27 de novembre 2025

'PLATÓ DESERT', PREMI DE POESIA «L'ATIADOR» 2025

 

i/o 
 

El jurat ha atorgat per unanimitat el VII Premi de Poesia ‘L’Atiador’ al poemari Plató desert del qual soc autora. Ha estat escollit entre els 38 originals presentats a concurs pel jurat format per Jordi Boladeras Sancho, Jordi Roig Pi i Míriam Cano Manzano. Assisteix com a secretari del jurat Joan Ramell Perpinyà, membre de la Junta Directiva de l’Ateneu Torrellenc i de la secció Litteraria. Segons l'acta, el jurat ha valorat en el poemari Plató desert:
«L'originalitat del plantejament a partir del camp semàntic de món del cinema (com a recurs referencial); un recurs, tanmateix, que no es tanca en la ficció, sinó que s'instal·la en la realitat del dia a dia que va desgranant amb una llengua rica, imaginativa i amb metàfores i imatges sorprenents. Una pulsió de dinamisme recorre el llibre i empeny a llegir-lo, i els poemes es poblen d'actors inesperats que no ho són pas: són gent, situacions i ciutats reals d'ara o d'altres temps, incloent-hi la mateixa poeta, la veu de la qual, intensa i apassionada, ens hi acompanya i, és clar, hi diu la seva, sempre d'una manera ben singular» 
 
 
Col·lecció l'Atiador de l'Ateneu Torrellenc
 
 
 
Ateneu Torrellenc, Torrelles de Llobregat
11-XI-2025
 Durant l'acte de lliurament del 
Premi de poesia «L'Atiador» 
s'ha presentat el llibre del poemari premiat.
 
Reportatge gràfic:
 


 

HEMEROTECA 

EDICIONS I LECTURES
 
*  Club de lectura radiofònic Km0, amb Plató desert. Biblioteques Municipals de Reus i LANOVA Ràdio de Reus. Maig 2026
 
POEMES VISUALS 
 
* Plató desert: Metratge excedent    |   Metratge excedent 
 
 
COMENTARIS 
 
*  A propòsit del poema visual Títols de crèdit:
Sobre la barca negra i metàl·lica, talment un mirall, la bola navega per un mar de xarpellera de jute on les branques entrellaçades són onades que marquen el ritme de la travessada. Nosaltres, fora de l’estany, tornem a jugar i tornem a llençar la bola mirant de tocar o de caure el més a prop possible del nostre propi reflex, no de la petita bola de fusta. La petanca és un joc de pes, precisió i gravetat, i el més difícil és llençar la bola d’acer sobre un mirall sense esquerdar-lo. JOAN RAMELL
 
*   A propòsit del poema visual Final obert:
Els records embolicats al carret de fil amb els ulls oferint-se a la contemplació de la tendresa imperfecta de les coses fetes lentament. La bobina de fusta girant al voltant de la memòria que una roba florejada encara conserva. L’eco d’unes puntades reverberant per les parets de l’oblit. JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual Taula de muntatge: 
L'arrel penetra per les esquerdes del terreny buscant l’aigua fonda fins que un bon dia, borratxa de garnatxa i carinyena, torna a aflorar per lligar-se a la llicorella que la va deixar passar. JOAN RAMELL
 
* A propòsit de la sèrie de poemes visuals  Plató desert:
Fas una feinada impressionant. Són molt bonics. I el text, per algú com jo, que s'estima les paraules, és com donar materialitat a la imatge. Llegir els poemes així, com qui fa un tast, permet fixar-nos més en les paraules i els seus sentits. Moltes gràcies. JOSEP MASSANÉS
 
* «Quina admiració que sento per la teva capacitat creativa volcànica. Ets com una terrabastalldora dels mots, de les idees, de les vivències, de com esmicoles la realitat i lo quotidià en volves finíssimes plenes de subtileses, de com dius l'ara amb mirada amorosa i com l'origen sempre és presència... felicitats.»  CARME ANDRADE  
 
