Avui dues-centes cinquanta persones, pel cap baix, no hem vist el partit Barça-Madrid. Som a la carpa vermella que hi ha instal·lada davant del Mercat de les Flors. Hi hem anat a veure el Blai Mateu, el fill petit de Tortell Poltrona. A veure què ha après a fer a França el plançó del nostre pallasso sense fronteres. El Blai fa companyia amb la seva dona, l'acròbata Camille Decourtye. A la pista, un cercle íntim i a tocar del públic, només hi actuen la parella, un músic que toca el contrabaix i un cavall hispanoàrab. Els espectadors rodegem la pista i, alhora, un passadís darrera nostre ens rodeja. En aquest passadís s'hi empaiten els personatges, allí hi galopa el cavall, des d'allí s'hi emeten proclames i la Camille hi canta com una sirena. Una hora abans de començar l'espectacle, ha caigut sobre Barcelona una tempesta de llamps i trons. En obrir les portes de la carpa no plou, però el cavall deu sentir el temps i fa una mica el ronso, tot i que acaba fent el que l'acròbata li demana. Le sort du dedans parla de la ventura (o l'aventura) que s'amaga sota l'envelat silenciós d'un circ buit, metàfora de l'espai interior de cadascú. És un espectacle poètic, sobri, brillant. En sortir, anem a peu cap a casa. Pel carrer, davant les voreres dels bars hi ha un núvol de televidents. Nosaltres hem format part dels dos-cents cinquanta espectadors que no han vist el partit de futbol que segons Ramon Pellicer "ha tingut paralitzat el país." Les minories existim.
29 de novembre 2009
Les minories existim
Avui dues-centes cinquanta persones, pel cap baix, no hem vist el partit Barça-Madrid. Som a la carpa vermella que hi ha instal·lada davant del Mercat de les Flors. Hi hem anat a veure el Blai Mateu, el fill petit de Tortell Poltrona. A veure què ha après a fer a França el plançó del nostre pallasso sense fronteres. El Blai fa companyia amb la seva dona, l'acròbata Camille Decourtye. A la pista, un cercle íntim i a tocar del públic, només hi actuen la parella, un músic que toca el contrabaix i un cavall hispanoàrab. Els espectadors rodegem la pista i, alhora, un passadís darrera nostre ens rodeja. En aquest passadís s'hi empaiten els personatges, allí hi galopa el cavall, des d'allí s'hi emeten proclames i la Camille hi canta com una sirena. Una hora abans de començar l'espectacle, ha caigut sobre Barcelona una tempesta de llamps i trons. En obrir les portes de la carpa no plou, però el cavall deu sentir el temps i fa una mica el ronso, tot i que acaba fent el que l'acròbata li demana. Le sort du dedans parla de la ventura (o l'aventura) que s'amaga sota l'envelat silenciós d'un circ buit, metàfora de l'espai interior de cadascú. És un espectacle poètic, sobri, brillant. En sortir, anem a peu cap a casa. Pel carrer, davant les voreres dels bars hi ha un núvol de televidents. Nosaltres hem format part dels dos-cents cinquanta espectadors que no han vist el partit de futbol que segons Ramon Pellicer "ha tingut paralitzat el país." Les minories existim.