Loneliness. Dramatúrgia i coreografia i direcció: Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona |
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
Loneliness. Dramatúrgia i coreografia i direcció: Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona |
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
Un matrimoni de Boston. Autor: David Mamet. Traducció: Joan Sellent. Direcció: Josep M. Mestres La Villarroel, Barcelona |
Capricis, xantatges, ambicions de poder i el pas del temps inexorable d'una parella que intenta recuperar l'amor amb d'un pacte de convivència. De l'estrena fa vint anys del muntatge d'aquesta traducció, enyorem l'actriu Anna Lizaran, però aquí l'Emma Vilarasau també broda el seu
paper, seductora, imponent. I la saviesa escènica de Marta Marco que havia protagonitzat la minyona, també fa
puntetes a la interpretació que feia aleshores la Vilarasau. La jove
minyona d'ara, a càrrec d'Emma Arquillué, se'n surt amb la murrieria rural i
cops amagats del personatge. Cap paraula ni cap gest cau al buit. Ni el mateix collaret. I un somriure instal·lat en cada espectador. Bravo! 10/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
Els gegants centenaris de Reus, en restauració |
El Born Centre de Cultura i Memòria ha acollit la Trobada de Gegants Centenaris i Històrics de Catalunya. Més de cent peces artístiques espectaculars, per a tots els gustos i en estat de conservació força bona. Les parelles de gegants patrimonials de Reus que han participat a la trobada són el Vitxet i la Vitxeta, el Moro i la Mora i l'Indi i l'Índia, en la seva versió actualitzada. El viatge i la instal·lació els han ocasionat petits desperfectes que han estat reparats in situ. El més damnificat ha estat el Vitxet, un dit del qual s'ha hagut de restaurar a fons i el gegant s'ha retirat a una altra sala a recuperar-se. Tots sis han estat a punt i han fet molt de goig a la cercavila.
L’escenògraf Alfons Flores davant dels crucifixos de Norma Foto: Centre d’Art Tecla Sala, L'hospitalet |
Les escenografies acostumen a tenir una vida efímera, o bé es destrueixen després de les gires o bé es reciclen. Generalment s'exhibeixen en plànols, maquetes, fotografies i enregistraments dels espectacles. Fins ara. Fins ara que Alfons Flores (L'Hospitalet de Llboregat, 1957) presenta l'exposició panoràmica Alfons Flores. L’escenari prodigiós al Centre d’Art Tecla Sala de l'Hospitalet. Una selecció de creacions originals que l'escenògraf va començar els anys setanta per al teatre independent de la seva ciutat i que ha acabat realitzant en teatres de la Xina i Austràlia i en òperes de tot el món de la mà dels directors Calixto Bieito i Àlex Ollé.
Corona de
crucifixos de Norma de Vincenzo Bellini (Royal Opera House, Londres, 2016) |
Fins al 3 de novembre.
La nit del peix kiwi. Autor: Josep Julien. Intèrpret: Santi Ricart Espai Lliure Montjuïc, Barcelona |
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
El Mur al Berlín occidental, Alemanya, 1962 © Fondation Henri Cartier-Bresson / Magnum Photos |
Henri Cartier-Bresson (1908-2004) és un dels fotògrafs més famosos del segle XX. Com a fotoperiodista, fotògraf artístic i retratista va crear composicions intemporals i va marcar l'estil de les generacions posteriors de fotògrafs. L’exposició consta de 240 còpies originals, així com una acurada selecció de les seves publicacions a revistes i llibres, imprescindibles per al coneixement de la seva trajectòria entre 1930 i 1970.
A més de les primeres fotografies i dels treballs cinematogràfics d’influència surrealista i dels reportatges fotogràfics polítics, també s’hi exhibeixen els retrats d'artistes i escriptors, així com les fotografies que va fer posteriorment, centrades en la quotidianitat. Un conjunt de fotografies, actualment icones, moltes de les quals el van convertir en un dels grans exponents del reportatge gràfic del seu temps.
