 2021-22

 Mentre hi ha teatre hi ha esperança!, d'Andreu Sotorra

Article sobre la Gala Catalunya Aixeca el Teló 2021
celebrada al Gran Teatre del Liceu el 6 de setembre del 2021

Comentari en àudio

PEL·LÍCULA 'LA NUIT VENUE'

La Nuit Venue [Night Ride]
Direcció: Frédéric Farrucci. França, 2019

Frédéric Farrucci explora els baixos fons parisencs contemporanis —2018— a través dels ulls de Jin,  un immigrant xinès sense papers que treballa per una màfia com a conductor nocturn d'un taxi. DJ a Pequín, la música electrònica sofisticada l'acompanya en els seus trajectes. Una nit puja al taxi Noémie, una prostituta que treballa en un club i és tan cruelment explotada i esclava com Jin.  César a la Millor Banda Sonora. Filmin 9/10

AUTORS A LES AULES CURS 2021-22

 

La Institució de les Lletres Catalanes obre la sol·licitud del programa «Autors a les Aules» adreçat a centres educatius.  Es manté l'opció virtual per les restriccions. L'única condició per tal que com a autora vingui al vostre centre —gratuïtament— és que els alumnes hagin llegit algun dels llibres (tant si és en suport tradicional de paper com si és en suport digital). Aplicatiu per fer la sol·licitud, fins al 31 d'octubre: https://bit.ly/38t6KQM

  

LECTURES DISPONIBLES 

(clicant els enllaços trobareu informació 

de cada publicació i els textos en suport digital)

Lectors a partir de 6 anys: 

— Quin groc t'ha picat?, conte. Àlbum il·lustrat. Arola Edicions.

 

— La draga sense escates, conte. Àlbum il·lustrat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

  

Lectors a partir de 8 anys:

— La geganta Ela. Conte. Edicions del Pirata.

— L'aixecacases. Conte. Edició digital lliure.

Lectors a partir de 10 anys:

 — Un riu que creix de nit. Novel·la.  Edició digital lliure.

Lectors a partir de 12  anys: 

— Dret d'admissió. Novel·la. Edició digital lliure.

  

Lectors a partir de 14 anys: 

— L'alè que fa olor de menta. Poesia. Edició digital lliure.

— Bombes de llavors. Proses poètiques il·lustrades. Edició digital lliure.

— Temps de penyora,. Poesia. Edició digital lliure.

— L'Adagio d'Albinoni. Relat breu. Edició digital lliure. 

— Remeno paraules.  Proses poètiques il·lustrades. Edició digital lliure. 

 

 * * *

 

M A R T I N A, DE FRANCESC MAURI

© Francesc Mauri
Oli i pols de marbre sobre tela, 50 x 35cm

Mires meravellada les cabretes del cel.
Aviat hi haurà pastetes a la terra, penses.
Recomanes: «Baixeu, baixeu, que faig bugada»
Totes carregades de fang
Inspiren matèria de colors.
Netes com una patena,
Ara ja tornen a pasturar.

Al cel cabretes i a la terra pastetes, Lena Paüls

L'acròstic M A R T I N A s'inspira en la pintura que l'artista Francesc Mauri ha pintat per a la seva neta Martina Rius Mauri. Un dibuix surrealista on una nena estén núvols rejolinants en una corda. És un gest sobirà, perquè entenem que plou quan la nena vol fer ploure. I un detall important, fa ploure aigua neta, no fang que ho embruta tot. El sistema per aconsegir-ho és convocar els núvols i netejar-los. Segurament els ha rentat a la rentadora que té a la vora i, encara, en té un bon cove per estendre.  Una composició equilibrada en diagonal, amb la zona àuria desplaçada a la part inferior dreta. L'autor fa èmfasi en el volum matèric dels núvols que ha fet amb pols de marbre i cola de fuster que, un cop assecats, també ha pintat amb oli. Un treball poètic que s'afegeix a la resta de pintures de l'autor que acostuma a incorporar elements de la imaginació en les seves obres.

SETEMBRE: TEMPS DE MÓRES

Superat el tràngol que ara no porten accent diacrític ni mora ni el plural mores i que el títol que he posat en aquest apunt es presta a confusions, continuo accentuant la paraula amb molt de gust. El text s'ha de poder llegir sense el suport de la imatge que hi posa context.

Miro els escuts dels municipis Móra d'Ebre i  Móra la Nova, ambdós amb la referència d'aquest fruit, en dibuixos estilitzats que tant podrien ser de l'esbarzer com de la morera. No sé si a Móra d'Ebre han tret l'accent del topònim, però de Móra la Nova tinc la informació que explico a continuació.

Vaig escriure (7-1) a l'Ajuntament de Móra la Nova en aquests termes:  "Estic corregint un poemari on surt Móra la Nova (amb accent). Miro al web institucional de l'ajuntament i veig que teniu el topònim de dues maneres. Al web de la Diputació també es troba de les dues maneres. Atès que ara, amb la nova normativa de l'Institut d'Estudis Catalans, la paraula mora no porta accent diacrític, no sé com ho heu resolt. ¿M'ho podríeu indicar?

La resposta (8-1) de la regidora de cultura, senyora Maria Font: "Encara que en la nova normativa de l'IEC l'accent diacrític de "mora" ha desaparegut, en la nostra població es continua mantenint la paraula "móra" amb accent, atès que és un topònim i no prenem com a referent aquest fruit de la morera. De més a més, això també hauria comportat canviar l'escut de la població, i no ho volem fer. Per tant, la manera correcta d'escriure el nom del nostre poble és Móra la Nova."

Si ens veiem amb l'obligació de fer desobediència ortogràfica vol dir que el tema no està ben resolt.

Mentrestant els que en saben s'ho repensen, collim móres als esbarzers de les vores dels camins  i en fem melmelada així:

Posem un quilo de móres sense cues en un colador i les netegem sota el raig d'aigua.  Les bullim dos minuts en mig got d'aigua i les aixafem dins del cassó mateix (nosaltres les aixafem amb forquilla, però si es vol menys granet es pot fer amb túrmix.) Hi afegim una mica menys de mig quilo de sucre, el suc d'una llimona i la pell ratllada. Tornem a posar-les al foc vint minuts. Guardem els pots de cap per avall. 

Amb les mateixes quantitats, la Montse B. posa les móres netes amb el sucre i la llimona i les deixa reposar 12 hores. Després de posar-les al foc, les passa pel túrmix i després pel colador xinès per treure'n tot el granet. Anotat per l'any que ve.

 

Sovint l'obvietat és irrisòria i risible. 

JOSEP PLA, OC 12, 28

PEL·LÍCULA 'LA GUERRA SENSE NOM'

Des hommes. Direcció: Lucas Belvaux. França, 2020

Adaptada de la novel·la homònima de Laurent Mauvignier, Des hommes [La guerra sense nom] se centra en dos soldats que van lluitar durant la Guerra d'Algèlia i que, quaranta anys després, es veuen obligats a afrontar el seu passat. De fet, la història dona veu a tota una generació de francesos que tenien 20 anys durant la Guerra d'Algèria. Les cicatrius del conflicte militar defineixen aquest drama en dos temps —una ambientada a l'Àfrica durant la guerra i l'altra en una granja d'un poblet francès en l'actualitat— en el qual brillen tres intèrprets del cinema francès: Gerard Depardieu, Catherine Frot i Jean-Pierre Darroussin. Els soldats no han pogut explicar mai l'horror que allà van viure i les imatges ens hi porten des de diversos punts de vista que il·lustren els ressentiments i la complexitat del trauma. Hi ha els homes que van violar, els que van matar, els que van callar i els que es revolten a tot plegat. Festival de Cannes, selecció oficial, 2020. Filmin 8/10

PEL·LÍCULA 'BROTHER'S KEEPER'

Brother's Keeper. Turquia, 2021
Direcció: Ferit Karahan

Brother's Keeper [Mi mejor amigo] és un relat corprenedor sobre una amistat pura, explicada sense gairebé paraules, en el context de la repressió de la minoria kurda a Turquia de fa pocs anys.

Yusuf (admirable interpretació de Samet Yıldız) i Memo tenen onze anys i són alumnes d'un internat públic per a nens i adolescents kurds a les muntanyes d'Anatòlia. Són amics i s'han acostumat sisplau per força a les condicions de viure sense calefacció, encara que a fora el termòmetre marqui—35º. També suporten la cultura de la crueldat en el tracte i un sistema terrorífic de càstigs corporals. Memo cau malalt després del càstig de dutxar-se amb aigua gelada. Cap mestre ni el director es fan responsable del malalt. Yusuf el porta a coll amb la neu fins a mitja cama a la infermeria on hi ha un alumne grandet de responsable i cap metge a prop. Quan per fi els instructors de l'internat s'adonen que el noi necessita ajuda, no tenen cobertura als mòbils i estan aïllats per la neu. Comença un joc de culpes creuades entre professors, conserges i estudiants a l'entorn de la llitera de Memo inconscient. S'intimiden mútuament,  els més febles es veuen assetjats. Per aturar-ho, el petit Yusuf provoca un gir de guió. El director, Ferit Karahan, ha transferit els seus mals records i la ràbia d'haver estat atrapat en aquest tipus d'escola. Amb lluminosa austeritat. Filmin. 9/10

DOTZÈ ANIVERSARI

Avui fa dotze anys que vaig començar aquest blog dietari. Des del 2009 ençà hi he publicat  3.700 apunts. En total passen de 482.000 visites que ara arriben, majoritàriament, des dels enllaços de Facebook, de Twitter i d'Instagram. Des de fa uns mesos hi he incorporat audios de poemes, relats i contes per a infants. 

Durant l'any 2020 i el que portem del 2021, per restriccions a causa de la pandèmia de covid-19, han quedat moltes activitats pendents i només algunes es podran recuperar si la infecció va remetent. Sigui com sigui, aprofitem aquest temps de latència per equipar-nos millor.

Us convido a continuar compartint aquest espai de memòria, d'aprenentatge i de comunicació.

Aniversari (2010) / Segon aniversari (2011)

Tercer aniversari(2012) / Quart aniversari(2013)

Cinquè aniversari (2014) / Sisè aniversari (2015)

  Setè aniversari (2016) / Vuitè aniversari  (2017)

Novè aniversari (2018) / Desè aniversari (2019)

Onzè aniversari (2020)

Si us ve de gust, continuem...

SÈRIE TV ' LA FINA LÍNIA BLAVA'

La fina línia blava (Tunna blå linjen). Suècia, 2021
Direcció: Anders Hazelius, Mikael Hansson, Sanna Lenken

Sèrie de la televisió sueca, creada per la guionista Cilla Jackert (The Restaurant) que es va inspirar en els tuits del compte de twitter d'un grup suec de policies d'un barri d'Estocolm on expliquen les incidències i anècdotes de les patrulles de carrer. 

Les accions se centren en sis agents de policia de la comissaria d'un barri marginal de la ciutat de Malmö, sense recrear-se visualment en la violència. Afronten el dia a dia segons l'estat d'ànim preexistent de la vida privada i el modifiquen —els policies també ploren— pel que es van trobant en la seva professió, molt qüestionada per la ciutadania a través de les xarxes socials. A partir de les feines de base que fan els agents, la sèrie radiografia els problemes socioeconòmics i les decisions polítiques que influeixen en la (no)integració dels joves del barri. La majoria de problemes de cada capítol no es resolen ni amb la presència de la policia ni en la seva implicació personal. No poden ser més versemblants. Filmin. 9/10

NO M'EMBOLIQUIS, DE PEP ARAGONÈS ROS

"Els líders hem de ser autèntics 

i també semblar-ho."

 

Pep Aragonès Ros, directiu d'una gran corporació empresarial, és l'autor de No m'emboliquis, un llibre on desgrana la seva expèriència professional de trenta anys al capdavant d'empreses tecnològiques. Hem tingut el privilegi d'escoltar-ne durant tres minuts una síntesi precisa i ordenada del contingut. Ha aconseguit en tres minuts l'efecte quimicosensorial que ens fa pensar: «Uau!, el volem llegir» Una comunicació eficient de la qual remarco la temporització,  perquè ni tan sols ha emprat els 'Deus minuts' de la seva teoria de captació d'interès.  

No m'emboliquis (Seurat Ediciones 2020, 20212ª) — en castellà No me lies—, porta un subtítol aclaridor dels conceptes: Bàsics essencials per a un lideratge més humà en un món digital. A la portada el dibuix d'una baldufa, metàfora de la joguina per al funcionament de la qual cal entrenar-se i, així i tot, poques persones se'n surten amb èxit.  El pròleg signat per Xavier Marcet, àgil i substanciós, invita a emprendre la lectura del moll de l'os amb ganes. El text és un assaig de primera mà per allò que s'hi diu i per l'estructura (introducció, arguments de reflexió/aplicació en tres capítols de tres parts, resum de les idees principals, conclusió, epíleg); en canvi, la narració en primera persona i el to planer i distès que traspua veritat el converteixen en literatura del jo.

L'autor duesaigüenc s'ha format en grans empreses des que el 1991 es va llicenciar en Matemàtiques a la UB  i PDD per l'IESE Business School. Nomenat 'Personalitat de l'any 2015' en els Premios Byte TI. Explica que, abans de res, el líder ha de saber qui és i des de quina representació es comunica i actua. Ha d'estar al servei dels altres —equip, clientela i accionistes— que l'han de sentir com una persona 'normal', coherent i amb distància mínima entre persona i el personatge que representa.

"Simplement som gent apassionada i amb energia necessària
per dirigir persones, per liderar projectes o per generar
harmonia en una orquestra de músics."

Qualsevol líder d'avui ha de tenir en compte, diu, les tecnologies però ha de posar les persones al centre dels projectes. Com més avancin els formats digitals, més atenció cal posar en les relacions humanes. Lluny del bonisme, valors com l'honestedat, la sinceritat, el respecte, la humilitat i la confiança són les claus perquè els projectes es resolguin en benefici de tots els implicats.

El llibre aporta idees per a gestionar grans empreses, però també són útils per a qualsevol grup humà que comparteixi objectius. Es tracta de confiar els projectes a equips de professionals ben formats, que trobin al·licients en els projectes, que hi inverteixin talent,  energia i positivitat. 

Ara bé, tot i que els coneixements tècnics són mesurables, la majoria d'habilitats no ho són, per això, descobrir bones persones professionals no és fàcil. Aragonès Ros ha elaborat la teoria dels 'Deu minuts' de la qual no diré en què consisteix, només que confia en la intuïció passada pel sedàs del pensament racional.

"Com a líders i directius, hem d'envoltar-nos sempre 

de professionals millors que nosaltres, de persones 

més preparades i amb majors coneixements i capacitats."

Ben inserides en el relat trobem parèmies, citacions, anècdotes i eximplis —petites històries alliçonadores o morals, pròpies o d'autoritat— que fan la lectura amena fins i tot als que som profans en assumptes de lideratge. En definitiva, No m'emboliquis és un llibre divulgatiu que exposa una filosofia de vida que es pot aplicar a qualsevol àmbit, també en el de la gestió empresarial d'alt nivell.

"És important adquirir coneixements i habilitats, 

però la nostra actitud, davant de tots els aspectes de la vida, 

és el que realment multiplicarà el nostre valor."

'LES GERMANES BROWN', A LA FUNDACIÓ MAPFRE

Les germanes Brown als anys 1975, 1980, 2000 i 2017
© Nicholas Nixon

Els retrats de les germanes Brown és una de les sèries més significatives i conegudes en l'àmbit d'aquesta disciplina. El 1975 el fotògraf Nicholas Nixon (Detroit, 1947) va fotografiar la seva esposa  Beverly Brown (Bebe), que aleshores tenia 25 anys, i les seves cunyades Heather, Laurie i Mimi que en tenien 23, 21 i 15 respectivament. Ininterrompudament, any rere any ha fotografiat les germanes Brown juntes i en el mateix ordre.  Excepcionalment, l'any pandèmic 2020 les va retratar per separat per teleconferència. El resultat emociona pel pas del temps implacable en la transformació dels cossos, però també pel to de naturalitat que les unifica i sobretot perquè cada any les models estan més abraçades, més unides. L'autor es proposa arribar als 50 retrats i la sèrie és oberta fins que quedi una germana viva. El conjunt de retrats forma part de la col·lecció de la Fundació Mapfre i s'ha pogut veure exposat per primera vegada. 

Fins al 5 de setembre

PEL·LÍCULA 'SOUS LE CIEL D'ALICE'

Sous le ciel d'Alice [Bajo los cielos del Líbano]

Direcció: Chloé Mazlo. França, 2020

La cineasta franco-libanesa Chloé Mazlo debuta amb aquest drama romàntic que transcorre entre els anys 50 i els 70 del segle passat. A banda de la història, ben explicada i amb una posada en escena plàsticament brillant, té com a incentiu el protagonista masculí, el dramaturg Wajdi Mouawad (Joseph), formant parella amb l'actriu Alba Rohrwacher (Alice). La jove Alice deixa casa seva a les muntanyes suïsses per fer de mainadera a Beirut i s'enamora tot just arribada, de Joseph, un astrofísic amable que la fa partícip de la seva família i amics. Després d'anys de felicitat, la guerra remou el Líban i, en aquest temps d'angoixa, la parella obre la porta de la seva gran casa perquè s'hi refugiïn persones del seu entorn. 9/10

PEL·LÍCULA 'CAPTIUS'

Captius [Foglyok]. Direcció: Kristóf Deák. Hongria, 2019

Budapest, 1951. Història basada en fets reals, a la Hongria comunista. La policia secreta es presenta al domicili d'una família corrent. Volen saber si coneixen l'home de la fotografia que els mostren. Per intimidar-los i aconseguir una confessió, els agents s'instal·len a la casa, no deixen sortir ningú i hi tanquen tothom qui truca a la porta. La convivència forçada de compartir espais i buidar el rebost de la família i la gravetat d'una captivitat sense cap informació, posa al descobert què és capaç de fer cadascú, en un ambient d'absurditat i humor. 9/10

SÈRIE TV 'AIXÍ ÉS LA MEVA VIDA'

Així és la meva vida. Dinamarca, 2020
Direcció: Mads Mengel

Drama romàntic basat en la novel·la Noget om Vitus de Sigurd Hartkorn Plaetner. El Vitus té 27 anys i una vida rutinària de cambrer.  S'enamora a primera vista de l'Emma. Ella li correspon amb certa reticència i misteri. Cadascú té un secret difícil de comunicar a l'altre. El del Vitus aviat es farà visible, ja que la seva ex espera una criatura seva. La de l'Emma caldrà esperar al final per conèixer-lo. Intervenció decisiva a la trama del pare del protagonista i de l'amic d'infància. Introspecció delicada tot i estar embolcallada de gresca. Filmin. 9/10

 

ELS PROSCRITS DE SANTA FE, DE JOSEP MASANÉS

Adia Edicions, 2021

"Va haver de posar Slave bocaterrosa i trencar-li

els canells a cops de pedra perquè s'estigués quiet."

