07 de febrer 2017

'EL MIRACLE D'ANNE SULLIVAN' AL TEATRE DEL RAVAL

El miracle d'Anne Sullivan de William Gibson. Adaptació: Tamar Aguilar
Direcció: Empar López.  Teatre del Raval, Barcelona
La història de Helen Keller (Tuscumbia, Alabama, 1880 - Easton, Conneticut, 1968)  ha estat portada al teatre, a la televisió i al cinema. La petita Keller va patir una greu malaltia que li va provocar la pèrdua de la visió i de l'audició i, superprotegida per la família, es va convertir en una criatura inadaptada socialment. Després d'anys de lluita per aprendre, es va convertir en la primera persona cega i sorda que va graduar-se a la universitat, va escriure la seva biografia i va fer carrera com a política. L'obra dramàtica se centra en la relació tempestuosa dels primers temps amb Anne Sulivan (versemblant interpretació de Míriam Escurriola), la professora que va introduir Helen Keller (debut potent de Mar Ferrer) en el món del llenguatge i la comunicació.  Una obra realista que no defuig els episodis de disciplina i de violència en el procés de domesticació de la nena protagonista. Tot i així, la recompensa d'aquest miracle del segle XIX fa entendrir els espectadors que sabem que avui els recursos tècnics i humans per aconseguir el mateix resultat són, per sort, uns altres. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
 
No sóc l'única, però sóc algú. No puc fer-ho tot, però
encara pur fer quelcom; i justament perquè no puc
fer-ho tot, no renunciaré al que sí que puc fer.
HELEN KELLER
Etiquetes de comentaris: ,

06 de febrer 2017

LES FAÇANES DE "CAN PISTOLES"

Exposició Façanes de "Can Pistoles". Filmoteca de Catalunya
Ara "Can Pistoles" de la Rambla de Canaletes de Barcelona es diu Club Capitol i és un teatre. Els espectacles s'anuncien amb plafons a l'entrada com en qualsevol altre teatre de la ciutat, però la façana d'aquest local guarda molts anys de glòria publicitària. Ho veiem a l'exposició Les façanes de "Can Pistoles, a Filmoteca de Catalunya, una mostra de fotografies de les façanes més espectaculars del popular cinema Capitol inaugurat el 1926. Es complementa amb fotografies i cartells de l'època (1926-1989) i un documental on el fill d'Antoni Solé explica la creativitat del propietari que va revolucionar la comunicació publicitària de les pel·lícules que programava, tant a l'exterior del cinema com al vestíbul; Lluís Permanyer explica la llibertat que l'empresa va donar a Antoni Clavé, que va pintar els llenços entre els anys 1932 i 1935.
El cinema Capitol va ser un dels primers cinemes d'estrena de Barcelona i es  va especialitzar en pel·lícules de terror, d'aventures i, sobretot, pel·lícules de l'oest. Va ser a partir de la façana decorada per Clavé per a l'estrena de Contra el imperio del crimen (1933) on va simular impactes de bala, que es va començar a parlar de "Can Pistoles".
Les singulars decoracions de la façana que anunciaven les estrenes de la setmana eren esperades i molt comentades per la gent que passejava per la Rambla. Llàstima que la censura franquista vigilés  els cartells de l'emblemàtic local.  El 1952 el cinema va ser denunciat per projectar una sessió de Judes d'Iquino en català. L'exposició és molt més que una documentada recuperació de la memòria gràfica.

Oberta fins al 26 de febrer.





Etiquetes de comentaris: , , ,

04 de febrer 2017

'STILL LIFE', AL TEATRE LLIURE

Still Life. Creació de Ricci/Forte. Direcció: Stefano Ricci
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Després de Macadamia Nut Brittle, avui hem tornat a ser espectadors privilegiats de la Companyia Ricci/Forte, ara, d'Still Life. Dic privilegiats perquè tant un espectacle com l'altre només han estat dos dies en cartellera a Barcelona. Aquesta natura morta tracta de l'assetjament per homofòbia, explicant el cas real d'un noi de quinze anys que en va patir i es va suïcidar a Roma. Al fons de l'escenari una filera d'espelmes enceses com a record de tots els adolescents que n'han estat víctimes i que surten en una projecció amb noms i cognoms. I comença l'espectacle en format de conferència, després evoluciona amb dansa i performance per relatar amb gestualitat i paraules 'una massacre a cinc veus per una víctima'. Still Life és un treball reeixit tant per que fa a l'expressivitat com pel contingut, amb algunes accions que passen per ser valentes i, al meu entendre, la realitat de la notícia televisada les serveix amb la crueldat que aquí ens podríem estalviar de reproduir. Els espectadors som invitats a convertir-vos  en protagonistes, sisplau per força. En sortim petonejats i amb la roba completament empastifada de plomes, un record que ens emportem a casa i qui sap com ens el traurem de sobre. Vetllada inoblidable. 8/10

