57a RENOVACIÓ FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA A MONTSERRAT

57a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana a Montserrat. 

Acte literari Geografies literàries del Baix Camp i Montserrat

 Foto: ©Ramon Salvat

L’encengué la fe,

la portà l’esforç 

i la manté la voluntat d’un poble.

 

La renovació de la simbòlica Flama de la Llengua Catalana que crema a l'atri de la basílica de la Mare de Déu de Montserrat és un esdeveniment anual amb caràcter reivindicatiu, i alhora festiu. Enguany, l'organització de la 57a edició ha anat a càrrec de la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus.

Ha conduït l'acte literari Geografies literàries del Baix Camp i Montserrat, que ha clos aquesta edició, la filòloga Fina Masdéu, en nom de la Secció Excursionista del Centre de Lectura. Han llegit els textos les rapsodes Rosa Mateu i Elisabet Márquez del Taller de Lectura en Veu Alta del CdL.

S'hi han llegit textos referits a paisatges del Baix Camp de Josep Aladern (Reus), Ramon Muntanyola (ermita de St. Pere del Puig, la Selva del Camp), Josep Cornudella (La Mussara), Joan Perucho (Pratdip) i Lena Paüls (muntanyes d'Escornalbou). I de Montserrat: Jacint Verdaguer, Josep M. de Sagarra, Joan Llongueras, Dolors Monserdà i Víctor Balaguer.

 

El poema inèdit La pedra seca amagada d'Escornalbou ha estat la meva aportació a aquesta edició. 

 

Escolteu el pòdcast del poema  
al canal IVOOX i/o al canal SPOTIFY 
Rapsoda: Rosa Mateu 

Boscos d'Escornalbou,
pinedes sobre un paisatge humanitzat
amb pedres arrencades del llit de la mare terra.
La vida s'estenia dins de pans de llicorella.
Els ceps de garnatxa, de macabeu,
de xarel·lo i de picapoll
creixien sostinguts per parets ancestrals,
als pendents de la muntanya.
Vinyes assetjades per sequeres i mestralades,
vinyes arrasades per la fil·loxera.
Els pins han colonitzat l'erm de rabasses vençudes,
a les muntanyes abruptes d'Escornalbou.
¿Quina cendra ha amagat els replans
fixats amb marges de pedra seca
que expliquen l'afany d'un poble mil·lenari?

 

SÈRIES 'REUNIÓ' I 'CODI DE SILENCI'

Codi de silenci  i Reunió són dues sèries angleses estrenades el 2025 que tenen en comú una persona sorda com a protagonista. Dues històries molt interessants amb l'incentiu de la normalització de la comunicació amb la llengua de signes i la capacitat de llegir els llavis dels parlants.

 

Codi de silenci

Direcció: Catherine Moulton, 

Diarmuid Goggins i Chanya Button.

Regne Unit, 2025 

Thriller policíac, protagonitzat per l'actriu sorda Rose Ayling-Ellis. L'Alison Woods fa de cambrera i treballa per mantenir la seva mare i la casa. La policia li demana que llegeixi els llavis de les converses dels components d'una banda criminal. L'Alison s'enamora d'un dels sospitosos. Una trama tensa acosta cada cop més l'Alison al perill,  en un recorregut d'amosfera amenaçant. Filmin, 6 episodis. 9/10 

 

  

Reunió
Direcció: William Mager i Luke Snellin.

Regne Unit, 2025 

Creada pel guionista sord William Mager, protagonizada per l'actor sord Matthew Gurney i l'actriu sorda Rose Ayling-Ellis. El silenci pot ser una arma perillosa. La sèrie se submergeix en els turments d'un assassí que, acabat d'alliberar de la presó després de cometre un crim, lluita per la redempció... i la venjança. Filmin, 5 episodis. 8/10

  

'UN REFUGI AL SOL', A LA SALA VERSUS GLÒRIES

Un refugi al sol. Basat en Diari d’un soldat, de Pere Belart.
Direcció: Jumon Erra i Pol Sanuy. Sala Versus Glòries

La Sala Versus Glòries de Barcelona presenta Un refugi al sol, un musical de petit format, a partir del dietari Història d'un soldat 1937-1939, un relat testimonial de Pere Belart, un jove de la Lleva del Biberó de la Guerra civil, ambientada al Pallars Jussà. 

