13 de febrer 2018

RAMON MUNTANER, LA REMOR PERSISTENT

Portada del disc Cançó de carrer
De dos amors que tenia
l'un en terra, l'altre en mar, 
el de terra l'empresonen, 
l'altre viu exiliat. 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
Les quatre banderes, Miquel Martí i Pol


Fa uns quants dies d'aquest poema que ens va donar a conèixer Ramon Muntaner en musicar-lo. I, tanmateix, resona tan actual que difondre'l es converteix en acte reinvidicatiu. Tenim tots els discos de Muntaner, hem assistit a concerts seus  i tenim en gran estima la seva feina com a compositor i cantant. Més de vint anys absent dels escenaris, amb nul·la presència als mitjans —com tants d'altres— trobem ben poca informació a la xarxa. No és el cronista de la Corona d'Aragó. Afegiu a la recerca el segon cognom i descobriu cançons delicioses  que us en faran fan: Ramon Muntaner i Torruella.

Ramon Muntaner i Torruella (Cornellà de Llobregat, 1950) ha posat música a poemes de Miquel Martí Pol, de Josep M. de Sagarra, de Joan Salvat-Papasseit, de Pere IV, de Joan Ollé..., és l'autor de la banda sonora de la pel·lícula La plaça del Diamant. Ha apropat la poesia al gran públic, servida amb música. En deixar els recitals en directe es va dedicar professionalment a la gestió cultural. Actualment és el delegat a Catalunya de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE).

Al Teatre Joventut de l'Hospitalet —10 de febrer de 2018—, en el marc del Festival Barnasants han homenatjat Muntaner en un concert antològic, sota la direcció artística de Joan Isaac, amb la participació entre d'altres, de Joan Manuel Serrat, Roger Mas,  Joan Isaac, Sílvia Comas, Enric Hernàez, Gemma Humet, el Grup Coses. Han recuperat la seva obra, se l'han feta seva i la interpreten radiants, sense complexos. Segurament que els cantants joves incorporaran al seu repertori les cançons de Ramon Muntaner, un clàssic.


Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.
Aquesta remor que se sent, Miquel Marti i Pol