Etiquetes de comentaris: ,

'JÚLIA', A LA SALA ATRIUM

Júlia. Basada en La senyoreta Júlia, d'August Strindberg
Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium. Barcelona
Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium ens ofereixen el segon lliurament del cicle «Trilogia de la Imperfecció»: Nora (Casa de nines, d'Ibsen),   Júlia (La senyoreta Júlia, d'Strindberg) i Nina (La gavina, de Txèkov).
Júlia (interpretació bellament matisada de Patrícia Mendoza), la senyoreta, manté amb el criat (Jordi Llordella, dúctil i versemblant interpretació) una relació de poder de la qual acaba sent víctima. La minyona Kristina (Mireia Trias, eficaç discreció), mig parella del criat, tercer personatge a La senyoreta Júlia, té aquí un paper de testimoni, sense intervenir directament en el drama que es va congriant a poc a poc. Interessant posada en escena, amb recreació d'imatges preenregistrades a les quals se suporposen imatges en temps real i les del trio d'actors a la sala. Un cicle apassionant per aprofundir en tres obres clau de la dramatúrgia universal. 8/10


Etiquetes de comentaris: ,

03 de febrer 2017

MACADAMIA NUT BRITTLE, AL TEATRE LLIURE

Macadamia nut brittle. Creació: Ricci/Forte. 
Direcció: Stefano Ricci. Teatre Lliure Montjuïc
L'espectacle Macadamia nut brittle pren el títol d'un producte de l'empresa Häagen-Dazs. De fet, el títol és l'única cosa que té d'ensucrat l'espectacle-performance. Des de fa una dècada els de la companyia Ricci/Forte són considerats els creadors teatrals més subversius i innovadors de l'escena italiana. Podríem dir que hem vist teatre físic, jocs violents, però s'hi diu un text amb referències temporals i de la ciutat on es representa, deslligat d'allò que es mostra a l'escenari, que és el millor del muntatge. Ni els múltiples jocs sexuals ni el despellament d'un conill ni la ruixada amb suposada sang han aconseguit transmetre'ns la poesia 'aspra' que ens prometia el fullet de mà. 6/10

Etiquetes de comentaris: ,

SANT BLAI, A TRES...

Blaiets. Foto: Cotó de sucre

Sant Blai era un metge i bisbe turc del segle III, venerat per diverses confessions cristianes. Es diu que va salvar la vida d'una criatura que s'havia escanyat amb una espina de peix, per això és considera l'advocat del mal de coll: "Sant Blai gloriós, lleva'm la tos."
Avui he parlat, per separat, amb la meva mare i amb la Montse G. de Duesaigües. Ni l'una ni l'altra són "de missa", i totes dues em donen els mateixos referents de la tradicció benefactora de Sant Blai. En trec la conclusió que hi ha la creença popular que qualsevol cosa de menjar que es beneeixi avui cura. La Montse G. diu que es pot portar a beneir fruita, nous, figues seques, un tall de cóc ràpid, unes magdalenes, uns pastissets. La meva mare ha afegit unes panses a la llista. I, és clar, blaiets. Les dues coincideixen en la forma: "són galetes allargades que porten el santet dibuixat i curen el mal de gola."
L'Antònia Tost, una veïna de la casa on vaig néixer, ens portava pomes beneïdes per sant Blai. La padrina Munda les posava a l'armari de la roba i les anava vigilant, sense tocar-les gaire per no macar-les. Es tractava que s'anessin arrugant, mentre perfumaven els llençols.
Prenc nota d'un detall exquisit que tant la Montse G. com la meva mare han descrit amb fruïció: cal anar a beneir les menges posades en una plàtera o amb un cistellet amb ansa, tapades amb un mocador brodat i/o amb puntes. "Ben planxadet!" Un refinament a l'abast de tothom.

