Tragicomèdia danesa que desenvolupa amb ironia i humor una història de rivalitats, aspiracions, traïcions, manipulació, amistat i ànsies venjatives en el si de l'Orquestra Simfònica de Copenhaguen. Protagonitzada per Rasmus Bruun, en el paper de Jeppe, director adjunt de l'orquestra i Frederik Cilius Jørgense, en el paper de Bo, un músic excel·lent, però que té molt mal caràcter. L'actor és clarinetista de formació, tot i que els fragments dels concert són interpretats per Johnny Tessier, primer clarinet, i per l'Orquestra Simfònica Nacional
Danesa. 10/10
La noia esquerrana. Direcció: Shih-Ching Tsou Taiwan, 2025
Retrat familiar d'una dona jove i les seves dues filles quan tornen a la ciutat de Taipei, després de viure uns anys en una zona rural. Intenten començar una nova vida, instal·lades en un apartament minúscul i vivint del que venguin a la parada d'un mercat nocturn molt concorregut. Les tres han d’adaptar-se a una realitat marcada per les dificultats econòmiques i les tensions familiars. La ciutat apareix plena de llums, soroll i moviment i es converteix en un personatge més de la història. L'energia vital de la ciutat contrasta amb la situació emocional dels personatges. Els secrets familiars surten a la llum després que l'avi, infuït per la superstició, pressioni I-Jing, la neta petita, que és esquerrana, perquè no utilitzi mai la seva
"mà del diable". Sobresurten les interpretacions realistes, especialment la de la protagonista—la nena Nina Ye—, la mà esquerra de la qual es converteix en lladre. La seva mirada innocent és clau perquè la pel·lícula mantingui un equilibri entre els moments més dolços i els més complicats.
La pel·lícula es va estrenar a la Setmana de la Crítica del Festival Internacional de Cinema de Cannes.
El llibre recull una imatge de cadascun dels elements del seguici
festiu de les dues Festes Majors de Reus, sota la particular mirada del fotògraf Arnau Fernández Alegre (Reus, 1999) qui, a través del detall, ens obre
la imaginació. Cada imatge s’acompanya de la
paraula, gràcies a la inspiració i la creativitat de les escriptores
del col·lectiu literari Reusenques de Lletres. La fotografia ha capturat
l’instant. La paraula hi afegeix suggestió.
Cambra de la Propietat Urbana de Reus Plaça Catalunya, 5
El pastís del president [Mamlaket Al-Qasabaka] Direcció: Hasan Hadi. Iraq, 2025
Iraq, anys 90. Realitat asfixiant imposada a la població per la dictadura de Saddam Hussein. Lamia, una nena de nou anys, ha de fer un pastís obligatori (altrament, presó o mort) per celebrar l'aniversari del president. Reunir els ingredients per fer un coc: farina, ous, sucre i llet es converteix en una història de supervivència. El que s'hi explica emociona per la profunditat i la simplicitat expositiva. El paisatge urbà bigarrat de Bagdad i l'entorn rural estan magníficament fotografiats en aquesta emotiva faula de la petita heroïna en un entorn de por i repressió.
La pel·lícula va ser candidata a Millor Pel·lícula Internacional per Iraq. Guanyadora de la Càmera d'Or a la millor òpera prima i el Premi del Públic a la Quinzena dels Cineastes al Festival de Cannes 2025, entre d'altres distincions. Filmin. 9/10
Intèrprets: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa i Lara Segur (actriu pressumptament absent que interpreta Rubèn Ametllé, en funcions de regidor de l'espectacle). Els dos protagonistes havien estat parella, ell especialista en física quàntica, ella professsora de Lingüística a la universitat. Tenen una filla en comú, desapareguda des de fa deu anys. Hi ha un
parell de pissarres antigues, hi ha un escenari
de caixa negra que permet unes enginyoses projeccions de grafit de guix
blanc que processen cadascuna de les accions, que van des del principi de la
incertesa al principi de l'observació.
