MUSEU DE L'AVI: EL VÍMET

Estris d'obrir canyes i vímets. MUSEU DE L'AVI, de Duesaigües.
Foto: © Montse Francisco, 2010.

Al MUSEU DE L'AVI de Duesaigües, hi ha un parell d'estris l'ús dels quals m'explica Jordi Rabascall: són per pelar i obrir en canal canyes i vímets. Primera notícia. Començo a investigar. Pel que sembla, durant anys, els pagesos de Duesaigües plantaven vimeteres (o vinemeres) a qualsevol aiguamoll. On veien la terra humida, feien un clot i hi plantaven mates de vímet. El vímet (del llatí vimen) és la branca prima, llarga i flexible de la vimetera. Les venien a feixos a un comerciant de Riudecols. El vímet resulta un material lleuger i fàcil de manipulació que s'empra en la manufactura de cistells i mobles de jardí.


cistelleria de vímet,
cadira de cul de boga
i estris d'obrir vímets.
MUSEU DE L'AVI de Duesaigües.
Foto: Montse Francisco, 2010.

Vimetera o vinemera

Agraeixo les aportacions dels informadors: Montserrat G., Joan N. de cal Trillana (1924-2010), Jordi R. de ca la Perpètua, entre d'altres. Agraeixo a Montserrat Francisco les fotografies. També faig constar el meu reconeixement a Jordi Rabascall per les facilitats a accedir a les peces del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües.

Lip dub a la Ciutat de la Justícia

El Departament de Justícia i El Terrat presenten un lip dub de la cançó "Llença't" interpretada per funcionaris i funcionàries, amb la consellera Montserrat Tura al capdavant. Des del meu punt de vista és una relliscada inexcusable en aquests moments de dificultats. No ho puc entendre d'altra manera, si no és una broma de mal gust que els d'El Terrat han fet als responsables del departament que, acceptant participar-hi, demostren una sensibilitat nul·la amb les preocupacions de tants treballadors.

Potser és hora de fixar-nos en la lletra de la cançó "Llença't", de Lax'n'busto. No té cap consistència formal, però té una estrofa estrella que han fet popular els espots del programa Casal Rock. És una mena de monòleg interior de qui canta, i té com a funció catàrtica donar-se impuls per emprendre accions o posar-se amb energia a fer una activitat. Comproveu-ho, si no:

Llença't, cada instant és únic, no es repetirà.
Sento que el cor ja no para de bategar,
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

Ara bé, aquesta altra estrofa em sembla especialment apropiada per la consellera Tura i els altres cantants-ballarins voluntaris de la Ciutat de la Justícia, que els recorda que tenen feina endarrerida:

I perquè els meus pensaments,
que sempre viuen en present,
no conjuguen altres temps
que el "ja faré el que no vaig fer"

M'enrabio quan veig en aquest lip dub el personal que s'esplaia rialler en dependències diverses amb llums encesos i escales automàtiques funcionant. No sé quanta estona va durar aquest malbaratament de recursos a la Ciutat de la Justícia. Només sé que les coses no estan per frivolitats ni per veure en els espais públics ningú fent altres activitats que no siguin les pròpies del lloc. Per això, encara veig més clar que aquest muntatge és una ensarronada que El Terrat ha fet a la consellera Tura. I, la Honorable, a nosaltres, contribuents tots.

Recomano l'article ¿La Ciutat de la Justícia... o la Ciutat del teatre?

publicat al Fòrum d'opinió independent «Els quatre gats».
Circular 102, maig 2010

Una mà de contes

«Una mà de contes» és un espai televisiu que combina la literatura oral i escrita, les arts plàstiques i la música. Té pàgina web pròpia (vegeu-la aquí) promoguda per CCRTV Interactiva i Televisió de Catalunya. S'hi poden escoltar, llegir i veure interpretats cent vint-i-cinc contes. Es poden triar pel personatge, per l'origen geogràfic, pel títol, pel nom de l'autor, pel nom de l'il·lustrador i per les tècniques (dibuix, collage, infografia, pintura, tela, retallable...) A més, la pàgina és oberta a la participació creativa, no necessàriament adreçada només als infants. Als tallers virtuals, hi ha eines per realitzar un conte original des del text fins a les il·lustracions: taller de dibuix, retall i composició, text subtitulat. Un cop acabat, el resultat es pot imprimir o enviar com a regal per correu electrònic.

L'art ens fa somiar d'una altra manera
i hem de conviure amb el conflicte
entre el que anomenem "real"
i allò que planegem com a imaginari.
MONTSERRAT ROIG, Digues que m'estimes encara que sigui mentida.

LA COCA AMB CIRERES

A Reus, parlar de Corpus és parlar de coques ensucrades amb cireres clavades a la pasta. Al carrer de Balmes, tan bon punt sentíem les gralles, la canalla baixàvem al carrer amb la coca a esperar els gegants que acudien a ballar davant de ca la Carme "Sogues", padrina dels gegants japonesos, que havia creat el seu fill, l'escultor Ramon Ferran, el 1956.
A Reus, no hi ha forn ni pastisseria de la ciutat que, en pic hi ha cireres de temporada, no en faci coques. I, sembla que les primeres que arriben són unes cireres grosses, amb més pinyol que polpa, però, tant és, el "ja hi ha coques amb cireres!", corre de boca en boca.
Pel que m'arriba, la tradició es manté i per Corpus no pot faltar la coca amb cireres per berenar. L'Ajuntament de Reus en complicitat amb les escoles s'encarrega de regalar-ne al matí de Corpus als alumnes de primària de la ciutat que, prèvia s'inscripció, s'arriben a la plaça del Mercadal per veure ballar els gegants, en la primera sortida que fan a l'any.
La nostra coca d'enguany és com cal: rodona, amb cireres negretes, menudes, al seu punt de dolçor, que un cop cuites deixen anar l'almívar granat al seu voltant. Una delícia.

Per saber-ne més:

Corpus, gegants i coca amb cireres, Salvador Palomar

La coca amb cireres, Carrutxa (conté la recepta)

MUSEU DE L'AVI: EL PAPER MONEDA

 
Paper Moneda de curs legal durant la Guerra Civil.
MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. Foto: Montse Francisco, 2010

L'Ajuntament de Duesaigües, en la sessió del 8 de març de 1937, va acordar crear l'emissió de paper moneda amb els valors de 2 pessetes, 1 pesseta i 50 cèntims per un import total de 1.500 pessetes. Va ser la moneda de canvi de curs legal i obligatori al municipi durant la Guerra Civil Espanyola.

Els antecedents.

En esclatar la guerra les monedes de plata, les de coure i les peces de 25 cèntims de níquel van desaparèixer de la circulació, acaparades pels ciutadans que veien en els metalls una seguretat davant la devaluació dels béns materials i pel govern (indústria de guerra i compres a l'estranger.) Per tant, va arribar un moment que no hi havia moneda fraccionària a la zona republicana i no es podia tornar el canvi.

En virtut de la modificació de la Llei Municipal catalana del 9 d'octubre de 1936, el govern català autoritza els ajuntaments a organitzar l'economia dins el municipi. La majoria d'ajuntaments s'acullen a aquest privilegi i emeten paper moneda de curs legal, obligatori, limitat al seu terme. De fet, no és que emetessin moneda legal, sinó que estaven autoritzats a fer una mena de "participacions" del paper moneda legal del Banc d'Espanya o de la Generalitat de Catalunya, ja que le seves emissions locals havien de ser garantides amb un dipòsit equivalent en un banc o una entitat d'estalvi.

El paper moneda local català va ser abolit l'any 1938 quan el govern de l'estat va emetre moneda des del govern provisional amb seu a València. (Per saber-ne més: Antoni Turró Martínez. Paper moneda català 1936-1939)

Descripció del paper moneda de Duesaigües

El paper moneda de Duesaigües es va imprimir a la tipografia "La Fleca" de Reus. L'emissor és el Consell Municipal. Als bitllets no hi figura cap emblema ni dibuix a part d'una simple orla d'enquadrament. Porten tres signatures manuscrites en tinta negra: dipositari (Magí Nolla), president del consell (Josep Rabascall) i el secretari (nom il·legible.)

Els vals de forma rectangular (55 x 96) van impresos sobre paper de barba blanc, en color blau fosc i verd sobre fons verd clar. No porten data d'emissió ni de venciment ni número de sèrie. Al revers van numerats amb numerador negre i hi duen estampats amb tampó ovalat de tinta violeta: "Alcaldia de Duesaigües." Faig notar que el nom del poble està imprès en els bitllets amb nomenclatura prefabriana, és a dir, en dues paraules.

Valor: 2 pessetes. Tiratge 250
Valor: 1 pesseta. Tiatge 500
Valor: 50 cèntims. Tiratge 1.000

Recapitulació d'etapa

A la foto, M. del Carme Molist i infant ruandès, 2009

Atenent el suggeriment de dues interlocutores, aquí trobareu una recopilació dels articles d'aquest blog que tracten de diversos projectes educatius que ha dut a terme a l'Àfrica M. del Carme Molist, vedruna i pedagoga:

• 1 juny 2010 El temps en comú
• 28 maig 2010 Missió de kingungi: l'hospital
• 25 maig 2010 Missió de Kingungi: l'escola
• 22 maig 2010 Un poema que ha arribat al Congo
• 16 maig 201o El Barça i el poblat Kingungi
• 23 abril 2010 Carta a Maria del Carme Molist
• 5 gener 2010 Joguines per a reis i reines
• 20 novembre 2009 Després de 50 anys de Drets dels Infants
• 22 setembre 2009 M. Carme, des de Rwanda

El temps en comú

Infants de Kingungi, poblat de la província de Bandundu, al Congo.

Titol de la foto: "Convidats en acabar nosaltres. Excursió."
Autora: © M. Carme Molist, maig, 2010

Tenen el temps en comú,

un infant galtaplè, envoltat de farbalans,

abaltit, que mira de biaix desganat les farinetes;

i un infant nu desnerit, envoltat de mosques

mocós, que mira d’engrapar arròs d’un plat brut.

Tenen el temps en comú,

i potser no s’arribaran a conèixer;

potser no tindran oportunitat

de compartir res més.

LENA PAÜLS

Del poemari inèdit Amb un peu rosegat, XVII
Premi Englantina d'Or i Argent als Jocs Florals de BCN, 2003

La Ferreteria Mallol tanca

Foto: © Guillem Carbonell

Llegeixo al blog del periodista Guillem Carbonell una notícia que m'ha deixat parada: La Ferreteria Mallol liquida existències. És de la mena de notícies a les quals no m'acabo d'acostumar. L'onada de substitucions de comerços de proximitat per d'altres de seriats li ha tocat, ara, a una de les ferreteries del barri de Sant Antoni de Barcelona. El propietari es jubila i no té relleu generacional. A la Ferreteria Mallol hi trobaves de tot. No recordo que hi hagi entrat amb la idea que allí hi trobaria una cosa i n'hagi sortit fent salat. Ja fos un recanvi minúscul, ja fos un estri de volum considerable. Per mi era un misteri el que hi havia més enllà del taulellet del fons. Allà dins per força hi havia d'haver un barret màgic d'on sortia el gènere. Ho sé perquè m'hi he estat moltes estones fent cua i per tant, escoltant quines coses "rares" demanava la clientela que em precedia. Perquè, això sí, no s'hi havia d'anar amb presses a la Ferreteria Mallol. Entre agafar número i esperar que em toqués hi havia l'anar i venir dels dependents al fons d'aquell espai secret ple de capsetes enigmàtiques. Ara bé, el fet que la dependència s'entretingués tant amb cada client em donava seguretat: quan em toqués la tanda, em dedicarien a mi tot el temps que calgués i en sortiria amb aquella arandela o aquella molla imprescindible.
Guillem Carbonell fa al seu post La ferreteria Mallol tanca després de 88 anys una reflexió a tenir en compte: continuar amb el negoci familiar, podria haver estat una oportunitat contra l'atur. També hi expressa un desig: si hi obren un bar, que en conservin l'exterior.

El sentiment de pena no desapareix
després d'una sola efusió.

MORIE SCHWARTZ, Morrie se'n va.