 |
| Aquarel·la de © Teresa Llorach, agost 2022 |
Escolteu el pòdcast del poema
al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY
Veu: Andreu Sotorra
Des de bona hora, els operaris munten l'espectacle,
un empostissat fràgil, una filera humil de bombetes,
uns altaveus insistentment comprovats.
Diuen que, per distreure el dolor, valen orquestra i rom.
La canalla, en representació familiar,
ronda el parament de fer veure que tot ajuda a viure
i, per això, avui tothom vetllarà.
Tu també hi ets, i no saps ben bé per què
avui no fas córrer els gats al llarg de la paret del jardí.
A boca de fosc, la música dels assajos s'escampa desfibrada
i, perquè la lluna és aquell globus que vaig perdre a la fira,
tu udoles en nom meu enfilat a la pila de llenya.
Potser aquesta nit, sobre la plaça de llambordes irregulars,
algú es torçarà el turmell ballant la conga
i s'haurà de retirar a fer companyia al fanalet de la taula.
D'altres aniran a veure sortir el sol a la platja més propera
i tornaran just quan una cercavila amb gralles
i dolçaines meni tothom a fer el vermut,
i una xiqueta assenyali un punt que fumeja al bosc.
(¿I, tu, d'on surts, maca?)
L'endemà passat, els paperets de colors,
les garlandes i les serpentines
seran una pasta informe amuntegada
al voltant d'un escombriaire foraster que badalla.
Amb l'artifici enlaire,
el dolor se la camparà sense traves.
I, mentrestant, la calitja també anirà fent.