Exposició oberta fins al 26 de gener de 2025 |
Cinema Aribau, Barcelona |
Montserrat al Palau Robert de Barcelona Experiència immersiva |
El mil·lenari del monestir de Montserrat en una exposició al Palau Robert, de Barcelona. S'apropa a la muntanya en dues vessants: d’una banda, la part visible del monestir i l'entorn natural i de l'altra, la vida monàstica que es pot veure en una impactant sala amb una experiència immersiva de deu minuts.
En aquest apartat s'hi mostren diferents zones d'ús dels monjos (el refectori o menjador, la sala capitular i el claustre), o documents com el Llibre Vermell de Montserrat (manual per a l’acollida de pelegrins escrit als segles XIV i XV en català, occità i llatí). Es dona veu a vint-i-quatre testimonis que expliquen les seves vivències montserratines.
Sortim de l'exposició amb la idea reforçada que la modernitat tecnològica en els actes del mil·lenari montserratí només és fum que impedeix veure que el fons dels rituals i qui els practica no poden ser més carques.Oberta fins al 6 de gener de 2025
Serie 'Maria Antonieta'. Regne Unit, 2022 |
Biopic de Maria Antonieta d'Àustria (Viena, 1755 - París, 1793), en una sèrie esplèndidament produïda per la BBC. Mostra amb la mirada d'avui la misogínia de la luxosa i intrigant cort de Versalles. Planteja la història d'una reina de catorze anys, avançada al seu temps. La seva mare, emperadriu d'Àustria, la va casar amb el delfí de França, el Borbó Lluís XVI, amb l'objectiu que infantés un hereu que segellés l'aliança entre les dues nacions. La primera temporada de la sèrie abasta des que d'adolescent arriba a França i es troba en un món hostil, fins al naixement del fill que hauria d'heretar el tron (si no hagués estat guillotinada el 1793 i acabés el règim monàrquic). De seguida es desentén dels deures institucionals i organitza festes i s'aboca a excessos constants amb els seus amics. Tot l'elenc està al seu lloc, però en destaquen els intèrprets protagonistes Emilia Schüle i Louis Cunningham que fan versemblants les persones que hi ha sota dels personatges. Movistar Plus+ 10/10
Sobreeixidor del pantà de Riudecanyes ple de materials a la superfície. Foto: © Magda Aragonès Ros, 1994 |
10 d'octubre de 2024. Han passat 30 anys dels aiguats del Priorat i el Baix Camp. N'hi han hagut molts d'altres a tot Catalunya en aquests anys que s'han endut persones, han enfonsat edificis i han malmès conreus, però aquest el vaig viure de prop i cal recordar-lo per prevenir el que pot passar aquesta tardor. Ara és buit el pantà de Riudecanyes que es nodreix del de Siurana, també buit, mentre els altres del país es van omplint a poc a poc amb les pluges a les capçaleres. Tot i que en l'actualitat les lleres dels barrancs es mantenen passablement netes, les ventades d'anys precedents, la sequera salvatge de tants mesos i els focs en zones boscoses han fet que hi hagi molts arbres morts, molts dels quals tocant a les carreteres. I si hi afegim que la terra seca no permet que l'aigua filtri, els ruixats fan escórrecs i s'esllavissen les pedres dels marges i dels talussos.
Recordo l'aiguat de 1994 així:
El dia 10 d'octubre de 1994 un temporal d'excepcional virulència va afectar el prelitoral català. A les muntanyes es van arribar a enregistrar 400 mm. Al Camp de Tarragona van resultar deu persones mortes i danys materials incalculables. Quan es parla d'aquest aiguat es parla sobretot de Porrera perquè la campanya que es va fer per recuperar els desperfectes del poble va ser impactant i impecable (amb Lluís Llach al capdavant), però Duesaigües i l'Argentera, pobles veïns del Priorat, també els va tocar l'aiguat de ple.
