'HAMLET. EN ELS PLECS DEL TEMPS', AL TEATRE LLIURE

Hamlet. En els plecs del temps. A partir de W. Shakespeare

Adaptació i direcció: Christiane Jatahy 

Festival Grec 2024. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle Hamlet adaptat i dirigit per Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, 1968) referma que els textos clàssics admeten totes les versions ben fetes, amb contextos diferents de l'original, variacions que no afectin el fons i tota mena d'actualitzacions de forma. En aquest cas teatre, projeccions en 3D i enregistraments en directe. Un jove Hamlet amb cos de dona dirà el 'ser i no ser aquesta és la qüestió' amb un sol gest, sense calavera. Està turmentat perquè l'espectre del seu pare li ha anunciat que no va morir per la picada d'una serp sinó que el va enverinar el seu germà, l'oncle que ara es casa amb la seva mare i reina. El context de la festa de casament, continua sent la guerra, ara la de Gaza i la d'Ucraïna. L'Ofèlia torna els regals a Hamlet que, en rebre'ls, s'hi sincera. Després d'aquest fet, ja s'ha dit tot allò important i Ofèlia, la filla de Poloni assassinat, navega per l'escenari i suposem que mor ofegada, encerclada dels gerros amb flors de l'escenari debastat. I, a partir d'aquí el ritme decau i el desenllaç es resol com bonament pot. Aplaudiments discrets. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'DÄMON. EL FUNERAL DE BERGMAN', AL TEATRE LLIURE

Dämon. El funeral de Bergman

Text, direcció, escenografia: Angélica Liddell

Festival Grec 2024.  Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle Dämon. El funeral de Bergman arriba a Barcelona avalat pel Festival d'Avinyó, on s'acaba d'estrenar i per molts anys de teatre performàntic de la dramaturga, intèrpret i directora Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966), nom artístic de Catalina Angélica González Cano. La desmesura en el fons i en la forma. La desmesura en el silencis, en el crit, en l'ego, en les accions repetides, en l'escatologia, en el monòleg-homília amb preguntes sobre l'agonia de la vellesa. Es riu del mort i dels que el vetllen amb nas de pallasso. El valor de l'espectacle és la gosadia de posar aquest conglomerat provocador a escena. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*     

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LES MANS', A LA VILLARROEL

Les mans, de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Raquel Ferri i Ernest Villegas

Direcció: Sílvia Munt. Festival Grec 2024. La Villarroel, Barcelona

Amb la tria dels intèrprets que facin versemblant una bona història ja hi ha un alt tant per cent guanyat perquè l'obra funcioni. Les mans és una obra de literatura teatral d'alta volada al servei d'una relat intimista que s'encarreguen de fer brillar Raquel Ferri i Ernest Villegas, amb les seves interpretacions. Escrita pel dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981) i dirigida amb mestria Sílvia Munt funciona com un artefacte de rellotgeria, a punt d'explotar en cada escena.
L'Issac és actor i s'està refent d'una malaltia mental, la seva companya Paula ha escrit el que han hagut de passar i ho ha transformat en un guió cinematogràfic. Serà la primera pel·lícula que dirigirà i l'Isaac en serà l'actor protagonista. Així que s'inicia el rodatge la directora s'adona que l'actor no està preparat per a interpretar el personatge. Acomiadar-lo és un acte de valentia i sobirania en la seva feina, però qüestionable per la parella que entén, per una banda, que la seva pròpia història no la pot representar ningú millor i per l'altra, que ser-ne el protagonista el rellançaria professionalment
Auguro per a Les mans molta vida als escenaris i no m'estranyaria que arribés també al cinema. Ho vull veure. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a  «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'FERNANDE OLIVIER', AL MUSEU PICASSO

El Museo Picasso reivindica a l'exposició  Fernande Olivier, Pablo Picasso i els seus amics la figura de la model i artista francesa Fernande Olivier (París, 1881 - Neuilly-sur-Seine, 1966), parella sentimental i mussa de Pablo Picasso, quan el pintor just començava a despuntar en els moviments artístics d’avantguarda.  S'hi va inspirar per pintar diverses de les seves famoses obres del període cubista i algunes escultures entre 1907 a 1909. Una de les senyoretes d'Avinyó està modelada en Olivier, durant l'estiu de 1909 a Horta de Sant Joan.

 

L'exposició fa un recorregut per la vida de l'escriptora a partir de fotografies inèdites i diversos retrats signats pel seu cercle d'amistats.  Autora de relats i poemes (encara inèdits) que evidencien una gran sensibilitat i interès intel·lectual. És una de les escasses veus femenines que han arribat com a testimonis dels artistes del Bateau-Lavoir,  arran de Picasso et ses amis (1930), les memòries dels set anys de convivència amb Picasso, una relació caracteritzada per la violència.  La sèrie va començar a sortir a «Le Soir», fins que Picasso va bloquejar-ne la publicació. El 1956 Picasso li va passar un petita pensió a canvi de no publicar res més mentre els dos visquessin. Picasso la va sobreviure set anys.

