El 1914 Josep Carner s'autoeditava el llibre de poemes Auques i Ventalls. Un tiratge de 300 exemplars que incloïa 34 composicions, la majoria de les quals havien estat publicades al diari «La Veu de Catalunya». Una visió de la Barcelona burgesa, menestral i popular, una ciutat en procés de transformació de principis de segle, una crònica irònica i entusiasta, un pèl caricaturesca, amb tòpics locals passats pel sedàs de l'humor. Al pròleg avisa: ¿Serà benescaiguda la visió de la ciutat en trasmudança?
Carner parteix de formes mètriques de la poesia popular, però també empra formes cultes, com el sonet. El recull va ser revisat i ampliat el 1935 i reorganitzats els poemes el 1957. Auques i Ventalls fa de bon llegir tot i que ens faltin referents de l'època, però el Carner que m'entusiasma és el del poema narratiu Nabí, que acabo de rellegir.
38
Sense fer cap dany a l'art,
¿on posem aquest Erard?
39
En Gaudí mira el saló
amb aquella atenció.
40
Ressegueix tots els indrets
i mesura les parets.
Fragment de l'Auca d'una resposta del senyor Gaudí