L'espectacle crea un pont d'enllaç entre la generació dels padrins que van patir la guerra i els joves que pateixen la societat precària actual, amenaçada novament pel feixisme. La tercera generació protagonista és representada per uns germans d'arrel pirinenca que tenen un projecte musical (a càrrec de l'actor i cantant Pol Sanuy i l'actriu i cantant Mireia Morera). S'han criat a ciutat i compten amb el suport de la padrina (encarnada en l'actriu Àssun Planas, la versemblança) que viu al seu refugi de Tremp. Aquesta font familiar és la dipositària del dietari de l'avi d'on treuen el material per al muntatge. És de qui els han arribat el coneixement de creences, de llegendes, de cançons populars. I, naturalment, la llengua dialectal del Pallars. Bravo! 

8/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorrra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

LA GUINEU I EL RAÏM

Guineu roja, rabosa, renard, volp, guinarda
Il·lustració: © Milo Winter

La guineu (Vulpes vulpes) ha fet una visita de reconeixement a les parres del nostre jardí de llicorella. No l'hem vista, però l'olor de carn feta malbé descobreix la presència d'aquest mamífer. Tot i que és un carnívor —golafre de pollastres i lladre de conills—, es deleix pel raïm, però ¿com ho sap que ja està madur? Possiblement l'avisa el gat que ronda pel jardí, amb qui té bona relació, segons diuen les faules. De fet, el raïm de les nostres parres encara no deu estar prou madur, perquè quan ho estigui, no hi haurà doble malla que aturi la guineu. 

Dibuix: © Àngel Domínguez
Contes clàssics d'animals (Ed. Joventut)

La guineu evoca astúcia a les faules d'Isop —segle VII aC—, recollides als contes medievals Roman de la Renard i a les Faules de Samaniego. En diverses  Faules de La Fontaine, que m'han arribat en la versió de Xavier Benguerel. Com la més coneguda El renard i els raïms:

Un cert Renard Normand, d'altres diuen Gascó,

quasi mig mort de gana,

veié dalt d'un parral uns Raïms ja en saó,

recoberts d'una pell color de grana.

Se n'hauria cruspit, el murri, tots els grans,

però no hi arribava.

«Són massa verds, va dir, i bons per a bergants.» 

Planyent-se, què hi guanyava? 

La guineu —Na Renard—  també es presenta com un personatge astut a l'apòleg politicosocial del Llibre de les bèsties de Ramon Llull (Gràcies, Lola Badia) on Fèlix durant el seu viatge troba uns frares que li expliquen que prop d'allí hi ha un gran aplec d'animals per escollir un rei.  El lleó guanya a les votacions i com que no inclou Na Renard a la seva cort, aquesta intenta ascendir al poder a través de l'engany i la por. Al final hi ha una batalla que guanya el lleopard, però el rei el mata i Na Renard passa a ser membre del consell. 

No ens refiem de les guineus! Posem doble capa de malla i no perdem de vista les parres (amb l'escombra a punt.)

AGRELLA (OXALIS CORNICULATA L.)

Agrella. Al jardí de llicorella. Fotos: © Paüls

NOMS: Agrella, Pa de cucut, Al·leluia, Lújula. Castellà: Acederilla, Acetosa, Aleluya, Pan de cuco, Farfala, Vinagrera. Gallego: Azedinha. Èuscara: Mingotsa. Portuguès: Erva-azeda-de-folha-pequena, Tres-coracoes. Francès : Oxalis cornicule, Oxalide corniculée. Anglès: Yellow sorrel, Creeping oxalis, Creeping wood-sorrel. Alemany: Gehörnter Sauerklee, Horn-Sauerklee. Italià: Acetosella dei campi. Carpingna, Ossalide gialla. Neerlandès: Gehoornde Klaverzuring. Grec: Μοσχόφυλλο. Ξυνοτρίφυλλο το κερατοφόρο. Font: Menuda natura, de Manuel Casanova.

 Per saber-ne més:  

Oxalis corniculata L.