S'hi poden veure obres procedents de diversos museus: Museu Nacional Picasso de París, Museo Bellas Artes de Bilbao, Staatsgalerie Stuttgart, Düsseldorf Kunstsammlung, Museo Reina Sofía i Museo Nacional Thyssen-Bornemisza entre d’altres.

Oberta fins al 6 d'octubre

ESCULTURA 'L'OMBRA', DE JOSEP PIQUÉ ISERTE

L'ombra, de Josep Piqué Iserte, Ca 1992
Barreta de ferro i acer, 42x42x6 cm.
Foto: Fundació Piqué Art

De lluny i amb claror mediterrània, diríem que són dues persones que remen en una direcció, amb el mestral de cara. Ens preguntem si és possible tanta conjunció en un tàndem de matèria diferent. Mentre ens hi anem acostant, no els traiem els ulls de sobre fins que de mirar-les hem passat a veure-les. En són només una i la seva ombra. Àtoms de la mateixa molècula. Substància desdoblada que avança.

***

 Escolteu la prosa poètica a Spotify
Veu: Andreu Sotorra

Música: Milonga I, de Josep Piqué Iserte

 

 

 

En la darrera etapa escultòrica de Josep Piqué Iserte (Montbrió de Camp 1913-2012) la barreta d’acer li dona noves possibilitats i li permet depurar les formes i els volums a la mínima expressió sense perdre dinamisme aeri i imprimint el segell personal de modernitat. 

Per saber-ne més: Fundació Piqué Art

 

 

 

 

LA GRAN NIT DE DAGOLL DAGOM, AL TEATRE GREC

La gran nit de Dagoll Dagom - 50 anys. Idea i creació: Daniel Anglès, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel, Joan Vives, Montse Amenós i David Pintó. Direcció: Daniel Anglès. Amfiteatre Teatre Grec. Festival Grec 2024. Barcelona

La Companyia Dagoll Dagom ha celebrat 50 anys a l'amfiteatre Teatre Grec, com a preàmbul de la reposició de Mar i cel, aquest setembre al Teatre Victòria. Un centenar d'artistes entre intèrprets convidats, orquestra i cor. Una festa irrepetible on s'han enllaçat espectacles musicals amb una sensació de comiat d'una generació i alternança cap a una de nova que rep un llegat immens. La generació que se'n va després de 50 anys de teatre musical de qualitat, mostra peces dels grans muntatges, un catàleg molt treballat i agombolat en tots els detalls.  El públic d'avui coneixem els espectacles, en sabem les cançons i n'hem fet patrimoni cultural propi: Antaviana, El Mikado, Poe, Els pirates, Boscos endins, Nit de Sant Joan, T'odio amor meu, Bye Bye monstre, Cop de rock, Glups, Cacao, Aloma, Maremar, Scaramouch, T'estimo si he begut, Mar i cel o L'alegria que passa... Tot un goig haver-hi participat com a espectadora.

Després de 34 espectacles, 23 dels quals són musicals; més de 8.500 funcions i a prop dels 5 milions d'espectadors...  un arlequí ha obert altre cop la capsa dels somnis. Aquest espectacle antològic de llum i màgia explica per què. No ens deixarem perdre el nou espectacle musical Mar i cel. La nova companyia ha baixat per les escales del Teatre Grec cap a l'escenari. I que sigui per molts anys. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

*

La gran nit de Dagoll Dagom. Vídeo d'un assaig

 

EXPOSICIÓ 'CARLES SANTOS. I ARA, QUÈ?', A LA FUNDACIÓ JOAN BROSSA

Carles Santos. I ara, què? Comissària de l'exposició: Ona Balló.
Oberta fins al 21 de juliol

La pregunta que el poeta i dramaturg Joan Brossa va fer a Carles Santos (Vinaròs, Baix Maestrat, 1940-2017): «Ja saps tocar el piano, i ara què?» va ser l'espurna que va portar Santos a trencar els límits de la música. A la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts es pot veure l'exposició Carles Santos. I ara, què? que és el primer intent de posar ordre en un arxiu que està escampat i no està catalogat, de manera que el recorregut està ple de troballes inèdites, des de partitures originals farcides d'anotacions i dibuixos, fins a esbossos escènics o gravacions desconegudes.

