 |
| Llibres per cremar (Les combustibles). Autora: Amélie Nothomb. Traducció: Roger Batalla. Direcció: Blanca Bardagil. El Maldà, BCN |
Al carrer cauen bombes, la ciutat està assetjada. Un professor universitari té refugiats un alumne i una alumna a la seva casa gèlida. S'ha acabat el combustible. Només els queden les cadires i l'estufa buida. I la biblioteca. Amélie Nothomb (Etterbeek,
Bèlgica, 1966), va escriure Les combustibles (aquí traduïda per Llibres per cremar) el 1994, possiblement pensant en el setge de Sarajevo.
De fet, és precisament la guerra que fa que tot es trastoqui. Els tres personatges són víctimes d'un setge exterior i ells mateixos s'assetgen entre ells. A mesura que els dies passen i el fred els tortura, cadascú mostra la part fosca sense contemplacions. Activen l'instint de supervivència i fan valdre el poder sobre els altres. El fred, el fred que ho envaeix tot portarà al sexe no desitjat a canvi d'una estona d'escalfor. Cada llibre sacrificat a l'estufa pot elevar un grau la temperatura de l'estança. ¿Quin serà el primer llibre cremat? ¿I el darrer? ¿Allò que diu el millor dels escriptors val més que no morir de fred? Però els llibres també s'acabaran i el destí és deixar-se anar pel carrer a la recerca d'un obús que acabi el fred pel seu compte. 8/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
L'altre tresor eren els llibres que en altres temps ens havien fet companyia. Seleccionats per cremar, amb dolor, apilats, ara, en un armari tancat amb clau. En un altre armari, també tancat amb clau, dins un paner, anàvem separant amb recança guardes, sobrecobertes i fulls rebregats. No seria la fi, encara, mentre poguéssim escalfar-nos amb papers dins d'un perol i la casa s'omplís de fum ofegador.
Aquesta era la situació de casa nostra, però també era la de la resta de veïnat que ens salvava de caure en el desesper. Compartíem un setge ferotge davant la indiferència del món. ¿Qui entendrà la indigència que vam viure?
Aquesta era la situació de casa nostra, però també era la de la resta de veïnat que ens salvava de caure en el desesper. Compartíem un setge ferotge davant la indiferència del món. ¿Qui entendrà la indigència que vam viure?
LENA PAÜLS. L'adagio d'Albinoni (fragment)