Andorra. Autor: Max Frisch. Traducció: Xavier Torruella
Direcció: Ester Nadal. Sala Petita, TNC
Podria ser l'Andorra del títol o qualsevol comunitat tancada on un fet extraordinari posi de manifest la hipocresia social. Primer es dona la benvinguda al foraster —suposadament un nadó jueu, en aquest cas— però serà el primer a ser assenyalat en cas de problemes. El dramaturg Max Frisch (Zúric, Suïssa, 1911 - 1991) parla d'una 'Andorra blanca' (potser criptònim de Suïssa) en sentit propi, és a dir, nevada; o potser en sentit figurat, sense màcula. Andorra és un quadre de costums al voltant d'una família amb un fill adoptat i una filla biològica. Ah, l'Andri, el jueu, el fill adoptat del mestre. Una mentida que es manté en el temps. L'Adri ni és jueu ni és adoptat. Ha patit durant vint-i-un anys els prejudicis de la comunitat i s'ha enamorat de la germanastra. Alto! El seu suposat salvador haurà de dir la veritat: és el seu fill biològic. La tragèdia està servida. Els personatges van confessant: «Jo també vaig ser culpable de tot el que va passar».
Una història que transcorre en una escenografia viva, explicada amb unes interpretacions de luxe: Bravo!, Roger Casamajor, Carles Martínez, Míriam Alamany i Eduard Muntada. Molt treballades en els que comencen. Finalment la façana es desploma, només queda el bastiment. 7/10