Santos va ser un dels artistes més originals, transgressors i polifacètics del nostre temps.  Combinava rigor i mètode amb una gran la llibertat creativa. Un animal escènic, inclassificable, que va explorar totes les disciplines, des de la performance amb pianos (cremats, destrossats) fins a la música per a quinze pel·lícules de Pere Portabella i muntatges fets amb la figurinista Mariaelena Roqué, amb qui va compartir companyia escènica durant 25 anys, que el van catapultar a l'escena internacional, passant per la banda sonora de la clausura dels Jocs Olímpics del 1992, amb la qual va portar la fanfàrria tradicional a una altra dimensió.

Hem buscat entre costures què hi ha darrere del músic 

provocador. Rere aquelles imatges anecdòtiques 

del piano al mar, el piano cremat, el piano a les 

Rambles, que des de fora es veien com rampells, 

hi ha un compositor de primer ordre, rigorós, 

treballador, incansable.

Ona Balló, comissària de l'exposició

 

Mariaelena Roqué i Carles Santos, 1994.
Arxiu Lliure del Teatre Lliure

'L'ÚLTIM DIA', A LA SALA ATRIUM

L'últim dia. Autora: Lluïsa Cunillé. 

Intèrpret: Alejandro Bordanove. Direcció: Xavier Albertí. 

Festival Grec 2024. Sala Atrium, Barcelona

El protagonista explica un dia de la seva vida, que el títol ja augura quin dia serà. Té vint-i-cinc anys, és bon jan i l'entorn se n'aprofita. Se n'aprofita l'avi, la mare, el germà, els amics. És conscient del tracte abusiu, però no es rebel·la. El narrador explica en veu alta un dia de la seva vida des del jo, un narrador que dona més del que rep, amb una feina incerta, un xicot solitari que encara busca la conversa amb el bidell de la seva escola, potser l´única persona que no li demana res a canvi.  Després de l'adagio de l'última sonata (DV960) de Schubert, que en la nostra sessió va interpretar el director Xavier Albertí, el monòleg d'Alejandro canvia a tercera persona, és a dir, es mira des d'una altra dimensió, amb els seus ulls. Basat en elements biogràfics de l'intèrpret Alejandro Bordanove. Brillant. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'ELISABETH COSTELLO', AL TEATRE NACIONAL

J. M. Coetzee, “Elizabeth Costello: Set lectures i cinc contes morals. Text basat en «Elizabeth Costello, Slow Man i Moral Tales», de J. M. Coetzee. Adaptació: Krzysztof Warlikowski, Piotr Gruszczyński. Festival Grec 2024. Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran.

El director i dramaturg polonès Krzysztof Warlikowski, fundador del Nowy Teatr de Varsòvia, debuta a Catalunya amb aquesta adaptació de l'obra de l'escriptor John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940), Premi Nobel del 2003. D'entrada s'hi desvela que la tal Elizabeth Costello, una escriptora de gran prestigi i reconeixement internacional a qui sentirem parlar durant tota la representació —de gairebé quatre hores de durada— no és un personatge real sinó que és un personatge de ficció. 

Teatre d'idees, relat filosòfic estructurat en conferències de l'autora de ficció en diferents etapes de la seva trajectòria com a defensora de la vida. Parla del genocidi de l'Holocuast i el compara amb la mort d'animals per a l'alimentació i proposa escorxadors amb parets de vidre. La primera part manté la tipologia textual d'assaig, que es desenvolupa visualment amb escàs moviment coreogràfic. La segona part s'anima amb l'acció d'un conte explicat per la suposada autora.  Si tenim en compte que el dens text original es diu en polonès i els espectadors hem hagut d'estar pendents del sobretitutalt (anglès i català), en conjunt la representació ha estat bastant feixuga de seguir. Hem valorat les interpretacions amb aplaudiments entusiastes, dempeus. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'THE SECOND WOMAN', AL TEATRE LLIURE

The second woman. Creació i direcció: Nat Randall i Anna Breckon. 

 Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Festival Grec 2024.

Durant 24 hores ininterrompudes, l'actriu María Hervás (Madrid, 1987) es posa a la pell de Virgínia, una dona que rep en un cubicle la visita d'un home durant uns minuts. D'un home darrere l'altre, fins a cent. Invariablement, tots arriben al cubicle amb la intenció de fer-se perdonar alguna cosa. Porten una bossa amb menjar per compartir amb la Virgínia. Ella insinua que els ha de comunicar una cosa. Beuen, ballen i, de sobte, l'home és acomiadat sense contemplacions. Quan són fora, la dona deixa com una patena el cubicle. I es disposa a esperar el nou visitant. Els espectadors entrem i sortim de la platea. Hervás aguanta hores i hores desperta, rep homes que porten l'energia d'algú que arriba descansat. Totes les escenes segueixen el mateix esquema, amb les improvisacions que formen part del joc. Cada visita masculina manifesta la seva personalitat amb pocs minuts. A la platea, que s'omple i es buida contínuament, riem, badallem, fem alguna capcinadeta, ens estirem i aplaudim cada escena. Una experiència teatral singular. 9/10. 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'EL MÓN D'AHIR'

