PEL·LÍCULA 'THE ASSISTANT'

The Assistant
Direcció: Kitty Green. Estats Units, 2019

Una jove universitària (interpretada per l'actriu Julia Garner) acabada de graduar entra a treballar d'assistent d'un poderós executiu de la indústria cinematogràfica de Hollywood. Segueix amb eficiència i discrecció la rutina diària al mateix temps que s'adona dels abusos sexuals reiterats a les noies que demanen feina, sigui quin sigui el lloc a què aspiren. ¿Què passa darrere d'aquella porta? A l'oficina tothom ho sap i tothom calla. L'assistent fa un gest de justícia i trenca el silenci.  Considerada la primera gran pel·lícula del moviment #MeToo. Sobria i compromesa. Filmin 10/10

'POSTCREUER DE LUXE' A «LO NUNCI»,

Llegiu (podeu ampliar la imatge) el relat  'Postcreuer de luxe', publicat a la revista trimestral «Lo Nunci», del Centre d'Amics de Reus. En col·laboració amb Reusenques de Lletres.

PEL·LÍCULA 'L'ANY MÉS VIOLENT'

L'any més violent. Estats Units, 2014
J.C Chandor · Drama, Thriller

Nova York, 1981, l'any amb més atracaments de la història de la ciutat.  Un immigrant hispà de fortes conviccions morals i la seva cínica esposa han conseguit remuntar amb èxit una empresa de distribució de gasoil.  Ara estan a punt de fer la compra d'un terreny a tocar del riu Hudson, cosa que els permetrà expandir encara més el negoci i superar la competència. Però els camions del transport de la mercaderia comencen a sofrir assalts i la policia investiga els fets i el petit imperi. La família i l'empresa s'aniran enfonsant en la traïció i la violència. Desenllaç subtil i enginyós. 10/10

PEL·LÍCULA 'EL VIATGE DE LA MARTA

El viatge de la Marta, 2019. Direcció:Neus Ballús
Guió: Neus Ballús, Pau Subirós

A El viatge de la Marta [Staff Only], la protagonista és la Marta (l'actriu debutant Elena Andrada), una noia de 17 anys que passa les vacances de Nadal amb el seu pare (interpretat pel veterà Sergi López) i el seu germà petit en un resort del Senegal. La noia vol conèixer joves de la seva edat, però el pare, que té una agència de turisme i ha vingut sovint per aquests pobles, no la deixa de petja i li imposa participar en activitats folklòriques i safaris organitzats. El xoc generacional preexistent i la desconeixença dels costums locals quan s'encaterina d'un jove senegalès que enregistra les excursions, serveixen el conflicte. Una història que posa de relleu les desigualtats socials prenent com a pretext el turisme postcolonial. Tot un encert el tàndem pare-filla, amb interpretacions de caire naturalista. Versemblant i agredolça. Filmin. 9/10

NOVETAT EDITORIAL PER A INFANTS: 'QUIN GROC T'HA PICAT?'

 

 

«Fora el groc!», va cridar la reina d'aquell país llunyà. I la gent va obeir l'ordre per por de la repressió dels soldats. Fins que la prohibició va arribar al sol. Però el sol, sense fer cas de l'ordre, continuava sortint cada dia.  La gent del poble va perdre la por, i van decidir en assemblea vestir-se completament de color groc. Entre tots van impedir que continués l'abús de poder. I tot el poble va celebrar els valors implícits de la dignitat humana: l'exigència universal de la justícia,  la cooperació per superar dificultats,  la no violència. 

Quin groc t'ha picat?
Disseny de la historieta gràfica: Pere Prats Sobrepere
Text: Lena Paüls

Però ni aquesta síntesi ni el text sencer no fan el conte singular. ¿Quants contes dels catàlegs editorials de tots els temps tracten temes de despotisme i suggereixen solucions perquè les entenguin els infants? Innombrables. Per tant, ara intentaré explicar —abans que correu a encomanar l'àlbum il·lustrat a la llibreria— què és allò que fa únic el conte Quin groc t'ha picat?  És el contingut gràfic en simbiosi amb el text. Fons i forma presentat amb les arts de Pere Prats Sobrepere, il·lustrador d'excepció, generós i il·lusionat cada vegada que posa imatges a un text que li agrada. I sé que aquest conte li va agradar. El càsting i les accions dels personatges,  la selecció escenogràfica i el vestuari... Tot quadra. És el llibre de contes que fa 77 de la seva bibliobiografia i aquí ha ideat un compendi de la retòrica de la imatge que flueix amb naturalitat al servei del sentit: composició a l'estil d'una gran historieta gràfica, funció comunicativa de la tipografia, simbologia del cromatisme i intertextualitat estètica.

 Intertextualitat estètica: cavallets del seguici festiu de Reus;
els soldats porten bombatxos com la guàrdia suïssa del Vaticà.

Les vinyetes de còmic que ha fet Prats Sobrepere presenten la part hiperbòlica de la història —soldats que persegueixen la gent del poble, cames, mans i orelles tallades...— sense dramatisme, des d'un angle caricaturesc i humorístic. I, malgrat tot, res més lluny de contar una història amable. Al costat dels valors implícits, s'hi troben els contravalors que se'ls oposen per contrast: l'autoritarisme de la reina, l'abús de poder, el conformisme inicial del poble, la visió jeràrquica. Suposo que es nota que m'entusiasma el resultat i per això, ara que el llibre ja està en circulació, després d'haver estar encallat pel confinament, aspiro que faci l'ullet als adults i que tinguin moltes ganes d'endinsar-s'hi i llegir-lo expressivament en veu alta als seus plançons i que, rient plegats, reflexionin sobre el que s'hi explica. En demanar, demana molt.

Quin groc t'ha picat?
Arola Editors, Tarragona

 

¿S'ha d'obeir una llei injusta? 

Aquest conte invita infants i adults 

a pensar-hi junts i a trobar solucions.

 

SÈRIE 'LA INFÀMIA'

Sèrie La infàmia. Regne Unit, 2017
Direcció: Philippa Lowthorpe

La infàmia [Three girls], sèrie de tres capítols d'hora sobre els fets que van dur a desarticular a Rochdale (Anglaterra), el 2012,  una xarxa de pederastes paquistanesos que van abusar de 47 adolescents. Se centra en tres noies víctimes d'abusos i la inoperància policial per resolde el cas, tot i les denúncies cursades. La policia del municipi no va donar credibilitat al testimoni d'una de les joves i la xarxa va continuar activa durant tres anys. Norfolk, el periodista que va destapar els fets, ha col·laborat com a assessor del guió de la sèrie. Filmin. 9/10

SÈRIE 'THE SPLIT' 2.ª TEMPORADA

Dir: Jessica Hobbs. Guió: Aby Morgan

La segona temporada de la sèrie The Split, que ens situa en l'àmbit del dret especialitzat en divorcis de clientela d'alt nivell econòmic,  se centra en els problemes de parelles de la filla gran, que no acaba de decidir-se si quedar-se amb el seu marit,  un famós advocat matrimonialista, o amb l'amant des de joves i ara cap d'advocats del seu gavinet. L'assumpte personal ocupa gairebé la totalitat dels episodis i, a diferència de la primera temporada, aquí només es desenvolupa un cas en profunditat i dos o tres més de passada. Ara el gavinet ja és una gran empresa de la qual la família és un dels accionistes i el dirigeix un advocat que el lidera amb justícia i bon ambient de treball. 9/10

L'ONOMASTICON CATALONIAE, CONSULTA EN LÍNIA

Cliqueu la imatge per accedir a l'Onomasticon Cataloniae

L’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Pere Coromines han publicat a internet la versió digitalitzada de l’Onomasticon Cataloniae, obra magna del lingüista Joan Coromines. A partir d’ara, els vuit volums del diccionari toponímic són a l'abast de tothom,  al cercador de l’OnCat (acrònim amb què s’ha batejat aquesta versió en línia). Un recurs lingüístic de primer ordre, rigorós de contingut i amb deliciosos excursos que fan distreta la lectura.  

El projecte és dirigit pel romanista José Enrique Gargallo, professor de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

 

Joan Coromines. Onomasticon Cataloniae: 'Lleida', fragment

'LA NIT DE LA IGUANA', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

La nit de la iguana, de Tennessee Williams. 

Trad. i direcció:  Carlota Subirós. Dramat: Ferran Dordal

Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

L'espai escenogràfic, una mena de selva tropical d'ofegant calor humida, marca l'atmosfera on es desenvolupa el que s'hi explica. Corre l'any 1940. Quatre personatges que expliciten la seva insatisfacció de diferent manera busquen millorar el seu destí, cadascú amb la seva motxilla biogràfica: la vídua alegre —enèrgica Nora Navas—propietària d'un hotel de mala mort a la costa mexicana del Pacífic, una aquarel·lista —Màrcia Cisteró, versemblant, centrada, esplèndida— que malviu dels seus quadres arrossegant per aquests mons de déu l'avi poeta —digne Lluís Soler— en fase de dictar el seu darrer poema, i l'exreverend anglicà i guia turístic —Joan Carreras, matisat— torturat per la beguda i el sexe. L'home que podria ser l'alter ego de l'autor ha tocat fons i, aquesta nit de conversa, li obre els ulls de l'esperança qui ha passat l'experiència i ha sobreviscut, malgrat tot.

Ronden per l'hotel tres turistes alemanys escandalosos. Són nazis que celebren que la ciutat de Londres ha estat bombardejada. No intervenen en el desenvolupament, només són presències alienes a tot, com els dos treballadors de l'hotel, descrits a base de tòpics, i també com si no hi fossin, la menor —una anècdota en les relacions de l'exreverend— i la seva professora de música que viatgen a l'autocar turístic de professores. No oblidem la iguana que ens hem imaginat caçada amb la intenció de formar part d'un plat exquisit i alliberada per l'exreverend, tancant així el cercle simbòlic.

