ELECTRA

Clara Segura (Electra),  Mar Ulldemolins (Crisòtemis)
Anna Güell (el preceptor). © David Ruano)

La Sala petita del Teatre Nacional va de tragèdia grega: Electra, l'heroïna que dóna nom al desordre piscològic anomenat complex d'Electra. La història d'Electra és la història d'una obsessió per venjar el pare. Electra era filla del rei Agamèmnon i de Clitemnestra. Quina família d'assassins! Quan el seu pare se'n va a Troia la seva mare té un amant, amb qui planeja fer-se seu el tron. De fet, el tron havia de ser per a l'hereu Orestes, aleshores encara nadó. El rei torna de Troia amb una amant i la seva esposa l'assassina. La parella Clitemnestra i Egist (l'amant) governa Micenes. Electra té por que la seva mare no mati Orestes, i treu el germanet en secret de palau en complicitat amb un preceptor. Mentre la criatura es fa gran al palau d'un altre rei, la germana d'Electra, Crisòtemis, es conforma amb la situació. Però Electra té pendent la venjança de l'assassinat del seu pare i només desitja que el germà es faci gran i pugui dur-la a terme. Han passat els anys i Orestes torna d'incògnita al Palau, amb el preceptor ja vell i l'amic amb qui s'ha fet gran (a l'obra, és el músic que toca la guitarra en un racó, discretament.) Orestes es dóna a conèixer a la seva germana i fa efectiva la venjança: mata la mare i l'amant. Morta la cuca,...

Aquesta és la síntesi del que veurem al Teatre Nacional, en la versió de Sòfocles, però el fons homèric és molt, molt més embolicat. Bé, doncs, si les relacions entre tota aquesta parentela de noms impossibles de recordar ja són prou complicades, afegim-hi que l'actriu que fa de Clitemnestra (la mare) també forma part del cor de dones de Micenes; que una dona del cor de Micenes fa de vell preceptor d'Orestes; que Crisòtemis (la germana) també és al cor de dones de Micenes. I, si malgrat tot, l'obra que hem vist s'entén perfectament bé... és un mèrit dels intèrpretes i de la direcció d'Oriol Broggi.

Llegiu-ne aquí una crítica més completa.