Jardí de l'edifici central de la Universitat de Barcelona, un oasi de verdor i d'ombra , enmig d'extenses i compactes aglomeracions de pedra i ciment.
La meva amiga Rosa Massanés és una barcelonina que té les arrels al Pallars Jussà. No defuig la companyia, però s'ha acostumat a mirar el món sola, i això l'ha convertida en una calculadora de riscos brillant. I, tot i així, no hi ha res que deixi de fer. No li poden caure els anells (ni les arracades ni els collarets) perquè no en porta. Es dedica a l'ensenyament per convicció. Té un punt de líder i gaudeix amb el conjunt de motivacions que dia a dia genera en els altres.
Amb la Rosa ens portem vint anys i, a vegades, potser perquè tinc molt poc desenvolupant l'instint maternal, em passa pel cap que no busqui en mi la mare que va perdre quan tenia vuit anys. Tant és. De fet, de seguida descarto el pensament perquè en el context on ens vam conèixer, compartíem interessos culturals diversos, al mateix nivell.
Amb la Rosa ens portem vint anys i, a vegades, potser perquè tinc molt poc desenvolupant l'instint maternal, em passa pel cap que no busqui en mi la mare que va perdre quan tenia vuit anys. Tant és. De fet, de seguida descarto el pensament perquè en el context on ens vam conèixer, compartíem interessos culturals diversos, al mateix nivell.
Li he sentit a dir que a les amistats no els has de donar les gràcies. I procuro no fer-ho, tot i que tinc motius per agrair-li la seva amistat. El 2003 em van concedir la viola d'or i argent als Jocs Florals pel poemari Temps de penyora. Aquest guardó va coincidir en el temps amb la mort del meu pare i vaig encomanar a la Rosa M. que anés a llegir en nom meu part del poemari al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona i que recollís el diploma i el xec del premi.
Amb els anys, ha anat apilant unes quantes narracions que li he dedicat. Tantes, que em penso que ni té temps de pair-les. Aquest poema és del 1994, un dels primers que li vaig dedicar:
Amb els anys, ha anat apilant unes quantes narracions que li he dedicat. Tantes, que em penso que ni té temps de pair-les. Aquest poema és del 1994, un dels primers que li vaig dedicar:
Costura
Brodàvem currículums,
acompanyades de pluja.
Aspiràvem a enfilar ciclons,
a repuntar voreres,
a fistonar petxines.
No hem passat
de sargir paraules.
Brodàvem currículums,
acompanyades de pluja.
Aspiràvem a enfilar ciclons,
a repuntar voreres,
a fistonar petxines.
No hem passat
de sargir paraules.