El contingut no m'ha arribat gaire nítid. Més farciment que gall. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió cinematogràfic. John Huston, 1964

HELIOS GÓMEZ, 'DIES D'IRA', A LA VIRREINA

«Dies d’ira. Comunisme llibertari, gitanos flamencs i realisme d’avantguarda» és el títol de l'exposició antològica que La Virreina. Centre de la Imatge dedica a l'artista comunista i gitano republicà Helios Gómez, repressalitat pel franquisme.  Artista de trajectòria singular de parells antagònics: autor d'obres populars i també d'avantguardistes, de treballs realistes i composicions abstractes. Va passar alternativament de la llibertat dels artistes bohemis europeus fins a vuit anys de presó, el vaixell presó Uruguai i el camp de concentració.

L’exposició repassa, per mitjà de 350 obres i documents, la militància i el compromís polític de Gómez durant la República, la Guerra Civil i el franquisme. S'hi mostra l'impressionant domini del grafisme i la tècnica de la xilografia artesanal, les col·laboracions a la premsa i el cartellisme de caire cívic. Vegeu-ne imatges.

Un dels grans murals de Gómez és l'anomenat  ‘Capella gitana’, que va pintar a la cel·la número 1 del primer pis de la quarta galeria de la Model de Barcelona, presó on va estar pres durant vuit anys. La pintura representa la Mare de Déu de la Mercè i un grup d'homes d'ètnia gitana als seus peus. La imatge s'ha interpretat com una escena de suport als presos polítics i represaliats. L'espai va fer d'oratori en aquesta galeria dels condemnats a mort. El 1998 la pintura va ser invisibilitzada amb una capa de pintura blanca i no he aclarit si les bones intencions de suprimir-la s'han concretat, ni si s'ha pogut salvar la pintura. En aquesta exposició de la Virreina se'n pot veure una rèpica en blanc i negre. Per saber-ne més, vegeu: Capilla gitana

 

EXPOSICIÓ 'PUBER', A LA VIRREINA

Puber, de Tanit Plana. Palau de la Virreina

L'exposició 'Puber' de Tanit Plana (Barcelona, 1975) s'ha concebut per a les sales de la Virreina Centre de la Imatge, les vidrieres de les quals donen a la Rambla. Es pot veure des de fora, doncs. Però també és important el que s'hi sent, per tant, recomano entrar a l'espai museogràfic, fosc de fons on ressalten les fotografies de mida pòster, fins gairebé al sostre. La proposta explora l'adolescència i les seves pràctiques socioculturals.  D'una banda, 74 retrats de joves que pertanyen a classes i contextos diversos, que es mostren a la càmera de la fotògrafa en zones on la ciutat adquireix una atmosfera inquietant. D’altra banda, al mateix espai, es presenta una selecció de 200 vídeos, feta per la investigadora cultural Estela Ortiz, que es van enregistrar a través de la plataforma TikTok, l’univers sonor de la qual acompanya els visitants amb fragments aleatoris de diàlegs, onomatopeies i música.

Oriol Rosell, expert en subcultures juvenils, proposa tres podcasts temàtics basats en una llista de reproducció, disponible des de l’Spotify de La Virreina Centre de la Imatge amb les cançons més escoltades pels participants en el projecte. 

Exposició oberta fins al 28-2-2021

'ALTSASU', MINISÈRIE DE LA TV BASCA

Altsasu. Creació i direcció: Asier Urbieta. País Basc, 2020

Sèrie coproduïda per Euskal Irrati Telebista (EITB) i Televisió de Catalunya (TVC), amb la participació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. S'ha emès en un polèmic doblatge al català, però també en VOSC en basc i en castellà al dual, segons la llengua amb que s'expressen els personatges, que és com l'hem vista nosaltres.

El 14 d'octubre del 2016, a la localitat navarresa d'Altsasu en un ambient de barrila, a altes hores de la matinada hi va haver una baralla en un bar entre dos agents de la guàrdia civil de paisà i uns joves del poble. Com a conseqüència d'aquest fet, els joves involucrats van estar dos anys en presó provisional, després van ser processats per terrorisme i, actualment, compleixen penes d'entre cinc i nou anys. 

La sèrie Altsasu  posa de manifest que les institucions que havien de vetllar pels drets de la ciutadania van ordir una teranyina infranquejable tergiversant els fets i reconduint-los cap al terrorisme etarra.  En tot el procediment es fa patent l'abús de poder, la vulneració de drets fonamentals com el dret a la pressumpció d'innocència, a tenir un judici imparcial, a tenir les garanties necessàries per a la defensa, i a la proporcionalitat dels càstigs.