El món d'ahir. Direcció: Matej Chlupacek
República Txeca, 2023

Cinema txec de denúncia que tracta la sexualidad a través de la mirada de 1937. Thriller social protagonitzat per Helena, estudiant de medicina,  embarassada, que descobreix el cadàver d'un nounat intersexual a la fàbrica del seu marit. Analitza  actituds i arguments que persisteixen avui. En un recorregut detectivesc descobreix que la criatura ha nascut morta, possiblement del part d'una treballadora. S'enfronta a una maniobra de la directiva que culpa els comunistes del succés. Els personatges de l'època parlen d'éssers monstruosos, de curiositat anecdòtica. La història que s'hi presenta és interessant perquè té voluntat humanista i fa comprendre la complexitat de la realitat. Filmin. 7/10

'MOLT SOROLL PER RES', DE PARKING SHAKESPEARE

Molt soroll per res, de William Shakespeare. 

Traducció de Salvador Oliva. Adaptació: Jaume Viñas. 

Companyia Parking Shakespeare. Parc de l'Estació del Nord, Barcelona

La companyia Parking Shakespeare celebra quinze anys amb Molt soroll per res. Des de fa uns anys ofereix cada juliol una versió d'alguna de les obres de William Shakespeare, a la rotonda de grades, a l'ombra dels til·lers del Parc de l'Estació del Nord de Barcelona.
L'adaptació que Jaume Viñas ha fet de Molt soroll per res situa l'acció en un hotel de vacances amb relacions i conflictes entre hostes enamorats que volen i dolen i empleats de l'establiment. Però, tot i que es permet anacronismes amb referències d'artilugis contemporanis i plataformes digitals, segueix força fidelment el guió original del bard, amb duel d'espases inclòs. Amb un registre que s'acosta a la Commedia dell'Arte, els intèrprets inviten a interactuar els espectadors de totes les edats.  Una festassa. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'TIRANT LO BLANC', AL TEATRE ROMEA

 

Tirant lo Blanc. Text: Màrius Serra (a partir de Joanot Martorell)
Música original: Judit Neddermann. Direcció: Joan Arqué
Festival Grec 2024. Teatre Romea, Barcelona

De la versió del Tirant que va escriure Màrius Serra (Barcelona 1963) aquest espectacle desenvolupa els capítols de la declaració de l'heroi defensor del Cristianisme a Carmesina, filla de l'emperador de Constantinoble i el gruix de la campanya africana (capítols 296-413). El cavaller Tirant —i Plaerdemavida i el senyor d'Agramunt— surt de Constantinoble en vaixell per ajudar el cristians en lluita contra els turcs, però naufraga a les costes nord d'Àfrica i, un cop establert mostra el vessant més sanguinari i bateja, sisplau per força, musulmans a tort i a dret.  Espectacle que excel·leix en les interpretacions, en la coreografia, en la música original en directe i en l'estètica minimalista tant d'escenografia com de vestuari. Bravo! 9/10

Gràfic: Esther Utrilla. Diari Ara.

Andreu Sotorra esmenta en la seva crítica, «les versions de 1971 i del 1976, que va fer Maria Aurèlia Capmany, una de narrativa, una de teatral i una de novel·la gràfica, però que van servir de base per a la versió cinematogràfica, el 2006, de Vicente Aranda. I lluny queden també les versions que Calixto Bieito va fer el 2015 al mateix Romea —amb la platea trasbalsada per una llarga tarima— amb una composició musical de Carles Santos, o la versió de Pere Planella, del 2015, al Teatre Nacional de Catalunya.» 

Festival Grec 2024. Teatre Romea, Barcelona

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
   Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LA LLAMADA', AL TEATRE POLIORAMA

La llamada. Guió i direcció: Javier Ambrossi i Javier Calvo

Teatre Poliorama, Barcelona

L'espectacle musical La llamada porta deu temporades seguides en escena a Madrid i ha girat per molts teatres. L'han vist dos milions d'espectadors. A Barcelona s'hi ha pogut veure en dues ocasions i ara hi torna. L'acció se situa entre 1978 i 2005, coincidint amb el pontificat de Joan Pau II, segons l'indici del retrat que es mostra. La trama és nítida: una de les noies adolescents d'un campament d'estiu regentat per monges sent la crida mística al mateix temps que una de les novícies eternes es desenganya de la vida monàstica i penja l'hàbit. La proposta té un fons carca, malgrat que les protagonistes portin roba d'avui i tinguin mòbil, escoltin cançons a Spotify —una anacronia que no modifica res—, facin acivitats esportives,  ballin amb gràcia i cantin fent gala de veus excel·lents. Però la idea de submissió i el càstig que a l'obra estan a l'ordre del dia, avui no les acceptaria ningú. ¿Com és que aquesta proposta connecta amb l'auditori d'avui? Segurament pel tractament amable, còmic a voltes, d'una història iniciàtica que ja entenem que és d'un altre temps. I, a més d'estar ben resolta escenogràficament, els intèrprets broden matisos i contratos sense anar més enllà del tòpic. Deu ser això. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