EXPOSICIÓ 'CONNECTEM. 40 ANYS DE TV3 I CATALUNYA RÀDIO'

Exposició oberta fins al 25 d'agost

Maqueta de la sèrie documental 'Tor'

¿Què ha representat muntar i mantenir la qualitat d'una televisió i una ràdio en la llengua del país? Amb l'experiència com a expectadora d'aquests quaranta anys (en l'actualitat, només dels Telenotícies i Polònia a TV3 i dels informatius a Catalunya Ràdio), l'hora de recorregut per l'exposició Connectem. 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio,  al Disseny Hub Barcelona, no dona peu a gaire bons auguris. Veurem més farciment que gall en un recorregut poc atractiu, de vídeos situats en estructures que s'aguanten amb sacs de sorra [sic]. Relats fragmentats de la història de TV3 i Catalunya Ràdio en quatre espais: la informació a "Connectem l'actualitat", la ficció a "Connectem històries", l'entreteniment a "Connectem somriures" i el servei i la participació a "Connectem amb tu". Programes i protagonistes, amb absències sonades, com Joaquim M. Puyal. Migrada de representació pel que fa al present —s'hi exposa la maqueta que es va fer servir a la sèrie documental 'Tor'— i nul·la en l'imaginari comunitari de futur.

2024 ANY ESTELLÉS

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
M'aclame a tu

Enguany es commemora el centenari del naixement del poeta Vicent Andrés  Estellés (Burjassot, l'Horta Nord, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993). 

Es reeditaran obres exhaurides per a escoles i biblioteques públiques, i es farà un cicle de recitals dels seus poemes, entre d'altres activitats. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de València han declarat 2024 l'any Estellés. La Diputació portarà Estellés als pobles, 40 ajuntaments i tres universitats públiques en aquest programa divulgatiu de l'obra del poeta. 

Hem de creure, doncs, que l'obra del poeta de Burjassot es difondrà en múltiples activitats literàries presencials i en xarxa. 

La vida ens era una sorpresa,

una granota viva a la butxaca,

una cúpula enorme de cristall,

un silenci, un desig rabent, un estupor,

Goig del carrer

Vaig interessar-me per l'obra de Vicent Andrés Estellés a través dels poemes recitats per Ovidi Montllor i musicats per Toti Soler.  Després van anar arribant llibres a mesura que el poeta els publicava i finalment l'obra completa d'Edicions 3 i 4. Poeta de capçalera de qui em costaria triar un poema, però segurament el que més he llegit i he aprofundit és Coral romput. Escrit amb una combinació d'immediatesa planera i monumental de matisos que commou, el poeta hi aplega tot el que vol dir.  En aquest poema de 1.261 versos alexandrins blancs hi és tot el poeta que trobem desgranat en la resta de la seva obra. Escolteu-lo aquí:

Coral Romput, de Vicent Andrés Estellles
Veu: Ovidi Montllor. Música: Toti Soler

Aprofitant el centenari del naixement del poeta de Burjassot, el director i dramaturg Marc Chornet estrenarà a la Sala Atrium una versió teatral de Coral romput, a càrrec de l'actriu Marina Alegre i amb música de Gerard Marsal. Segons el director, la primera persona que parla i el registre oral donen peu a imaginar el poema com un monòleg dramàtic.

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,

Propietats de la pena

 

M. CARME JUNYENT, IN MEMORIAM

Trobarem a faltar la veu de la lingüista M. Carme Junyent (Masquefa, 1955 - 2023), un referent que deia les veritats sobre l'ús de la llengua. Ho feia amb un to mesurat, però sense concessions a la galeria, amb un llenguatge entenedor per al comú dels ciutadans. S'adreçava a uns parlants que no la volien sentir i, en canvi, els atorgava tota la responsabilitat de la supervivència de la llengua. Al marge de la política. No hi confiava gens en l'administració, fins al punt que en el seu article pòstum 'Morir-se en català', sobre el dret dels catalanoparlants a viure en la seva llengua fins al darrer instant, fa notar que la Generalitat permet per omissió que els CAP, les residències geriàtriques i els centres hospitalaris —que en depenen— no garanteixin aquest dret als usuaris.

Hi afegeixo, avui, un altre exemple del respecte nul de les institucions per la llengua. N'hi ha tants... A ebiblio Catalunya no hi ha cap llibre de Junyent per deixar en préstec. Només s'hi troben els articles Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou,  l'edició dels quals la lingüista va coordinar. Cap altra publicació del seu estimulant llegat científic, educatiu i cívic. N'acabo de fer la desiderata.