Per saber-ne més:

Article Altsasu (minisèrie). Viquipèdia

PEL·LÍCULA 'LAS NIÑAS'

Las niñas. Direcció: Pilar Palomero. Espanya 2020

La directora Pilar Palomero debuta amb aquesta pel·lícula que sembla que estigui ambientada en els anys setanta. El sentit del que s'hi explica és tan fora de temps, que podria ser d'una mentalitat reclosa d'abans de la guerra. Però, encara que sembli increïble, l'acció transcorre en els primers 90, amb els Jocs Olímpics a la porta. Costa de creure que aleshores hi hagués a Saragossa qui portés les filles en una escola religiosa de tarannà franquista. I que existís, encara més. Això pel que fa al contingut, en canvi, un excel·lent per la forma, sobretot per la direcció de les intèrprets adolescents.
Repartiment: Andrea Fandos, Natalia de Molina, Zoe Arnao, Julia Sierra, Francesca Piñón, Ainara Nieto
Guanyadora al Festival de Màlaga i ben rebuda al Festival de Berlín. I ara una de les més nominades als Goya d'enguany. Filmin. 7/10

ACTIVISTES PER LA VIDA, A ARTS SANTA MÒNICA

Guatemala i Hondures són dos dels països més rics del planeta en bens naturals. L’avidesa per l’extracció de les seves riqueses sembla condemnar les seves poblacions a viure en les societats més desiguals i violentes. Aquesta exposició mostra els rostres i les veus d'Activistes per la Vida, homes i dones que lluiten col·lectivament en els seus territoris amb l’objectiu de protegir el medi natural. Una defensa que xoca amb els interessos d'inversors transnacionals que extreuen amb impunitat les matèries primeres d'aquests països per vendre'ls als mercats mundials. El reporter gràfic Gervasio Sánchez ha fotografiat i ha enregistrat videoconferències d'una quarantena de persones que difonen aquestes activitats fraudulentes i, per aquest motiu, són amenaçades de mort per governants corruptes, empresaris depredadors i pistolers sense escrúpols.

Exposició oberta fins al 14 de març.

EL FOTÒGRAF MANOLO LAGUILLO, A LA VIRREINA

Plaça Universitat. Sèrie «Abril 2020. Barcelona»

El fotògraf documentalista Manolo Laguillo (Madrid 1953) presenta a la Virreina, Centre de la Imatge, l'exposició «Projectes 1983-2020», dues-centes cinc fotografies, ordenades en vint-i-set sèries, deu de les quals inèdites. Japó, 2014; Beirut, 2017; Chicago, 2019; l'Estret de Gibraltar, 2019; Centrals nuclears, 2019-2020... 

L'estil lacònic de Laguillo marca tota la seva producció fotogràfica a la recerca de l'única objectivitat possible. Majoritàriament, fa fotografies en blanc i negre, sempre frontals, sense afegir-hi significats de picats i contrapicats. Imatges de ciutats literals i silencioses, d'un silenci que parla. En destaco la sèrie «Abril 2020 Barcelona» realitzada entre Dijous Sant i Sant Jordi del primer confinament. Rondes, avingudes, rambles, carrers i places fantasmals, imatges que parlen del buit, d'allò que no es pot fotografiar. Impressionant.

Exposició oberta fins al 14 de febrer.

PEL·LÍCULA 'PARLA'M DE TU'

Parla'm de tu. Direcció: Hervé Mimran
França, 2018

Parla'm de tu [Un homme pressé], pel·lícula basada en l'autobiografia J’etais un homme pressé, de Christian Streiff, un alt executiu de companyies com Peugeot i Airbus abans de patir un vessament cerebral que li va afectar la memòria i la parla i va acabar perdent la feina. Amb aquest  material de deshumanització del capitalisme es basteix aquesta lluminosa comèdia de superació personal.

L'actor Fabrice Luchini —intèrpret d'Alain, l'arrogant i desagradable protagonista, orador brillant que pateix un ictus—  s'emporta el mèrit d'aquesta cinta. Luchini llueix en la parla trabucada i els embolics i confusions que genera, la paraula com a contrast entre dir barbaritats incomprensibles i la teràpia repetitiva de rehabilitació amb el suport d'una jove logopeda. M'ha interessat sobretot com el personatge afronta sense dramatismes la dislèxia i com es reconstrueix com a persona començant de zero. I, aquest home angoixat que va a la seva, que aprèn paraules que el connectin amb el món, incapaç de parlar amb correcció, ens comunica, per fi, alguna cosa. Final previsible, però no tant. 8/10

L'HUMOR AMABLE DE FER, A ARTS SANTA MÒNICA

Fer (1949-2020) L'humor amable

A l'espai Arts Santa Mònica, visitem l'exposició antològica d'homenatge a l'humorista gràfic Fer, pseudònim que utilitzava Josep Antoni Fernández i Fernández (Mansilla de las Mulas, Lleó, 1949 - Figueres, Alt Empordà, 2020).

Fer va ser un dels ninotaires satírics més importants de la premsa catalana.  Tot i que va estudiar Història, Antropologia i  Periodisme, es va dedicar sempre a l'humor gràfic. Va publicar dibuixos a «Oriflama» i a «En Patufet». Els primers dibuixos de personatges baixets com taps de barral i tot nas que recordo de Fer eren publicats a la revista satírica «El Papus», de la qual va ser director, i més endavant a «El Jueves», tinc present la sèrie d'historetes de castells medievals i soldadets. Però on esperava cada dia la seva mirada punyent sobre el món era a la seva vinyeta del diari «Avui i a «El Punt Avui», des que el 1987 va succeir Cesc, un altre dels grans ninotaires especialista captant acudits de l'actualitat política i social del país. 