 

'BILLY'S VIOLENCE' I 'BILLY'S JOY', AL TEATRE LLIURE

Billy’s Violence i Billy's Joy.
Text: Victor Afung Lauwers. Direcció: Jan Lauwers.
Teatre Lliure Montjuïc. Festival Grec 2024

La companyia flamenca Needcompany, de Jan Lauwers, un dels cofundadors, amb seu a Gant (Bèlgica) torna a Barcelona amb dos espectacles en sessió contínua. Quatre hores de festassa escènica. Teatre multidisciplinar, que ens recorda algunes accions de la Fura dels Baus, des del físic, a la música, la coreografia i també el text clàssic filtrat pel contemporani a base d'esgarips. A Billy's violence disseccionen la violència contra les dones que hi ha en les deu tragèdies de Shakespeare:  Marina (Pèricles), Cleopatra, Desdèmona, Júlia (Romeu i Julieta), Pòrcia (Juli Cèsar), Lavínia (Titus Andrònic), Cordèlia, Ofèlia, Imogènia (Cimbelí) i Gruoch (inspiradora de Macbeth) i acaben amb un bany de sang. L'excés controlat.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

Retrobem l'estil a Billy's Joy, el segon espectacle, endolcit per la part més còmica d'El somni d'una nit d'estiu i d'altres peces del bard. Aquí la fantasia, el conte, el somni, la disbauxa de la festa. Els dos espectacles compten amb la participació de l'actor Nao Albet, que hi fa un treball excepcional de caracterització. Tota la companyia brilla en aquest grandiós espectacle que té un punt de sobreexplotació física dels intèrprets que, segurament, no seria tan evident vist per separat.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'MALAMORT', A LA SALA BECKETT

Malamort. Autoria i direcció: Daniela Feixas. 

Sala Beckett, Barcelona. Festival Grec 2024

Intèrprets: Abril Julien Feixas, Josep Julien, Marta Marco i Marc Soler Rull. Quan la dramaturga Daniela Feixas (Torrelavit, Alt Penedès, 1973) escrivia Malamort, segurament ja imaginava que Josep Julien, la seva parella, interpretaria el pare i que l'Abril, la filla dels dos, interpretaria la noia d'aquesta obra. El càsting no pot ser més potent. Afegim-hi un noi d'una edat similar a la noia, en funció de pseudofillastre de procedència just apuntada (Marc Soler Rull, veraç). I una agent rural que s'hi troba i hi fica el nas (Bravo, Marta Marco!). El resultat és un thriller d'alta volada, amb l'acció situada en una masia aïllada del prelitoral català, envoltada de bosc. El gat de la noia ha desaparegut, coincidint amb el fet que s'han trobat gats escorxats penjats d'un arbre. I una violació. I un aniversari que ja no se celebrarà. No cal lligar caps. És prou inquietant el recorregut d'aquesta tragèdia rural que s'afegeix als referents de la història de la literatura catalana. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'MACHO GRITA', AL TEATRE CONDAL

Macho grita. Dramatúrgia, direcció: Alberto San Juan

Teatre Condal, Barcelona. Festival Grec 2024

Lliçó d'història d'Espanya a càrrec d'un creador carismàtic que desgrana el procés pel qual, al llarg de la història, s'ha anat creant el macho ibérico. Des de l'any clau 1492, Alberto San Juan situa el relat endavant i endarrere tot desgranant de quina manera, al llarg del temps, l'ADN masclista va passant de generació en generació. Amb format de monòleg performàntic acompanyat de quatre músics i una ballarina, San Juan fa una interpretació histriònica en el relat apassionat que condueix a la tesi i és delicat de matisos quan imita personatges cèlebres. En síntesi i conclusió: tots venim dels moros. Ho hem vist clar.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra  «Cli de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'MORIR LO HACE TODO EL MUNDO', AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Morir lo hace todo el mundo
Creació, direcció, dramatúrgia: José y sus hermanas 
Teatre Lliure i Grec 2024 Festival de Barcelona.

