30 de novembre 2020

SÈRIE TV 'THE BOOK OF NEGROES'

The book of negroes. Direcció: Clément Virgo
Canadà, 2015

La sèrie adapta la novel·la multipremiada de l'escriptor canadenc Lawrence Hill. Ficciona l'esfereïdora història d'esclavitud d'Aminata Diallo, una dona negra, des que va ser segrestada quan tenia 11 anys, al seu poblat d'Àfrica occidental per una empresa holandesa i venuda com a esclava a Carolina del Sud. Va ser alfabetitzada i va registrar al Llibre dels negres el nom i les característiqus dels esclaus alliberats que, escapant a les línies britàniques durant la Revolució Americana, serien evacuats a Nova Escòcia. Un cop al nou assentament, Aminata ha de superar molts obstacles i fuig a les selves de Sierra Leone, que l'acostaven més al seu lloc d'origen. Les imatges no estalvien el patiment de la protagonista, potenciant un relat de relacions complexes tant amb els blancs esclavistes com amb els negres que es trobaven en la seva mateixa situació. 8/10


29 de novembre 2020

PEL·LÍCULA 'MR. JONES'

Mr. Jones. Direcció: Agnieszka Holland
Polònia-Regne Unit-Ucraïna, 2019

Mr. Jones es basa en fets històrics sobre el viatge a Ucraïna del periodista gal·lès Gareth Jones per investigar les barbaritats d'Stalin durant la col·lectivització forçada. Troba el país enfonsat en la fam i la misèria. Jones va comptar amb la col·laboració de la periodista Ada Brooks, del New York Times.  Allò que va veure el periodista i va explicar al món va inspirar la novel·la La revolta dels animals [Animal Farm] a George Orwell.

Història molt potent, però explicada amb una estructura argumental descompensada, massa redundant a l'inici i resolta amb precipitació. Disponible a Filmin.  7/10

27 de novembre 2020

FOTOGRAFIES DE BILL BRANDT I PAUL STRAND A LA FUNDACIÓ MAPFRE

La Fundació MAPFRE reobre el centre de fotografia artística, ara a la seu del Port Olímpic (Avinguda del Litoral, 30), amb dues exposicions antològiques de dos fotògrafs que són referent internacional de la fotografia moderna: Bill Brandt i Paul Strand.

© Bill Brandt
Nu, Baie de Anges, França, 1959

La retrospectiva de Bill Brandt (Hamburg, 1904 - Londres, 1983) consta de 186 imatges de reportatges socials, retrats, nus i paisatges. Format al costat de Man Ray, com a ajudant, i admirador de Brassaï. Enfoca allò no habitual, crea atmosferes enigmàtiques, surrealistes. Brand dona més relleu al contingut estètic que a la consideració documental de cada fotografia.

 


© Paul Strand
El Sr. Bennett, Vermont, 1944

Les 110 fotografies de Paul Strand (Nova York, 1890 - Orgeval, França, 1976) seleccionades per a aquesta exposició formen part de les col·leccions de la Fundació MAPFRE. Strand és el creador del que es coneix com a "fotografía directa" pels seus retrats realitzats amb un objectiu ocult a l'hora de fotografiar la realitat dels barris pobres de la ciutat de Nova York. Va continuar el relat social en les incursions al món del cinema. Pel seu compromís polític es va veure obligat a abandonar els EEUU i a exiliar-se a França a l'època de la caça de bruixes. Considerat un fotògaf urbà, a partir de 1950 es dedica a fotografiar el món rural, la cultura popular i la natura.

El marc expositiu que ara inauguren aquestes dues exposicions no té l'al·licient arquitectònic que tenia la casa Garriga Nogués, les sales ni tan sols aprofiten la llum ni l'obertura al mar que donaria l'edifici situat a tocar del Port Olímpic. La disposició del material en aquest tipus de sales asèptiques no és gaire amena i la majoria de fotografies massa petites, però l'excepcionalitat dels treballs d'aquests artistes fa que les dues exposicions seguin del tot recomanables.

Exposicions obertes fins al 24 de gener de 2021.