*  A propòsit del poema visual Diorama:
El tutú flota com un núvol lleuger quan la ballarina invisible assaja el primer pas d’un somni amb la delicadesa i la lleugeresa que permetrà al públic oblidar-se durant una estona del món que sovint reclama gravetat.
Balla sobre l’escenari d’una pila de diaris lligats, compacta, terrenal, plena de paraules que expliquen el soroll del món —migrants, Palau de la Música, ...—, un escenari sense teló i sense bambolines, un escenari d’històries acumulades que un cordill estreny en un intent d’ordenar el caos. 
La ballarina no trepitja l’escenari, només l’acaricia mentre, amb cada pas i amb cada moviment, transforma el soroll en ritme i la fragilitat en dansa. JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual Versió subtitulada: 
La lluna s’ha despenjat i, sense que ningú la vegi, s’ha assegut a la vora d’un safareig petit. Amb els peus remena l’aigua quieta i desdibuixa la celístia dels estels que encara brilla en el seu reflex. JOAN RAMELL 
 
*   A propòsit del poema visual La trama i el desenllaç: 
Amb l’arbre de trinquet desarborat, la vela s’ha despenjat sobre la quilla quan el vent desfermat per la tempesta ha trencat les cordes que la tibaven. Restes de la fúria d’un combat que ara jeuen sobre una mar callada i en calma que fa poc era l’escenari d’un caos inclement. JOAN RAMELL     
 
*  A propòsit del poema visual Càmera subjectiva: 
El fil blanc respira en cada punt que l'àvia va cosir en silenci perquè la memòria no es desfés del tot i la branca, seca i tossuda, ha continuat creixent després que l'avi marxés. Ara es troben en aquest altar, sense tocar-se del tot: la branca reposa dins del brodat, el brodat sosté la gravetat de la fusta. Ella l’embolcalla, ell la fixa. El temps s’ha aturat en aquest altar on descansa la fotografia de l'àvia i de l'avi que ja no hi són. JOAN RAMELL
 
*   A propòsit del poema visual Càmera fixa: 
La corneta penjada ja no crida cap acció, només apunta cap al record d’un temps passat que les flors i les fulles premsades al seu darrere fan present quan ens mostren el temps capturat. Són vida aturada, bellesa conservada, ara ja sense creixement. Són l’evidència d’un desplaçament imperceptible: del soroll a la quietud. JOAN RAMELL
 
 *   A propòsit del poema visual Udols del galant:  
El rotlle dorm recargolat sobre si mateix, com una idea que encara no s’atreveix a respirar. Dorm lligat amb uns fils que no són fils, són els dubtes que encara no tenen resposta. Al seu costat, la maquineta espera, amb dues boques petites, el moment de transformar la fusta en precisió, la matèria en traç. El rotlle no és un rotlle, és una ullera de llarga vista per albirar, horitzó enllà, on neix el poema clar que un llapis afilat escriurà sobre un paper blanc. JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual L'attrezzo:  
Al capdamunt de tot, el sol ens fa la rateta amb les aurores boreals, i tanquem i obrim els ulls en un gest automàtic  i repetit sense saber si les veiem quan les mirem o quan les somiem. JOAN RAMELL
 
*   A propòsit del poema visual L'antagonista: 
Aquest any no ha fet el niu dalt de la xemeneia, la cigonya, l'ha fet al peu de la fàbrica, just a la paret del darrere, lluny de la porta d'entrada i sortida dels obrers, lluny de nens entremaliats i de llops famolencs, a resguard del vent i de les pluges. Aquest any, però, una calamarsada trencarà el sostre d'uralita de la fàbrica i omplirà el niu de granotes. JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual Llum creuada: 
L'acordió es començà a excitar i, mentre s'engrandia i s'encogia, les notes s'anaven empenyent les unes a les altres, com un dòmino harmònic. Vaig obrir la porta de casa perquè la melodia pogués entrar i pintés de blau les parets blanques de la meva ànima. JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual Tràveling: 
La cara no és real, li falta el nas, i aquests ulls, col·locats com si poguessin mirar però sense veure, no riuen perquè no són de ningú. L’espiral metàl·lica no dibuixa un rostre, és el fossat d’un castell inexpugnable, el límit d’una superfície que amaga una identitat. Aquesta cara no existeix però m’ensenya la llengua, burleta, satisfeta d’haver-me enganyat.  JOAN RAMELL