La troupe de la companyia José y sus Hermanas a la programació del Festival Grec. Ens agraden les performances i ens hi posem bé. En aquest cinquè espectacle de la companyia, quatre personatges amb vestuari que suggereix militars amb condecoracions que de lluny semblen medalles, entre les quals des de la fila 7 distinguim una guitarra. S'arremolinen i s'esplaien explicant incendis de grans teatres. Diuen que per tenir més popularitat cal cremar el Lliure. ¿On és la gràcia? Desgranen dos quadres més en l'estil de proposar mentides grans adreçades al sentit irònic dels espectadors. Cap dels tres quadres no semblen gaire ben resolts ni d'espai ni d'il·luminació. Espectacle trilingüe. Durada: una hora justa. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

  Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'SUBÚRBIA', AL CCCB

Subúrbia. La construcció del somni americà.
Centre de Cultura Contemporània, Barcelona

L'exposició de gran format Subúrbia. La construcció del somni americà aprofundeix en la repercussió social d'un model urbanístic: una casa unifamiliar idíl·lica als afores de les grans urbs, amb un petit jardí, una piscina i un garatge per dos cotxes. S'hi analitza la vigència i les contradiccions d'aquest model urbanístic insostenible, que ofereix un entorn natural amable, però sense serveis.

L’exposició es remunta als orígens dels barris residencials a principis del segle XIX, explica com es van desenvolupar massivament als anys cinquanta i repassa el context econòmic, polític i social que en va fer possible la imparable expansió arreu dels Estats Units. A través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians, l’exposició ens situa en el paradís mental del suburbi i ens convida a replantejar-nos el valor de la ciutat i l’espai públic avui. 

Els nostres 'Subúrbia' equivalents als que presenta el gruix de l'exposició serien els xalets de cap de setmana i la caseta i l'hortet que proliferen en entorns dispersos.

Exposició oberta fins al 8 de setembre

BIOPIC 'SISI I JO'

Sisi i jo. Direcció: Frauke Finsterwalder
Alemanya, 2023

Biopic sobre l'emperadriu Sisi —Isabel de Baviera— narrat des de la perspectiva de la comtessa Irma, la seva dama d'honor. A Grècia, allunyada de les normes de la cort austríaca, Sisi viu en llibertat marcant les pròpies normes, sovint tan enginyoses com absurdes, a les quals Irma s'ha d'acostumar. Molt interessant el fons musical amb cançons de Portishead, Nico o Le Tigre. Remarcable el vestuari que evita l'ampul·lositat de l'època victoriana i més aviat recorda els anys setanta del segle passat. Filmin. 8/10

SHERYL CROW INAUGURA EL FESTIVAL ALMA

Sheryl Crow. Festival Alma. Barcelona, 24-VI-2024

La cantant nord-americana Cheryl Crow ha inaugurat la segona edició del Festival Alma,  al Poble Espanyol.  La carismàtica artista de Missouri, barrejada entre els seus músics, iniciava amb la salutació «Barcelona és molt maca!» un concert de dues hores. Ha fet vibrar el personal amb la seva veu potent i ben modulada fent un repàs del seu repertori des de la més coneguda All i wanna do (poema Fun, de Wyn Cooper, 1987) fins a una cançó d'Evolution, el disc publicat aquesta primavera. Pop, rock, folk, hip-hop, un recital acurat en la selecció i ordre dels temes, musicalment impecable i projeccions espectaculars acompanyant cada peça sense afegir-hi gran cosa. En volem més. 

 

SÈRIE 'DESCONNECTATS'

Desconnectats. Direcció: Aly Muritiba
Brasil, 2018

Thriller que enfoca el perill que suposen per als joves els nous dispositius i l'accés a les xarxes socials. Tati té 16 anys i és assídua a les xarxes on comparteix moments feliços. En un viatge de cap de setmana amb amics d'institut té oportunitat de conèxier millor el seu company Renet, fill d'un dels professors. Durant el viatge circula un vídeo on l'adolescent apareix en una situació comprometedora. Des del 2018 que es va estrenar la sèrie fins ara s'han donat a conèixer tantes històries reals d'aquesta tipologia, que el tema explicat en aquesta estrena ens sembla poc aprofundit i de tractament primari.

6 capítols de 25 min. Filmin. 7/10

 

'PARADISE', AL TEATRE AKADÈMIA

Paradise, de Kae Tempest. Dramatúrgia: Moreno Bernardi. 

Traducció: Sadurní Vergés. Composició musical: Moreno Bernardi. 

Direcció de l'espectacle: Moreno Bernardi. Teatre Akadèmia.