La mostra exposada a Arts Santa Mònica és un tast de l'extensa obra de Fer i en el recorregut fem memòria amb un somriure instal·lat als llavis, encara que sigui sota la mascareta. L'exposició és oberta fins al 14 de febrer, però podem continuar gaudint dels seus acudits ironics i tendres aplegats en llibres d'historietes i en múltiples llibres il·lustrats. O bé anant al Museu del Futbol Club Barcelona on té una exposició permanent. 

  

PEL·LÍCULA 'EL COLLAR VERMELL'

El collar vermell. Direcció: Jean Becker
França, 2019

El collar vermell, pel·lícula basada en la novel·la de Jean-Christophe Rufin, ens atrapa des de la primera escena. Conta amb profunditat una història de lleialtat i  d'antibel·licisme en un context rural. El 1919, just acabada la Primera Guerra Mundial, un jutge militar (François Cluzet: "Intocable") s'encarrega d'investigar i jutjar l'únic empresonat en un petit poble, per un delicte de rebel·lia que no aclarirem fins al desenllaç. Fora del calabós de la caserna hi ha un gos que borda sense parar esperant l'amo. No gaire lluny, una pagesa jove amb un fill de pocs anys es deleix pel xicot. La conversa que el jutge manté amb l'acusat s'il·lustra amb escenes bèl·liques, com a marc del melodrama, amb el gos sempre protagonista que fa avançar la trama. Entranyable. De conte. Filmin. 10/10

DE LA POESIA, TOT SE N'APROFITA

© Marc Pérez Oliván
Miquel Martí i Pol. Gouache i tinta xinesa

L'artista plàstic Marc Pérez Oliván és un lector assidu de poesia i sovint les lectures inspiren els seus quadres. Diu que li 'convé' la poesia perquè li transmet la duresa i, alhora, la fragilitat del vidre: sorra i aire. Amb la seva interpretació del retrat i del poema de Miquel Martí i Pol ens recorda que necessitem ben poca cosa... 

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d’estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…

MARTÍ I POL, Miquel (1972): Vint-i-set poemes en tres temps. Barcelona: Edicions 62

Ramon Muntaner interpreta 'No demano gran cosa',

dins el disc Presagi (1976)

SÈRIE BRITÀNICA: L'ÚLTIMA BASE

L'última base. Regne Unit, 2017
Direcció: Miranda Bowen, Jonny Campbell

L'última base [The last post], potent sèrie de sis episodis d'una hora de durada cadascun, creada per Peter Moffat (Espies de Cambridge), sobre la vida de la policia militar britànica desplaçada al protectorat d'Adén (actual Iemen), el desembre de 1963. Els oficials del destacament intenten contenir una insurgència d'un grup de nacionalistes del Front d'Allibertament Nacional (NLF), mentre que les seves esposes es migren d'avorriment. Una sèrie de la BBC molt cuidada en tots els aspectes: guió, intèrprets, localitzacions... i la mirada sense concessions que posa de manifest el contrast entre la misèria dels pobles del desert i les instal·lacions d'oci dels colonitzadors.  Acaba amb un episodi d'aquell Nadal, però la insurrecció va continuar i els britànics van evacuar el destacament tres anys després, abans del que havia planejat Harold Wilson, el primer ministre. Filmin, 9/10

EL 'TERRAT VIU' DEL MUSEU DE CIÈNCIES NATURALS DE BARCELONA

Hotel d'insectes i  prat de bulboses. 'Terrat Viu' del NAT
Foto: © Paüls

Hem visitat amb cita prèvia el 'Terrat Viu', del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, una sobrecoberta verda de 7.100 m2,  que complementa el recorregut museístic. S'hi exemplifiquen ambients amb plantes i herbes adaptades al clima mediterrani, en concret en un espai prop del mar i obert a tots els vents.

Consta de tres llacunes d'aigua dolça amb vegetació autòctona,  tres prats amb plantes anuals i nous hàbitats per a la fauna.

A banda de la millora visual del paisatge urbà i l'efecte beneficiós sobre l'ànim de les persones, les cobertes verdes a les teulades i els terrats enjardinats són importants per la reducció de l’efecte illa de calor, la reducció dels nivells de contaminació, la millora de l’aïllament tèrmic i acústic.

L'època ideal per fer la visita del 'Terrat viu' és entre maig i juliol, que és quan les plantes estan florides.

Vista àeria del 'Terrat Viu'. Foto: © Pere Vivas

LES BAIES DE L'HEURA

© Paüls

En aquesta època de l'any les baies negres i carnoses de l'heura (Hedera helix) són molt sol·licitades pels tallarols de casquet (Sylvia atricapilla), uns moixons insectívors, que sense el seu aliment preferit, a l'hivern es converteixen en frugívors. Són un exemple d'adaptació al medi.  

Per als humans, les baies de l'heura són tòxiques, així i tot, la planta té diverses aplicacions farmacològiques. Vegeu-les.