Comèdia metateatral amb tots els ets i uts: Riem de les confusions, del fregolisme vist i no vist, de les indecisions d'un personatge que esdevé protagonista inesperat, dels jocs lingüístics, de la caiguda esmicolada de la quarta paret. I per contrast, la teoria de la física quàntica i el mite del gat d’Schrödinger. Escenes d'alt voltatge teatral, brillants. En volem més: ultimàtum! 9/10
La promesa. Autoria: Yago Alonso i Sílvia Navarro.
Intèrprets: Eduard Buch, Eduardo Lloveras,
Mercè Martínez, Marc Rodríguez i Carol Rovira.
Direcció: Pau Roca. Teatre Borràs, Barcelona.
Els cinc protagonistes d'aquesta comèdia ratllen els quaranta. Mantenen l'amistat des que d'adolescents anaven al cau d'escoltes. Es troben en una festa temàtica de la generació dels anys 90 que els canviarà la vida. Hits de l'època, alcohol, disfresses hilarants que recorden aquella dècada. Enmig d'aquest parament, la Paula, l’amfitriona de la casa, ha decidit enverinar-los a tots. Per quin motiu? A partir que els ho fa saber, la comèdia fa un gir de guió. L'egoisme sura desbocat per damunt dels principis de solidaritat, de la pedagogia de l'acció, de la unió fa la força, dels ideals de l'escoltisme. Ningú no recorda cap promesa. Campi qui pugui per salvar la vida. 7/10
Inventari de fugues. Idea i creació: Amaya Galeote, Shaday Larios, Judith Pujol i María Velasco. Dramatúrgia: Judith Pujol i María Velasco. Intèrprets: Xavi Álvarez, Ricard Boyle, Dasha Lavrennikov Laia Marull, Lara Salvador Peydro, La Coral Sant Jordi. Direcció: Judith Pujol.
Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona.
Disciplines diferents, acumulació de sentits per reflectir exilis obligats, reculades col·lectives, renúncies personals, contradiccions. Teatre d'objectes que perduren, que acompanyen les fugides (les claus
per tornar a casa, unes bosses sempre fetes per si cal fugir, un peluix
d'infància...), fins a una vintena de petites peces amb les expectatives
frustrades. L'espectacle parteix d'un treball de creació col·lectiva que va començar fa dos anys, en part en una residència al Convent de les
Arts, a Alcover (Alt Camp).
Inventari de fugues parla, entre d'altres,
de l'esclau de Virgínia del segle XIX, Henry Box Brown, que va lluitar
per la seva llibertat i es va autoenviar per correu en una caixa; o de
la poeta nord-americana Elisa Cowen del segle XX, de qui, després de la
seva mort, uns amics de la família van cremar la majoria dels seus
quaderns per les idees que hi escrivia; o de l'activista hongaresa jueva de pseudònim Lisa Fittko, que va ajudar refugiats a fugir del setge
dels nazis, entre els quals el filòsof Walter Benjamin, i que va acabar
ella també fugint exiliada, primer a Cuba i després als Estats Units.
Com un cor grec, setze cantaires de la Coral Sant Jordi, fan una aportació musical efímera a l'espectacle. Poc aprofitada. 7/10
The Lady. Director: Lee Haven Jones Regne Unit, 2026
La modista reial Jane Andrews va pujar fins als cercles de palau abans que una condemna per assassinat de la seva parella acabés amb el seu conte de fades.El judici d'alt perfil va atreure l'interès morbós dels mitjans de tot el món.
La sèrie comença amb un crim violent que sacseja l'opinió pública britànica.A partir d'aquell moment, la història retrocedeix en el temps per reconstruir el camí de Jane Andrews (a càrrec de l'actriu Mia McKenna-Bruce) una jove brillant d'origen humil que somia escapar de la seva vida a la petita ciutat costanera de Grimsby. Aconsegueix una feina com a ajudant de vestuari de Sarah Ferguson, duquessa de York, i creu haver trobat la porta d'entrada al món amb què sempre havia fantasiejat. Però dins dels murs del palau descobreix una realitat molt diferent: el pes de les diferències de classe i el ridícul social. Arriba fins a ser assessora i assistent personal de la duquessa. S'obsessiona per mantenir-se en aquell món i la necessitat de ser-hi acceptada la desequilibren emocionalment.
Des del 1814 se celebra al poble de Sant'Oreste i Pitigliano la festa de la Mare
de Déu del Maig (últim diumenge del mes), que culmina amb la processó amb torxes del
Mont Soratte. Els dies previs a la processó, es col·loquen centenars de
feixos de canyes al llarg d'una zona de la muntanya, i al vespre, quan
la processó arriba a la Piazza Mola a Vento, s'encenen totes les canyes
simultàniament.
El fotògraf d'art, poeta i activista cultural Joan Ramell (Almenar, Segrià, 1957) és l'autor de l'opuscle Sant'Oreste i Pitigliano. La Madonna di Maggio, on transmet amb imatges i paraules la vibració de la descoberta del viatger. La mirada artística sobre els paisatges urbans esculpits pel temps enllaça amb la dimensió plàstica del documental sobre la festa del 'màgic somni', del 'miracle' de l'addenda. L'autor invita aconstruir laberints narratius a qui s'endinsa en cada imatge vinculada a una prosa poètica on descriu creences i costums enllaçats amb
emocions pròpies. Un treball excepcional (que voldríem gaudir, també, en suport digital.)
L'exposició “KURIOS - Gabinet de Curiositats: Més enllà de l'escenari” mostra una selecció de figures i personatge icònics de l'espectacle
KURIOS de Cirque du Soleil.
Cada peça permet apreciar de prop el treball artesanal, el disseny del
vestuari i el procés creatiu.
Entre els elements més destacats hi ha una instal·lació inspirada en
els primers globus aerostàtics del segle XIX. Aquesta peça evoca una
època on volar simbolitzava progrés, curiositat i fantasia.
L'espectacle KURIOS es podrà veure a l'emblemàtica Gran Carpa, al Districte Cultural de l'Hospitalet. A partir del 3 de setembre.
Contra Antígona. Idea d'Andrea Jiménez. Dramatúrgia: Andrea Jiménez i Victoria Szpunberg. Direcció: Andrea Jiménez. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
El drama d'Antígona es desenvolupa sobre les runes que representen Tebes, però que podria ser qualsevol espai urbà arrasat per la barbàrie
contemporània. Corifeu, en funció de mestra de cerimònies (a càrrec de l'actriu Oga Onrubia, excel·lent) recluta catorze espectadors voluntaris en cada sessió per interpretar el cor grec. Rebran instruccions de moviments i d'actituds pels auriculars. Amb subtils tocs d'humor és qui s'encarrega de donar entrada a les accions del clàssic de Sòfocles, en la traducció de Jeroni Rubió Rodon.
En les intervencions de la companyia es constata un treball escènic de primera fila amb moments vibrants de claredat de dicció que captiva com els de l'actriu protagonista, Júlia Truyol, potent en el paper d'Antígona que sap a què s'exposa si enterra el germà, desobeint el rei; o el de l'actor Xavi Sáez, desconcertat rei Creont davant la rebel·lia del seu fill Hemon, interpretat per l'actor Marc Soler; o les de l'actriu Clara de Ramon en el paper d'Ismene, a qui li fan fer aviat un mutis metateatral; les del guarda, interpretat per l'actor Jan D. Casablancas; i la fugaç intervenció coreogràfica i sense paraules de l'actriu Arantza López Medina, en el paper d'Eurídice; i en clau de sorpresa, les de les nenes Bruna Luz o Nora Pàmies Ricart —depèn de la funció—, que mantenen el llistó altíssim de nitidesa expositiva en el paper de la jove guia del defenestrat endeví Tirèsies. 9/10
El gran Gatsby. Espectacle de dansa, teatre i música basat en la novel·la de Francis Scott Fitzgerald. Creació coreogràfica: Enrique Gasa Valga. Llibret d'Enrique Gasa Valga i Birgit Edelbauer-Heiss. Composicions originals de Roberto Tubaro. Cia. Gasa Valga Dance Company. Direcció musical: Roberto Tubaro. Direcció: Enrique Gasa Valga.
Teatre Victòria, Barcelona
La companyia d'Enrique Gasa ara fa una breu estada a Catalunya, al Teatre
Victòria. La gira
actual amb «El gran Gatsby», des d'Àustria, on es va estrenar, ha passat
per escenaris de Múnic i Montecarlo i té previst viatjar a Bangkok amb
un repartiment que posa en escena 13 ballarins, 2 cantants i 6 músics.
El gran Gatsby és una relectura en clau coreogràfica de la novel·la de Francis Scott Fitzgerald, publicada enguany fa cent anys. Es basa en un personatge de ficció mitificat per ser un espia dels alemanys a la Primera Guerra Mundial, i per portar una vida sumptuosa de festa amb amics en una mansió de Long Island. Gatsby viu turmentat somiant amb una noia que havia estimat i que va haver de deixar. De rerefons, la societat dels anys vint als Estats Units, dedicada al culte a les aparences i l'opulència abans del Crac del 29.
Més de vint peces de ball executades amb una gran precisió i virtuosisme tècnic i amb una banda sonora en directe de peces històriques de Nina Simone, de Duke Ellington, de Nat King Cole, de Bing Crosby, de Benny Goodmann, d'Ella Fitzgerald, de Richard Rogers o fins i tot de Freddy Mercury i de Jacques Brel. Ritmes de jazz, de swing i també amb algunes insercions de composicions originals del director musical de l'espectacle, Roberto Tubaro.
La cantant Greta Marcolongo i el ballarí i cantant australià Locke Venturato han estat merescudament aplaudits dempeus.
Rellegeixo la novel·la de Francis Scott Fitzgerald. El que s'hi explica es repeteix ara mateix.
Primera adaptació en format de sèrie per a TV de la novel·la homònima del premi Nobel de literatura William Golding, publicada el 1954, que compta amb dues adaptacions cinematogràfiques prèvies.(Peter Brook, 1963 i Harry Hook, 1990)
Explica la història d'un grup d'escolars anglesos d'entre 5 i 12 anys, que queden perduts i aïllats en una illa tropical sense adults, després de patir un accident d'avió.Per sobreviure, s'organitzen intentant reproduir la civilització que coneixen. Des del primer moment es té la impressió que tot està a punt de descontrolar-se. Enmig del caos piscològic, destaca de seguida el líder carismàtic que té el suport de l'intel·lectual del grup, fins que s'hi enfronta un competidor negatiu.
Guió exquisit i visualment espectacular, filmada a l'arxipèlag de Langkawi, a Malàisia. Rodada sempre de dia —per qüestions legals de treball amb
infants— amb càmera d'infrarojos que converteix el fullatge verd en
vermell, cosa que simula la caiguda del sol i reforça la màgia i l'espai intrigant.
Compta amb un repartiment de 30 nens, la majoria debutants, que van ser triats a través d'un càsting al qual es van presentar 7.000 criatures. Tot i tractar-se d'una sèrie coral, hi ha quatre
personatges que porten el pes de la trama, un encert de càsting: el "Porquet" (fantàstic David McKenna, que es veurà a la nova Nàrnia), la veu de la raó;
el Ralph (Winston Sawyers), el líder que intenta que els de la seva edat i els petits estiguin bé; el Jack (Lox Pratt, que es veurà a la nova sèrie Harry Potter), que representa
l'ús de la força, roba el foc i organitza una festa salvatge que culmina amb tragèdia; i el Simon (Ike Talbut, la sobrietat), que representa l'espiritualitat i té visió del Senyor de les Mosques, el cap d'un senglar que han caçat.
Comentari a propòsit el poema visual Metratge excedent:
Comença la sessió i els quatre gats que ens acompanyen comencen a trepitjar les crispetes que, indolents, deixen caure provocant que el concert de blat de moro torrat i ensucrat es superposi a la banda sonora. El terra s’omple de midó calent que es continua expandint, sense aturador, i nosaltres decidim marxar. Abans, però, sobre una safata de paper amb vora ornamental també aboquem al terra les il·lusions amb què veníem a veure aquesta pel·lícula: retalls de vida viscuda, una acumulació de vivències i somnis que agafen formes vegetals i l’últim poema cargolat, a punt per ser llegit, mentre el vent ha quedat atrapat en les fibres trenades del nostre desencís. JOAN RAMELL
Sèrie francesa que explica com la protagonista (a càrrec de Valérie Bonneton), una farmacèutica corrent, feliçment casada, mare de dues criatures petites, es converteix en assassina d'homes violents. Funda una associació —Femmes Debout— de suport a
dones que pateixen maltractament. Traumatitzada pel feminicidi d'una de les dones que protegia i indignada per la innacció de la policia i la
justícia, decideix arribar fins a les darreres conseqüències. El
sistema no funciona, però la sèrie planteja un conflicte moral que ens
fa preguntar com reaccionem davant d'una injustícia. Una pregunta
delicada que incomoda.
El
mite originari de la Nouvelle Vague a través dels ulls de Richard
Linklater. Un diari de rodatge de l'òpera prima de Jean-Luc Godard per
celebrar l'alegria contagiosa de fer cinema. Sense anàlisi ni
reivindicació. Linklater descriu la preparació i el rodatge, el 1959, del primer
llargmetratge de Jean-Luc Godard, Al final de l'escapada,
protagonitzat per Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo, ideat per François
Truffaut. Una reunió històrica de talents irrepetibles.Un homenatge als
creadors de moments fonamentals de la història del cinema. En present,
una reconstrucció gens nostàlgica, una celebració, un homenatge delicat.
Imma Colomer i Pere Arquillué brillen en la interpretació clownesca de mare i fill, reiets de casa, a Dinamarca de Lluïsa Cunillé. Diàlegs, silencis i gestos surrealistes que tenen lloc entre cortinatges de vellut d'una mena de saló reial on regna la incomunicació. Que la intenció de venjança remeti al Hamlet shakespearià, amb el pare mort i el fantasma de l'oncle ara ja vell que va ocupar el seu lloc és un embolcall, com la mateixa cortina que fan servir de vestuari noble. Text, intèrprets i direcció singulars, lúdics. Bravo! 10/10
Exposició retrospectiva d'homenatge a la
dissenyadora d'estampació tèxtil i ceramista Mako Artigas (pseudònim de Masako Ishikawa, Tòquio, 1937). Aplega una selecció representativa de la seva obra:
dibuixos, dissenys tèxtils i peces de ceràmica i porcellana creades al
llarg de més de cinc dècades. La mostra ha estat impulsada per Casa Àsia, la Fundació J.
Llorens Artigas i Palau Robert.
Mako està estretament lligada a la família Artigas per matrimoni i
professió. Casada amb el ceramista i escultor català Joan Gardy Artigas
(fill del reconegut ceramista Josep Llorens Artigas) amb qui té dos
fills.
Mako va ser una figura clau en el disseny d'alta costura a París als anys seixanta i vuitanta. Va crear motius per a les firmes Paco Rabanne, Nina Ricci, Kenzo, Dior i André Courrèges entre d'altres. Després de dues dècades d'èxit a París, es va traslladar a Catalunya als anys vuitanta i es va instal·lar a la històrica masia i tallers de Gallifa (Vallès Occidental) arran de la mort del seu sogre. A Gallifa va deixar progressivament el disseny tèxtil per endinsar-se en el món de la ceràmica. A més, va integrar-se de ple en l'ambient d'avantguarda freqüentat pels Artigas.
Actualment es dedica activament a la creació de peces de ceràmica i porcellana realitzades a la Fundació Llorens Artigas de Gallifa, on resideix.
Comentari a propòsit del poema visual Títols de crèdit:
Sobre la barca negra i metàl·lica, talment un mirall, la bola navega per un mar de xarpellera de jute on les branques entrellaçades són onades que marquen el ritme de la travessada. Nosaltres, fora de l’estany, tornem a jugar i tornem a llençar la bola mirant de tocar o de caure el més a prop possible del nostre propi reflex, no de la petita bola de fusta. La petanca és un joc de pes, precisió i gravetat, i el més difícil és llençar la bola d’acer sobre un mirall sense esquerdar-lo. JOAN RAMELL
Companyia Com Un Llum. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà
En la intimitat de la sala d'El Maldà,Inútil (un cactus i altres desastres) assistim a un muntatge teatral i música —un concert teatralitzat— que desenvolupa el relat terapèutic d'una depressió. L'obra parteix de l'experiència vital de l'actriu, cantant i compositora Claudia Nogués, de nom artístic Clodine. Compta amb un trio format per la pròpia Clodine (veu solista i guitarra), Aina Padrós (guitarra) i Pau Oliver (teclats). Tres intèrprets que es posen a la pell de diferents personatges: el psicòleg senyor Ahà, el pare de la Cris, la mare, l'àvia, els oncles, el professor de música, el primer amor i desamor... Un treball ben disssenyat, genuí, excel·lent factura musical i interpretativa. Es mereix l'èxit. No hi té cabuda la síndrome de l'impostor.