SÈRIE TV' L'ART DE L'ENGANY'

L'art de l'engany [The Deceived]
Direcció: Chloe Thomas
Irlanda, 2020 

Thriller psicològic contemporani que transcorre en un casalot amb enigma. Ophelia, una estudiant d'anglès a Cambridge, manté una relació perillosa amb Michael, el seu carismàtic professor casat. Mor l'esposa de Michael en un incendi al casalot i la jove s'hi trasllada a viure i ocupa el lloc de la difunta. Comencen a augmentar les sospites sobre la mort accidental de la dona. 

Disponible a Filmin. 9/10

26 de novembre 2020

SÈRIE 'THE SPLIT'

The Split. Direcció: Jessica Hobbs
Guió: Aby Morgan. Regne Unit, 2018
A Londres, tres advocadesses matrimonialistes —mare i filles—, intenten trobar la millor opció per a la seva clientela d'alt standing immersa en tràmits de divorci. Enfrontades a vegades i  amb relacions personals complicades, sobretot amb el pare que torna després de trenta anys d'haver-les abandonat.  Disponible a Filmin. 9/10


'AIXAFEM EL FEIXISME', AL PALAU ROBERT

Visitem al Palau Robert  Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Cataluya 1936-1939, una exposició de petit format que explica per mitjà de cartells les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana per lluitar contra el feixisme durant la Guerra Civil i per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals.

El títol de l’exposició fa referència al cartell més popular que va editar el Comissariat de Propaganda i un dels més famosos de la Guerra Civil, el del fotògraf publicitari Pere Català Pic, on es mostra una espardenya esclafant una creu gammada. Se’n pot contemplar un original en una de les sales.
Una mostra molt ben contextualtizada.

Exposició oberta fins al 5 d'abril

25 de novembre 2020

MONTSERRAT CARULLA, IN MEMORIAM

Montserrat Carulla Foto: © David Ruano
Ahir va morir Montserrat Carulla (Barcelona 1930-2020), l'actriu que s'autodefinia com a catalana i independentista. Els mitjans de comunicació catalans se n'han fet ressò, però no tant com la grandesa de l'actriu es mereixia. Carulla ha aixecat teatres sencers de la butaca, recitant Maragall, i ha emocionat amb els seus personatges els espectadors de telenovel·les Secrets de família (1995), Dones d'aigua (1997) o El cor de la ciutat (2000). No la vaig descobrir fent els Pastorets ni en els doblatges de pel·lícules ni al cinema en blanc i negre. No la recordo haver-la vist a les pel·lícules Companys, procés a Catalunya (1979) de Josep Maria Forn ni a El vicari d'Olot (1982) de Ventura Pons. 

La primera impressió d'excepcionalitat que retindré per sempre va ser la seva interpretació a El temps i els Conway (1992) de J. B. Priestley. Després vindrien Guys & Dolls (1998)  i el duel mare-filla a La reina de la bellesa de Leenane (1998) dirigides les dues obres pel seu gendre Mario Gas. Després he seguit les seves intervencions en recitals i actes multitudinaris fins a l'obra Iaia! (2013), que el seu fill Roger Peña va escriure especialment per a ella. Amb vuitanta-sis anys s'acomiadava amb aquesta obra dels escenaris i del públic amb més de sis-centes representacions en tres anys. Montserrat Carulla aportava a cada treball aquelles sensacions de versemblança i seguretat que només es troben en les grans personalitats. Inoblidable.

La Carulla: una obrera del teatre
article d'opinió i entrevista a l'actriu, d'Andreu Sotorra

23 de novembre 2020

EXPOSICIÓ 'FEMINISTA HAVIES DE SER'


Al Palau Robert: Un recorregut pels masclismes 
del segle XXI. Materials per a la reflexió.
Una mirada al món que ens envolta ens descobreix 
que les reivindicacions de les dones són justes i necessàries.

Exposició oberta fins al 8 de desembre
 

 

21 de novembre 2020

WORLD PRESS PHOTO 2020, AL CCCB


© Yasuyoshi Chiba
Fotografia 'Veu directa' guanyadora del World Press Photo 2020.
 