**
Aiguat del 10 d'octubre de 1994, Vikipèdia
Cliqueu la imatge per accedir al MAC |
Fins a la fi del món Guió i direcció: Viggo Mortensen Estats Units 2023 |
Vosaltres, les bruixes. Autor: Jan Vilanova Claudín Direcció: Alícia Gorina. TNC, Sala Petita |
L'espai escenogràfic representa l'equipament d'un arxiu de patrimoni documental. Les actrius —Mònica Almirall Batet, Lurdes Barba, Queralt Casasayas, Mia Esteve, Montse Esteve, Tai Fati— interpreten el paper de sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar la documentació de les sentències que van tenir lloc entre els segles
XV i XVI. I, al mateix temps, en un exercici de metateatre, les arxiveres es posen a la pell de les dones i dels botxins i escenifiquen accions de la cacera, els abusos i els càstigs sanguinaris contra les dones que feien pràctiques curatives i rituals. Com a desenllaç, la pregunta que queda en l'aire: "¿De qui som filles nosaltres?". Fosc.
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
La gavina. Autor: Anton Txékhov Adaptació: Marc Artigau i Cristina Genebat Direcció: Julio Manrique Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc |
He vist mitja dotzena de muntatges de La gavina i confesso que no l'he entesa mai del tot. Aquesta temporada teatral, coincidint amb el cent vintè aniversari de la mort de Txèkhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904) proliferen les versions aquí i en teatres europeus. Alguna cosa deu tenir aquest quadre de costums que transcorre en una datxa familiar prop d'un llac i fa esmerçar tant de talent per servir-lo al públic i que s'hi senti representat.
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
Turisme rural. Autor: Jordi Galceran. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Borràs, Barcelona. |
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
La cantant i compositora estatunidenca Katy Perry s'ha presentat al lliurament dels premis MTV Video Music Awards de 2024 amb un nou tatuatge... d'un codi QR. Vegeu-ne el detall inèdit d'autopromoció: https://x.com/i/status/1835454278028210517 El tatuatge, situat a la part baixa de l'esquena, remet a la pàgina web que promociona 143, el nou àlbum de l'artista. Els temes de 143 s'inspiren en l'amor maternal. Els dígits formen la frase 'I (1) love (4) you (3)'
Hem entrat en una nova era de publicitar el que vulguem difondre. Aprofitem-ho.
© Josep Piqué Iserte Estol d'ocells, 1990. Mixta sobre paper. 65x50 cm Foto: Fundació Josep Piqué Iserte |
Aquell capvespre tenies la volta del cel instal·lada als ulls i hi veies dansar les orenetes cuablanca. Ara saps que no era per atzar que xisclaven i se sacsejaven amb neguit, batent les ales i fent girs acrobàtics a l'espai, després d'un llarg període de sequera. Sense que ningú més ho preveiés, un aiguat va arrossegar tot el que va trobar durant la nit. L'endemà, l'alba en calma inundava l'aire d'aerosols de petricor. Les orenetes van esperar un dia més encara l'airina per fer la partença. Fins que es van aplegar silenciosament totes les generacions per al comiat. A la primavera següent van tornar a adobar els nius. I van tornar l'altra i l'altra. I tornaran fidels a fer transparent l'art que habites. En companyia.
I agafaràs pic, senalla i llibant,
i amb la bena tibada,
aniràs amb la teva gent
a netejar el tarquim del pou.
S'ha desmaquillat l'àngel
*
Kader Attia. Instal·lació. Busts de fusta sobre metall |
Fernando Sánchez Castillo. Instal·lació Tesoro efímero, 2023 |
Artistes participants: Francesc Abad, kader Attia, Isabel Bala, Bleda y Rosa, Juan Manuel Echevarría, Rula Halawani Alfredo Jaar, Shirin Neshat, Fernando Sánchez Castillo i Francesc Torres.
Oberta fins al 29 de setembre.
Exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona Pl. Pons i Clerch, 2, 2n pis. 08003 BCN |
Tornen els capítols de Quanta guerra, un programa produït per TV3 amb col·laboració del Departament de Justícia. Memorial Democràtic. Un treball ben documentat, informatiu, d'edició curada. Escric aquest apunt amb l'emoció, encara, de veure el programa on el periodista i presentador Eloi Vila acompanya la periodista Raquel Sans a reconstruir la trajectòria de la seva àvia Carme Segarra Gili, que com totes les infermeres del front han estat silenciades. La protagonista, a més, va poder explicar la seva història a una altra neta, que en va enregistrar el testimoni. M'impressiona un cop més que els que van viure la guerra haguessin tallat la cadena de transmissió natural del que van viure. Els nets, la segona generació, no en sabem els detalls perquè els nostres avis van amagar als nostres pares el patiment de la guerra (que també van viure d'infants). El protagonista de cada capítol acaba sent el descobriment de les vivències familiars d'un personatge alhora que ens connecta amb els nostres records, amb el poc que ens han explicat a casa i amb el que intuïm. Quanta guerra té una gran audiència que seguim els episodis amb reverència, silenciosament. És un programa de servei públic que ha trigat massa perquè la majoria d'espectadors ja no podem contrastar el que s'hi diu amb qui en va viure l'horror.
Aquest Mar i Cel, de la companyia Dagoll Dagom, i ja en
van quatre, ens ha arribat al cor. Emocionant. Bellíssim. Una gran festa.
M'afegeixo a les paraules d'Andreu Sotorra: "Dagoll Dagom no podia trobar-se amb una porta més gran i majestuosa de sortida. Catifa vermella. Queda la llarga història plena de xifres astronòmiques i l'escalf de milers d'espectadors. [...] De fenòmens com el de «Mar i Cel» de Dagoll Dagom se'n diu autoestima i orgull de cultura d'un país."
A escena del Teatre Poliorama, una església en runes per a Godspell, musical estrenat el 1971 a Broadway, un any després de Jesus Christ Superstar. Aquest muntatge produït per Antonio Banderas i Emilio Aragón es va estrenar fa dos anys al Teatre del Soho Caixabank de Màlaga. Godspell es basa en les paràboles de l’Evangeli segons sant Mateu. Un musical de religió catòlica de moralitat rància, amb la pàtina actualitzada dels números musicals amb algunes veus excel·lents i un treball coral mil·limètric i ben conjuntat de deu cantants, ballarins i intèrprets. Però el fons no l'actualtiza de bo de bo ni tan sols l'inici de l'espectacle amb la companyia de ficció assajant a l'església en runes enmig dels bombardejos d'una guerra innominada. En aquest plantejament no s'hi respira l'horror de la guerra ni es reprèn més endavant cap altra situació que la recordi. En surto amb la sensació d'haver vist un espectacle juvenil adreçat a col·legis de monges i capellans d'un altre temps. 8/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
BioLògica. Autora: Sílvia Navarro Perramon Direcció: Pau Roca. Sala Beckett, Barcelona |
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
Tots ocells. Autor: Wajdi Mouawad Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona |
El mal no existeix. Direcció: Ryusuke Hamaguchi Japó, 2023 |
Els habitants d'un poblet prop de Tokio veuen amenaçada la seva existència per la construcció d'un càmping de luxe. Una faula social que enfoca la supervivència de qui viu en conjunció amb la natura i vol continuar vivint-hi. Interessant com amb el silenci i la subtilitat gestionen l'assumpte. Espais naturals esplèndidament fotografiats amb un fons sonor inquietant. Filmin. 8/10
Saben aquell. Direcció: David Trueba, 2023 |
Sèrie Somewhere Boy Direcció: Alexandra Brodski, Alex Winckler. Regne Unit, 2022 |
La colección. Autor i director: Juan Mayorga Teatre Romea, Barcelona |
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
Shetland. Diversos directors. Regne Unit Produïda per la BBC. Vuit temporades. |
Quinze. Branques de romaní clavades en cotó brodat sobre planxa de ferro. © Lena Paüls |
Des del 2009 ençà he publicat a «Pont d'Enseula» 4.471 apunts. Fins avui ha tingut 951.062 visites que, actualment, arriben des dels enllaços de Facebook, de X, d'Instagram, de Threads i de les històries de FB i de IG. Els poemes i les proses poètiques compten amb audios que es poden escoltar als enllaços del canal Spotify i del canal Ivoox. I les imatges es troben a la galeria virtual de Flickr.
Anti-Squat. Direcció: Nicolas Silhol França, 2023 |