¿On ets, Institut d'Estudis Catalans? Les institucions del país, amb el funcionarietat i els polítics que s'hi aferren, no han estat a l'altura per voler entendre què ha descobert Junyent, tot i que ho ha explicat en tots els fòrums possibles amb paraules clares i justificades. No van estar tampoc a l'altura per entendre els estudis i les propostes del lingüista Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010), el referent precedent de Junyent, en el debat públic sobre l'ús de la llengua. I així estem... diluint-nos en els dies, marginats i desarrelats. Entenc cada vegada més 'Soc d'aquí, soc estranger', que ha deixat dit Josep Palau i Fabre. I m'hi resisteixo, amb tota l'energia disponible, encara.

La volatilització de la literatura,  article de M. Carme Junyent

Els Marges 73, Primavera 2004: 61-75

 

*

 

Articles de M. Carme Junyent a WilaWeb 

Del 22-7-2015 fins al 3-9-2023 

 

*

DICCIONARI ESSENCIAL DE LA LLENGUA CATALANA

L'Institut d'Estudis Catalans acaba de presentar el Diccionari Essencial de la Llengua Catalana (DEIEC) que es troba en línia i ja no tindrà edició en paper. Conté menys termes que el dicccionari normatiu (DIEC) al qual remet, però amb entrades ampliades i amb més informació dialectal. Conté la conjugació verbal sencera, sinònims, partició gràfica, partició fonètica, cerca per finals de paraula (ei, poetes,  publicistes i rimadors tots!) i molts altres recursos útils. Tant les paraules dels articles del DIEC com les del DEIEC són navegables. 

Ara, tal com el DEIEC remet al diccionari normatiu, cal que també el normatiu (com ja connecta amb l'Alcover-Moll, el TERMCAT, etc) remeti a aquest nou diccionari. 

PS

14-7-2023 DEIEC i DIEC connectats en els dues direccions.

'EL VICI DE CANTAR', DE JOAN MANUEL SERRAT

Palau de Sant Jordi. Barcelona

Concert final 23 desembre 2022 

La guitarra, la diglòssia i el «La, la, la» de l'enfadós. 

Crítica-crònica musical d'Andreu Sotorra

  

Pòdcast: [https://spoti.fi/3HUScwa]

PERÒ

Els catalanoparlants estem fent amb la rapidesa del llamp la substitució de 'però' per 'pero'.  No crec que el dialecte valencià influenciï tots els altres dialectes de la llengua. Els sociolingüistes en deuen saber el motiu.

Vegeu la fonètica de 'però' segons el Diccionari Alcover-Moll:

pəɾɔ́ (or., bal.)

peɾɔ́ (occ.)

pɾɔ́ (or., en el llenguatge rústic)

 péɾo (val.) 

póɾo (val., en el llenguatge rústic).

PARENOSTRE DEL TIÓ

Aquarel·la de © Teresa Llorach

Pel que sembla, el tió és l'únic ritual nadalenc propi de Catalunya (la filòloga Ció Munté apunta que és una tradició compartida amb l'Aragó: el tizón). Cada família manté un ritual tant pel que fa a l'arribada del tronc portador de presents com per a la dieta que cal proporcionar-li per tal que els evacuï com s'espera que ho faci.

La cantarella rimada més popular que es canta tot picant amb un bastó el tió és la següent, tot i que presenta una discriminació sexual (apel·la a la netedat de les dones!). El fet que inclogui l'adjectiu 'curioses' indica una procedència ancestral:

Parenostre del tió

bon Nadal que Déu nos do.
Ara venen festes,
festes glorioses,
dones curioses
renteu los plats,
renteu-los bé
que Nadal ja ve.
Torrons d'avellana,
torrons de pinyó:
Caga tió!

 

Una cantarella exigent i amenaçadora. Caldrà explicar-ne el significat de la paraula 'arengades' als petits d'avui:

Caga tió,
Caga torró d'ametlla i de pinyó.
No caguis arengades,
que són massa salades,
caga torrons que són més bons.
Caga tió,
i si no vols cagar,

et donaré un cop de bastó.
Caga tió!