Il·luminat pels mòbils, un jove recita poemes
 de protesta a la capital del Sudan enmig dels crits 
 dels manifestants que coregen consignes
contra el règim de 30 anys d'Omar al-Bashir expulsat
per un cop militar. Kartum, 19 de juny de 2019. 
 
Els problemes mediambientals, l’odi i les qüestions de gènere completen el relat fotogràfic del 2019. Els jurats han avaluat 73.996 fotografies de 4283 fotògrafs de 125 països. Admirem el testimoni conscienciador de la fotografia documental, de la mirada ètica que ens ofereixen els fotoperiodistes, sobre la vida que s'obstina a emergir un cop i un altre, sobre un món que demana ser entès i no entenem mai prou.
 
Entre les fotografies guardonades, hi ha les de dos fotoperiodistes catalans: 
© Ramon Espinosa 
 
Tercer premi en la categoria de notícies
d’actualitat per una fotografia dels estralls 
de l’huracà Dorian, a l'illa de Gran Bahama.

© Ricard Garcia Vilanova
 
Tercer premi en la categoria de temes d’actualitat, 
per la fotografia d’un manifestant que n’assisteix 
un altre que va quedar inconscient durant 
la Revolució de Tishreen, a Bagdad, la tardor passada.
 
A causa de les restriccions per la pandèmia, el recorregut per la Mostra Internacional de Periodisme Professional més important del món, al Centre de Cultura Contemporània, ha estat més corprenedora que mai. Tot i tenir cita prèvia, per la reducció d'aforament, hem hagut de fer cua a l'entrada i per accedir a algunes sales i a les projeccions d'audiovisuals. Hem alleugerit el recorregut tant com hem pogut (tot i així, no ha durat menys de dues hores) i hem complementat la visita guiada online a través de Filmin.

Un dels grans protagonistes de l'edició de l'any que ve serà la pandèmia de covid-19. No sé quines imatges es podran veure perquè els fotoperiodistes professionals han estat vetats d'accedir als hospitals i a les morgues improvisades col·lapsats. Ha estat una tragèdia censurada.

Exposició oberta fins al 20 de desembre de 2020

20 de novembre 2020

EXPOSICIÓ 'MODERNISME, CAP A LA CULTURA DEL DISSENY'

El Museu del Disseny vol aportar amb aquesta exposició una interpretació nova del Modernisme en clau de “cultura del disseny” és a dir, repensant els objectes des de la idea, les tècniques de producció i els materials, la promoció, la difusió i la funció.  En aquesta mostra s'emmarca el Modernisme en el context europeu i en destaquen els nexes i la singularitat catalana partint del protagonisme que hi van tenir les arts decoratives i aplicades, artesanes i industrials. 
Tres-centes setanta peces, entre elements arquitectònics, mobles, papers pintats, gerros de ceràmica, joies, estampats, projectes de marqueteria i de vitralls. Algunes peces emblemàtiques de Gaudí, de Jujol, de  Gaspar Homar, procedents sobretot de les col·leccions pròpies del museu i d'altres col·leccions municipals, del Museu d’Història de Girona i d'alguna de col·lecció particular.
Una mostra recurrent, amb peces exposades com en els museus d'altres temps, poc original (la majoria de les peces s'han exposat en d'altres ocasions i no hem vist enlloc «el disseny com un procés que engloba des del concepte fins a l’ús i fins i tot el desús» ). La visita no ens ha compensat les cues que hem hagut de fer, tot i portar cita prèvia. Prescindible.

19 de novembre 2020

AL CCCB, WILLIAM KENTRIDGE, EL QUE NO ESTÀ DIBUIXAT

Al Centre de Cultura Contemporània, l'artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955), testimoni i cronista artístic de l’Apartheid, presenta El que no està dibuixat, una selecció representativa de la seva obra de dibuixos animats i audiovisuals que combinen tècniques i disciplines. Planteja reflexions sobre els reptes del postcolonialisme i la dialèctica entre el poder, els marges i l’exclusió en l’actualitat. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques d'aquest artista polifacètic.

