 |
| Presentació de La putrefacció de la llum, de Josep Masanés Llibreria Documenta de Barcelona, 24-11-2016 |
L'escriptor i advocat Josep Masanés —barceloní de naixença, menorquí d'adopció— és un escriptor multipremiat. Amb la novel·la La Putrefacció de la llum va guanyar el XXIII Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, el 2015, i l'ha publicada l'editorial eivissenca «Balàfia Postals», una editorial de proximitat.
El títol és la metàfora de les expectatives que no es compleixen. La claror de l'esperança que s'apaga i porta el desencís:
Bàsicament, La putrefacció de la llum és una novel·la de personatges, amb traces de novel·la històrica i de novel·la social. L'acció s'emmarca entre 1895 i 1931-36, és a dir, des de l'any de mobilització d'homes per anar a la Guerra de Cuba fins a ben entrada la II República.
La història s'explica a partir de la vida de dos nois procedents de famílies de la classe obrera que malviu esclava del treball a les fàbriques del Poblenou de Barcelona.
Només covant el dolor i la ràbia
La novel·la és la seqüència de fets que il·lustra per què els dos xicots protagonistes —Albert Argilés i Salvador Figueres— fan la revolució, per què "desenterren" (literalment) les armes. Masanés n'explica el dia a dia, des que tenen 10 anys. Argilés, a més de perdre el pare a la Guerra de Cuba, perd també la mare. El xicot queda sense escolaritzar, marcat per la misèria, atrapat com els altres nois del barri en un ambient degradat, fent treballs d'adult i jugant, en el poc temps lliure, prop del llatzeret on aïllaven els empestats de les epidèmies.
Però, malgrat tot, Figueres i Argilés també coven l'esperança en el demà: Figueres vol ser forner, Argilés vol ser bibliotecari. Aquests somnis d'infantesa, fallits, seran el motor de la força revolucionària.
Fem el que fem sempre troben [el poder, l'Estat]
la manera de neutralitzar-nos. Ens disparen,
ens maten de gana, ens il·legalitzen, ens empresonen.
De grans, no tenen res a perdre, i la seva particular revolució és enfrontar-se al poder que ha humiliat i s'ha aprofitat de la seva classe social. Les accions violentes —emmarcades en l'anarco-sindicalisme— són el fruit de la combinació de ressentiment, de desig de venjança i d'idealisme.
Argilés —àlias «Germinal», com el protagonista de la novel·la d'Emile Zola— lidera un grup del barri, fa mítings, desperta consciències adormides, es posa al capdavant dels que lluiten per la dignitat dels obrers, però es converteixen en assassins. És perseguit, empresonat, torturat, processat sense garanties i condemnat a morir al garrot vil.
Si empres la violència estàs perdut.
Sucumbiràs doblement. Cauràs vençut
i t'hauràs convertit en allò que abomines.
La història avança per mitjà de dues veus: el gruix més important és el relat d'una tercera persona no implicada, externa a la història, que en fa una narració de construcció cinematogràfica, linial, de ritme sincopat. Un mosaic de seqüències i canvis d'espai on mana la força torrencial dels esdeveniments, sense temps per a la reflexió.
En canvi, intercalat entre capítols, hi ha el monòleg lúcid i argumentat de Salvador Figueres que fa quan té una mica més de 50 anys. Des la distància dels fets, desgrana records i reflexions vitals i polítiques. Ha sobreviscut al líder i amic d'infància i, ara, a les portes de la mort, es prepara per explicar, en una mena de testament moral i ideològic, la seva vida al fill absent. Ara bé, com passa amb la literatura del jo, Figueres refà la seva biografia seleccionant allò que el justifica.
Cal lluitar sense violar els principis que defenses.
També cauràs, però podràs fer-ho amb orgull.
Per desgràcia jo mai no podré dir el mateix.
Figueres ha vist morir el seu amic Argilés al garrot vil i ha participat en els fets de la Setmana Tràgica, ha patit persecució, ha malbaratat la vida i no li ha servit de res. És una víctima del desengany.
No sé si val la pena jugar a impartir justícia.
Em vaig convertir en allò contra el que lluitava.
Masanés empra majoritàriament la llengua estàndard, riquíssima, dúctil, polida, sense manlleus. I, de sobte, emergeix —lluminosa— una punta de l'iceberg del pòsit lingüístic de l'autor:
Lèxic de la parla del Pallars, com cassigall, carallot, selló, estalzí...
Lèxic de la parla menorquina, com bereneta (un mos lleuger), doblers, rebosillo (manteleta amb caputxa), mendastre (menta borda), mac (pedra, còdol)...
Lèxic especialitzat de la seva formació d'advocat, com contracte sinal·lagmàtic i commutatiu, sindèresi...
En definitiva, una altra aportació que identifica amb singularitat la història de La putrefacció de la llum i els protagonistes que van intentar substituir l'ordre social existent per un de —suposadament— més just (que els va deshumanitzar). Però eren fràgils:
Ell té una destral i tu no tens res. Les mans
nues. Aquesta és la qüestió. El poder.
Tot i així, va valer la pena, conclou Figueres:
El tresor està en el camí. En haver lluitat,
en haver-ho intentat.
Per tot plegat, recomano La putrefacció de la llum, una novel·la vibrant, complexa, erudita, rodona.
© Lena Paüls
Text de la presentació de La putrefacció de la llum, de Josep Masanés.
Eivissa: Balàfia Postals, 2016.
Llibreria Documenta, de Barcelona. 24 de novembre de 2016
*
Vídeos i imatges de la presentació
https://www.facebook.com/josep.masanes.9/videos/618115095038070/
https://www.facebook.com/llibreria.documenta/videos/1804407006464847/
Les fotos són gentilesa
de la família Masanés i d'ASA
de la família Masanés i d'ASA