La madre de Frankenstein. Autora: Almudena Grandes
Adapt: Anna M. Ricart. Direcció: Carme Portaceli
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
Quatre hores. Anoto la durada de l'espectacle en primer terme perquè, la veritat sigui dita, espanta. I no, passa molt bé l'adaptació de la novel·la —prop de sis-centes pàgines— basada en fets reals que va escriure Almudena Grandes (Madrid, 1960 - 2021). La primera part potser demana una retallada de trames paral·leles, però la segona és precisa i molt agraïda. Aurora Rodríguez Carballeira (interpretada per l'actriu Blanca Portillo, camaleònica) assassina la seva filla amb la justificació que ha fallat en educar-la. S'autocastiga perquè no ha aconseguit fer un ésser perfecte. A inicis dels anys 50 trobem l'Aurora en un institut psiquiàtric. Hi treballa el psiquiatre Germán Velázquez Martín (interpretat per Pablo Derqui, la versemblança), exiliat a Suïssa el 1939, que ha tornat a Madrid el
1954, quan la grisor de la Dictadura li ha canviat la percepció que
tenia del seu país d'infant i adolescent. La seva feina experimental amb bons resultats es veu avortada salvatgement per Antonio Vallejo-Nájera, cap dels serveis psiquiàtrics del règim franquista. Aquest personatge, format en el nazisme a Alemanya, va intentar implantar la seva teoria eugenèsica ("per purificar la raça") aplicada als col·lectius
anomenats “rojos”, a més dels gitanos o els homosexuals. Un text d'excepcional bellesa que brilla colpidor en un escenari gairebé buit. 9/10