Instal·lació More Sweetly Play the Dance
hipnòtica processó ritual de persones desposseïdes. 
40 m de llargària i 8 pantalles  
 
Tapissos de gran format. Mostren persones amb càrregues
que per a l’autor simbolitzen les crisis, les guerres
 i els problemes que assolen Sud-àfrica i la resta del món.

Les creacions de William Kentridge fan referència a la seva ciutat d’origen, Johannesburg, a la història de Sud-àfrica i a l’apartheid, però, sobretot, toquen qüestions universals: la naturalesa de les relacions humanes, la memòria, la dominació i la culpa o la dissecció del poder.

Exposició oberta fins al 21 de febrer de 2021

Fris audiovisual More Sweetly Play the Dance, al CCCB fins al 17 de gener, després es podrà veure a la Fundació Sorigué, de Lleida

18 de novembre 2020

EXPOSICIÓ 'EL COS VESTIT'


El cos vestit és una exposició permanent del Museu del Disseny, de la qual havíem fet un tast quan es va inaugurar el museu, el 2015.  Ara ens hi ha tornat a menar el circuit tancat del museu, al qual hem acudit per visitar l'exposició 'Modernisme' i ens n'ha impressionat l'esplèndida presentació que en 650 m2 repassa la història de la moda i de com ha modelat el cos femení des de l'any 1550 ençà. Consta de cent setanta peces, la majoria procedents de l'antic Museu de la Indumentària. 


Vestit cua de paó (1958)
© Cristóbal Balenciaga

Cristóbal Balenciaga (1895-1972) és considerat un dels creadors més importants de l'alta costura. Com a simpatitzant del govern de la II República, després de l'esclat de la Guerra Civil es va exiliar a París, on va desenvolupar una carrera plena d'èxits. Va ser contemporani a Hubert de Givenchy, Coco Chanel o Christian Dior, que l'anomenava "el mestre de tots nosaltres".

 

17 de novembre 2020

EXPOSICIÓ 'EMERGÈNCIA!', AL MUSEU DEL DISSENY


L’exposició Emergència! Dissenys contra la COVID-19, que hem visitat al Museu del Disseny,  és el resultat de la selecció d'una trentena d'iniciatives de les múltiples aportacions que des del món del disseny han donat una resposta ràpida a les necessitats urgents de la crisi sanitària i social causada per la pandèmia de la COVID-19. Aquests projectes passaran a formar part de la col·lecció del Museu del Disseny.

*Mascaretes higièniques fetes pels dissenyadors Txell Miras, Josep Abril amb Opisso i Miriam Ponsa;  pantalla de protecció facial d’acetat Gracia Mask de Joan Ayguadé. 
*En l’àmbit dels dispositius de protecció per a ús sanitari destaquen l’equip 3DDF ideat, executat i cofinançat per l’estudi de disseny MOS; la mascareta Aleu, desenvolupada per Eurecat. 
*En maquinària clínica estaquen el aparells respiradors. Minnim Design va idear la vàlvula Angel-Y; el respirador i el bifurcador Leitat Leitat o el projecte d’innovació social col·laboratiu de hardware obert OxyGEN impulsat pel Protofy.xyz. 
*Són també aportacions destacades el robot de desinfecció d’espais MTS uvc o el sistema de gestió d’aire modular AMS mini dissenyat per FICEPS3.

 Exposició oberta fins al 10 de gener de 2021

16 de novembre 2020

AL MACBA: 'FINA MIRALLES. SOC TOTES LES QUE HE SIGUT'

Fina Miralles. Dona-arbre (1973)
Fina Miralles (Sabadell, 1950), exposa Soc totes les que he sigut, al MACBA, una mostra retrospectiva que comprèn diferents etapes de l'artista. Vida i obra harmonitzades en un tot. La natura com a eix on fondre's. 

Habitació sobre un mar de palla, amb uns palets de riu als calaixos, un arbust dins del llit, terra sobre una taula, gespa plantada al seient d'una cadira...  ¿Quants éssers hi deuen viure i s'hi deuen reproduir?