I una cantarella més extensa, de caire surrealista. Caldrà aclarir 'porc en sal', gallina 'a la pastera', 'pollí', 'capons', 'vicari'. O potser, no cal, el ressò màgic de les paraules s'ho emporta tot, si el tió respon com tenim previst:

El dia de Nadal
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí dalt del pi.
Toca, toca, violí.
Ara venen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
els capons amb sabatons.
El vicari fa torrons;
la Marieta els ha tastat.
diu que són un poc salats:
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millor.
Torrons d'avellana,
torrons de pinyó.
Caga tió,
si no, et pegaré un cop de bastó.

Quan la nit de Nadal el tió cagui carbó de sucre, les monedes de xocolata i els cigarrets de neula i praliné s'hauran acabat, fins l'any que ve. Esperem-ho...

LA FILÒLOGA M. TERESA CABRÉ CASTELLVÍ, PRESIDENTA DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS

Maria Teresa Cabré Castellví

Al ple extraordinari de l'Institut d'Estudis Catalans del dia 3 de juny ha estat nomenada presidenta M. Teresa Cabré Castellví  nascuda a l’Argentera, Baix Camp, el 1947. Cabré, que en presideix des de fa set anys i mig la Secció Filològica, és la primera dona, en 114 anys d’història, que es posa al capdavant de l’IEC. 

Va rebre el 1996 la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic, i el 2007 el premi internacional de Terminologia Eugen Wüster. També és premi a la Qualitat en la Docència del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra del 2009 o Creu de Sant Jordi del 2015. L'any 2018 Cabré va ser investida doctora honoris causa per la Universitat de Ginebra en reconeixement a les contribucions en terminologia i lingüística. I el 2019 va ser nomenada membre internacional del Centre de Normalització i Política Lingüística de la Xina, distingida per l'experiència en lingüística aplicada, lexicogràfica i terminologia.

Durant el discurs d'acceptació del càrrec, Cabré ha destacat la singularitat de l’IEC : «És l’única institució acadèmica de creació catalana, té una tradició ininterrompuda d’activitat des del seu naixement, l’any 1907, abasta tots els territoris de parla catalana i és pluridisciplinària».
 
Cabré ha manifestat en una entrevista al Diari Ara que «amb l’Acadèmia Valenciana i la Universitat de les Illes Balears tenim la mirada posada en una sola normativa. Lluny de ser rígida, vol ser flexible, perquè els parlants de cada territori puguin veure reflectides les diferències de prestigi dels diversos usos. No es tracta de dialectalitzar una eina normativa, però sí de reconèixer aquestes diferències.» Fa palesa una obvietat: «Si permetem escissions en matèria normativa, la llengua hi surt perdent, es fragmenta». També ha expressat la seva voluntat de posar en marxa un nou diccionari normatiu pancatalà, «amb trets actius de cada dialecte, però que comparteixi els trets prestigiosos dels altres». 

Ha subratllat que la institució s’ocupa de la normativa de la llengua, de fer recerca i «d’emetre opinió sobre qüestions que afecten la societat». I ha avançat: «El fet que l’IEC aplegui bona part de l’expertesa del país i la nostra independència de criteri ens ha de portar a emetre opinions vinculants per als poders públics». Segurament és cert que aplega experts en molts àmbits,  però pateix de falta de comunicació. La ciutadania desconeix què es cou en aquesta institució. Ni tan sols en coneix l'existència. Només pot limitar-se a assumir-ne les decisions, com en el cas de la supressió de la majoria dels diacrítics, l'actualització dels quals no va ser gens ben entesa per falta d'informació. No és demanar gran cosa a un estament públic que en aquesta nova etapa hi hagi una difusió continuada —i justificada— de les resolucions. I que les comunicacions telefòniques siguin eficients, per l'experiència que en tinc —l'acabo d'actualitzar fa uns minuts— no responen mai a la primera. La sensació d'institució tancada persisteix fins i tot en aquest aspecte.

Els membres de la candidatura escollida començaran a exercir el càrrec l’1 de setembre de 2021. El mandat té una durada de quatre anys i només podrà ser reelegida consecutivament una vegada.