Vegeu aquí la recepta dels blaiets
segons la Cori i la Mercè al blog «Cotó de sucre»


Etiquetes de comentaris: , , ,

02 de febrer 2017

TERESA LLORACH, AQUAREL·LES EN ADAGIO

Teresa Llorach autora de l'aquarel·la
 Les sabatilles vermelles
Teresa Llorach  (Reus, 1965) acaba d'il·lustrar amb una aquarel·la deliciosa el relat Les sabatilles vermelles del qual sóc autora. Un privilegi per mi, sobretot, perquè li vaig demanar la col·laboració sense que ens coneguéssim. M'avalava la publicació digital Remeno paraules, 25 proses il·lustrades, que li vaig enviar com a targeta de presentació.
Va llegir el relat i s'hi va endinsar, diu, com si veiés una pel·lícula. En va extreure la idea, en va fer una abstracció depuradíssima i la va revertir sobre el paper de tal manera que va fer palpable l'emoció. Un diàleg estimulant entre paraules i imatge, que recull lúcidament la dimensió poètica del desenllaç: introspecció i represa. M'entusiasma. Vegeu-ne la simbiosi clicant la imatge:

http://puntiacap.blogspot.com.es/2017/01/les-sabatilles-vermelles.html
Les sabatilles vermelles. Aquarel·la: Teresa Llorach. Text: Lena Paüls
Avui, exercicis a la barra, 
inici d'adagio.
La Teresa confessa que li apassiona l’exercici  de transformar un relat en una imatge, fent-ne una interpretació personal. Diu que actualment s'expressa millor amb l'aquarel·la i que cada vegada li agraden més les tècniques on el suport és el paper. Prefereix l'art figuratiu: persones, detalls, converses... També el paisatge urbà, amb preferència pels escenaris que li són familiars. Una dedicació continuada que du a terme en les sortides amb el grup «Urbans sketchers a Reus». En aquest sentit ha realitzat en els darrers dos anys, molts dibuixos i aquarel·les de la seva ciutat, i té en projecte publicar-los.
Dedica a l'art el temps que li permet el treball professional a la banca. Graduada en Arts aplicades, especialitat de pintura, a Escola d’Art i Disseny  de la Diputació de Tarragona, i el projecte a l’Escola d’Art de la Llotja de Barcelona. És assídua als monogràfics de dibuix de model al natural, pintura i Història de l'Art a l'Escola d’Art.
Ha col·laborat amb pintures per a cartells de difusió d'actes culturals i ha participat en exposicions col·lectives, però no li agrada gaire exposar. Ha guanyat el concurs organitzat per Vermuts Miró i la pintura guardonada es pot veure a la Sala Miró del Museu del Vermut, i ha estat finalista un any Premi de Pintura Ceferino Olivé.
Pas a dos. © Teresa Llorach
Li agrada interrelacionar la seva obra amb diferents disciplines: literatura i altres formes d'art. Participa a les jams del Safareig Poètic de Reus que impulsa l'activista cultural Eduard López, un amic comú, sense saber-ho cap de les dues.

Des d'ara comparteixo Les sabatilles vermelles amb la Teresa Llorach, un relat que anirà per sempre de bracet del seu regal esplèndid. Moltes gràcies, Teresa.


Per saber-ne més, apunts d'aquest blog:

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

01 de febrer 2017

EL PARADÍS PINTAT, DE PEPA PLANA

Paradís pintat. Idea original i guió: de F. Cainero i Pepa Plana
Direcció: Ferruccio Cainero. Sala Muntaner, Barcelona
Tenim una aspirant a àngel de la guarda que surt d'un quadre d'àngels simfònics. Té l'aspecte i el nas de la pallassa Pepa Plana, enamorada plàtonicament de l'àrcàngel Miquel, que troba fotografiat a la revista «Coses del cel». Poca cosa més sabem de la candidata. S'acontenta a fer d'àngel del mar, on troba materials sensibles que ja no poden salvar-se. Moixa i desolada, torna al quadre. I, de retruc, tan poca lluita pels ideals ens desil·lusiona a nosaltres, espectadors. Si tots els àngels que, previsiblement, han de baixar a guardar-nos són com aquest, més valdrà que renunciem a tenir-ne. 7/10







Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)