Gosadia de la instal·lació de crestalls de terra amb plantes que tot i regades ja sabem que no sobreviuran, però ens sobten per la irregularitat de trobar-les en el marc interior del museu. 
O com l'aigua blava que va configurant la imatge a la tela a mesura que es va infiltrant la humitat. Instal·lacions que són un diàleg amb la terra, el mar i els ritmes de la natura. El desig de ser, en simbiosi amb la natura, com les dues obres seves més reproduïdes:  Dona-arbre (1973) i Recobriment del cos amb palla (1975). Excepcionals.

Fina Miralles ha donat el seu arxiu íntegrament al Museu d’Art de Sabadell  

Exposició oberta fins al 5 d'abril de 2021



15 de novembre 2020

'VAMPIRS. L'EVOLUCIÓ DEL MITE', AL CAIXAFORUM

Al CaixaForum, amb cita prèvia, visitem l'exposició de gran format Vampirs. L'evolució del mite, amb mascareta,  envescades les mans de gel hidroalcohòlic i carregats amb paraigua, abric, bufanda i aigua perquè les consignes no funcionen ni el bar és obert. Tot a causa del Covid-19,  un vampir del qual intentem de protegir-nos.

En col·laboració amb la Cinémathèque Française l'exposició fa un recorregut didàctic per la literatura i les arts visuals, la moda, les sèries, les subcultures o el feminisme que s'han fet seu el mite, des de la creació literària fins a les implicacions estètiques i simbòliques en el començament del segle XXI. Un mite que pren volada amb la pel·lícula expressionista Nosferatu (1922), de F. W. Murnau, una adaptació lliure de la novel·la Dràcula (1897), de Bram Stoker. La pel·lícula va posar les bases per a una visió metafísica del cinema com a art; l’art de l’embalsamament i la resurrecció, l’art de l’encarnació i la il·lusió. 
 
Una presentació visual espectacular, amb grans pantalles i material original, una exposició del temps de vaques grasses. Una hora i mitja ben bona, en companyia de comptats visitants i un vigilant a cada sala. 
 
Exposició oberta fins al 31 de gener de 2021.
 

14 de novembre 2020

'ELS DÉUS DEL PRADO, ART I MITE', AL CAIXAFORUM

Jan Carel van Eyck
La caiguda de Faetó, 1636-38. Oli s/ tela
Museu Nacional del Prado

La mitologia clàssica ha estat una font constant d’inspiració per als artistes. Déus, herois, nimfes, sàtirs i mènades es barregen en relats plens de vicis i virtuts humanes. L'exposició en mostra l'evolució històrica i artística, vista a través d'una col·lecció d'obres procedents del Museu del Prado. Ordenada amb un criteri iconogràfic —sense tenir en compte escoles i èpoques—,  que permet observar simultàniament diferents representacions d'episodis mitològics. Una reflexió al voltant de com han sobreviscut els mites clàssics en la cultura contemporània i com aquests mites narren les idees actuals sobre l'amor, la bellesa, la natura, el destí, la masculinitat o la feminitat.

¿Quin seria avui l'Olimp on actuen i interactuen els mites? La mostra inclou diversos elements que contraposen el discurs clàssic de les peces exhibides amb la contemporaneïtat dels mites al segle XXI, amb la xarxes socials com a mitjà on es desenvolupen.

Exposició oberta fins al 14 de març de 2021

13 de novembre 2020

«EVITEU PARLAR EN EL TRANSPORT PÚBLIC»

Transports Metropolitans de Barcelona
Cartells al metro, 13-XI-2020


«Com a mesura de prevenció, eviteu parlar en el transport públic», al metro i als autobusos de l'Àrea Metropolitana,  s'entén. Només. Els viatgers dels trens —en hores punta ben atapeïts— en deuen estar exempts. Exigències i recomanacions per protegir-nos la salut que, pel fet d'estar explicitades en un cartell, s'han de complir si no volem que la resta de passatge ens miri amb mala cara. Els policies de balcó són a tot arreu.
No hem d'oblidar que els excessos de control provoquen que ens desentenguem de prendre iniciatives i fan pensar en la fragilitat dels nostres drets. ¿A quins controls més estem disposats a claudicar?

