L'actriu Helena Bonham-Carter interpreta una popularíssima actriu en aquesta minisèrie glamurosa i reflexiva. El personatge protagonista és Noela Gordon (1919-1985), una icona de la gran pantalla britànica. Va ser acomiadada injustament el 1981 de la telenovel·la que protagonitzava des de feia dues dècades a l’ATV i va causar un daltabaix mediàtic al país. Aplegava milions d'espectadors a la pantalla i va ser obligada a abandonar la seva carrera sense justificació. El comiat de la Nolly va tenir lloc en un moment de canvi de paradigma televisiu, marcat, com explica un dels personatges, pel tret que rep J.R. a Dallas, que va mantenir en suspens milions d’espectadors arreu del món. Es consolidava un nou model de ficció televisiva. Nolly va ser en part víctima d’aquesta transformació. Helena Bonham-Carter llueix un gran ventall de registres interpretatius, des del més emotiu fins al més insolent. Filmin. 9/10
Essex County. Canadà, 2023 Direcció: Andrew Cividino i Jeff Lemire
Sèrie canadenca que adapta la famosa novel·la gràfica de Jeff Lemire. La història es basa en un estudi íntim d'una excèntrica comunitat agrícola del comtat d'Essex (Woodslee, prop de Windsor, Ontario). És una tendra meditació sobre la família, la memòria, el dolor, els secrets i la reconciliació. El relat segueix les vides entrellaçades de dues famílies rurals. Filmin. 5 capítols de 45 minuts. 8/10
Estrena de l'obra Els Buonaparte, del dramaturg i actor Ramon Madaula. La variant del cognom ve del fet que la nissaga procedia de Còrsega. A l'obra s'hi especula la trobada el 1808 de Napoleó (interpretat per Pau Roca) amb el seu germà Josep (interpretat per David Bagés) convertit en rei (conegut com a Pepe Botella), en una masia pairal de Vitòria, després de la revolta del 2 de Maig i la derrota de la batalla de Bailèn. Napoleó fuig de la cort de Madrid amb la por de ser abatut. El fil argumental se centra en les interioritats, les enveges i la relació malmesa dels dos germans Buonaparte. El tercer personatge, sempre a escena és Rustam Raza (interpretat per Oriol Guinart), un mameluc servidor fidel de Napoleó, d'origen armeni, que va ser venut com a esclau de jove al Caire d'on Napoleó el va obtenir com un regal del xeic de la ciutat. Bravo! 9/10
Escape Room 2. Autors: Joel Joan i Hèctor Claramunt Direcció: Hèctor Claramunt. Teatre Condal, Barcelona
Ja sabem què anem a veure. Els protagonistes de l'Escape Room de fa cinc anys es veu que es van salvar, malgrat la salvatjada que deixava el públic aterrit. Ara hi entren d'una manera diferent. L'escenografia ara vista, ara no vista és una gran maquinària on es mouen amunt i avall els cinc intèrprets. Frases en picat que van definint la por psicològica dels personatges, mantenen l'espectador amb el somriure instal·lat permanentment, un somriure d'aquells de no tenir-les totes. Una comicitat que toca sense concessions l'actualitat social i política catalana recent. No sortim del teatre aterrits, aquesta vegada. I això que ens amenacen amb tercer lliurament. 8/10
Enguany hem obert finestres als vint-i-quatre colors que ens ha regalat
cada dia Cori Bach. Ha compartit moments i il·lusions. Ha
enfocat la mirada positiva sobre el món i les persones de tal manera que
fa que els que tenim el privilegi de gaudir de la seva amistat creguem en les nostres possibilitats. Gràcies, mestra.
Avui hem acomiadat la Teresa Àngels de ca la Perpètua de Duesaigües. L'Àngela. I ja ens entenem, ningú més al poble en porta el nom. M'ha donat tant aquesta amiga de tants anys que no sé per on començar. Ara mateix tinc fet el farcit dels canelons de sant Esteve, segons la seva recepta. No és l'únic requisit que faig amb les seves indicacions. D'altres, ja no les aprendré, com l'enyorat codonyat melós que ens va regalar durant trenta anys. No aprendré tampoc a fer sabó com ella el feia, tot i que a casa seva va ser de les primeres on va entrar la rentadora i el rentaplats.
Vaig gaudir de l'amistat i finesa acollidora de l'Àngela. Nascuda a Benissanet (la Ribera d'Ebre), el 1943, va arribar a Duesaigües d'adolescent amb la seva família, com a plegadora d'avellanes. I es va quedar al poble definitivament, quan tenia 19 anys, casada amb el Jordi, l'amor de per vida. Junts van formar una gran família. Una família que es va veure escapçada per la mort del fill més estimat, el fill que els necessitava més que cap dels altres quatre.
Als magatzems de casa seva s'hi guarden objectes quotidians d'una casa de pagès, amb les marques del temps i de l'ús, que permeten reconstruir el coneixement de les formes de vida que l'Àngela i el Jordi van conèixer de primera mà, fins ben entrats els anys setanta del segle passat. Cada objecte invita a passejar per la memòria i la textura dels records.