*  A propòsit del poema visual Efectes especials: 
La vela s'alça en silenci lligada a un pal que encara conserva la memòria del bosc. El vent invisible que la tensa fa que aquest petit vaixell o navegui oceans, sinó pensaments.  JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual Flashback: 
Sobre la neu, les petjades d’un gripau resseguint el camí que mena a la font. Entre els arbres hivernals, la circumval·lació d’un rastre lleuger com si fos un delicat brodat. JOAN RAMELL

*  A propòsit del poema visual Localitzacions: 
Som còdols que la vida arrodoneix. Som fràgils i efímers, com una falguera capil·lera. Som una geoda rugosa i atavellada per fora que amaga una riquesa interior que només mostrem quan ens obrim.  JOAN RAMELL

*  A propòsit del poema visual Banda sonora: 
El fil repunta les notes musicals que, entre les pàgines obertes, esperen a ser cantades. Descansen en silenci, mentrestant, en el pentagrama, esperant que tu i jo temperem les veus per poder descabdellar els batecs atrapats en el paper. Ho farem en veu baixa. JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual L'heroïna i els àngels desenfeinats: 
Just ara han arribat a l’establia i s’esperaran nou mesos fins que surti del ventre. El pessebre de la meva infantesa era a Jerusalem, però aquest any no podrà ser.  JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual Insert zoom: 
Les bengales de colors escopien espurnes que ballaven entre els papers brillants mentre les serpentines omplien l’aire d’espirals. Abans que portin el pastís d’aniversari, li regalaran un ramell de flors silvestres.  JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual Imatge congelada:
1
En la tardor,
fulles caigudes prenen
una altra vida.

2
Ben dins del pit:
secret profund del bosc
a les arrels.

3
Mans pacients
donen forma esvelta
al silenci mut.  
JOAN RAMELL 
 
*  A propòsit del poema visual Filtre primer: 
“Que vinguin totes les mosques! / Que s’escampi l’olor per tot arreu! / Que les prostitutes dictin les ordres! / Que aparegui la llum geomètrica! / Que leviti la fragmentació!” va deixar escrit Ferran Garcia Sevilla en un poema sense esquitxos ni taques, més enllà del conceptualisme de la seva obra pictòrica, al límit entre la imatge i la seva representació.
Ara, amb la maquineta de la determinació, ella li ha tret punta, al poema del Ferran, i, dels encenalls que han quedat sobre la taula, ha fet un poema visual que ha desat al fons d’una capsa negra mentre la fragilitat, directora d’una orquestra invisible, branda amb violència una batuta molt lleugera en l’intent de compassar l’ordre i el caos. 
El paper que la capsa regurgita, esbocinat i rebregat, és l’evidència d’una fragmentació que ja hi era abans, quan s’amagava sota l’aparença d’unicitat. JOAN RAMELL

*   A propòsit del poema visual Claqueta: 
Un sobre blau profund com el capvespre o com el pensament, un sobre que també és un balcó obert davant d’un paisatge mínim: la floració d’uns cirerers o d’uns ametllers continguda en dos trossos de roba crua, amb les vores esfilagarsades, cosides amb un fil senzill. I també unes fibres seques, talment branques d’una fragilitat continguda enmig de dues floracions que el cordill cus i relliga amb la suavitat de la paciència. Akira Kurosawa filma l’hanami des del balcó i la Lena Paüls ho diu des del poema abans que la bellesa efímera de les flors hagi caigut al terra.
Qui para, en aquest joc de lectura i sensibilitat? La poeta o el lector?  JOAN RAMELL
 
*   A propòsit del poema visual Enquadrament:  
Què queda de nosaltres quan el temps ens asseca les flors per convertir-les en la memòria petrificada del perfum? Què queda de nosaltres quan el temps ens talla en un fragment del que havíem estat i ens transforma en encenalls lleugers i dispersos? Què queda de nosaltres quan el temps ens converteix en llum atrapada dins dels ulls sense parpelles de dues bales de vidre?  JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual Veu en off:  
Com una santa hòstia que ens ha de permetre combregar amb la bellesa nocturna, la lluna emergeix rere la serralada dels somnis. Cada nit els mosseguem, sense adonar-nos, fins acabar perdent les dents que deixem escampades en la nit com estels. Celístia del desig. JOAN RAMELL
 
