Lena Paüls, amb el seu pare. Plaça de la Pastoreta, Reus, 1954
La poetessa M. Dolors Vallverdú va escriure el poema Pastoreta Isabel quan tenia divuit anys. Hi apuntava la dimensió transcendent del personatge, però, en la descripció que feia de la pastoreta reusenca Isabel Besora, jo —amb onze anys— només hi veia l'escultura de Joan Rebull del centre de la plaça de la Pastoreta. De menudes hi anàvem la meva cosina i jo moltes tardes d'estiu a jugar a la xerranca prop de la fonteta, vigilades per la padrina Munda, que feia ganxet, asseguda en un dels bancs. Per a mi "el mantell de fum" era la pols que aixecàvem la canalla empaitant-nos jugant a la cluca. Fins i tot veia l'escultura a contrallum, amb "l'aurèola violeta" dels vespres ventosos de tardor.
M'agrada la clavellina
del teu riure compungit
perquè és tan pura i divina
que fa estremir l'infinit.
M'agrada aquesta tendresa
que et circumda dolçament,
puix renova la tendresa
del meu propi enyorament.
I et veig, tendra noieta,
envoltada del perfum
d'una aurèola violeta
i d'un lleu mantell de fum.
Et veig encesa i molt alta
com un somni diamantí,
amb una rosa a la galta
i a la mà un gessamí.
perquè és tan pura i divina
que fa estremir l'infinit.
M'agrada aquesta tendresa
que et circumda dolçament,
puix renova la tendresa
del meu propi enyorament.
I et veig, tendra noieta,
envoltada del perfum
d'una aurèola violeta
i d'un lleu mantell de fum.
Et veig encesa i molt alta
com un somni diamantí,
amb una rosa a la galta
i a la mà un gessamí.
Em sembla que, en aquell moment, el poema Pastoreta Isabel era la baula que em lligava a la mitificació de la placeta de la infància que estava a punt de deixar enrere. Per això vaig demanar al mestre que me'l deixés recitar. Però, ai, a l'hora de repartir els poemes entre els rapsodes canditats... Continuarà.
I continua aquí: