A partir d'ara es prepararan dues de les escenificacions populars per excel·lència: els pessebres vivents i els pastorets. Els pessebres vivents mostren escenes costumistes, generalment sense text i, tal com estableixen les representacions dels pastorets, també culminen en el pessebre, el Naixement i l'adoració a càrrec dels pastors o dels Reis Mags.
D'altra banda, Els Pastorets, es representen per tota la geografia catalana i han estat referent i pedrera d'intèrprets. Tenen tradició els de gran format com els de Calaf, els de Terrassa, els musicals de Mataró, del Vendrell i de l'Ametlla de Merola, amb una acurada posada en escena (escenografia, il·luminació, caracterització, vestuari, moviment coreogràfic, música i veu ben resolts.) Entre les obres inventariades, destaquen: En Garrofa i en Pallanga (1891), de Frederic Soler "Pitarra", L’Estel de Natzaret (1902), de Ramon Pàmies i, la més versionada de totes, Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Josep Maria Folch i Torres.
D'altra banda, Els Pastorets, es representen per tota la geografia catalana i han estat referent i pedrera d'intèrprets. Tenen tradició els de gran format com els de Calaf, els de Terrassa, els musicals de Mataró, del Vendrell i de l'Ametlla de Merola, amb una acurada posada en escena (escenografia, il·luminació, caracterització, vestuari, moviment coreogràfic, música i veu ben resolts.) Entre les obres inventariades, destaquen: En Garrofa i en Pallanga (1891), de Frederic Soler "Pitarra", L’Estel de Natzaret (1902), de Ramon Pàmies i, la més versionada de totes, Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Josep Maria Folch i Torres.
L'única vegada que he vist Els Pastorets de Folch i Torres fets per actors professionals, va ser al Mercat de les Flors a BCN, amb un esfereïdor i inoblidable Banyeta interpretat per l'actor Lluís Soler. Seria lloable (per no dir, exigible!) que el Teatre Nacional de Catalunya agafés el text per les regnes, es responsabilitzés d'elaborar-ne una versió actualitzada i en fes un muntatge sense complexos. Seria una manera d'elevar el nivell d'exigència a l'hora de dir el text en les múltiples i patètiques representacions escolars i parroquials (la direcció dels quals —professorat, catequistes— sembla que no vagin més enllà de fer caure la bava als familiars dels actors.)