El Filoctetes que ha estat abandonat fa deu anys en una illa (Lemos o qualsevol altre espai) és un home refugiat d'avui. Un cor grec de vuit membres i l'heroi mateix s'expliquen, canten i desenvolupen una partitura de diverses veus en català i anglès, acompanyades del so del violí que eleva l'Adagio d'Albinoni, insistentment.  La natura en forma de pedres i branques forcades fan tota mena d'usos. Odisseu envia un soldat per treure Filoctetes de l'illa, amb la intenció que torni a la guerra amb l'arc que només pot fer servir ell. L'èpica també és negar-se a acompanyar-lo. Durada 130 min. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

   Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

MURAL A DUESAIGÜES

Mural a l'Avinguda del Baix Camp, de Duesaigües. 

Versos: Lena Paüls.  Grafits: Gasic Painter (Xavier Oliach).

 

Instal·lació: maig 2024

El poble de Duesaigües s'adreça a la persona que se'n va. T'emportes llum. La llum és símbol de vida que mostra els contorns nítids de la realitat, que dissipa les tenebres del camí per prendre decisions segures, que comporta la renovació interior de les persones i de la societat. La llum és un estímul perquè vagis on vagis,allà on el vianant —sigui del poble o no— decideixi anar o allà on el porti la vida, a Duesaigües Torna!, li espera més llum per arrelar-se, créixer i fruitar.

La idea d'aquestes paraules d'invitació me la va suggerir la meva amiga duesaigüenca Montserrat Francisco Rabascall i d'ella són també la majoria de les fotografies d'aquest vídeo de presentació:

SÈRIE 'ARCHIE' (BIOPIC DE CARY GRANT)

Archie. Direcció: Paul Andrew Williams
Regne Unit 2023

Intèrprets protagonistes: Jason Isaacs, Laura Aikman. La història d'aquesta sèrie segueix l'icònic Cary Grant, un dels actors més important de la història de Hollywood, i es basa en el relat de la seva única filla que va tenir amb l'actriu Dyan Cannon. Perseguit per la tragèdia, malgrat la carrera d'èxit, no va oblidar mai els seus orígens humils a la Gran Bretanya. Nascut a Bristol com a Archibald Leach —l'Archie, del títol—, marcat per la pobresa, l'adulteri del pare i la mort del germà gran, es va veure abocat a una espiral de dol i depressió. D'infant no va conèixer l'amor i d'adult no sabia com demostrar-lo. La sèrie és un emotiu drama que capta les pèrdues i la lluita per assolir els reptes d'una de les figures emblemàtiques del segle XX, que va commoure el món amb el seu talent artístic. Filmin. 4 episodis. 8/10

FAÇANA FOTO FESTA..., DE JORDI COLOMER, AL MACBA

Exposició oberta fins al 24 de setembre

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona presenta l'exposició temporal  Jordi Colomer. Façana Foto Festa Futur Fideus, un recorregut pel magatzem dels treballs de l'artista Jordi Colomer des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat, a través de múltiples formats: escultura, fotografia, vídeo, instal·lacions i accions en viu. Colomer converteix en poesia objectes-escultura de totes mides. En les produccions en format de teatre ambulant que ha realitzat en escenaris de carrer a diferents ciutats del món, convoca un esdeveniment i en promou desfilades, festes, desplaçaments, a través de rituals col·lectius. 

Llàstima que l'exposició presenti un collage per acumulació. Un amuntegament desubicat de creacions que fa impossible que el visitant no informat a l'avançada estableixi relacions entre el devessall d'obres desordenades que s'hi mostren i el context. El programa de mà llegit a posteriori no ens remet a gairebé res del que hem vist a l'exposició durant quasi dues hores. Esperem del MACBA una nova exposició antològica sobre Jordi Colomer, que expliqui qui és, la formació i els referents, amb un recorregut museístic divulgatiu i tranquil per les seves obres. Queda pendent.

 

'EL TIGRE', A L'ESPAI TEXAS

El tigre. Autor i director: Ramon Madaula

Espai Texas, Barcelona

Intèrprets: Mercè Martínez i David Olivares. Un càstig encertadíssim. És d'aquelles obres de petit format que es fan inoblidables pel duet d'intèrprets. I això que el text de Ramon Madaula (Sabadell, 1962) ja és una preciositat de versemblança i la direcció de com dir-lo frase a frase és mil·limètrica i efectiva. La parella protagonista: ell entrenador de desenvolupament personal i ella la fotògrafa que el diari ha enviat a fer-li un reportatge per al suplement. Ell es pensa que sap com ser feliç; a ella, desenganyada de ser-ho, se li acaba d'esmicolar el món familiar. Cadascú amb la seva circumstància, debaten el sentit de la vida, entre posat i posat fotografiable i les fugaces intervencions verbals del tècnic del control, que aporten realisme de l'ara i aquí. Amb un epíleg que uneix els extrems i deixa protegits els protagonistes de l'atac de tots els tigres. Bravo! 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'EL COP DESERT', A LA FUNDACIÓ JOAN BROSSA