L'ONOMASTICON CATALONIAE, CONSULTA EN LÍNIA

Cliqueu la imatge per accedir a l'Onomasticon Cataloniae

L’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Pere Coromines han publicat a internet la versió digitalitzada de l’Onomasticon Cataloniae, obra magna del lingüista Joan Coromines. A partir d’ara, els vuit volums del diccionari toponímic són a l'abast de tothom,  al cercador de l’OnCat (acrònim amb què s’ha batejat aquesta versió en línia). Un recurs lingüístic de primer ordre, rigorós de contingut i amb deliciosos excursos que fan distreta la lectura.  

El projecte és dirigit pel romanista José Enrique Gargallo, professor de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

 

Joan Coromines. Onomasticon Cataloniae: 'Lleida', fragment

CAFÈ MOLT ECOLÒGIC I MOLT DESCAFEÏNAT

Cafès Cornellà: molt ecològic

S'ha acabat la moratòria de quatre anys d'adaptació a la nova normativa (Gramàtica de la Llengua Catalana, 2016 i Ortografia Catalana, 2017), en els àmbits públics i privats: mitjans de comunicació, ensenyament, administració pública, documents notarials i d'empresa...  

Un centenar de canvis gramaticals i ortogràfics i només els diacrítics (la resta han passat desapercebuts) han aixecat crostes als usuaris de la llengua escrita. No s'ha entès el motiu de la decisió de suprimir-ne la majoria, tot i que l'Institut d'Estudis Catalans, autoritat exclusiva en la  matèria, no cal que justifiqui un canvi de normativa. El model fabrià, en canvi, va proporcionar molta literatura descriptiva i normativa.

Cafè Novell mòlt descafeïnat
i Cafè Bon Preu molt descafeïnat

M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, apunta que «sobre els diacrítics, no hi havia norma. Les paraules que duien accent diacrític s'havien d'aprendre de memòria. S'hi ha posat cert ordre. Ara queden reduïts a formes monosil·làbiques i, en la majoria de casos, una forma és lèxica i l'altra gramatical.»

Ens veiem, doncs, en l'obligació de dir adeu a 135 diacrítics. Sí, adeu, sense accent (és un compost com rodamon i subsol que ara no en porten). Nét i net, neta i neta, dona i dóna, molt i mòlt o venen i vénen deixaran de ser parella i en tots els casos aniran sense accent.

La Neta, amb el davantal net com una patena.
Maria 'La Néta' (del gegant de la Ciutat)

Vegem uns exemples de dubtes sobre la pertinença i l'oportunitat de la decisió normativa:

* Jordi Badia, cap d’estil del diari digital VilaWeb,  sosté que la supressió de diacrítics és una mesura que va en contra de la precisió lingüística. 

* La Vanguardia (3-6-2018) no ha deixat d'accentuar *ós (mamífer) per evitar confusions (¿Heu trobat l'os?)

* La Regidora de Cultura de l'Ajuntament de Móra la Nova, manifesta en resposta a la meva consulta (8-1-2021): «encara que en la nova normativa de l'IEC l'accent diacrític de "mora" ha desaparegut, en la nostra població es continua mantenint la paraula "móra" amb accent, atès que és un topònim i no prenem com a referent aquest fruit de la morera. De més a més, això també hauria comportat canviar l'escut de la població, i no ho volem fer. Per tant, la manera correcta d'escriure el nom del nostre poble és Móra la Nova.»

Nani Nolla, després de la lectura de Que no t’expliquin contes, de Natza Farré, diu: «l’autora, l’entremaliada @natzafarre, va col·locar un accent diacrític il·legal al conte. I jo que sóc una dona que dóna un cop de bastó a un soc que és capaç de fer màgia demano poder adoptar-lo (els enyoro i no m’hi acabo d’acostumar). Accent diacrític il·legal on ets? Vaig a cercar-lo i de pas tornaré a passar una estona amb els personatges.» 

Hem d'admetre que alguns diacrítics ja no complien la funció diferenciadora, com per exemple *sóc, forma verbal que accentuàvem per inèrcia per diferenciar-la d'una paraula (soc = esclop) que qui-sap-lo que no s'usa. Però al mateix temps, si tenim en compte que no tots els usuaris de la llengua catalana en són nadius, la majoria de parelles de paraules, una de les quals portava accent diferenciador, es pot prestar ara a confusió ja sigui de pronunciació (oberta/tancada) o de sentit. 

