The King's Speech
Director: Tom Hooper
Les cues al Floridablanca per veure El discurs del rei no paren, ara que ha estat nominada per tants òscars. Hem hagut de deixar-ho córrer dos vespres. Per fi, anant-hi en una hora poc comuna, hem aconseguit veure-la.
Poc temps després de morir Jordi V d'Anglaterra, el seu fill gran, Eduard VIII abdica. Aquesta circumstància obliga el fill petit, el duc de York, a ser coronat rei: Jordi VI (pare de l'actual reina Isabel). La pel·lícula El discurs del rei s'ambienta a la cort d'aquest monarca del qual cal resoldre el quequeig angoixant, però a més cal acostar distàncies entre la corona i el proletariat. La teràpia comença quan la seva esposa —la futura reina mare— (interpretada amb la serenitat de Helena Bonham Carter) es posa en contacte amb un excèntric logopeda australià (interpretació magistral de Geoffrey Rush) que fa classes de dicció al duc de York (commovedora interpretació de Colin Firth). Un esquema senzill per un fet dramàtic de fons, enmig d'un ambient elegant i elitista que recorda The Queen (2006). En els dos casos es demostra que la institució reial és només una marca que ha de respondre davant de la seva clientela.
El monarca ha de pronunciar un discurs polític clau en el context de la Segona Guerra Mundial. El mitjà de comunicació estrella d'aleshores era la ràdio. Com a cap de la institució reial, Jordi VI es preocupa de la imatge pública que donarà si quequeja i,per això, assaja paraula per paraula el discurs. No ha de comunicar qualsevol cosa, no és el discurs de tràmit de cap inauguració, ha de comunicar un desastre: que el país entra en guerra amb Alemanya per tal d'aturar Hitler. Els silencis aporten solemnitat a la proclama que fa el rei. Un discurs que donarà força al poble per preparar-se per la guerra, pel desastre.
La meva col·lega i amiga Rosa Massanés em va recomanar El discurs del rei, abans que la pel·lícula fos finalista a rebre uns quants òscars, perquè "és la història d'una amistat", em va dir. I, efectivament, la part intimista, emocional, de creixement personal és el que queda un cop sortim de la sala.
La meva col·lega i amiga Rosa Massanés em va recomanar El discurs del rei, abans que la pel·lícula fos finalista a rebre uns quants òscars, perquè "és la història d'una amistat", em va dir. I, efectivament, la part intimista, emocional, de creixement personal és el que queda un cop sortim de la sala.