El Xec, s'endinsa al bosc al vespre. Alguna en passarà, sembla avisar el mussol de la primera il·lustració. En ser al cor del bosc sent plors que surten d'una cova, una taca fosca, en la interpretació de les imatges: és el dimoni Cucarell, crescudet de cos i amb llarguíssima cua, qui plora desconsodament. ¿El motiu? Falta de banyes i problema de mobbing per part dels col·legues infernals.
Unes il·lustracions estilitzades posen l'èmfasi en l'expressivitat de les emocions del dimoni Cucarell i fan aportacions malicioses al text. Cal que el lector no es perdi detall de la il·lustració de les pàg. 18-19, sobretot pel que fa al posat expectant de Cucarell mirant el nen que trenca una branca per tal de fer-li unes banyes postisses. Segur que té l'esperança que amb una mica de bricolatge, hi posarà remei. Propòsit fallit, perquè la pròtesi floreix i el dimoni ja s'imagina essent el barret de rialles de tots els dimoniets. I s'enfonsa, un altre cop. Així és que el nen n'hi implanta unes altres que són cargols de mar i, més tard, una antena de ràdio i... Sense èxit. Potser la solució és acceptar d'una vegada que no en té i, per dissimular-ho, perquè un dimoni sense banyes no pot anar enlloc, li regala un barret. I llestos. Però, pel que sembla, tot i ser tan refet i cuallarg, tenir unes bones banyes és un assumpte de paciència que, com en qualsevol ésser vivent, es cura amb l'edat.
El dimoni d'aquest conte és un dimoni domesticat, dòcil. Poc dimoni. Només un rampell de dolenteria: no dóna les gràcies i pega un cop de cua al seu benefactor. El nen servicial i el dimoni es fan amics en un final a contranatura, segurament perquè els dos personatges estan sols i dins d'aquest meravellós bosc imaginat de pins i alzines tot és possible.