Ahir va morir la Marina de Duesaigües, aquesta tarda l'enterren al poble. Enguany farà trenta-cinc anys que la conec i hem parlat moltes estones, d'aquella manera distesa que encara es pot parlar al poble. La Marina ha tingut sort amb el seu home, el Vicenç. El seu fill l'Esteve i les seves dues filles, la Pilar i la Montserrat, sempre li han donat alegries. I també els néts i les nétes per tots els quals tenia devoció. Llegiu aquí unes notes sobre el Vicenç i la Marina.
(Foto superior: Marina Cardona Ollé, al menjador de casa seva, Duesaigües, 2005
Foto inferior: Elisa i Marina, 1939
Fotos del volum Les Oblates 1939-1941: presó de dones de Tarragona, de Josep Subirats Piñana, Recerca de Pilar Poy Franco)
Ara bé, la Marina tenia una gran pena, una pena que evocava sempre en veu baixa, com si se n'amagués, un esqueixament que ha anat aflorant de forma recurrent en les converses: la pèrdua de la seva germana Elisa de 21 anys, afusellada pels franquistes. La Marina (1925-2010) va dormir en un matalàs a terra al costat de la seva germana, la nit de 11 de febrer de 1939, l'última nit que l'Elisa, ja detinguda, va ser al poble, abans que se l'enduguessin a la presó de Reus i la traslladessin posteriorment a Pilats de Tarragona. L'exèrcit d'ocupació va manar instruir judici sumaríssim d'urgència i el consell de guerra va tenir lloc el 20 de març. Elisa era "pasada por las armas" el 22 d'abril. La família no va rebre'n comunicació.
L'experiència de l'horror i la desesperació familiar que va viure la Marina aquells dies, explicada de viva veu, encara va poder ser recollida en una entrevista enregistrada en vídeo i una publicació, el 2006.
Podeu consultar aquí documents sobre els fets: Les Oblates 1939-1941: presó de dones de Tarragona, de Josep Subirats Piñana. Recerca: Pilar Poy Franco
Els militars li van fer un judici dels que ara es fan cada dia. A la presó de dones, on som nosaltres, diuen que ella no es va poder ni defensar. La van condemnar només entrar a la sala. Junt amb els altres. Fa quinze dies... que...
—¿Què...? ¿Que què...? Parla... —es va impacientar, Pere Gabriel.
—Afusellada...
—¿Què...? ¿Que què...? Parla... —es va impacientar, Pere Gabriel.
—Afusellada...
ANDREU SOTORRA. Els silencis de la Boca de la Mina, cap. XV