El primer que sentim és una olor suau i penetrant: un sospir de llima, un rastre d'espígol, un pensament de romaní. L'agafem per les aixelles i l'elevem cap al sostre. Sembla que se'ns vulgui quedar als dits la seva flojor de núvol de sucre candi. Ara ens la posem davant del rostre i ens imaginem que ens pregunta amb aquests ulls tot nineta: Tat!, qui sóc? Ens la posem sobre els genolls, Arri, arri, tatanet. Diríem que l'hem sentida riure. Li estiraríem el rínxol que li penja sobre el front, però ens distreu la seva veu que reclama: Ballmanetes, ballmanetes! Si no fos que se'ns hi quedaria la llengua, lleparíem la glaça en zig-zag que li perfila el cap, les mans i els peus. Non nineta, non nineta, que li vingui la soneta. Llaminera de paraules, amerada de música, s'adorm amb els ulls oberts. És la Nina Galeta de la iaia Isabel.