10 de novembre 2020

PEL·LÍCULA 'L'OMBRA DEL PASSAT'

L'ombra del passat
Director: Florian Henckel von Donnersmarck
Alemanya, 2018
L'ombra del passat [Werk ohne Autor] és un fris històric, polític i humà, des de tots els punts de vista delicat i brillant. Destapa horrors de la medicina en temps del nazisme i posa l'èmfasi en el poder de l'art per transmetre la veritat. Comença en època del nazisme més dur, des de la mirada infantil de Kurt, el protagonista, que visita de la mà de la seva tieta i mentora primera en la recerca de la bellesa,  la mostra nazi sobre art degenerat, on un guia explica les maldats morals d'obres d'art modern. Poc després, la tieta té un brot psicòtic i la traslladen a una institució dirigida pel ginecòleg nazi Carl Seeband, que l'esterilitza i dona l'ordre de gasejar-la, en virtut de mantenir la raça ària lliure de malalts.
Més endavant, trobem el jove Kurt com a estudiant d'art a l'Alemanya comunista i es veu com el realisme socialista, "al servei del poble", progressa a grans gambades, de fet, no hi ha lloc per a res més. A l'Acadèmia de Belles Arts de Berlín,  coneix i s'enamora d'Ellie, una alumna de disseny de moda, el pare de la qual és precisament el diabòlic metge Carl Seeband.
La pel·lícula s'inspira en la vida del pintor Gerhard Richter  (Dresden, Alemanya, 1932). Va estudiar a la prestigiosa Acadèmia d'Art de Düsseldorf, fet que li va permetre entrar en contacte amb representants de l'art pop i trencar amb el realisme. L'any 1962, Richter va fusionar pintura i fotografia en les seves conegudes "fotopintures". La tècnica consisteix a traslladar a la pintura fotografies amateurs i la utilització d'un pinzell sec sobre la superfície humida de la tela, per crear un efecte borrós i efímer. La recerca d'aquesta singularitat estilística de Richter es recull a la pel·lícula.

Nominada a dos Oscar 2019 (millor fotografia i millor pel·lícula de parla no anglesa)

 Disponible a Filmin. 9/10

08 de novembre 2020

SÈRIE TV 'L'ENIGMA FLATEY'

L'enigma Flatey. Islàndia, 2018
Direcció: Björn B. Björnsson. Guió: Margrét Örnólfsdóttir
La minisèrie de 4 capÍtols L'enigma Flatey [Flateyjargátan] és un drama rural basat en la novel·la de Viktor Arnar Ingólfsson (Alfaguara). L'acció se situa a l'illa de Flatey —l'espectacularitat de l'arxipèlag és el principal al·licient visual de la sèrie—, una petita comunitat del nord-oest d'Islàndia, a principis dels 70. Johanna, professora d'Estudis Nòrdics en una universitat francesa, torna a Flatey acompanyada del seu fill, amb la intenció de concloure la investigació sobre una antiga llegenda vikinga, a la qual el seu pare ha dedicat la vida. Es tracta de descobrir la tomba del darrer guerrer, al Llibre de Flatey, un manuscrit medieval famós. Per casualitat es troba el cadàver d'un home assassinat en un illot desert i arriba al poble un detectiu per investigar el cas, un home agressiu que fa deu anys era parella de Johanna. Aleshores la noia va poder desempallegar-se de les seves urpes, però ¿podrà escapar dels abusos d'aquest home venjatiu, ara que és la principal sospitosa d'assassinat? Disponible a Filmin. 9/10


07 de novembre 2020

JOAN PERUCHO, CENTENARI DEL NAIXEMENT

Barcelona, 7 novembre 1920 - Barcelona, 28 octubre 2003

L'Any Perucho, que promou la Institució de les Lletres Catalanes, commemora el centenari del naixement de l'escriptor Joan Perucho Gutiérrez, poeta, novel·lista, assagista, jutge de professió que es va enamorar de 'les terres del sud', des que el 1955 va ser designat jutge a la Granadella.

Les aigües verdes corren pels salons de la terra ufanosa de Mont-roig i cobreixen també les pedres ccantelludes, on es posa una molsa microscòpica i llisquent. 
Joan Perucho. Article 'He mirat simplement', dins Roses, diables i somriures.
 
