Aquest vespre a la Sala Muntaner ens pregunten ¿què passaria si diguessim sempre el que pensem? Assistim a la representació de Kvetch (neures), d'Steven Berkoff, amb traducció de Joan Sellent. No diem el que pensem perquè, per sort, entre els pensaments i la parla, s'interposa la cultura. Per això, riem quan els personatges (Toni Sevilla, Pep Ferrer i Rosa Cadafalch) s'adrecen a l'auditori i diuen realment el que pensen dels altres personatges. Pensaments que tots hem tingut en alguna ocasió, però, reprimits per la cultura, no els verbalitzem. És més, precisament, la contenció verbal, és un element educatiu que s'interioritza conjuntament en aprendre les primeres paraules. Tampoc fem davant dels altres el que realment tenim ganes de fer, si no és que l'egoisme de l'edat ens porti a desfermar-nos com la vella d'aquesta història (Carme Fortuny.) Kvetch (neures) és un recomanable divertiment sobre la hipocresia, interpretat per uns actors que sembla que estiguin al menjador de casa, molt ben dirigits per Pep Pla.