Era una ànima de càntir que es va deixar fer sopes al cap. El coneixia de Reus, l'Andreuet de ca l'Arbolina. Al carrer de Balmes, davant la casa on vaig néixer, els seus pares hi tenien llogat un magatzem i hi desaven un ruquet. Després el recordo empaitant la canalla portant el cap del nan del Xiquet de Reus. Ens perseguia amb uns espolsadors o amb una piloteta enganxada en una goma. Més endavant, quan hi havia crisi per trobar armats en les processons de Setmana Santa, també s'hi va enrolar. Ell que era menudet i secalló, resultava un soldat inversemblant, dins de l'armadura que li venia gran i li penjava de tot arreu. Anys a venir, coincidíem amb ell i seu pare a l'estació de Duesaigües. El recordo sempre tossint, en aquella època i sense deixar de fumar caliquenyes. Després de treballar de pastisser tota la vida a Cal Llengüet de Reus, en morir el seu pare, va anar a viure a la casa que tenien a Duesaigües i va ajudar al forn del Bondia. I, a partir d'aleshores fins que va morir, tinc la impressió que m'esperava cada cap de setmana que anés a comprar el pa per fer-me confidències. Ell, que semblava que no hi fos, s'adonava de tot. Guardo secrets d'aquesta persona que no tenia ni esma de canviar-se les ulleres trencades que portava apedaçades amb esparadrap. Pensava en l'Andreuet del pa, quan vaig escriure el poema III, del poemari Temps de penyora, amb què vaig guanyar l'Englantina d'Argent, el 2003:
MARÇ
T'hi apuntaries, si totes les batalles fossin amb caramels,
nan entremaliat entre gegants de festa i armat del ramat,
que tant reparties cops amb una pala matamosques,
i cantaves "els nanos mengen trumfes, arròs i peix pudent",
com precedies un manaia cerimoniós i el penó SPQR,
Senatus Populus Que Romanus, que ignorem què vol dir.
De tan esquifit, el cos se't perdia dins el cap de cartró del nan
i l'armadura del cos de guàrdia de ficció de Ponç Pilat,
governador de Jesuralem i de Tarragona,
era un embolcall massa pesant.
Per al teu repòs, branques d'olivera al balcó,
peus descalços i cadenes als turmells, si algú no et volia bé.
En sòlida arrapada, la soledat et consumia el cos
amb la gota eterna al nas, penitent, si caic no caic,
les ulleres adobades amb esparadrap.
Tinc por que si crido el teu nom per la finestra,
la dent que em belluga voli enllà del porticó
i faci d'adob de pinetells i esclata-sangs.
Aixeca, ara que pots, la camisola al ninot de palla,
pastanaga i cogombre, la sardina enterrada i sant tornem-hi.
La confirmació d'un compromís fet cendra
és el pic imprecís d'aquest dimecres,
ara que la crema es va espesseint al bany maria
i al carrer planten falles.
Torna nan entremaliat, armat del ramat,
torna a enfonsar la mà envescada a la pasta de bunyols.
L'oli roent l'espera.
© LENA PAÜLS.
Premi Englantina d'Argent als Jocs Florals. Ajuntament de Barcelona, 2004