Podem diagnosticar l'ambient (el bon ambient i la mala maror) d'una empresa, d'una institució pública o privada, d'una companyia telefònica, d'una entitat bancària, d'una escola... per la seva comunicació telefònica.
Clima servicial: l'eficàcia.
La persona que respon el telèfon, només amb el to de veu manifesta, sense ser-ne conscient, que som benvinguts, que té esperit de cooperació, que s'identifica amb el seu lloc de treball. Podem avaluar el grau d'informació sobre els problemes que li plantegem, la seva capacitat de prendre decisions, l'autonomia de recursos i d'argumentació.
Clima conflictiu: la crisi.
La persona que respon el telèfon manifesta, sense ser-ne conscient, el desinterès per qui truca. Respon amb una veu feixuga, irritada, avorrida. Ens fa entendre que la trucada no ha estat oportuna. Se senten veus de fons, persones que parlen entre elles. Rondinen. El telèfon les ha interrompudes. La veu ens diu que ens esperem. Després d'una estona ens diu que truquem a un altre telèfon. Qui respon la segona trucada, també rebutja escoltar-nos. El clima conflictiu també es delata en la comunicació telefònica perquè qui despenja l'auricular no té memòria. Podem trucar cent vegades a la mateixa persona i ens preguntarà qui som, què volem, amb qui volem parlar. És com si fossin moltes persones les encarregades de respondre el telèfon i estiguessin deslligades entre elles. Quan la crisi és al punt culminant ningú no sap —ni ho vol saber— de què li parlem. Ningú no pren decisions ni compromisos.