Isabel Coixet és una bona directora i una excel·lent guionista. La seva nova pel·lícula, Map of the Sounds of Tokyo, rodada en anglès després d'Elegy (2008), li ha valgut el premi al millor muntatge a Irene Blecua en el darrer Festival de Cannes. Amb tot, em sembla que no és la millor pel·lícula de Coixet, la qual, efectivament, té una bona història, però li costa fer-la arrencar. La directora s'entreté en la presentació dels personatges i en la mirada sobre un Tòquio amb ulls d'estranger: el paraigua per al gos, el tràfec dels vianants..., amb un narrador implicat que no calla. És la veu d'un personatge secundari, més que prescindible. Però, si d'una banda hi ha la morositat en projectar una mirada externa, de l'altra, escenes clau passen en un no res o poc nítides, com per exemple, l'escena al cementiri on la noia neteja tombes diverses. Tampoc queda clar si la noia s'ha suïcidat per despit al soci del pare, a qui potser estima, sense ser corresposta. L'amant assassina vol ser un personatge misteriós, i a Coixet li devia semblar que ja n'hi havia prou a presentar-la dins la jungla de la cultura nipona, però el resultat és una pel·lícula amb un deix de trama poc travada, a causa d'un guió no del tot coherent. D'altra banda, Coixet no ha tret res de nou de la interpretació de Sergi López i tampoc de Rinko Kikuchi, la protagonista, que en tots els fotogrames fa la mateixa cara retreta. La banda sonora, en canvi, és excepcional.
10 de novembre 2009
Mapa dels sons de Tòquio
Isabel Coixet és una bona directora i una excel·lent guionista. La seva nova pel·lícula, Map of the Sounds of Tokyo, rodada en anglès després d'Elegy (2008), li ha valgut el premi al millor muntatge a Irene Blecua en el darrer Festival de Cannes. Amb tot, em sembla que no és la millor pel·lícula de Coixet, la qual, efectivament, té una bona història, però li costa fer-la arrencar. La directora s'entreté en la presentació dels personatges i en la mirada sobre un Tòquio amb ulls d'estranger: el paraigua per al gos, el tràfec dels vianants..., amb un narrador implicat que no calla. És la veu d'un personatge secundari, més que prescindible. Però, si d'una banda hi ha la morositat en projectar una mirada externa, de l'altra, escenes clau passen en un no res o poc nítides, com per exemple, l'escena al cementiri on la noia neteja tombes diverses. Tampoc queda clar si la noia s'ha suïcidat per despit al soci del pare, a qui potser estima, sense ser corresposta. L'amant assassina vol ser un personatge misteriós, i a Coixet li devia semblar que ja n'hi havia prou a presentar-la dins la jungla de la cultura nipona, però el resultat és una pel·lícula amb un deix de trama poc travada, a causa d'un guió no del tot coherent. D'altra banda, Coixet no ha tret res de nou de la interpretació de Sergi López i tampoc de Rinko Kikuchi, la protagonista, que en tots els fotogrames fa la mateixa cara retreta. La banda sonora, en canvi, és excepcional.