Clodine acaba de publicar un disc, que és a les plataformes, amb algunes de les peces que formen part de l'obra.
Comentari a propòsit del poema visual Final obert:
Els records embolicats al carret de fil amb els ulls oferint-se a la contemplació de la tendresa imperfecta de les coses fetes lentament. La bobina de fusta girant al voltant de la memòria que una roba florejada encara conserva. L’eco d’unes puntades reverberant per les parets de l’oblit. JOAN RAMELL
Adaptació escènica en format docuficció de la novel·la La meitat de l'ànima, amb la qual l'escriptora Carme Riera (Palma, 1948) va obtenir el 2003 el Premi Sant Jordi.
L'acció d'aquest treball de memòria històrica se centra en la investigació que du a terme la filla de Cecília Balaguer, que va desaparèixer a Portbou els primers dies de l'any 1960 en estranyes circumstàncies. A través de la documentació que facilita un lector desconegut a la filla, mentre està en una parada signant llibres el dia de sant Jordi de 2001. S'hi descriuen una
sèrie de testimonis que van tenir relació o que van conèixer Cecília
Balaguer. Es llegeixen un plec de cartes d'amor que fan dubtar de la identitat del pare biològic de la narradora.
En un monòleg gairebé ininterromput d'una hora i mitja, la filla escriptora (a càrrec de l'actriu Mercè Arànega, versemblant i imponent de matisos) acompanyada de la documentalista o arxivera (l'actriu Antònia Jaume, delicada, eficient) va relatant els fets en format de thriller, il·lustrant-los amb fotografies que fan referència a la protagonista absent —la meitat de l'ànima— des de la postguerra fins a l'actualitat. 9/10
Nova adaptació
de la novel·la homònima d'Albert Camus. Argel,
1938. Meursault (Benjamin Voixin innoblidable), un modest empleat d'uns
trenta anys, assisteix al funeral de la seva mare sense vessar una
llàgrima. L'endemà inicia una relació amb Marie, una
companya de treball, i torna a la seva rutina amb aparent normalitat.
Però la seva vida es veu alterada pel seu veí, Raymond Sintès (Pierre
Lottin, guanyador de l'Oscar per aquesta interpretació), que l'involucra en assumptes personals obscurs. Sota un sol
sufocant, en una platja deserta, una trobada fortuïta desencadena un
tràgic succés. Ritme narratiu, estètica, interpretacions: 10/10
El fill, de Jon Fosse. Traducció del nynorsk: Laura Segarra
Intèrprets: Guillem Balart, Jordi Figueras,
Sebastiàn Mogordoy i Mercè Pons.
Direcció: Ferran Utzet. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona
«A fora tot és fosc. El glaç ha fet caramells a la borda del fiord on el pare i la mare d'aquesta peça breu de l'escriptor noruec Jon Fosse (Haugesund, Noruega, 1959) han quedat gairebé isolats després que els joves de la colònia hagin marxat tots perquè al fiord no hi ha res a fer i els vells s'hagin anant morint.
A fora, la fredor i la solitud són extremes. I a dins, també. Només els queda un veí. Una mena de pòtol que veuen només de tant en tant, malalt, embriac, desendreçat i bocamoll. I a una hora determinada, allà baix, passa el bus i s'atura. Alguna vegada en baixa algú. Una ombra. Una esperança que és com un raig de llum en la foscor que potser un dia o altre els tornarà el fill que va marxar fa temps...» ASA
