Una conversa amb la Nati M., de Duesaigües, m'ha fet adonar que la canalla té poques oportunitats d'avorriment. La canalla —i els joves— tan bon punt surten d'escola tenen programades activitats dirigides: classes d'idiomes, futbol, natació, ballet, tallers de teatre i de música... Els pares tenen obsessió per evitar-los hores mortes. El resultat d'aquesta obsessió és que van estressats com els adults. Acaben el dia amb malhumor, diuen els seus progenitors. I se'l fan passar encantats davant de pantalles diverses. No tenen temps de descobrir de què són capaços de fer autònomament.
Quim Monzó es planteja una pregunta: "Si, en acabar-se el curs, ho hagués tingut tot programat, des de la primera hora del matí fins a l'última de la tarda, ¿hauria descobert que m'apassionava llegir, dibuixar, escriure, mirar?" (El tema del tema , Quaderns Crema, 2003)A mi, em suggereix aquesta altra pregunta, ¿quants arquitectes, quants paletes, quants manobres, quants aparelladors, quants ebanistes, quants tècnics de telefonia, quants transportistes de materials, quants escaladors, quants mediadors de conflictes... deuen haver descobert la seva vocació construint cabanes dalt dels arbres als voltants del refugi de la Vinyeta?