Gràcies, Àngela, conservarem per sempre tot allò immaterial que ens has llegat. Gràcies, per ser-hi sempre i acompanyar-nos amb la discreció dels grans. Gràcies, per tot el que hem après de tu.
La comitiva d'uns reis disfressats ha estat interceptada a la frontera. Del cant II
El poema S'ha desmaquillat l'àngel és una nadala en set cants que transcorre en un pessebre en guerra. El presento en format digital i enregistrat en pòdcast. El vaig iniciar pels volts de Nadal de fa vint anys i l'he anat definint apilant impressions i emocions pel desconcert i la falta d'entesa entre els guies cecs, les decisions dels quals tenen el poble ras com a víctima.
El poema es pot escoltar en la veu d'Andreu Sotorra amb el fons musical de la nadala més popular a Ucraïna, Xtxèdrik [Carol of the bells], composta el 1916 per Mikola Dmítrovitx Leontòvitx, interpretada pel Kölhner Jugendchor St. Stephen, a l'àlbum 'Sing Halleluja', 2018. La va popularitzar en anglès Peter J. Wilhousky, nord-americà d'origen ucraïnès. El 1921 va ser interpretada pel Cor Nacional d'Ucraïna al Carnegie Hall de Nova York.
«Una realitat que vivim cada dia, i que ens costa assimilar, sense poder-hi fer res. Un llenguatge profund, que diu molt més del que escoltem.» FANY ALBERICH
«La
cruesa i la bellesa en aquesta nadala que ens invita a mirar el nostre
món de cara, sense concessions, ni endolciments, ni mistificacions. La
poesia al servei, la poesia mirall... Felicitats per saber vessar
paraules a aquest pou d'on de moment no veiem la sortida. I no voldria
pecar de transcendent ara que tot ha de ser frívol i volàtil. I el
pitjor és com fer veure que no passa res. Se'ns ha fet una crosta tan obscena com indestructible. Aquest
temps em transporta al que he vist a les pel·lícules i als relats de
l'època d'entreguerres salvant la distància d'un context tecnològic
avançat que encara hi afegeix més materialisme i deshumanització. » CARME ANDRADE
«Molt bonic i tristament real... Potser sempre ha estat així, guerres i pau, llum i foscor. I malgrat tot, la llum sempre torna.» MAGDA BARCELÓ
«És
tan real i tan dolorosament preciós! Vivim temps convulsos i no hi ha
res, ni passat, ni present, que ens faci reflexionar i ens converteixi
en més bones persones.» FARNERS CASAS
«Arriba a l'esperit tot el sense sentit de les guerres. Ho portes al límit. Amb les metàfores descarnades que fas servir com per exemple s'escuren la sang de les ungles o tots caganers d'un fang etern... vas més enllà dels tòpics de la guerra. Ara que fins i tot amb la guerra es fan servir eufemismes tu has trobat les paraules més dures del diccionari per descriure-la i també per dir-nos a tots el que som.» ROSA MASANÉS
«Un poema per pensar i per gaudir, per rellegir una vegada i una altra. Un poema amb aires de faula i terra eixorca que ens mostra allò que no volem veure, però que, tanmateix, és a tocar nostre.» JOSEP MASANÉS
«Acabo de llegir la teva nadala: preciosa i punyent. Arriba al cor i a l'ànima. I, com sempre, clara, polida, encertada.» FINA MASDÉU
«Finalment un reconeixement a la nostra culpabilitat en el que passa. És fàcil donar la culpa als polítics, als que manen. Mentre nosaltres estiguem còmodes, tot va bé i permetem atrocitats arreu del món, fins i tot permetem i ajudem a enfonsar els nostres pagesos, els nostres fills... el nostre futur. Ens hem deixat anar. Hem permès la pèrdua constant de valors, l'adoració del diner, el premi al no esforç i sobretot, hem abandonat la lluita. I així va tot.» CARMINA MAURI
«Quanta certesa en 'som allò que tolerem' i tolerem tant i tant! M'ha agradat molt!» CIÓ MUNTÉ
«Tan bella com trista i estrepitosament real... Un plaer escoltada i llegida. CARME PUYOL
«Contundent i sense concessions m’ha arribat directament a l’ànima. Se’m fa indispensable rellegir-lo i endinsar- me en cada detall.» ROMANA RIBÉ
«Dius tantes coses amb tan poques paraules que cal llegir-te sense presses. M'ha agradat molt com descrius amb poesia tant de patiment. I com fas reflexionar.» VICTÒRIA RODRIGO
«He llegit la teva nadala, que aquest any per la situació que es viu al pròxim orient (conflicte israelianopalestí) resulta més commovedora. Literàriament descrius molt bé aquesta trista realitat! A part, m'agrada molt llegir paraules que utilitzes que quasi estan en desús, com: espellifada, esbotza, assedegada, esbatanada...» SÍLVIA ROFES
La mostra Art i natura. Un segle de biomorfisme presenta unes vuitanta peces de la col·lecció del Musée
National d’Art Moderne – Centre d’Art Georges Pompidou, amb una
presència important d’artistes de les últimes dècades que han aportat
nous punts de vista compromesos. Un recorregut pel passat i el present de la relació entre l’art i la natura, entre la cultura i la ciència.
