Després de dirigir al TNC El ventall de Lady Windermere, d'Oscar Wilde (Dublín, 1854-París, 1900), Josep M. Mestres dirigeix al Teatre Goya una versió actualitzada —després de cent anys d'haver estat escrita— d'Un marit ideal, (1895). El resultat és una comèdia d'alt estànding, amb telèfons mòbils i estètica Escada. Wilde critica la societat victoriana cínica i corrupta a partir d'un polític brillant amb pàtina d'honorabilitat que pertany al grau social més elevat. El xantatge li arriba d'una dona seductora i sense escrúpols, que es veurà entrampada en el seu propi joc. I ens adonem que la trama s'assembla massa als assumptes de contemporanis, per això l'entenem tant, aquesta comèdia. Wilde hi és en l'estructura i en els diàlegs vius, esmolats, adreçats a la intel·ligència dels espectadors. Potser perquè entenem tant la trama, la tesi del "pecat amagat, mig perdonat", no m'agrada. La bleda de la dona del polític corrupte el perdona i està molt satisfeta quan sap que no es farà públic el delicte. I tot queda com abans.
Actors i actrius ben assentats en el seu paper, manegen les rèpliques i contrarèpliques amb eficàcia. Destaquen Abel Folk, Joel Joan, Mercè Pons i Sílvia Bel, tot i que els altres no desmereixen el conjunt. La nit que vam assistir a la representació (28.X.09), no hi havia ni una butaca buida, al Goya. La platea respirava al ritme dels actors oficiants. Des de la primera frase.