Alícia ja no viu aquí

Pablo Ley i Josep Galindo signen la dramatúrgia d'Alícia ja no viu aquí, un cabaret musical i literari, que s'ha estrenat aquesta nit al Teatre Tantarantana. El subtítol és La dona a Espanya del 1939 al 1981. L'obra és una descripció de la dona, durant quatre dècades, des que va perdre els drets adquirits durant la República, passant pels anys de postguerra i de submissió a l’home, la família, l’església, la policia i l’Estat, fins al desenvolupament dels anys seixanta, la lluita per la llibertat dels setanta i la por que tot s'aturi del cop d'Estat del 23 F. El muntatge inclou —a més d'unes quantes cançons que defineixen cada època— textos històrics, periodístics, literaris (Mercè Rodoreda, Carmen Martín Gaite), documents radiofònics (consultori de la senyora Francis) i també publicitaris.
El títol, a més d’una pel·lícula d'Scorsese (1974), evoca Alícia al país de les meravelles, de L. Carroll pel que té d'escapada d’una realitat poc engrescadora, de la qual Alícia hauria fugit: no hauria viscut aquí, tal com diu el títol.
Les joves actrius i cantants —totes nascudes en els anys 80— dramatitzen amb estil les cançons, molt millor que no pas les referències històriques relatades com un documental. Alícia ja no viu aquí és el recorregut nostàlgic d'una època fosca presentada amb una mirada amable i amarga alhora. Hi constato que la història sempre explica el present.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.