 |
| © Teresa Llorach, març 2022. Aquarel·la |
T'hi apuntaries, si totes les batalles fossin amb caramels,
nan entremaliat entre gegants de festa i armat del ramat,
que tant reparties cops amb una pala matamosques,
i cantaves "els nanos mengen trumfes, arròs i peix pudent",
com precedies un manaia cerimoniós i el penó SPQR,
Senatus Populus Que Romanus, que ignorem què vol dir.
De tan esquifit, el cos se't perdia dins el cap de cartró del nan
i l'armadura del cos de guàrdia de ficció de Ponç Pilat,
governador de Jerusalem i de Tarragona,
era un embolcall massa pesant.
Per al teu repòs, branques d'olivera al balcó,
peus descalços i cadenes als turmells, si algú no et volia bé.
En sòlida arrapada, la soledat et consumia el cos
amb la gota eterna al nas, penitent, si caic no caic,
les ulleres adobades amb esparadrap.
Tinc por que si crido el teu nom per la finestra,
la dent que em belluga voli enllà del porticó
i faci d'adob de pinetells i esclata-sangs.
Aixeca, ara que pots, la camisola al ninot de palla,
pastanaga i cogombre, la sardina enterrada i sant tornem-hi.
La confirmació d'un compromís fet cendra
és el pic imprecís d'aquest dimecres,
ara que la crema es va espesseint al bany maria
i al carrer planten falles.
Torna nan entremaliat, armat del ramat,
torna a enfonsar la mà envescada a la pasta de bunyols.
L'oli roent l'espera.