El cop desert. Adaptació lliure de l'obra de Joan Brossa

Direcció escènica: Andrés Corchero i Ana Pérez

Cia. Projecte Ingenu. Centre de les Arts Lliure

«El teatre va venir com una necessitat interior de trobar una quarta dimensió al poema», diu Joan Brossa. L'autor va escriure l'obra El cop desert als vint-i-cinc anys i es representa ara per primer cop. Arola Editors va publicar-la en l'edició completa Poesia escènica de Joan Brossa, el 1919, en commemoració del centenari. En aquesta obra primerenca, Brossa hi recrea l’univers oníric amb tot un mostrari de personatges fellinians: arlequí, ballarina, clowns. És una peça poètica que aprofundeix en el seu subconscient, amb fragments de vida imaginats, realitats críptiques. La proposta combina text de paraules repetides, discursos sense context (les acotacions que se sent en off dites a borbolls, sense relleu), dansa contemporània i tres instal·lacions sonores en format escultura.  Els espectadors exercim de visitants dels paisatges visuals i sonors. De puntetes. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a«Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

*

Entrevista a Joan Brossa (Barcelona 1919-1998)

A càrrec d'Andreu Sotorra. Diari Avui, 26-VII-1998

'S 62° 58', W 60° 39', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

S 62° 58', W 60° 39'». Concepció i direcció: Franck Chartier
 Companyia Peeping Tom. Sala Gran, TNC

A l'escenari hi ha un vaixell embarrancat entre la boira i penques de gel prop de l'illa de la Decepció a l'Antàrtida. Potser és el mateix vaixell que es mostrava a l'espectacle Triptych de la mateixa companyia. La tripulació està incomunicada amb l'exterior i sense queviures, persones enfrontades. Futur previsible. De sobte, s'obre una altra realitat: la comunitat que està atrapada són intèrprets d'una obra i manifesten la seva pròpia realitat al director — Frank Chartier— amb qui conversen, però no veiem, suposadament situat al control. A tota llum, el cartó pedra i les altres convencions de realitats es fan visibles. Es queixen al director perquè sempre fa sortir vent als espectacles, li proposen canvis, el manipulen, es qüestionen la vida dels actors en gira. Teatre dins el teatre. Metateatre. La quarta paret cau de cop amb el monòleg final, a càrrec de l'actor portuguès Romeu Runa, adreçant-se a pèl als espectadors, sobre la funció del teatre com a teràpia. Excepcional. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

PEL·LÍCULA 'SLOW'

Slow. Direcció: Marija Kavtaradze
Lituània, 2023

Un retrat de l'asexualitat que desprèn intimitat, tendresa, comprensió i humor.  Un tema original en el cinema. Slow és una història complexa construïda a poc a poc amb estil directe sobre les possibilitats de la relació amorosa on una de les parts de la qual no té necessitat de fer pràctiques sexuals. Elena imparteix clases de dansa contemporània i Dovydas treballa com a intèrpret de llenguatge de signes. De seguida estableixen vincles i la relació es posa a prova quan el xicot es mostra vulnerable confessant que té sentiments romàntics per a la noia però que mai ha sentit desig sexual per ningú. La complicitat entra en joc. Millor direcció al Festival de Sundance. Filmin. 8/10

BIOPIC 'PER A OLIVIA'

Per a Olívia [An Unquiet Life]
Direcció: John Hay. Regne Unit, 2021

El biopic Per a Olivia es basa en el llibre Patricia Neal: una vida inquieta, de Stephen Michael Shearer. Se centra en els anys 1955 i 1972 de la vida de gal·lès Roald Dald (1916-1990), escriptor aleshores ja consagrat sobretot per l'obra adreçada als infants, i la seva dona l'actriu estatunidenca de teatre i cinema, l'oscaritzada Patricia Neal (1926-2010).  Vivien feliçment en un casalot apartat al camp amb els seus tres fills. El 1962 va morir la seva filla l'Olivia de set anys, de xarampió, una malaltia contra la qual a Anglaterra encara no hi havia vacuna. Aquest fet va afectar la vida familiar, pare, mare i Tessa, la filla mitjana de cinc anys, no van viure el dol plegats i tot va anar en orris. (Theo de dos anys en va patir el desgavell, però era massa petit per entendre res). Finalment van reprendre les relacions de formes diferents, fins al punt que Patricia Neal va fer una pel·lícula a Hollywood i Dald li va donar suport i la filla va donar-li idees per escriure el llibre Charllie i la fàbrica de xocolata. Van tenir dos fills més: Ophelia (1964) i Lucy (1965). Un cop hi va haver vacunes contra el virus del xarampió, Patricia i Roald es van convertir en apassionats partidaris de la campanya d'immunització dels infants. Filmin. 9/10