Hi he parlat un parell de cops, quan era la directora a l'Escola Vedruna de la plaça dels Àngels. Ara és a Rwanda. Coordina projectes escolars a dos camps de refugiats (Kiziba i Gihembe). Les notes al seu blog són colpidores. I també les fotografies que hi acompanya (Foto de la joguina, M. Carme Molist©).
http://www.mcrwanda.blogspot.com/
Em diu en un correu: "Has de pensar que a cada camp on som hi tenim més de 6000 alumnes. No és gens fàcil, sense gent qualificada, que funcioni una escola primària amb 4200 alumnes i essent tots els "mestres" refugiats que no tenen pas massa interès en ésser constants a assistir el treball i cercar mesures per tal que pares i alumnes siguin conscients de la importància de venir a l'escola.
Intentem fer miracles i ben cert que aquí cada dia i cada petita cosa és un miracle. Però la quantitat de projectes que portem a terme fa que a moments et vegis incapaç de poder amb tot. Estic insistint a l'organització que necessito una ajuda disposada a mullar-se. Avui (20-8-2009) deixa el projecte la jove holandesa i necessito algú més. Ben cert però que els refugiats, especialment els nens i àvies m'estimen molt i jo també. Sempre són els més indefensos els qui donen sentit a ser-hi i continuar lluitant."
La M. del Carme, explicant vivències i sensacions, m'obliga a mirar cap endins, cap a la meva indigència d'opulent, que em fa incapaç de fer res més que no sigui llegir-la (i fer-li una mica de companyia, si pot ser.)
Vosaltres en sou testimonis.
Lc 24, 48.
La M. del Carme, explicant vivències i sensacions, m'obliga a mirar cap endins, cap a la meva indigència d'opulent, que em fa incapaç de fer res més que no sigui llegir-la (i fer-li una mica de companyia, si pot ser.)
Vosaltres en sou testimonis.
Lc 24, 48.