El creuer no tindria tant d'èxit si l'objectiu no fos endinsar a l'alba el cap a l'escletxa que hi ha en aquesta banda de mar. «Bé que ho sé. Tots hi busquem el mateix», em va dir, amb somriure còmplice, el meu interlocutor, sense precisar si buscava curar-s'hi la migranya, una hèrnia discal, les xacres pulmonars o una disfunció sexual. L'escletxa marítima és una mena de corredor, com més profund més diàfan, entre aigua i aigua cada vegada més fosca. Un cop dins, la via d'aire s'adapta elàstica als cossos, us bressola, us fa pessigoles, us abraça, us petoneja. Pocs sabem que no és entre dues llums que cal capbussar-s'hi. Si us troba el cant de l'alosa terra endins, el remei ja ha begut oli. Però el mite de l'alba persisteix perquè, encara que no ho vulguem reconèixer, tots anem curts de carícies.
 |
|
Rapsodes: Alba Closa i Antònia Farré Performer: Martina Rius Mauri. Fotos: Francesc Corpas Centre d'Art Cal Massó, Reus, 2019 |