¿Es poden escriure, encara, històries ambientades en el Far West? L'escriptor Josep Masanés (Barcelona, 1967), menorquí d'adopció, demostra que sí, i amb nota alta, a Els proscrits de Santa Fe, novel·la que va guanyar el Premi Antoni Vidal Ferrando, 2021, i ara publica la mallorquina Aida edicions, de Calonge.

Masanés mostra que hi ha històries del Far West per estona i sobretot que queden moltes maneres d'explicar-les. El que més m'ha interessat de la novel·la és que l'autor té per segur que el lector coneix els personatges, el paisatge inhòspit on es mouen, el recorregut escabrós, l'objectiu d'una vida millor que els mena a Santa Fe. Per tant, estalviades les presentacions i amb les descripcions justes, va per feina. El lector ho sap tot a través de les pel·lícules del gènere western que han inundat pantalles durant dècades. Per tant, Masanés opta per arrapar-se al joc literari per construir un retaule de caselles amb peces menudes ferotgement contundents que —i aquí hi ha la gràcia— qui llegeix sap col·locar a lloc sense despentinar-se. I això que a la novel·la les cabelleres de totes les edats cotitzen a l'alça. Aplegats els episodis, constitueixen un catàleg d'estratègies per consumar emboscades, saquejos, violacions, decapitacions, esbudellaments tant per part dels blancs com dels pellroges.  

"Estaven morts de feia hores 

i els tenien penjats dels testicles."

Si penseu en algun cineasta que la pogués posar en escena, fins i tot Tarantino faria curt.

PEL·LÍCULA 'ADN'

ADN. Guió i direcció: Maïwenn. França, 2020

L'actriu i directora francesa Maïwenn tracta de la crisi d'identitat de la Neige (interpretada per Maïwenn) en el si d'una família de procedència algeriana on quasi tots estan en punta. Les diferències emergeixen en els dies finals de l'avi, l'estimació pel qual és l'únic que els uneix. Diàlegs d'antologia en algunes escenes corals. Realisme per tot el que envolta la residència de l'avi, la burocràcia, el tracte amb la funerària i el funeral. No m'ha semblat justificat el procés pel qual la Neige vol conèixer el seu ADN i tornar a les arrels familiars algerianes a les quals el seu estimat avi havia renunciat. Filmin. 7/10

PEL·LÍCULA 'CURIOSA'

Curiosa. Direcció: Lou Jeunet
França, 2019

La cineasta francesa Lou Jeunet debuta amb aquesta pel·lícula feminista que reivindica el sexe deshinhibit a finals del segle XIX. Narra la història de la poeta i novel·lista Marie de Régnier (Marie de Heredia, casada per conveniència familiar amb el poeta Henri de Régnier), musa de la Belle Époque, una dona lliure i independent que va experimentar amb la seva sexualitat. Lliurada a l'erotisme amb el seu amant, l'escriptor i fotògraf Pierre Louÿs, a través del festival de cossos nus fotografiats. Per la contemporaneïtat de la proposta, m'ha semblat molt adient la banda sonora amb música electrònica inspirada en Débussy, amic de Pierre Louÿs. Filmin. 9/10

PEL·LÍCULA 'TOVE'

Tove.  Direcció: Zaida Bergroth. Finlàndia, 2020

La pel·lícula Tove es basa en la vida de la il·lustradora, escriptora i pintora finesa Tove Jansson (Hèlsinki, 1914 - 2001), protagonitzada per l'actriu Alma Pöysti, posa l'èmfasi en les relacions afectives de l'artista amb un diputat socialista i a la vegada amb una coneguda directora de teatre. Filla de pares artistes, va estudiar Belles Arts al seu país, a Estocolm, a París i a Florència. El 1945, amb la fi de la II Guerra Mundial, a Helsinki, l'artista viu la libertat per a l'art i les festes poc convencionals, cosa que la posa en tensió amb els ideals estrictes del pare.

La família Mumin a l'hivern
La Galera

Coneguda sobretot per la seva obra per a infants, tant escrita com il·lustrada, es va fer popular amb els personatges de la família Mumin, una icona de la cultura nòrdica. Els primers dibuixos, del 1953, eren dedicats a infants i després van evolucionar per a adults, en tires còmiques publicades al diari londinenc Evening News, des d'on va saltar a d'altres capçaleres del món.  Després de 10.000 tires va passar el relleu al seu germà Lars i es va dedicar de ple a la pintura.
En català, coincidint amb el naixement de l'artista es van recollir diversos títols en un volum singular publicat per l'Editorial Coco Books. L'editorial La Galera ha publicat diverses de les seves novel·les per a infants.

A L'ENTORN DE 'QUIN GROC T'HA PICAT?'

© Pere Prats Sobrepere.
Quin groc t'ha picat? (Arola Editors)

El conte Quin groc t'ha picat? parla de l'abús de poder. És una eina per fer una mirada crítica a l'entorn, tot rient. Al dibuix, la tropa en plena actuació contra el sol. Són els soldats a qui la reina despòtica d'aquell país confiava la repressió de la ciutadania: bombatxos com la guàrdia suïssa del Vaticà, botons de pallasso, barretina de pare Noel, armats amb una espasa de naips i cavalcant cavallets de cartó a l'estil dels del seguici festiu de la ciutat de Reus!

© Pere Prats Sobrepere

Han fet ressò de Quin groc t'ha picat?:

*...i un àlbum il·lustrat inspirador. Grafisme. Blog «Pont d'Enseula», 16-8-2021

* Estiu. Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 29-7-2021

* Bona festa major! Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 29-6-2021

* No hi ha cap conte infantil innocent. Blog «Pont d'Enseula», 6-5-2021

* 'Groc, groc...'. Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 6-5-2021

* 'Un poble submís...'. Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 26-4-2021 

* 'Es un dia bonic el dia de Sant Jordi'. Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 23-4-2021

* Quin groc t'ha picat?, un conte per a primers lectors. Blog «Pont d'Enseula», 22-4-2021

* Lena Paüls i Pere Prats Sobrepere. Quin groc t'ha picat?. «NW. La Revista de Reus», abril 2021, 103:32

Amb un somriure es pot estimular l'esperit crític. Entrevista a càrrec de Sílvia Fornós. «Diari de Tarragona», 6-4-2021

Diari «Més», 4-3-2021

* Booktrailer de Quin groc t'ha picat?

* Novetat editorial per a infants: Quin groc t'ha picat?. Blog Pont d'Enseula, 25-2-2021

* Arola Editors presenta l'àlbum il·lustrat Quin groc t'ha picat?, de Lena Paüls i Pere Prats Sobrepere.  «ReusDigital», 26-2-2021

* La Reusenca de Lletres Lena Paüls publica el conte per a infants Quin groc t'ha picat?. Blog Reusenques de Lletres, 2-3-2021

* Per què s'ha d'obeir una llei injusta?, article de Cristina Serret. «Diari Més», 4-3-2021

* Per què s'ha d'obeir una llei injusta?, Blog «Pont d'Enseula», 10-3-2021

* Ja és aquí! Grafisme de Pere Prats Sobrepere. A Instagram. 

* 8 M Dia Internacional de les Dones. Grafisme a Insgramam

* Lena Paüls i Pere Prats Sobrepere publiquen Quin groc t'ha picat?. «NW. La Revista de Reus», març 2021, 102:36

«Diari de Tarragona», 6-4-2021

«NW», març 2021

«ReusDigital», 26-2-2021

«NW», abril 2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere. Sant Jordi 2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere. Sant Jordi 2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere, 6-5-2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere, 28-6-2021

Aparador del Centre de Lectura. Juliol 2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere, 29-7-2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere, 16-8-2021