Pintura, escultura, fotografia, disseny
i arquitectura en un recorregut transversal, estructurat en quatre
seccions temàtiques: metamorfosi, mimetisme, creació i amenaça. Un diàleg entre diferents llenguatges creatius que posen de manifest que la natura, tal com la coneixem, està en perill de desaparèixer i s’imposa la necessitat de reconsiderar els nostres vincles amb el món que ens envolta i del qual depenem. Excepcional.
Pel·lícula nominada a 15 Premis Goya i a 9 Premis Gaudí. Explica la història de Cocó, una nena trans de vuit anys a la recerca de la seva identitat. No sap ben bé què li passa i a casa seva no l'ajuden a identificar-ho. L'anomenen Aitor, però no es reconeix amb aquest nom ni en la mirada de les persones del seu entorn més immediat. La mare s'enfonsa en una crisi de feina i de parella i per desconnectar va amb els tres fills a la casa materna. Per a la nena és una oportunitat per mostrar-se com és. Però ningú ho vol veure. La germana de l'àvia, lligada a la criança d'abelles i la producció de mel intenta obrir els ulls a la família. La intèrpret de deu anys Sofia Otero Labradorva (Baracaldo, Biscaia, 2013) va obtenir Os de Plata al Festival de Berlín. Merescudíssim. Filmin 9/10
¿Què és l'art? ¿Tot s'hi val per l'art? ¿On són els límits de l'art si la matèria són les persones? El dramaturg nord-americà Neil LaBute (Detroit, 1963) porta la reflexió al màxim en aquest escruixidor text estrenat el 2001 —la versió cinematogràfica Per amor a l'art, el 2003—. ¿On pot arribar la creació artística en mans d'una psicòpata? El desenvolupament temporal del relat al seu punt just per aconseguir eriçar el borrissol de tot el cos. Bravo, pels intèrprets Jordi Andújar, Francesc Marginet, Laura Porta i Rafaela Rivas. Magnètics. 9/10
Picasso, rey, monstruo y payaso, de María Folguera i Rhum&Cia
Dramatúrgia: María Folguera. Direcció: Joan Arqué. Rhum&Cia
Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona
Del gest dels Rhum&Cia al text i a la música per revisitar Pablo Picasso i el seu entorn, en el cinquantenari de la mort del personatge. Un muntatge complex amb un conjunt d'episodis molt ben travats que defineixen els contextos de les diferents èpoques de la seva obra. L'actor Jordi Martínez es posa a la pell de l'artista malagueny ben agombolat per la seva companyia i de l'actriu Queralt Albinyana. El cronista de circ Ramón Gómez de la Serna (a càrrec de Joan Arqué, efectiu) fa les funcions de presentador dels diversos episodis situats a Montmatre que mostren la relació de Picasso amb les dones, i amb amics pintors i poetes. Hi desfilen l'arlequí, els acròbates de circ, la colombina, el minotaure al laberint... en un ambient bohemi, amb moments de teatre per recordar, a càrrec de Lluc Armengol, de Mauro Paganini, de Piero Steiner i del músic Xavi Lozano que extreu melodies de tota mena d'objectes quotidians. Brillants. 9/10
Procedents del fons del museu, l'exposició de gran format Quina humanitat? 1940-1966 aplega unes 90 obres de 80 artistes que enfoquen l'art de postguerra en clau humanista. Aborda la qüestió de la figura
—la imatge de la humanitat ferida, angoixada, destruïda o reinventada— i de la condició humana enfrontada a les mutacions provocades per la Segona Guerra Mundial i el
seu pròleg, la Guerra Civil Espanyola. L’horror transformat en obra d’art. Un conjunt commovedor d'obres que empatitzen amb el dolor de les víctimes de totes les guerres. Un recorregut progressiu per set àmbits que va del desastre a l'esperança. Propostes estètiques molt diverses que serveixen de testimoni d'una època i que tenen un gran impacte comunicatiu per als ciutadans que coneixem els estralls de les guerres pels telenotícies.
El número de desembre [641] de la revista «Time Out Barcelona» és l'últim que es publicarà en suport paper, des que es va iniciar el 2008. A partir de gener ja es trobarà només en format digital. Ho han anunciat així:
«El 2024 no hi haurà revista impresa però redoblarem el nostre paper
gràcies a les plataformes digitals: volem informar, recomanar i
emocionar encara més i encara millor.»
És una bona notícia, tot i que ja ens descarregàvem cada mes «Time Out Barcelona», per tant, ara només ens cal esperar el paper 'redoblat' que prometen. També llegim on line el diari ARA i altres publicacions. Des de l'ARA, abans de vacances ens ofereixen, invariablement, enviar-nos a la segona residència el diari en paper. No el volem. Prou de paper! Fa més de cinc anys que llegim llibres que demanem prestats a ebiblio. No donem l'abast a llegir les novetats. També publiquem les nostres creacions en plataformes digitals. Tot i que som de la generació del paper, ja hem començat la revolució del suport lector. Imparable.
La Fundació Antoni Tàpies obre el centenari de l'artista (13-XII-2023) amb una exposició de 40 obres, 15 de les quals inèdites, a partir de les quals es ressegueix la petjada zen a l'obra de l'artista. S'hi poden veure aplegades pintures, ceràmiques i dibuixos, del fons de la col·lecció juntament amb obres procedents de préstecs d'altres museus i de col·leccions particulars. L'autor va integrar al seu llenguatge moltes de les actituds, manera de treballar i tècniques, a més d'una visió del món propi de la tradició japonesa. Segons Núria Homs, comissària de l'exposició, Tàpies no era budista, però la seva manera de pintar neix d'un tipus de meditació que va descobrir en les lectures sobre filosofia oriental, els clàssics xinesos i hindús, l'art japonès i el budisme zen, precedents del seu infonformisme religiós, polític i intel·lectual.
Mestre que aprens amb les eines noves de trinca de la il·lusió. Davant de cada full en blanc, cadell aplicat de creador de mons, de l'hora en fas substància. Innocència de qui oblida que abans de tot hi ha el Verb: aquí l'aigua, enllà el foc, pertot l'aire, a prop la terra. Un punt, tu. Dos punts, nosaltres. Ratlla. Tot és començar, Pollock.
Hem trigat a anar a veure aquesta exposició al Centre de Cultura Contemporània, a dos minuts de casa. Crec que ens feia mandra. Doncs, bé, si pot servir a potencials visitants reticents, dic que ha estat una experiència molt instructiva. Tant, que ens hem passat ben bé dues hores per les 25 instal·lacions interactives. I n'hem sortit convençuts de les possibilitats que obre a tots els camps del coneixement i del benestar. Hem olorat les flors d’un arbre extingit el segle passat, hem acaronat un gos mecànic que un cop ha interioritzat la nostra veu, ens ha seguit i hem sentit com uns adolescents i el seu mestre posaven veu a una composició musical creada amb IA. I així hem anat resseguint instal·lacions —eminentment pedagògiques— que combinen història, funcionament en la vida quotidiana, les oportunitats que presenta per a la recerca científica i
biomèdica i possibilitats creatives de la intel·ligència artificial. Sense oblidar els reptes ètics i legislatius amb el risc de dependència per desinformació que planteja l’ús generalitzat o els biaixos racials i de gènere que pot generar. L’exposició al CCCB coincideix en el temps amb l’arribada al BSC d’un dels supercomputadors més potents d’Europa, el MareNostrum 5, ordinador que augmenta i accelera la capacitat de fer recerca amb intel·ligència artificial.
Va ser premi a la millor pel·lícula estrangera a la prestigiosa Quinzena dels realitzadors al Festival de Cannes; ha estat nominada en 15 categories als Premis Gaudí (premiada en 6, vegeu relació al final) i 4 als Premis Goya.
La protagonista és la Mila (interpretada per Elena Martín, la mateixa directora) que s'adona que perd el desig, coincidint amb el canvi de casa amb la seva parella (Oriol Pla, lluminós). A partir d'aquest punt comença un viatge de reconciliació amb el seu cos, refent experiències de nena i d'adolesecnt fins a la maduresa. És una proposta física i sensorial que aprofundeix sobre la natura i la pràctica del desig femení. Filmin. 9/10
Premis Gaudí:
Premi a la Millor Pel·lícula
Premi al Millor Muntatge (Ariadna Ribas)
Premi a la Millor Actriu Secundària (Clara Segura)
Premi a la Millor Direcció (Elena Martín)
Premi al Millor Actor Secundari (Àlex Brendemühl)
Premi a la Millor Interpretació Revelació (Clàudia Malagelada)
Extinció. Direcció: Àlex Serrano i Pau Palacios Teatre Nacional, Sala Petita
La companyia Agrupación Señor Serrano presenta a Barcelona —va ser estrenada el 2022 al Teatro de la Abadía de Madrid— aquesta nova creació de manipulació digital de la imatge en directe. Protagonitzen l'escenificació física sense paraules el polifacètic actor
Marcel Borràs i l'actriu, directora audiovisual i performer reusenca,
Carlota Grau Bagès. Es parla de l'explotació de l'Amazones el segle XVI pel conqueridor de
l'imperi Inca, Francisco de Orellana, i de l'explotació moderna del subsol en diferents parts
del planeta —el Brasil i l'Amazònia també— per extreure'n el mineral
del coltan, la cobejada matèria primera per fabricar els aparells
mòbils, les tauletes o els ordinadors. Una mirada distòpica amb fons de música del segle XVII, la «Missa pro Defunctis» i la «Missa de Batalla», obres del músic,
compositor i monjo benedictí Joan Cererols (Martorell, 1618 - Abadia de
Montserrat, 1680), interpretades pel Cor Cererols i tres músics en directe. Un final apoteòsic de contrastos, amb uns originals ensencers elèctrics que espeteguen crispetes. 9/10
L'obra Un concert a la Casa Blanca escrita pel dramaturg, periodista i productor audiovisual Jordi Roigé (Barcelona, 1964) recrea la recepció que el president John Fitzgerald Kennedy (a càrrec de l'actor Roc Esquius, versemblant) va concedir a Pau Casals (interpretació de matisos, per Mingo Ràfols) a la Casa Blanca, el 1961, en ocasió del concert que hi va oferir. Entre ells dos, tots els altres
personatges (interpretats per Mercè Pons, la versatilitat) que apareixen en els salts de memòria de Pau Casals: les seves esposes, l'oficial nazi de Prada, el
representant musical, el secretari de Winston Churchill, Jacqueline Kennedy, la tècnica d'un enregistrament a l'estudi quan
Casals acompanya el violoncel amb el seu so de veu...
«I'm a
catalan»,
a l'ONU, en rebre la Medalla de la Pau, 1971
El muntatge és sobretot una mirada històrica a través de l'actitud del personatge cívic que ajuda molts refugiats de la guerra civil, des del seu exili a Prada de Conflent. De l'artista gairebé arruïnat que refusa la invitació d'actuar davant del Führer, del pacifista que parla obertament de la dictadura de Franco i del genocidi perpetrat pel nazisme. El muntatge coincideix amb l'efemèride dels cinquanta anys de la mort de
Pau Casals (1973) i dels seixanta de l'assassinat de John Fitzgerald
Kennedy (1963)
Sessió prenadalenca de contacontes i taller de comprensió oral amb els alumnes de l'Escola Puigmarí de Duesaigües. Ja ens coneixem: va de conte! La Marisol, la directora, els ha posat en antecedents del que farem i ha creat expectatives lectores. Avui el regal per als sentits consta de tres àlbums il·lustrats. Un bosc espès.
«cinc turons fan una serra
quatre pins, un bosc espès»
Parlem de contes de fantasia (animals que parlen: El llobató que volia trobar el camí tot sol) i contes realistes (històries que passen o poden passar de veritat: Tancho). El tercer conte participa de les dues tipologies (Aquest monstre em sona) i transcorre exclusivament dins d'una casa familiar. Els altres dos relats transcorren en boscos frondosos nevats amb la fauna salvatge com a protagonista. Vista i oïda.
Després d'escoltar la síntesi de cada conte, mirant alguna imatge del llibre i participant amb expressions induïdes, «Aquest monstre em sona!», els alumnes han triat —tacte— de la parada diversos objectes, paraules i expressions que s'hi referissin. Les mestres Elena i Marisol s'han constituït en jurat i han avaluat l'argumentació que els alumnes han fet de cada peça, a satisfacció i aplaudiments de tothom.
I, com a cloenda, ha arribat de sorpresa un bosc d'avets de galetes. Gust i olfacte. Alguns alumnes han guardat el seu avet per ensenyar a casa, d'altres no l'han deixat arribar ni al pati.
El cine. Autora: Annie Baker. Trad.: Neus Bonilla Benages
Direcció: Marilia Samper. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona
Annie Baker (Cambridge, Massachussets, EUA, 1981) va guanyar amb aquesta
obra el premi Pulitzer del 2013. Té una durada de tres hores, a base de silencis
i de fer coincidir el temp natural amb el temps dramàtic. L'espai escènic conté una cinquantena de velles butaques de cinema vermelles encarades als espectadors. Després de cada sessió amb projectors romàntics de 35 mm, toca neteja de la sala. I és aquí on anem coneixent el Sam, la Rose i l'Avery, tres joves treballadors en precari. A la segona part, el tema de fons —l'amistat decebuda— que a la primera apunta entre endevinalles de títols de pel·lícules cèlebres, explota i dona sentit a tota l'obra. I, la conclusió, en homenatge a Pulp Fiction, de Tarantino:
«El camí de l'home recte està envoltat
per les injustícies dels egoistes i la tirania dels homes dolents. Us
asseguro que vindré a castigar amb gran venjança i furiosa còlera
aquells que pretenguin enverinar i destruir els meus germans. I tu
sabràs que el meu nom és Jahvè, quan caigui la meva venjança damunt
teu». 9/10
Totes les bèsties, petites i grosses [All Creatures Great and Small] Regne Unit, 2020 (1.ª) i 2021 (2.ª) 2022 (3.ª) 2023 (4.ª) 2024 (5.ª) Direcció: Andy Hay, Metin Hüseyin, Brian Percival
Sèrie per posar-nos de bon humor en temps grisos. Narra les aventures i desventures d'un trio de cirurgians veterinaris que treballen a les valls de Yorkshire, als anys 30 i 40. És l'adaptació dels llibres de memòries del veterinari i escriptor Alfred Wight, que usava el pseudònim de James Herriot, Totes les bèsties, petites i grosses I i II (Viena Edicions).
Totes les bèsties, petites i grosses I i II.Viena
Siegfried Farnon, un prestigiós veterinari de les valls de Yorkshire, contracta com a ajudant James Herriot, un veterinari acabat de llicenciar a Glasgow. Poc s’imaginava el jove escocès que, a més de curar animals dia i nit i amb totes les condicions imaginables, s'hauria de guanyar la confiança de cadascun dels grangers de la regió! Des del primer moment només té cor i ulls per a la Helen, una jove grangera eixerida i independent. Al costat d'ells, Tristan, el germà petit de Siegfried, un eixelebrat que també pretén ser veterinari un dia o altre, però és un manta; i la senyora Hall, la majordoma de la mansió, en funció de mare, marassa, de tots plegats. Una tropa inoblidable, com ho van ser els personatges de la sèrie Els Durrell, amb la qual comparteix to i ritme.
A la primera temporada, Helen, l'amor de la vida de James Herriot, va per camí d'aparellar-se amb el xicot ric de la comarca.
A la segona temporada, ha deixat al peu de l'altar el xicot ric i ja forma parella amb James, i debaten on viuran quan es casin.
A la tercera temporada, els temps convulsos de la Segona Guerra Mundial, però encara no la viuen de ple. James Herriot i la Helen Anderson es casen. Viuen en una habitació al segon pis de la clínica veterinària i la Helen va sovint a la masia del seu pare i la seva germana. La senyora Hall es troba amb el seu fill soldat, es reconcilien, però la trobada en una estació de tren té el to de comiat. Vam allistant homes per anar a la guerra. Els veterinaris n'estan exempts, però James s'hi sent obligat.
A la quarta temporada, 1941 Tristan el germà petit del veterinari vidu Siegfried Farnon s'ha allistat a l'exèrcit. Arriba un jove veterinari en pràctiques, tot teoria de llibre. Pels carrers del poblet hi ha soldats que fan pràctiques. La Segona Guerra Mundial plana arreu. James i Helen esperen un fill i la senyora Hall s'ha compromès amb un veí i tenen previst marxar del poble. James s'incorpora a files.
A la cinquena temporada Herren té el nadó, de qui està pendents tota la família. James torna llicenciat de pilot, però té malsons perquè se sent culpable de la mort del jove pilot inexpert que va morir en accident d'aviació. Trona també el caradura del germà del veterinari vidu, que protagontiza els moments humorístics de la història. La senyora Hall és la marasssa discreta de tots i afavoreix la convivència.
Els crims de Port Talbot Direcció: Marc Evans · Regne Unit, 2023
A la regió britànica de Port Talbot, a la Gal·les industrial, el 1970 va tenir lloc un crim que va trigar trenta anys a resoldre's. La narració es divideix en dues èpoques diferents: la dels anys 70, quan es va inicitar una investigació que no va dur en lloc; i a principis del 2000 quan els mateixos investigadors van emprar tècniques d'identificació per ADN i van poder determinar qui va ser l'assassí.
La madre de Frankenstein. Autora: Almudena Grandes
Adapt: Anna M. Ricart. Direcció: Carme Portaceli
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
Quatre hores. Anoto la durada de l'espectacle en primer terme perquè, la veritat sigui dita, espanta. I no, passa molt bé l'adaptació de la novel·la —prop de sis-centes pàgines— basada en fets reals que va escriure Almudena Grandes (Madrid, 1960 - 2021). La primera part potser demana una retallada de trames paral·leles, però la segona és precisa i molt agraïda. Aurora Rodríguez Carballeira (interpretada per l'actriu Blanca Portillo, camaleònica) assassina la seva filla amb la justificació que ha fallat en educar-la. S'autocastiga perquè no ha aconseguit fer un ésser perfecte. A inicis dels anys 50 trobem l'Aurora en un institut psiquiàtric. Hi treballa el psiquiatre Germán Velázquez Martín (interpretat per Pablo Derqui, la versemblança), exiliat a Suïssa el 1939, que ha tornat a Madrid el
1954, quan la grisor de la Dictadura li ha canviat la percepció que
tenia del seu país d'infant i adolescent. La seva feina experimental amb bons resultats es veu avortada salvatgement per Antonio Vallejo-Nájera, cap dels serveis psiquiàtrics del règim franquista. Aquest personatge, format en el nazisme a Alemanya, va intentar implantar la seva teoria eugenèsica ("per purificar la raça") aplicada als col·lectius
anomenats “rojos”, a més dels gitanos o els homosexuals. Un text d'excepcional bellesa que brilla colpidor en un escenari gairebé buit. 9/10
Direcció: Josep M. Mestres. Teatre Goya, Barcelona
