Sotapont del viaducte del barranc dels Masos, a Duesaigües,
declarat element del Patrimoni Industrial de Catalunya.
Foto: © Paüls
El vespre del dia de Nadal, tothom viatja per força en tren. Sortim sols de l'estació de Duesaigües. A Reus, hi ha cua per pujar. Els viatgers van carregats, majoritàriament, amb bosses de regals. Es nota que són persones que no tenen costum de viatjar en tren perquè, en pujar-hi, s'asseguren que sigui el que els correspon, preguntant-ho als que hi hem pujat abans. Som al centre del vagó de primera classe i, ara, molts dels passatgers que hi han pujat s'hi fixen, i es pregunten en veu baixa si potser els faran pagar suplement. No saben que els Catalunya Express ja fa anys que, malgrat que hi hagi un vagó de qualitat superior (més espai, tauleta abatible), l'import del bitllet no varia de la resta. Ningú canvia de vagó, però. Quietud per fi. Tothom rumia el que ha viscut durant el dia. A Tarragona, només puja al vagó de primera un home de mitjana edat que ocupa els dos seients de darrere nostre. Quan arrenca el comboi, es posa a recitar en àrab una lletania monòtona, com si parlés en veu alta. Deu ser audible quatre files enllà perquè una viatgera es gira cap a la nostra direcció amb mala cara. No diu res. Ningú diem res, de fet. En tot el vagó només se sent l'home que llegeix sures d'un Alcorà prim, flexible, de butxaca, mentre es balanceja cadenciós. Baixa a Vilanova.
Interpreto que aquest viatger percep que aquí és casa seva i, per tant, es comporta en públic com ho faria en la seva normalitat quotidiana privada. I l'ha imposada a tots els altres passatgers. El fet m'ha molestat. M'ha molestat la imposició al vagó de tren del rés de les sures en veu alta, de la mateixa manera que m'hauria molestat si algú hi hagués resat el rosari, amb el mateix volum. Tothom hauríem de tenir una ètica de mínims compartits.