No hi ha ningú, per covard que sigui, que no esdevingui un heroi per amor.
PLATÓ
PLATÓ
Sessió familiar al Jove Teatre Regina. La sala fa olor de conguitos i galetes de neula i nata. A la meva dreta, una veïna de quatre anys que porta una nina escabellada de mig pam. S'apaguen els llums. La nena pregunta a la seva mare si ja s'ha acabat. No té ni idea de què hi ha vingut a fer aquí. "Calla, que ara comença!" El príncep Sigfrid entra cantant pel corredor lateral, però els micros no funcionen. Arriba a l'escenari on el seu preceptor intenta fer-li aprendre coses útils, però el noi és un enze. El govern en pes vol que el noi triï esposa entre les candidates reials, però el xicotàs s'enamora d'una princesa que, ara per ara, té forma de cigne. Farà el que calgui per desencantar-la. Pinta bé. Però de seguida em cau l'ànima als peus. El magnífic vestuari de prínceps i princeses a l'estil Sisí i la coreografia excel·lent no poden dissimular de cap manera que la companyia no arriba ni als mínims de qualitat professional exigibles. Cada vegada que volen cantar —és un musical, diuen— em pugen els colors a la cara. Cada vegada que obren la boca —i de text, n'hi ha una bona tirada— ja sé que no els entendrem. Potser la meva veïna de quatre anys ha tingut una intuïció quan ha suposat que l'obra s'havia acabat abans de començar. Però, tot i així, en acabar la funció, em fixo que la nena aplaudeix amb convenciment. Quan ja era a la porta, ha hagut de tornar enrere perquè es deixava la nina al seient.