Una de les experiències visuals que he seguit amb més atenció va ser la representació al teatre Grec de Montjuïc d'un grup de dervixos giròvags, procedents de Konya (Turquia). Devia ser un Festival Grec preolímpic. I crec que era la primera vegada que es veia aquí aquest tipus de manifestació mística. L'escenari estava escassament il·luminat d'ocre. Els participants portaven unes túniques llargues, de color beix, de roba gruixuda, que feien com una campana al voltant de cada cos que giravoltava sense parar. Entraven i sortien imperceptiblement de l'espai on voltaven monòtons. Al final només quedava un únic ballador i, tot i l'atenció amb què observava l'escena, no hauria pogut dir en quin moment havien deixat de giravoltar els altres confrares sufís. Pel que sembla, els espectadors no havíem d'aplaudir, perquè allò no era un espectacle, sinó un ritus —dalt d'un escenari, amb públic i amb caixet, això, sí— d'aquesta branca mística de l'islam. No van sortir a saludar i els espectadors vam anar plegant d'aplaudir descol·locats i avergonyits. Vam buidar a poc a poc l'auditori en silenci, sense renou. Al jardí de mates d'espígol tothom va escampar la boira sense una paraula, ni un fru-fru de roba ni cap arrossegament de sabates pel pedruscall. Ningú no hauria pogut dir en quin moment la nostra confraria havia sortit del recinte. Ni si hi havia entrat, de fet.