JOGUINES ANTIGUES A LES GOLFES DEL MUSEU MARÈS

Arlequí autòmat. Museu Frederic Marès.

Visita amb cita prècia al Museu Frederic Marès que ha obert al públic la nova Sala de les diversions,  situada a la tercera planta de l'edifici. S'hi exposen les col·leccions relacionades amb l’oci i la diversió barcelonina del segle XIX i principis del XX, que es poden extrapolar a altres ciutats europees.

Nines, autòmats musicals, jocs de taula, retallables, teatrins, auques, joguines òptiques, bicicletes, soldadets... En definitiva, col·leccions que expliquen en què consistia l’entreteniment d’infants i adults dels àmbits més cultes als més populars.

 

Els d'autòmats d'aquesta col·lecció són fràgils i no poden funcionar permanentment, però a la mateixa sala prenen protagonisme en el curtmetratge  «Màgia mecànica», de l'artista Xavier Vilató. 

Cal avisar que tret d'aquest vídeo —a continuació en reprodueixo fragments—, els infants d'avui  no trobaran gaires al·licients més en la visita.

 

 

Curtmetratge de ficció «El mecànic i la ballarina», 

de Xavier Vilató, inspirat en la col·lecció:

EL BANC CATALANO

Banc Catalano
d'Òscar Tusquets i Lluís Clotet

El Banc Catalano (1974) és una joia del disseny fet a Catalunya. Ho recorda un vídeo que ha fet públic el Museu del Disseny, on els seus creadors —Òscar Tusquets i Lluís Clotet— en parlen amb passió.

El banc està inspirat en els bancs que Antoni Gaudí va dissenyar per al Park Güell, però aquests dos arquitectes i dissenyadors barcelonins van adaptar les formes gaudinianes a una planxa metàl·lica perforada, de manera que, per la transparència és un mobililari que s'integra a l'entorn. És un banc molt còmode ja que la forma s'adapta a l'esquena de l'usuari, no s'escalfa a l'estiu ni es refreda a l'hivern, no acumula l'aigua de pluja ni la brutícia. Es pot repenjar o penjar a la paret o bé encastar-lo a terra i, a més, permet acoblaments pels extrems. És lleuger, fàcil de transportar i econòmic. 

Després d'haver-ne estat usuària i, ara, amb la informació que m'ha arribat dels avantatges d'aquest mobiliari públic, em costa entendre que aquesta meravella no es trobi a tot arreu. 

AUDIOCRÍTIQUES DE «CLIP DE TEATRE»

La revista digital «Clip de Teatre» enceta l'any XXI de la seva edició en xarxa amb l'obertura d'un nou programa dins la plataforma pública IVOOX accessible lliurement. En format de crònica radiofònica, cada àudio té una durada d'entre 3 i 4 minuts. El programa recull extractes de les crítiques teatrals de les estrenes o reestrenes a partir del gener del 2021.

Entre d'altres s'hi troben Encara hi ha algú al bosc (TNC), La marató de Nova York (Aquitània), El mètode Grönholm (Poliorama), 53 diumenges (Romea), L'èxit de la temporada (Coliseum) o El màgic d'Oz (Condal).

Per accedir al programa de «Clip de Teatre» a IVOOX,

cliqueu aquí:

 https://bit.ly/369Q2VE

 

 

SÈRIE NORUEGA 'NOBEL'

Nobel. Direcció: Per-Olav Sørensen Noruega, 2017

«Un moviment no violent no hauria pogut aturar 

els exèrcits de Hitler. Les negociacions no poden

convèncer els líders d'Al-Queda perquè deposin les armes». 

BARAK OBAMA

Discurs d'acceptació del Premi Nobel de la Pau, 2009

Els membres d'una unitat especial de l'exèrcit noruec destinada a la guerra de l'Afganistan estan programats per matar en nom de la pau. Un veterà del grup, l'esposa del qual treballa en temes de desenvolupament al Ministeri d'Assumpes Exteriors, es veu immers en una conspiració que el porta a ser el peó executor al servei d'un entramat d'interessos econòmics internacionals a la zona. Els fets que passen a noruega quan els soldats estan a casa de permís es retroalimenten amb imatges que tenen l'antecedent en l'operatiu de l'Afganistan.  9/10

L'ALÈ QUE FA OLOR DE MENTA, EN EDICIÓ DIGITAL

Edició digital, Barcelona, 2021

* ESCOLTEU fragments del poema 

* LLEGIU el llibre en línia

* DESCARREGUEU el llibre en format PDF

L'alè que fa olor de menta és un treball que he anat definint durant dotze anys. Ben madurat ha estat i, abans que no el desgraciés de tant de retocar-lo, el vaig presentar al premi de poesia del Vallès Oriental, la convocatòria del qual s'adeia amb la llargària que tenia el poema. El lliurament del premi va ser el novembre del 2019 i ara, amb la publicació en suport digital, el text queda fixat definitivament, embolcallat amb la simbologia de les petjades a la sorra de la platja, a la coberta que ha dissenyat Pere Prats Sobrepere.

És un poema narratiu de sis parts sobre la Jamila, una dona que es presenta com a forastera, amb una llarga trajectòria vital que va des de Fes, on va néixer, fins a Riba-roja d'Ebre, on viu ara. Al primer tanka  'Parla Jamila' diu: 

—Jo, forastera,
he guanyat mitja vida
desmanegada.
La roba feta a tires,
polsosa la sabata. 

Té un fill de mesos quan fa sovint el recorregut en tren 'D'un cap de via a l'altre', des de Riba-roja fins a Barcelona. La trobem reflexionant sobre la seva vida, recorda el cos jove i sa, i li passa pel cap deixar de fer el que toca:

Sil·labejant Tamarit i Altafulla,
¿qui pot pensar que es va perdre a la platja
tot un matí, entre còdols i algues?

Al poema 'La Mona Lisa calba' decideix que continuarà els tractaments per curar-se i aprendrà a viure de nou:

A punt d'un nou viatge, desficiosa de mar,
passeges entre fonts i jardins ufanosos.
En el primer segon que queda dels teus dies,
tornes a aprendre a riure, escampada en els altres.
Tot és més nou avui que la resta del temps
de pits llisos de mel, de cintura cenyida.
Festa de les carícies, el festeig i el desig,
l'amor que mou muntanyes, la por que les ensorra.
Per si es presenta amb fúria, cridant de mala lluna,
que t'enxampi ballant una dansa del ventre.

I, mentre coneixem la circumstància que fa que vulgui dimitir de les ginesteres i de les paraules, projecta la mirada a l'entorn, que es modifica constantment, en un cicle etern:

Mira't amb uns altres ulls les desferres,
adoba el bot,
i fes que tot sigui possible.

Durant el primer confinament del 2020, disset fragments del llibre van ser il·lustrats amb fotografies i pintures d'artistes meus de capçalera: Fabián Acidres, Antonieta Codina, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Llorach, Marc Pérez Oliván, Pere Prats Sobrepere, Fina Veciana i Rosa Virgili. Van ser els qui primer en van fer la lectura i van interpretar creativament diversos versos. A causa de les restriccions d'aforament per la pandèmia, segurament no podrem fer-ne la presentació en viu com m'agradaria, però aquests esplèndids acompanyaments m'emocionen perquè, tot i ser un tast, aporten més sentit positiu al conjunt del poema. I em plau de compartir-los.

Formen part del recull 50 mirades des de casa.

© Nené (Pérez Oliván). Instagram, 15-2-2021

 

HEMEROTECA

Desheretada. Pintura: Nené (Pérez Oliván). Blog «Punt i a cap», 15-2-2021

Desheretada. Podcast. Veu: Andreu Sotorra. 15-2-2021

Dibuix de Marc Pérez Oliván inspirat en els versos finals de  L'alè que fa olor de menta. Instagram, 15-2-2021 

Joan Ramell, comentari de lectura de L'alè que fa olor de menta, 3-2-2021

Lena Paüls publica en suport digital el poema 'L'alè que fa olor de menta'. Reusenques de Lletres, 27-1-2021

Lena Paüls: «Em disparen la imaginació les històries personals». Entrevista de Sílvia Fornós. Diari de Taragona, 2-1-2021

PEL·LÍCULA 'TU MÉRITES UN AMOUR'

Tu mérites un amour. França. 2019
Direcció i guió: Hafsia Herz

Opera prima de la directora Hafisa Herzi, que també signa el guió i el protagonitza. Una jove afronta les conseqüències afectives de la separació de la seva parella, que li ha estat infidel, però tot i així li sembla que la seva història d'amor encara té recorregut. Busca el consol en amics i altres amors. Enregistrada amb aparent improvisació, aire de naturalitat en escenes apassionades que acaben, invariablement, en melanconia i tristesa.

El títol fa referència a un poema atribuït a  Frida Khalo, que recita a la protagonista un dels aspirants a parella —una altra d'ocasional, potser—en la seqüència més emotiva (però que no sembla que li faci efecte).

Filmin. XI edició del My French Film Festival. 8/10

REUS: 82 ANYS DE L'OCUPACIÓ FEIXISTA

Entitats democràtiques de la ciutat de Reus recorden els 82 anys de l'ocupació de la ciutat per l’exèrcit sublevat, el 15 de gener de 1939, amb un mural a la plaça Abat Oliba i un acte de reivindicació del reconeixement oficial de la memòria històrica.

L'entrada triomfal de l'exèrcit de Franco a una ciutat devastada i sense oferir resistència és un fet que m'han transmès verbalment sis perdedors de la guerra: els meus avis i els meus sogres. No tant els pares que, tot i que recordaven els bombardejos i la gana que havien passat, aleshores tenien encara no dotze anys.  Són la generació que van viure de ple la postguerra terrorífica. Sí que he estat testimoni —fins a la mort del dictador  el 1975— del toc (alegre) de campanes de totes les esglésies de la ciutat a tres quarts de tres de la tarda, que és l'hora que van entrar els militars pel carrer del Roser. Posteriorment, durant uns quants anys, en aquesta hora es tiraven coets per fer adonar que les campanes, per fi, no tocaven.