*   A propòsit del poema visual Storyboard: Contrafoc al paradís: 
Un llibre és un contenidor d'emocions. Més encara quan el llibre ens permet sentir el tacte sedós de la roba retallada per fer pàgines brodades o palpar els brins de llinets cosits amb el goig de qui s'ofereix a ser descobert un cop obrim les seves tapes... I quan les obres, sentir com el temps s’atura en cada pàgina amb una delicadesa exquisida, sentir com respira i, en fer-ho, ens convida a desprendre’ns del soroll, a escoltar el batec íntim de les paraules que no criden perquè no les veiem. 
Perquè hi ha llibres que no es llegeixen amb els ulls, sinó amb els dits, amb el nas, amb l’absència de signes. Són llibres que se’ns adhereixen a la pell com una aroma antic que ens resulta familiar, que ens desperta records que ignoràvem.
És aleshores quan també entens que un llibre pot ser un refugi, un espai on l’ànima s’asseu, cansada, i ens redimeix de la nostra vulnerabilitat.
Entre fils, textures i silencis, el relat s’expandeix i ens incorpora com a espectadors i, sense saber-ho, també com a lectors pacients des del mateix moment en què desfem el nus d’una gasa per entrar en un alfabet invisible de sensacions.
Un llibre és un contenidor de sensacions.
JOAN RAMELL 
 
*  A propòsit del poema visual Making of. 
La lletra A: vuit vegades repetida en dos versos i quatre vegades representada sobre la dorsal d’una gran A que les transporta sobre trossos petits de pedra que entapissen la resta del vocabulari. L’alfabet comença per la A i conté totes les paraules que calen per atendre una emergència... que acaba amb la lletra A. JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual Tràiler:
Acaba el cicle d’un any voltant el sol sense que ens adonem del nostre viatge i al costat de la llar de foc plantem l’arbre de Nadal, just quan acaben els dies abans de començar una altra circumval·lació. Llavors farem girar les baldufes amb un ràpid moviment de dits fins que, al cap d’un any, perdin l’impuls i l’equilibri rotatori. Tot s’acaba un dia o un altre. Mentrestant, viatgem. JOAN RAMELL
 
*  «L'he pogut llegir i n'he triat, de moment, aquest poema [Tràiler], del poemari premiat Plató desert, de l'escriptora reusenca @lenapauls Hi ha coses (un creuer i caps de gamba) que són correlats objectius adients, com reclamava Gabriel Ferrater per a la bona poesia. Llegiu-lo amb ràbia.»  BIEL FERRER PUIG 
 
* A propòsit del poema visual Documental. (Exterior: Un xamfrà):
Un acordió amb fotografies antigues en blanc i negre. Un acordió que guardem tancat al calaix dels records i que, de tant en tant, obrim per tornar a la nostra infantesa. Un acordió amb el nus fluix, fàcil d’obrir. JOAN RAMELL
 
*  A propòsit del poema visual El plató de Gelsomina: 
Dos trossos d’arpillera cosits per donar continuïtat a un missatge visual que no és res més que la torna d’un poema que s’ha escrit abans per ser llegit després. I, dins de la imatge, el poema retallat pels plecs: i les paraules queden suspeses / i tot és silenci llegible. Una composició orgànica on el text conviu amb els elements, cosits tots ells amb l’agulla de la humilitat i el fil de la sensibilitat, enganxats tots ells a una textura que brolla d’un cel invertit o d’un mar d’ones blanques o de la saba d’un terra immaculat. JOAN RAMELL 
 
*   Comentari a propòsit del poema visual Càsting:
Les ostres amaguen el tresor de nacre que una perla atresora dins d’una closca rugosa. Com nosaltres, banyats per un mar únic, que ens obrim i ensenyem els nostres sentiments amb la precaució de no prendre mal, que no ens el facin, que no ens els robin. JOAN RAMELL 


Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , , , ,