L'Acadèmia Sueca acaba de fer públic l'atorgament del Premi Nobel de Literatura 2022 a Annie Ernaux (Lillebonne, 1940), escriptora francesa que s'ha distingit per fer de l'autobiografia matèria literària. Ernaux poua en els records i en fa substància artística. No escriu ficció, però la memòria és subjectiva i la desgrana com si d'una novel·la es tractés.
Em vaig interessar per l'autora francesa a partir de la pel·lícula L'esdeveniment on refà el període vital de quan el 1963 es va quedar embarassada i va avortar il·legalment. Vaig llegir el llibre, traduït per Valèria Gaillard Francesch, publicat per Angle Editorial, com la resta de lectures en català que han seguit de l'autora: Memòria de noia, on explica que amb 18 anys va anar a fer de monitoria en unes colònies i el cap la va voler desvirgar durant tota una nit, sense aconseguir-ho. Passats cinquanta anys es capbussa en fotos i cartes d'aquell temps i escriu unes pàgines plenes de violència i vergonya. Vaig continuar amb Pura passió, Ernaux a París és una dona independent, amb fills universitaris, que sent passió per un diplomàtic de l'Est que la truca per fer l'amor i després desapareix. En la seva absència no pensa en res més que en la següent trucada. Ara estic llegint Els anys de records d'infància. Lectures fragmentades d'una vida i d'un temps que, per la precisió i sobrietat, prenc com a model de literatura del jo.