L'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) ha escrit una comèdia amb dos reis Conqueridors com a protagonistes. El rei Jaume I (interpretat pel mateix autor) i l'actor a la ficció (Roger Coma) que l'interpreta en una sèrie que està rodant al plató que hi ha darrere de l'escenari. L'actor no se'n surt i l'esperit del rei Jaume I, vestit de franciscà, se li apareix i l'instrueix. I la sèrie millora. Per continuar la comesa, el rei pren cos i ara el té tothom com un 'especialista' en Jaume I. Dona instruccions per entendre l'època i el personatge, en el català del segle XIII—si fa no fa— com en la suposada autobiografia del Llibre dels Feyts. Ell que amb l'ajuda dels nobles va conquerir València i Mallorca als moros, s'esvera cada vegada que es topa amb el marroquí (Moha Amazian) que treballa al plató. Bravo, pel ventall de papers que interpreten Xavier Bertran, Tilda Espluga, Mònica Glaenzel i Vanessa Segura, repartiment per a bisbe, productor, consort oficial, servei de neteja, personal del rodatge, direcció... La sèrie ha estat un èxit clamorós i es disposen a enregistrar la segona temporada. Però, ai. Comença el desenllaç. De traca i mocador. 10/10
Sis històries que parlen de festes de mal record. Nois i noies que anaven a una festa per ballar i xalar amb els amics i acaben amb agressió sexual manifesta o pressionats a fer actes sexuals per als quals no estan preparats. És el que explica la dramaturga Daniela Feixas (Torrelavit, Alt Penedès, 1973), recollint converses de joves entre 14 i 20 anys. Els joves d'aquesta generació reben o troben massa fàcilment informació pornogràfica que té poc a veure amb la realitat. Quan es troben que són ells els protagonistes o bé volen actuar com han vist als vídeos de porno, amb fracàs absolut o bé, enfrontats amb la realitat del seu cos, es bloquegen. Uns i altres intenten superar totes les fases en solitari. El director de l'espectacle, Ricard Soler Mallol, que va dirigir al Teatre del Liceu la mai prou celebrada La gata perduda, aconsegueix que l'energia i espontaneïtat dels joves intèrprets s'impregni en un treball pedagògic i lúdic, alhora. Dit a cau d'orella —amb auriculars— dels espectadors. Excepcional. 10/10
Pols de diamant, de Pau Coya. Direcció: Nelson Valente
Sala Versus Glòries, Barcelona
Inoblidable el tàndem Dafnis Balduz i Albert Salazar, intèrprets de Pols de diamant, que basen el seu treball en el matís de la paraula.El dramaturg Pau Coya (Palma, 1990) va guanyar amb aquesta història de violència el Torneig de Dramatúrgia de les Illes.
Els fets que s'hi expliquen es basen en la realitat. El 2021, al barri de Malasaña de Madrid, un jove ferit va denunciar haver estat víctima d'una agressió homòfoba al portal de casa seva. Era mentida. En realitat, havia estat agredit per un client en una sessió masoquista consentida. Ni la seva parella ni el seu entorn familiar sabia que es dedicava al treball sexual. Menció especial per a l'actor Dafnis Balduz, que pràcticament només amb el canvi de registre lingüístic fa la transició del personatge de parella del denunciant a periodista televisiu, a metge i a comissari de policia. Potent. 9/10
Els ossos de l'irlandès. Autor: Víctor Borràs Gasch
Direcció: Xavi Ricart. Companyia Teatre Nu.
Teatre Akadèmia, Barcelona
Intèrprets: Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas. Bravo, per la versemblança esfereïdora! La història negra que explica el dramaturg Víctor Borràs Gasch (Barcelona, 1977) en aquest espectacle comença amb trons i llamps que sentim des d'un magatzem de mala mort d'un poble de muntanya. No tot s'esdevé als ulls de l'espectador. Hi ha una història luctuosa que els tres homes van protagonitzar fa vint anys i que ara la pluja ha desenterrat —literalment— i ha tornat a fer-se present per alterar-los la vida plàcida d'adults amb feina i projectes vitals. De moment l'assumpte queda resolt, però ens queda l'ai, ai, ai, que arrodoneix el desenllaç. En volem més. 10/10
fins a la fi del món […] he vist criatures meravelloses,
monstres salvatges, caníbals, gegants,
éssers inimaginables. I ho he perdut tot.»
Ulisses. L’Odissea.
Inuk Books ha publicat l’adaptació que la montbrionenca Meritxell Blay, filòloga, professora de llatí, grec i cultura clàssica, ha fet del poema èpic L'Odissea, il·lustrada per l'artista muralista Genie Espinosa. L'edició s'ha pensat per a un públic jove, però a partir de 12 anys el pot llegir tothom. Ara fem un tast dels textos i il·lustracions en gran fornat a l'exposició 'El Viatge d'Ulisses', al jardí del Palau Robert de Barcelona, en el marc del Festival Clàssics.
La guia de lectura del conte Quin groc t'ha picat? (Arola Editors, 2021) recull una selecció de les activitats de comprensió lectora que molts infants han experimentat amb l'acompanyament de bibliotecaris, de mestres i dels autors.