Hi ha peixos esquerps i d'altres que es deixen acaronar. Els mariners de Cambrils, quan els balla pel cap, fan un suquet la fórmula el qual no es troba en cap, absolutament cap llibre de cuina. 
Joan Perucho.  Museu d'ombres

Pratdip

L'acció de l'obra més coneguda de Perucho, Les històries naturals, se situa a Pratdip i té com a protagonista Onofre de Dip, convertit en vampir.

Després d'un silenci dubitatiu i significatiu afegí que, així i tot, allò que era terrible no eren els llops, sinó els 'dips' encara que ningú no sabés en realitat què eren, llevat de llur misteriosa i rara entitat i la paorositat de llurs aparicions [...] M'impressionà tant el que em digué el melangiós cavaller que, un dia més tard, vaig llogar un taxi i me'n vaig anar a Pratdip. Amb la informació recollida vaig escriure Les històries naturals. 
Joan Perucho.  Museu d'ombres.
 
La petjada de Reus també hi és present amb personatges, textos i títols. Vegeu-ho en aquest article de Fina Masdéu: Reus a Les històries naturals, de Joan Perucho. Revista del Centre de Lectura, 1r quadrimestre 2021 

Prades,  ermita de l'Abellera

Prades, la vermella, i la romàntica i aèria Siurana. Aquestes terres a vegades, congrien boires i tempestes, i per l'agost hom evita amb cura la picada de l'escurçó. Quan plou, de la pols densa de les carreteres salten els gripaus de pell litogràfica i mirada embruixada. 
Joan Perucho. Article 'He mirat simplement', dins Roses, diables i somriures.

El poeta reusenc David Figueres, en un article al «Diari de Tarragona», 7-9-2020 recupera els textos que Joan Perucho va dedicar a Prades, i les vicissituds que va comportar la decisió de l'autor d'enterrar les seves cendres prop de l'ermita de l'Abellera.

05 de novembre 2020

'EL MAPA DE LES ELECCIONS', DE JOSEP MASANÉS

Edicions Documenta Balear, 2020
Josep Masanés (Barcelona, 1967), menorquí d'adopció, advocat de professió, escriptor de vocació, acaba de publicar El mapa de les eleccions, la seva setena novel·la, guardonada amb el Premi Baltasar Porcel de Novel·la, 2018.

Per a Masanés l'escriptura és una eina de coneixement de la realitat que l'envolta. Reflexionar-hi, entendre-la i crear universos versemblants on explicar-se, cosa que acompleix una vegada més amb aquesta novel·la de gènere històric.

L'acció d'El mapa de les eleccions se situa en el marc de guerra civil espanyola i la postguerra franquista immediata. L'autor ja s'hi havia apropat a la novel·la La vall de la matança (2012), centrada en la retirada desesperada d'una unitat de xoc. Ara torna a emprar aquesta matèria novel·lable, amb un conflicte dramàtic tant històric com personal,  des de la circumstància de Miquel Clua, un jove republicà en edat de ser cridat a files, però que es fa desertor i s'amaga a les muntanyes, junt amb altres sis joves conveïns pallaresos "Els camins que duen a la deserció són complexos i sorprenents i molt personals." 

Una història, com recorda l'autor, "feta de paraules, i les paraules solen designar realitats corpòries". I en aquest cas, la realitat corpòria que Masanés reconstrueix amb paraules és un període de crisi i desesperació emmirallat en episodis viscuts per moltes persones. Els nostres avis n'han explicat fragments i el cinema i la literatura s'han  encarregat de fer-los arribar als que, per sort, encara no hi érem. L'escriptora Maria Barbal, el 1985, va ser pionera a situar una part important de l'acció de la novel·la Pedra de tartera, al front del Pallars.

