27 de novembre 2025

'PLATÓ DESERT', PREMI DE POESIA «L'ATIADOR» 2025

 

i/o 
 

El jurat ha atorgat per unanimitat el VII Premi de Poesia ‘L’Atiador’ al poemari Plató desert del qual soc autora. Ha estat escollit entre els 38 originals presentats a concurs pel jurat format per Jordi Boladeras Sancho, Jordi Roig Pi i Míriam Cano Manzano. Assisteix com a secretari del jurat Joan Ramell Perpinyà, membre de la Junta Directiva de l’Ateneu Torrellenc i de la secció Litteraria. Segons l'acta, el jurat ha valorat en el poemari Plató desert:
«L'originalitat del plantejament a partir del camp semàntic de món del cinema (com a recurs referencial); un recurs, tanmateix, que no es tanca en la ficció, sinó que s'instal·la en la realitat del dia a dia que va desgranant amb una llengua rica, imaginativa i amb metàfores i imatges sorprenents. Una pulsió de dinamisme recorre el llibre i empeny a llegir-lo, i els poemes es poblen d'actors inesperats que no ho són pas: són gent, situacions i ciutats reals d'ara o d'altres temps, incloent-hi la mateixa poeta, la veu de la qual, intensa i apassionada, ens hi acompanya i, és clar, hi diu la seva, sempre d'una manera ben singular» 
 
 
Col·lecció l'Atiador de l'Ateneu Torrellenc
 
 
 
Ateneu Torrellenc, Torrelles de Llobregat
11-XI-2025
 Durant l'acte de lliurament del 
Premi de poesia «L'Atiador» 
s'ha presentat el llibre del poemari premiat.
 
Reportatge gràfic:
 

 

HEMEROTECA 


 
COMENTARIS
 
*    Comentari a propòsit del poema visual Imatge congelada:
1
En la tardor,
fulles caigudes prenen
una altra vida.

2
Ben dins del pit:
secret profund del bosc
a les arrels.

3
Mans pacients
donen forma esvelta
al silenci mut.  
JOAN RAMELL 
 
*   A propòsit del poema visual Filtre primer: “Que vinguin totes les mosques! / Que s’escampi l’olor per tot arreu! / Que les prostitutes dictin les ordres! / Que aparegui la llum geomètrica! / Que leviti la fragmentació!” va deixar escrit Ferran Garcia Sevilla en un poema sense esquitxos ni taques, més enllà del conceptualisme de la seva obra pictòrica, al límit entre la imatge i la seva representació.
Ara, amb la maquineta de la determinació, ella li ha tret punta, al poema del Ferran, i, dels encenalls que han quedat sobre la taula, ha fet un poema visual que ha desat al fons d’una capsa negra mentre la fragilitat, directora d’una orquestra invisible, branda amb violència una batuta molt lleugera en l’intent de compassar l’ordre i el caos. 
El paper que la capsa regurgita, esbocinat i rebregat, és l’evidència d’una fragmentació que ja hi era abans, quan s’amagava sota l’aparença d’unicitat. JOAN RAMELL
 
*   A propòsit del poema visual Enquadrament:  Què queda de nosaltres quan el temps ens asseca les flors per convertir-les en la memòria petrificada del perfum? Què queda de nosaltres quan el temps ens talla en un fragment del que havíem estat i ens transforma en encenalls lleugers i dispersos? Què queda de nosaltres quan el temps ens converteix en llum atrapada dins dels ulls sense parpelles de dues bales de vidre? JOAN RAMELL

*  A propòsit del poema visual Veu en off: Com una santa hòstia que ens ha de permetre combregar amb la bellesa nocturna, la lluna emergeix rere la serralada dels somnis. Cada nit els mosseguem, sense adonar-nos, fins acabar perdent les dents que deixem escampades en la nit com estels. Celístia del desig.
JOAN RAMELL

*   A propòsit del poema visual Claqueta: Un sobre blau profund com el capvespre o com el pensament, un sobre que també és un balcó obert davant d’un paisatge mínim: la floració d’uns cirerers o d’uns ametllers continguda en dos trossos de roba crua, amb les vores esfilagarsades, cosides amb un fil senzill. I també unes fibres seques, talment branques d’una fragilitat continguda enmig de dues floracions que el cordill cus i relliga amb la suavitat de la paciència. Akira Kurosawa filma l’hanami des del balcó i la Lena Paüls ho diu des del poema abans que la bellesa efímera de les flors hagi caigut al terra.
Qui para, en aquest joc de lectura i sensibilitat? La poeta o el lector?  JOAN RAMELL
 
*  «L'he pogut llegir i n'he triat, de moment, aquest poema [Tràiler], del poemari premiat Plató desert, de l'escriptora reusenca @lenapauls Hi ha coses (un creuer i caps de gamba) que són correlats objectius adients, com reclamava Gabriel Ferrater per a la bona poesia. Llegiu-lo amb ràbia.»  BIEL FERRER PUIG
 
*  «Quina admiració que sento per la teva capacitat creativa volcànica. Ets com una terrabastalldora dels mots, de les idees, de les vivències, de com esmicoles la realitat i lo quotidià en volves finíssimes plenes de subtileses, de com dius l'ara amb mirada amorosa i com l'origen sempre és presència... felicitats.»  CARME ANDRADE 
 
A propòsit del poema visual El plató de Gelsomina. Dos trossos d’arpillera cosits per donar continuïtat a un missatge visual que no és res més que la torna d’un poema que s’ha escrit abans per ser llegit després. I, dins de la imatge, el poema retallat pels plecs: i les paraules queden suspeses / i tot és silenci llegible . Una composició orgànica on el text conviu amb els elements, cosits tots ells amb l’agulla de la humilitat i el fil de la sensibilitat, enganxats tots ells a una textura que brolla d’un cel invertit o d’un mar d’ones blanques o de la saba d’un terra immaculat. JOAN RAMELL
 
* A propòsit del poema visual Making of. La lletra A: vuit vegades repetida en dos versos i quatre vegades representada sobre la dorsal d’una gran A que les transporta sobre trossos petits de pedra que entapissen la resta del vocabulari. L’alfabet comença per la A i conté totes les paraules que calen per atendre una emergència... que acaba amb la lletra A. JOAN RAMELL

*A propòsit del poema visual Storyboard: Contrafoc al paradís. Un llibre és un contenidor d'emocions. Més encara quan el llibre ens permet sentir el tacte sedós de la roba retallada per fer pàgines brodades o palpar els brins de llinets cosits amb el goig de qui s'ofereix a ser descobert un cop obrim les seves tapes... I quan les obres, sentir com el temps s’atura en cada pàgina amb una delicadesa exquisida, sentir com respira i, en fer-ho, ens convida a desprendre’ns del soroll, a escoltar el batec íntim de les paraules que no criden perquè no les veiem. 
Perquè hi ha llibres que no es llegeixen amb els ulls, sinó amb els dits, amb el nas, amb l’absència de signes. Són llibres que se’ns adhereixen a la pell com una aroma antic que ens resulta familiar, que ens desperta records que ignoràvem.
És aleshores quan també entens que un llibre pot ser un refugi, un espai on l’ànima s’asseu, cansada, i ens redimeix de la nostra vulnerabilitat.
Entre fils, textures i silencis, el relat s’expandeix i ens incorpora com a espectadors i, sense saber-ho, també com a lectors pacients des del mateix moment en què desfem el nus d’una gasa per entrar en un alfabet invisible de sensacions.
Un llibre és un contenidor de sensacions.
JOAN RAMELL