Però, aquest estiu, la Marina ja no sortia de casa. Encara que l'entrés a veure cada dia, em rebia amb grans festes i em preguntava per què l'anava a veure tan de tard en tard. Últimament feia uns relats incomprensibles per a mi, amb frases enrevessades, sense subjecte, per tant era impossible saber qui era l'actant. I sempre amb els verbs en present. El passat més llunyà era allí, viu. Del dia abans, no en sabia res. El Vicenç anava a buscar el pa arrossegant els peus. Tot i el suport dels fills, viure sols es feia insostenible. Deu dies després de la Mare de Déu d'agost vam coincidir al carrer amb els seus fills —la Montserrat, la Pilar, l'Esteve— que els acompanyaven a la millor residència de Reus. El Vicenç hi anava conscient i esperançat. La Marina hi entrava desorientada, però, confiada, perquè hi anava de bracet del seu estimat.
Potser no ho han dit amb paraules, però intueixo que a la Marina i al Vicenç, mentre estiguin junts no els faltarà res més. Tenen als seus ulls el paisatge que més valoren: viure la vellesa en comú. És la seva aspiració més immediata.