Vídeo: Acte de memòria història per commemorar 

l’ocupació de l’exèrcit sublevat de Reus. A càrrec de Xavier Millán

 

Vídeo: 'La tortuga i l'assassinat de Cipriano Martos'. 

A càrrec de Mariona Quadrada 

 

L'ÈXIT DE LA TEMPORADA, AL TEATRE COLISEUM

L'èxit de la temporada
Dramatúrgia i direcció: Enric Cambray i Israel Solà
Teatre Coliseum

Els amics d'El Terrat també han estat joves i il·lusionats intèrprets. Ara, amb guió i direcció de dos joves professionals, expliquen amb registre de comèdia que l'any 2001 preparaven —suposadament— l'obra Romeu i Julieta i un contratemps va fer que ajornessin vint anys l'estrena. El temps ha trasmudat relacions, i la circumstància privada i professional de cadascú no té res a veure amb la inicial. Es retroben per assajar cinc dies i fer-ne una sola funció. Què els empeny a fer-la? El contrast de com eren i de com són en l'actualitat (amb hipèrbole inclosa) ens fa riure a cor que vols i amb tendresa, perquè ens hi veiem reflectits. Intèrprets: Sílvia Abril / Alba Florejachs en la nostra sessió, David Fernández, Fermí Fernández, Oriol Grau, Mònica Macfer, Mònica Pérez, Jordi Rios. Amb aquest muntatge els d'El Terrat commemoren 30 anys de la seva trajectòria, iniciada a l'emissora Ràdio Reus EAJ-11. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

CABIROLS, PORCS SENGLARS...

Senyal a la carretera Duesaigües-L'Argentera
(localització: tomb de cal Patró) Foto: © Paüls

Per les banyes, diríem que la imatge del senyal d'alerta correspon a un cérvol.  No hi ha cérvols als boscos d'Escornalbou i voltants, però sí que hi viuen molts cabirols (Capreolus capreolus) i, sobretot, un nombre excessiu de porcs senglars (Sus scrofa) que entren als conreus i als horts i hi poden fer malvestats (vegeu la terra gratada  al peu del senyal.)

Durant el primer confinament, sense trànsit ni soroll ni passejants, la Sílvia R. va veure a plena llum del dia, tres cabirols a la carretera que va de Duesaigües al Coll de la Teixeta.  I l'Anna L. en va veure des de la finestra del menjador de casa seva mirant cap als boscos d'Escornalbou. No fa gaire, la Montse F. es va trobar un cabirol —més gran que un gos, diu— al mig de la carretera que va del pantà de Riudecanyes a Duesaigües. Era de dia i per sort, no anava gaire de pressa. Va aturar el cotxe, però l'animal, que estava d'esquena, es va girar i, sorprès i espantat, va fer un salt àgil i va desaparèixer bosc endins.

El naturalista Màrius Domingo de Pedro explica a l'apunt Feina pura, que els cabirols són una espècie molt territorial, esquiva i discreta, motiu pel qual no es pot fer un recompte a simple vista com es fa amb la cabra salvatge, present a la veïna comarca de la Ribera d'Ebre. Com a agent forestal, ha fet amb altres companys un  cens de cabirols,  que consisteix a comptar excrements d'aquests ungulats.

Durant el dia és excepcional que surtin del bosc, amagats entre la vegetació, s'alimenten de fulles, herba, bolets, fruits, escorces i líquens. Quan se senten segurs, emeten lladrucs semblants als gossos. 

Si la població no es descontrola, els cabirols no són un perill, ara per ara, però per precaució val més agafar amb calma els revolts de les carreteres que circulen a tocar del bosc.

SÈRIE 'DIME QUIÉN SOY'

Dime quién soy. Creació: José Manuel Lorenzo

Guió: Piti Español. Direcció: Eduard Cortés

Espanya, 2020

Sèrie de TVE que adapta la novel·la històrica Dime quién soy, escrita per Julia Navarro. Repassa la turbulenta biografia d'Amelia Garayoa, (protagonitzada per l'actriu Irene Escolar), des dels divuit anys, a Madrid, casada amb el fill d'un empresari ric per salvar els negocis paterns, fins que compleix 80 anys, a Berlín. Abandona marit i fill acabat de néixer i s'escapa a París amb un comunista francès abans que esclati la Guerra civil espanyola. A partir d'aquí, abocada a una vida d'espionatge i d'amors, s'involucra en els esdeveniments més rellevants de la història del segle XX, des de l'aixecament franquista fins a la caiguda del mur de Berlín, passant per l'auge comunista al Moscú d'Stalin, la resistència a la barbàrie del gueto de Varsòvia, la Roma dels darrers anys de Mussolini o el declivi de l'Alemanya nazi a l'Atenes ocupada. Guió ben resolt, intèrprets d'excepció en una producció molt acurada. Movistar. 9/10

Equip:
https://dimequiensoy.movistarplus.es/