Si els usuaris arriben a la conclusió que no s'adaptaran a la nova norma ortogràfica, vol dir que no s'ha explicat adequadament la conveniència del canvi. La falta de comunicació —pedagògica— a diversos nivells de l'IEC propicia el rebuig i la desobediència.

Llegiu en aquest mateix blog l'apunt
LA GRAMÀTICA FA MUDANÇA

BOTIGA 'LA INCORRECTA'

Una botiga de proximitat, en línia: La incorrecta.

Bosses, dessuadores, mascaretes... que tenen

en comú lemes impresos per a l'ús quotidià de la llengua.

«LEE, MIGUELÍN, LEE»

Editoria Ruiz Romero, Barcelona, 1957

Virtud y patria. Primer libro de letra manuscrita. A finals dels anys 50, ens feien llegir aquest llibre als infants després de la primera comunió, cap als 7 o 8 anys. Uns manuscrits difícils de llegir, tant, que alguns ni avui m'inviten a endinsar-m'hi.
El llibre porta el Nihil obstat (no hi ha obstacle) de la censura eclesiàstica. Al pròleg avisa que es tracta d'inculcar "el sano orgullo de pertenecer a una nación heroica y generosa".  També hi fa propaganda d'un llibre de lectura més elevada El mentor, on "el doble aspecto artístico y doctrinal, se esconde el mismo y noble impulso patriótico". És a dir, posaven en  pràctica el Decret de Nova Planta promulgat el 1716, pel Borbó Felip V,  on es donaven "instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Però, pel que es veu, el 1957 ja no calia que no es notés "el cuidado".
Aquesta va ser tota la meva literatura 'oficial' de la infància, tret dels fascinants TBO, que llegia i rellegia incansable. Per sort, el mestre Pasqual Guarque va compensar-me —amb escreix— la misèria cultural de la Dictadura, amb biblioteca escolar, teatre, titelles, cançons —no precisament cantant la 'gloriosa Cruzada Nacional'—, recitals poètics, revista escolar..., en català, encara que els llibres per ordre guvernamental haguéssin de ser en la llengua i continguts de l'imperi.

Cliqueu la imatge per per ampliar-lo

Cliqueu la imatge per per ampliar-la

TA, TE, TI... TORERO!

Nuevo Catón. Editorial Luis Vives, 1955

¿Com vaig aprendre a llegir la lletra te? Vegeu la prosa de 'toro-torero' al Nuevo Catón. Olé. Una descoberta interessant per saber què va intentar colar la Dictadura (amb èxit oposat, en el meu cas) als infants, netes i nets dels perdedors d'una guerra.


He desenterrat el Nuevo Catón a partir de la lectura de l'apunt Nihil Obstat, de la filòloga Ció Munté on parlava de la censura eclesiàstica d'El parvulito, el seu primer llibre de lectura escolar.  Veig que el meu va passar per les mans d'un molt il·lustríssim censor 'canónigo' d'Osca, a més d'un bisbe, també d'Osca, que va certificar l''imprímase', per ordre d'un altre bisbe, un 'Canciller-Secretario' que es veu que n'era un superior.

Però, si només fos el toro-torero, rai. Vegeu al mateix llibre, cap al final, és a dir, quan ja devíem tenir cinc anys d'edat, les lectures amb què topàvem. Nihil novum sub sole, però no puc evitar l'esgarrifança.

PEL·LÍCULA 'ENTRE LA RAÓ I LA BOGERIA'

Entre la raó i la bogeria [The Professor and the Madman]
Direcció: Farhad Safinia. Estats Units, 2019

A mitjan segle XIX, el filòleg escocès James Murray (protagonitzat per l'actor Mel Gibson) inicia la recopilació de paraules per a l'edició de l'Oxford English Dictionary.  Amb un equip reduït treballa a la Universitat d'Oxfort buscant l'etimologia i l'evolució del significat de cada paraula. La cúpula de catedràtics no confien que pugui sortir-se'n i li recomanen que, per accelerar l'edició, només faci sobreviure «les paraules sanes». Amb gran sorpresa, Murray rep la col·laboració que impulsa definitivament el projecte de les mans d'un intern del psiquiàtric de Broadmoor, William Chester Minor (interpretat per Sean Penn), un cirurgià militar.
Dues personalitats emparentades per la passió per la llengua (Murray confessa que domina el català, a més d'altres llengües romàniques) i meravellats per la llibertat amb què les paraules s'usen al marge de l'acadèmia. Una construcció narrativa molt atractiva per explicar la magnitud de l'empresa filològica —gairebé coincident de dates i similar a la titànica feina de mossèn Antoni Maria Alcover pel que fa al català— i per mostrar en paral·lel la vida de dos personatges de mons tan diferents.
Disponible a Filmin. La meva puntuació: 9/10

JOIES RARES: CREACIONS COL·LECTIVES EN LÍNIA

Acció final de 'Bombes de llavors'. 
Foto: © Núria Olesti

Vegeu aplegades en aquest apunt cinc creacions artisticoliteràries col·lectives que tenen com a singularitat que han estat pensades per ser publicades en línia i, alhora, interrelacionades amb diferents disciplines artístiques en ser presentades in presentia. 

Dins de cada crònica, hi trobareu els noms de les persones que han format part de cada projecte i qui ens ha acollit ja sigui en espais ciutadans o difonent les performances de presentació. Hi falta l'auditori, que ha estat nombrós, com es pot veure en els diferents àlbums de fotografies de cada crònica. 

* 2019. Bombes de llavors 

Vint proses poètiques basades en obres de Carme Andrade, Teresa Llorach, Josep Lomas, Sara Mauri, Marc Pérez Oliván/Nené, Cesca Toledano, Fina Veciana i Rosa Virgili. Pròleg de Mònica de Dalmau Mommertz. Paraules dites per les rapsodes Antònia Farré i Alba Closa, moviments coreogràfics de Carme Andrade, Laia Espallargas, Teresa Llorach,  Sara Mauri, Martina Rius Mauri i Fina Veciana. Música: Cristina Duran. Guió de la performance: Carme Andrade. Direcció artística: Fina Veciana.   Vegeu la Crònica de la performance de Bombes de llavors.

* 2018. Estimo la dona que soc: #mestimo.

Trenta-sis proses poètiques inspirades en pintures de Fina Veciana. Pròleg de Carme Andrade.  Paraules dites per la rapsoda Antònia Farré, moviments coreogràfics de les ballarines professsionals Meritxell Blay i Laia Domingo, la poeta i performer Mònica de Dalmau Mommertz i la música Cristina Duran.  Vegeu la crònica  Síntesi poètica de #mestimo, un regal excepcional.

* 2017. El vestit negre.

Amb Gisela Alcón, Xavier Aluja, Carme Andrade, Sílvia Armangué, Fabián Azul, Gemma Barberan, Josep Manuel Barraso, Meritxell Blay, Carme Boladeres, Antonieta Codina, Aleix Cort, Mònica de Dalmau Mommertz, Màrius Domingo de Pedro, Raquel Estrada, Antònia Farré, Maijo Ginovart, Conxita Jiménez, Teresa Llorach, Eduard López, Pilar López, Pep Macaya, Nuri Mariné, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Marc Pérez Oliván/Nené, Lena Paüls, Rosa Puig, Carme Puyol, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Cesca Toledano, Victòria Rodrigo, Carme Rosanas, Joan Tharrats, Maite Torres i Rosa Virgili. Pròleg de Biel Ferrer. Coberta de Rosa Virgili. Vegeu la crònica El vestit negre, àlbum polifònic.

* 2017. La musa de la frescor.

Textos basats en la pintura 'La musa de la frescor', de Marc A. Pérez Oliván. Carme Andrade, M. Pilar Cabrerizo, Farners Casas Fontcuberta, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Duch, Conxita Jiménez, Eduard López, Pep Macaya, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Lena Paüls, Victòria Rodrigo, Anabel Sáiz Ripoll. Vegeu: Crònica del making of

* 2016. Remeno paraules.

Amb Xavier Aluja, Marta Anguera, Fabián Azul, Antonieta Codina, Màrius Domingo de Pedro, Núria Feijoó, Josep Masanés, Marc Pérez Oliván, Rosa Puig, Iolanda Salvadó, Cori Torroja i Fina Veciana. Coberta de Joan Tharrats. Pròleg d'Eduard López. Vegeu-ne informació i booktrailer.