Què té d'original la història que explica Masanés? Considero que el valor del relat, fins i tot per sobre de la peripècia dramàtica amb què es presenten els homes emboscats, la detenció, l'empresonament, el pas cap a França, es troba en el rigor de la gestió de les localitzacions —pobles, fonts, bordes, canals, puigs, mines—del Pallars Jussà, un territori de frontera, que l'autor coneix bé per ascendència familiar.  Tots els topònims són  reals i només un criptònim: Esbarzervina (Herba-sabina), on viuen els personatges. Les decisions que prenen en cada moment tenen conseqüències i poden canviar-los la vida, però en cap cas queden absorbits pels llocs, tot i que el context espacial amb els seus propis usos i costums locals i la misèria i la desgràcia condicionen la història tant com el context polític. 

L'Esbarzervina que presenta Masanés és un nucli de cases on conviuen republicans i afectes a l'alçament militar. Darrer poble de la vall,  a tocar de Pessonada on hi havia el front. Les famílies de Pessonada que es consideraven republicanes van ser deportades a Ayerbe (Osca), mentre que les que es consideraven afectes al règim, avançada la contesa, els van fer anar a la Pobla de Segur, a unes dues hores a peu, però podien pujar a cada dia fins al poble, un relat que segurament Masanés ha rebut per tradició oral familiar.

L'assumpte comença in media res, a la presó de Lleida, en un relat de la veu de Miquel Clua i presenta l'Estanislau, personatge líder del grup que pren volada i modifica la trama fins al darrer paràgraf.  No desvetllaré a qui adreça el relat, amb un monòleg intens on es fonen imaginació, sentiments, veritat, història i poesia. Gaudim la lectura d'aquesta història refeta amb bon ritme on s'alterna el monòleg amb la veu del narrador omniscient, que recula i avança en el temps, amb girs de guió constant que no permeten que ens distraguem ni un instant. Amb tot d'ingredients agraïts per a una història que aspira a "ser llegida, escoltada, vista, sentida". Idò sí.

Les terres on succeeix aquesta història no són més
que un munt de rocs. La modernitat ha acabat amb
una manera de vida ancestral. No hi queda un sos-
tre dempeus i el món ha continuat existint i els noms
d'aquells homes, de les seves coses, s'han esfumat
i el sol segueix impertorbable eixint cada matí,
insensible al dolor i a les preocupacions humanes.
Josep Masanés. El mapa de les eleccions


Per saber-ne més:

02 de novembre 2020

MURAL DE LILY BRIK A REUS

Antic Hospital Sant Joan de Reus.
Mural: © Lily Brik, 2020

Foto: © Josep Coca

L'artista lleidatana Lily Brik és l'autora d'aquest enlluernador mural de gran format pintat amb esprai i oli en una de les façanes de l'antic Hospital Sant Joan de Reus.

Lily Brik (Mireia Serra Bernadó. Lleida 1990) és una artista reconeguda internacionalment pels seus treballs de carrer. El mural, que commemora els 10 anys del Casal de Joves la Palma,  representa una dona jove —podria ser un autoretrat si no fos pels ulls blaus i el cabell panotxa— que mira distesa i serena qui l'observa. I, com en un joc, es tapa un ull o potser mira a través d'una de les mans que té sobre el cap. És l'alba, i encara hi ha la lluna rosa, la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera, i el primer sol del dia es filtra pels finestrals. El tema s'adiu amb la commemoració: comencem d'hora que tot està per fer.

L'autora va estudiar Disseny Gràfic Publicitari. Va començar a pintar murals amb uns grafiters coneguts a les parets de la canalització del Riu Segre de Lleida. Els seus primers treballs en solitari van ser a l'Horta de Lleida i als afores de Balaguer, cosa que li va portar encàrrecs. Ha treballat com a dissenyadora per a diferents empreses i organitzacions, ha exposat la seva obra en galeries i museus, ha participat en diversos projectes d'art mural nacional i internacional. L'any 2018 va ser seleccionada per al concurs Graffiti without gravity de l'Agència Espacial Europea. L'any 2020, realitzarà un mural al Campus tecnològic i científic de la Universitat de Bombai.

[...] les mirades són la meva manera de comunicar-me 
amb el receptor. Diuen que estan plenes de força, 
de vida, de convenciment, que són mirades de persones
 senceres que t'estan enviant un missatge sense parlar.
Entrevista a Lily Brik,«ARA», 6-IX-2020