A les butaques de platea, quan anem a veure espectacles, l'A. i jo tenim cadascú un costat protegit per l'altre. Però, el sentit de la convivència de l'espectador que ens tocarà a l'altre costat, davant o darrere o en unes cadires més enllà és sempre un misteri. En tenim unes quantes per explicar. Ens hem topat amb veïnat que es fa seu sense miraments el braç de la butaca que hauríem de compartir bonament, fins a espectadors de darrere que repengen un peu (descalç!) al respatller, passant per porcs que fan mandonguilles amb la intenció d'enganxar-les al seient quan s'apaguin els llums, i acaben enganxant-les a la cama del veí. Hem patit lloques rialleres a destemps a la nostra orella i belluguins compulsius; per no parlar dels veïns menuts que han pujat sobre les nostres pertinences amb una rialleta dels adults acompanyants. La darrera anècdota me la proporciona una veïna que s'espolsa constantment el cabell i em deixa el meu jersei negre ple de caspa. Però, fent honor a la veritat, també he de dir que alguna vegada presa d'un atac de tos m'he trobat amb una mà veïna que m'allargava una capseta de pastilles Joanola. Un gran detall que deixa en no res les altres anècdotes.