Consta d'una part analítica del conte (tema, personatges, temps i espai, perspectiva i estructura, llengua i estil i estil visual de l'àlbum il·lustrat) i una part de suggeriment didàctics.
Des d'avui, l'escultura 'Arrels' de Jaume Plensa (Barcelona, 1955), creada el 2018, dona la benvinguda al vestíbul de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, a la banda de la Facultat de Filologia i Comunicació. L'escultura simbolitza una celebració de la vida i el coneixement. Està formada per caràcters i lletres de nou alfabets (àrab, xinès, ciríl·lic, grec, hindi, tàmil, japonès, hebreu i llatí) que, enllaçats, conformen la figura d’un cos que representa tota la humanitat. Són la metàfora amb què l’artista vol celebrar la diversitat d’orígens i cultures d’arreu.
A la presentació l'artista ha reivindicat «la percepció multisensorial de l’art, que va més enllà de la vista», i ha convidat el públic a acariciar l'escultura. L'obra és un al·licient de visita a l'edifici històric de la UB, que compleix cent cinquanta anys. L'artista l'hi ha cedit per vuit anys.
La tempesta. Versió: Roberto García a partir de W. Shakespeare Direcció: Roberto García. Sala Petita, TNC, Barcelona
La primera vegada que vaig veure una versió de La tempesta, shakesperiana va ser el 1986, al Teatre Bartrina de Reus, a càrrec de la companyia La Cubana. Així que anàvem sortint, els intèrprets ens facilitaven un impermeable perquè —suposadament— s'havia posat de sobte a ploure a bots i barrals. Confesso que m'ho vaig creure en veure com "plovia" al carrer Major. Després d'aquella versió n'he vist mitja dotzena més, enfocant la història des del punt de vista d'un o altre personatge. La darrera, el 2018, Vaig ser Pròsper, a la Fundació Joan Brossa.
¿Què té de singular la versió que veiem ara al TNC? En primer lloc, l'espai escènic: un parc infantil on una bassa de pilotes de colors és la metàfora de la mar encrespada. No només aquest fet fa apta per a tots els públics aquesta versió, sinó que té una clara voluntat didàctica. Venjança, perdó sisplau per força, els fills dels enemics s'enamoren, etc. I l'Ariel, esperit
de l'aire, convertit en un assistent virtual. A Caliban, representant
del poble, no li ha servit de res rebel·lar-se, continuarà sent esclau
dels nobles. Sembla acabada d'escriure.
Els intèrprets de la versió que ha fet i dirigit el dramaturg valencià
Roberto García: Marina Alegre, Álvaro Báguena, Paula García Sabio, Nelo
Gómez, Jaume Ibáñez, Jacobo Julio Roger, Jaime Linares, Teresa Lozano,
Manuel Maestro. Tota la companyia a lloc, tot i que en sobresurt amb mestria la veterena Teresa Lozano, interpretant Pròsper, el duc de Milà desterrat a l'illa on arriben els nàufrags. No plou ni a l'escenari ni a la platea, però la versió de La tempestat em quedarà a la memòria com una de les millors. En sortir del Teatre Nacional cauen gotes. 9/10
Versos del poemari Desfici de mar Cant V 'El camí és la meta'
—¿Hi ha llibres d'un sol full?
—Sí.
—¿La coberta i 'el full' poden ser de cartró?
—De cartró, de roba, de plàstic transparent, de fusta, de làmina de metall...
—¿I el cartró pot ser recuperat de les capses que els botiguers deixen al carrer?
—Seria del tot sostenible, sí.
L'artista Marc A. Pérez Oliván (Nené) té inèdits una seixantena de llibres d'art d'un sol full. Llibres objecte exclusius que es transformen en escultures desplegables que consten d'una pintura seva a la coberta i, a mode de portadella, els versos cal·ligrafiats que han inspirat el dibuix. L'evidència del suport —cartró reciclat— sobta per la transgressió sense complexos de l'autor que ha optat, per aquesta banda, per l'art pobre.
Si bé és cert que el material interacciona amb el contingut i provoca un diàleg inesperat, el dibuix, la pintura i l'alfabet polisèmic són els mateixos que l'autor abocaria sobre un suport tradicional de paper o de tela de grans dimensions, com acostuma a fer.
El llibre d'un sol full que m'envia fotografiat l'autor, amb permís per difondre'l en primícia, s'inspira en uns versos meus del recull Desfici de mar. El perfil del cos superior d'una dona mig girada d'esquena acull el cel, el mar i un vaixell amb vela desplegada sobre un fons verd gespa. Dona natura, dona viatge. Dens de contingut simbòlic, preciós de forma.
No sé si aquesta peça és una de les nou que l'autor ja ha exposat de la seixantena que té acabades. El gruix de la sèrie no s'ha fet pública, ja que l'autor havia preparat el projecte per presentar-lo a Montbriart d'enguany i la salut li ho va impedir. Esperem que ben aviat pugui mostrar aquests treballs excepcionals i assequibles.
.jpeg)
